Des del
20 de març i fins al 28 de juny podem trobar, al museu Picasso de Barcelona,
una exposició que recorda a la nova sala del Museu Dalí de Figueres. En aquest
últim s’explica la relació entre el pintor surrealista i Velázquez; al museu
Picasso, en canvi, es fa un relat de les semblances entre Picasso i Dalí per
ordre cronològic, amb un espai dedicat, també, a la inspiració que els causava
Velázquez.
L'entrada a l'exposició. |
L’exposició,
sota el títol “Picasso/Dalí/Dalí/Picasso”, comença amb una sèrie de paisatges
de Cadaqués, el poble que va deixar petjada en els dos artistes quan eren
joves. Va ser allà on Dalí, durant els seus anys de formació, va ser apadrinat
pel també pintor Ramon Pichot, gran amic de Picasso. A la mateixa sala trobem
alguns autoretrats de Dalí i Picasso que s’assemblen en tècnica i forma. De
fet, alguns quadres són quasi idèntics, ja que Dalí va copiar alguns quadres de
Picasso per aprendre’n.
A la
segona sala es mostren sobretot natures mortes, de caire classicista, que
ambdós van pintar entre els anys 1915 i 1917. També apareixen alguns retrats caricaturescs
i els primers quadres d’experimentació amb l’estil cubista, el corrent que va
fascinar a Picasso i que Dalí, en un primer moment, va voler imitar.
La
següent sala il·lustra la visita de Dalí al taller de Picasso, l’any 1926.
Aquesta visita va significar un fort impacte pel figuerenc, que va adoptar
noves tècniques apreses gràcies al seu mestre: Dalí reinterpretava els quadres
de Picasso, n’agafava les idees i, en cert sentit, les millorava. La comparació
entre pintures de nus femenins n’és un bon exemple.
Dalí buscava
constantment a Picasso per tenir noves idees i provar noves tècniques. En són
testimonis els seus collages i les seves
primeres escultures simbòliques. A més, va ser gràcies al malagueny que Dalí va
poder desenvolupar el mètode paranoicocrític, com explica la quarta sala.
La
cinquena habitació contraposa la manera de tractar la silueta humana que tenien
els dos artistes. Molt semblants, però al mateix temps diferenciades pels
estils propis, els cossos ballen en consonància: els de Picasso, més senzills i
geomètrics, i els dalinians, més acolorits i més líquids.
Puntals
dels corrents artístics de l’època, tant Picasso com Dalí van ser requerits
arreu del món per il·lustrar diferents tipus d’obres, com per exemple llibres.
Tots dos van ser autors d’impresos, gravats per a llibres i aiguaforts. És en
aquesta tècnica on convergeixen directament, ja que Dalí va arribar a pintar i
modificar un gravat original de Picasso (Les
tres banyistes), que es pot veure a la sala 6.
El 1936, tots dos van reaccionar a
la Guerra Civil amb obres que retrataven el patiment i l’horror humà. Mentre
Dalí preparava Premonició de la Guerra Civil, Picasso va preparar Somni
i mentida de Franco, i la seva millor obra, Guernica. Tots dos van voler
denunciar, així, l’ambient bèl·lic que vivia el país en aquella època, i es
demostra com compartien la mateixa opinió sobre la situació política.
Picasso, retratat per Dalí. |
A l’última
sala trobem un triangle artístic: Picasso, Dalí i Velázquez. El pintor espanyol
per antonomàsia va ser reinterpretat pels dos avantguardistes. Ambdós renoven,
sobretot, Las Meninas, per donar-li
un sentit diferent i únic. També aquí trobem una de les millors peces de l’exposició:
el retrat que Dalí va fer de Picasso dins la seva sèrie Retrats de genis. Tota una declaració d’intencions. Segons diuen, Dalí
va voler reflectir l’ànima de «macho cabrío» de Picasso, però també la seva
sensibilitat artística i l’admiració que sentia per ell.
L’exposició
il·lustra, doncs, l’admiració, però també la rivalitat, que va existir entre
els dos grans pintors revolucionaris del s. XX. La col·lecció, organitzada
entre el Museu Picasso de Barcelona i el Dalí Museum de Sant Petersburg de Florida,
i amb col·laboració de la Fundació Gala-Dalí de Figueres, recorda a través de l’art
que un pintor mai està sol en el seu temps, i que el suport entre artistes és
vital perquè puguin treure el millor de si mateixos i crear obres immortals.
Elena Duran Ferrero