Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de juny del 2016

A veces

  • John Irving asiste al CCCB para hablar de su ultimo libro “La Avenida de los    Misterios”.
  • El acto ha contado con la participación de Enric González.

A veces, la realidad parece estar empeñada en colisionar con nuestros sueños. A veces, nos esforzamos en construir castillos en el aire que se derrumban de forma casi sistemática. A veces, después de un gran esfuerzo y mucha perseverancia, fracasamos. A veces, el sudor no es sinónimo de ganarse el pan. Porque, a veces, la voluntad no puede con las convenciones sociales.

Si el lector se ha sentido identificado con alguna de las afirmaciones del párrafo anterior, se encuentra más cerca del universo literario de John Irving de lo que cree. En cuyo caso, le recomiendo una lectura urgente de las 640 páginas de “La Avenida de los Misterios” (2016), que acaba de salir publicada en España. Bajo el pretexto de hablar de su ultimo libro, John Irving, ha aprovechado la ocasión para visitar el CCCB, y desvelar, a más de 150 curiosos como yo, los entresijos de su universo literario.

El acto empieza con un poco de retraso, seguramente debido a la larga cola de personas que se amontonan en la entrada; nadie se quiere perder la ocasión de escuchar al escritor. Entre la multitud, diviso algunos periodistas tomando apuntes antes de entrar, también alguna camera de televisión. Parece que la visita del escritor norteamericano no ha pasado desapercibida. Soy de los últimos en entrar, y eso se traduce en tener que arrebatarle la silla a algún bolso o chaqueta de alguno de los asistentes que ya se han sentado. Consigo un sitio; saco la libreta; se apagan las luces; ovaciones: empieza el acto.

Enric González inicia la conversación con Irving por la pregunta obligada: ¿Cuál es el método de escritura de un autor de más de veinte best-sellers? En el rostro del escritor se dibuja una sonrisa sonrojarte, todavía no se ha acostumbrado a los halagos. Y no tarda en responder. “Lo más importante para escribir es tener paciencia, mucha paciencia” recalca. “A veces es incluso aburrido”. Irving nos confiesa que toma una cantidad ingente de apuntes. “Cuando se me ocurre una palabra o una buena frase, dejo lo que estoy haciendo y corro a apuntarla en algún sitio, aunque no sepa si llegará a la versión final de la novela”. Pero ese no es su único secreto. “Nunca empiezo a escribir una novela si no sé como va a terminar.” Y esa es una de las claves del éxito de este escritor norteamericano, que empezó de joven con la lucha libre, abriéndose paso en la vida a golpe de puñetazos, y que ahora ha dejado los guantes de boxeo en favor de la pluma. Algunos lo han bautizado como el mejor discípulo de Charles Dickens, un título del que el escritor se siente orgulloso: “Empecé a leer a Dickens a los 15 años” nos cuenta, “no fue fácil, mis ídolos ya estaban todos muertos” dice entre risas. Y es cierto, las historias de Irving son fieles al realismo literario del maestro inglés. Todas ellas se presentan llenas de emoción, sospechas, tramas enrevesadas y sombrías, que concluyen con un estallido de luz redentora. Es decir, un final feliz. Pero escribir sobre estas historias de superación personal, de lucha contra los estigmas sociales y de crisis existencial, también sirven a Irving para adentrarse en mundos que hasta entonces ignoraba. “Cuando empiezo a escribir, me gusta pensar que soy de nuevo un estudiante” confiesa, “debo informarme y aprender sobre aquello de lo que voy a  escribir.” De esta manera, su ultimo libro nos presenta la historia del mejicano Juan Diego, un “niño de la basura” convertido en escritor de éxito, que vuelve a sus orígenes y revive su doloroso pasado.
                                                                      
Las preguntas de Enric González se amontonan y Irving se toma su tiempo para responderlas todas. Nos habla de sus experiencias pasadas, de dónde salió la inspiración para “La avenida de los misterios”, y nos habla de política. Concretamente de su visión de la política estadounidense, un país que abandonó hace ya algunos años, pero que sigue observando con minuciosidad des del otro lado de la frontera con Canadá. Lugar de su residencia actual. “Me preocupa la fractura social que se está creando en Estados Unidos a raíz de las próximas elecciones” nos confiesa, “nunca había visto a Estados Unidos tan dividida”. Y el escritor sabe de lo que habla. Irving siempre ha estado comprometido con la lucha social, des del feminismo de los años 70, pasando por la guerra de Vietnam, hasta los derechos de los homosexuales no hace tanto. Su obra es una suerte de crónica de los progresos sociales en el país norteamericano.

El tiempo se ha terminado y la conferencia ha salido de cuentas, pero Enric González no quiere perder la oportunidad de preguntar sobre el guion de cine fracasado que ha servido de semilla para su ultimo libro. “La Avenida de los misterios” fue concebida en su origen como una película, pero fracasamos en el intento, y tardé veinte años en convertir aquel guion en la novela que es hoy” nos cuenta. Veinte años es mucho tiempo, pero Irving, de la manera en la que lo habría hecho Charles Dickens, nos lo resume en una frase que solo la experiencia senil puede transmitir: “A veces” dice Irving, “Cuando te equivocas en una cosa, tienes suerte”

Y, es que, a veces, como en el caso de Juan Diego, los sueños se cumplen.



Alejandro Souren

dijous, 18 de juny del 2015

Rafael Ginard i Bauçà

Rafael Ginard i Bauçà nasqué a Sant Joan de Sineu el 27 de Juliol de 1899, a l’illa de Mallorca. També se’l coneix com Pare Ginard, o mossèn Ginard doncs fou ordenat sacerdot el 1924. És considerat com el major folklorista de l’època reconegut el 1955 amb el Premi Ciutat de Palma.


En la seva obra podem veure reflectida la seva vida humil i molt endinsada en la cultura i el folklore endogàmic de Mallorca. Tot i que va publicar articles en diverses revistes, la major dedicació a aquesta tasca la desenvolupà a les acaballes de la seva vida, doncs dedicà major temps a la literatura.

La seva obra consta essencialment de poesia, amb la qual va presentar-se als Jocs Florals i per la qual també va obtenir reconeixements. I la seva obra mestre per la qual passaria a la història; el Cançoner popular de Mallorca. Aquest, és el recull folklòric més gran que existeix en el món, i que sigui en llengua catalana o mallorquina és mèrit de Ginard. Consisteix en el recull de cançons populars i les seves diferents versions segons l’indret on es canten, i així obtingué quatre grans volums encapçalats per una introducció.


Actualment la seva obra està en procés de digitalització, i gran part del seu llegat es pot trobar a la seva casa museu on va néixer, a la qual fa referència una darrer obra publicada desprès de la seva mort De com era infant.


-Eugeni Muñoz Martos

JACINT VERDAGUER

Aquest personatge tan popular en l’àmbit de la literatura catalana, més conegut com a “Mossèn Cinto”, va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles, Osona. Ell és un dels màxims responsables, en el marc de la Renaixença, de la revalorització de la llengua catalana com a llengua de cultura.
A Folgueroles, població on passa la seva infància, comença els seus estudis a l’escola. Passada aquesta etapa, però, l’escriptor es trasllada al seminari de Vic per seguir estudiant. És allà on fa els seus primers passos com a escriptor ja que publica els seus primers textos a la prematura edat de 15 anys. Són aquests textos gràcies els quals, precisament, comença a donar-se a conèixer com a poeta.

L’any 1870 ja és una figura coneguda a les terres catalanes i, a més a més, ja és coneguda la seva devoció cristiana. Tant és així que és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d’Orís com a vicari. Després de passar per uns problemes de salut que l’aniran marcant al llarg de tota la seva trajectòria vital fa cas als metges que li recomanen “aire de mar” i s’embarca com a capellà en un vaixell. És a través d’aquets viatge d’on sorgeix l’interès per crear l’obra Atlàntida, que acaba sent premiada als Jocs Florals anys després.

En acabar el viatge, Verdaguer entra com a capellà a casa del Marquès de Comillas per servir a la família, tot i que aquesta relació es comença a tensar quan l’escriptor decideix endinsar-se en el món de l’esoterisme i l’exorcisme. En veure que Mossèn Cinto tenia idees tan desviades de la línia oficial del cristianisme l’intenten recloure en un asil de capellans vells, d’on s’escapa per fugir a Barcelona.

Aquesta rebel·lió porta a l’autor a la situació d’acabar sent suspès a divinis pel bisbe de Vic. Anys després, quan se li aixeca la suspensió se’n va a Betlem una temporada i, finalment, mor a Vallvidrera (Barcelona) el dia 10 de juny de 1902.

Aida Vilar Asparó

dijous, 16 d’abril del 2015

“Defugiu dels prejudicis perquè, a més de ser prejudicis, gairebé sempre són negatius!”



Desirée Oñate Ortega | 16/04/15

            Els humans tenim la tendència a simplificar la realitat i emetre prejudicis sense adonar-nos-en, potser perquè ens permet ordenar les coses de forma més fàcil i així construir-nos idees fermes i clares ràpidament. Això és així encara que no hagin sigut analitzades prèviament i, per tant, es puguin considerar prejudicis. Un psicòleg o un antropòleg segurament ens ho justificarien millor, però en tot cas estem d’acord que les persones tendim a això. Un exemple ben estès és el de la imatge que ens construïm la majoria de vegades dels escriptors, mai completes i que beuen de tot un seguit d’idees preconcebudes: “Caterina Albert només parla del camp i és fatalista; Josep Pla és únicament periodista, no es pot considerar que sigui literatura; Mercè Rodoreda utilitza un llenguatge massa poètic i carregós per entendre-la...” I aquest tipus de coses. Bé, a parer meu tot allò que és analitzat i observat només de passada, per sobre o en diagonal, no mereix que es prengui seriosament, i menys encara si no es té massa idea d’allò de què s’ opina. I això és vàlid per totes les coses existents en aquest món.
De Sebastià Juan Arbó n’han dit moltíssimes, i només cal llegir-ne algún fragment per veure que, en molts casos estan equivocats. A Juan Arbó se l’ha etiquetat de costumista, una mica com a passat amb Caterina Albert: “només parla del camp, un món avorrit i antiquat a qui ningú li interessa”. Aquesta és la principal idea preconcebuda que es té de l’autor si només se’n llegeixen tres línies de la seva biografia, i tres més de la seva obra. Fins i tot jo mateixa vaig pensar això; d’entrada vaig fer-me a la idea que no seria un autor que m’interessés, sense tenir en compte el seu estil, només guiada pel tema del qual parla: el món de la pagesia. És cert que Juan Arbó parla hi d’aquest món en les seves obres - i no és estrany si es sap que prové d’una família d’humils jornalers -,  però la seva obra va molt més enllà d’això, i de tot el pessimisme que envolta la vida d’unes persones que ni tan sols tenen terra pròpia per poder sobreviure. Dic això perquè una altra de les crítiques sense fonament que s’ha fet de Sebastià Juan Arbó és precisament aquesta: un autor que està marcat per un cru fatalisme degut als esforços que van haver de fer ell i els seus al camp, que com tots sabem és una feina molt dura.
Doncs bé, és fàcil arribar a pensar totes aquestes coses si no es llegeix bé – o no es llegeix - Juan Arbó, i ho sé perquè m’hi vaig trobar. Juan Arbó és més que això. L’ autor té una gran capacitat d’escriure i a més, n’aprèn de forma autodidacta (que encara té més mèrit), ajudat per la mestressa de la casa Carvallo, en la qual van treballar els seus pares. Tot i pertànyer al món dels pagesos, es nega a utilitzar un llenguatge que en reprodueixi l’argot per així cuidar la llengua catalana, emergent en aquell moment i no massa normalitzada. Sebastià Juan no mereix ser simplificat ni empetitit, com a mínim, per dues coses: l’empenta que té en la majoria de les seves obres d’anar a la recerca existencial i antropològica, i la gran sensibilitat poètica que mostra quan descriu al detall la seva estimada terra, el Delta de L’Ebre. En podria posar uns quants fragments per mostrar-vos això que us dic, però si ho fes eliminaria la possibilitat que hi ha d’haver-vos despertat “el cuquet”, i així anar-lo a buscar i llegir-ne alguna cosa. Defugiu dels prejudicis perquè, a més, sempre acostumen a ser negatius!