De Helena Fernàndez Goy @GoyHelena
L'univers fantàstic està triomfant en el món de les sèries contra tot pronòstic. Fins i tot aquells espectadors més terrenals s'han tornat fans de sèries com Joc de Trons, Outlander o American Horror Story. The Walking Dead, de temàtica postapocalíptica, és actualment la sèrie més seguida del món. Però que és el que ha fet que el gènere fantàstic hagi agafat tant protagonisme en aquests pocs anys?
Al divendres 29 d'Abril, Jordi Sánchez Navarro, doctor en Comunicació Audiovisual de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director del festival de Sitges durant els anys 2001 al 2004, ens parla del retorn dels monstres clàssics i la temàtica fantàstica a Plot Series Fest.
Quan li pregunten com definiria i classificaria cada tipus de subgènere dins del gènere fantàstic, es queda pensatiu: "El fantàstic engloba tot allò que no és realista; és un macrogènere de l'ho estrany: la gran família del fantàstic". A aquí hi entren els zombies, les bruixes, els malalts mentals, els dracs i els fantasmes. No hi ha una classificació exacte pel fantàstic: The Walking Dead mostra un terror diferent, acaba normalitzant i fins i tot ridiculitzant la figura del clàssic zombie. Penny Dreadful en canvi, es basa en un món oníric basat en el romanticisme britànic i amb ple de personatges clàssics de la literatura de terror (El doctor Frankenstein i la seva criatura, l'home llop, Dorian Gray, Dràcula,...). Tot i que són sèries molt diferents, formen part de la mateixa 'gran família del fantàstic' que defineix Navarro i tenen una cosa en comú: ens mostren un món misteriós i estrambòtic que no té res a veure amb el que estem habituats.
Hi han sèries amb elements fantàstics (com Joc de Trons amb la Khaleesi i els seus dracs) que han tingut èxit entre el públic, però el que és més curiós del gènere fantàstic actual és que també les sèries 'terrorífiques' han agafat protagonisme. Tot allò que no es sol veure normalment, tot allò que ens aterroritza i que no podem comprendre amb la raó humana. A alguns els hi fa por els assassins en sèrie, d'altres els fantasmes, però tots tenim una cosa en comú: no ens agrada passar por, però a la vegada la busquem.
"El terror no funciona en primetime, ningú ho miraria perquè a la gent no li agrada que, quan menys s'ho esperin, els sorprenguin amb una sèrie de terror. Pero sí que els hi agrada el terror quan l'escullen mirar ells mateixos". Aquesta atracció que tenim cap a el prohibit, el terrorífic, el que ens espanta però a la vegada ens posa la adrenalina al cos... Quan ens diuen que no podem tocar un botó, només pensem en tocar-l'ho; quan ens fa por pujar a una atracció però un cop hi hem pujat volem tornar-hi; quan sabem que no podrem dormir a la nit per culpa d'aquella pel·lícula de por però tot i així la mirem amb els ulls tapats parcialment. Però tot això, es clar, ho escollim! ningú ens obliga a fer-ho. Per aquesta raó les sèries de terror com American Horror Story tenen tants seguidors per internet: la gent quan vol passar por, en passa.
Tot aquest gènere fantàstic actual s'ha erigit gràcies als clàssics com La dimensió desconeguda dels anys 60 o Twinpeaks de finals dels anys 80: "Twinpeaks va inaugurar les sèries d'autor. Posava constantment a proba l'espectador", explica Navarro. Lost també n'és una altra: creava un univers on l'espectador havia d'estar molt atent al que passava perquè res era el que semblava. Un univers en el que la fantasia i la realitat es confonien. "La peculiaritat de Lost era precisament aquesta fusió entre realitat i fantasia. Normalment el fantàstic sempre genera prejudici: a la gent més terrenal els hi costa
entrar-hi. Amb Lost, el fantàstic deixa de demanar perdó per ser fantàstic! S'introdueix el fantàstic en el drama d'uns personatges complexos i polifacètics. Hi conviuen escenes quotidianes i reconeixibles en el nostre dia a dia amb el fantàstic", explica Navarro.
És com aquell qui està acostumat a beure cervesa i es pren el seu primer whisky amb gel: potser primer haurem de fer-nos un combinat de whiscola o cubalibre per aprendre a pair el gust fort de l'alcohol. Amb el pas del temps ja decidirem si fem el pas de beure'ns el whisky sol! De moment, així entra millor. «Així entra millor», les mateixes paraules que va fer servir Navarro per descriure aquestes sèries 'fantàsticorealistes' que tant fascinen al públic.
Fins i tot hi ha gent que es nega a considerar-les del gènere fantàstic: "Hi ha gent que aposta per l'hiperrealisme però que consumeix sèries fantàstiques. Com que no assumeixen que els hi agradi el gènere fantàstic, fins i tot neguen que ho són!", ens sorprèn Navarro. Això passa amb Joc de Trons, que es basa en fets històrics però amb una capa afegida de fantasia èpica.
L'èxit actual del gènere fantàstic sembla ser un misteri. Cada persona s'aferra a aquest tipus de sèries per raons molt diverses. Jordi Sánchez Navarro ens deixa pensant. Tot i així, se'm resolen alguns dubtes quan després de l'entrevista ens passen l'últim episodi de la segona temporada de Penny Dreadful. La criatura de Frankenstein es despedeix de la protagonista, ella plora i li diu: 'Crec que ets l'home més humà que mai he conegut'.
Potser, conscient o inconscientment, el que més ens atrau del gènere fantàstic i de terror no és la por cap als seus monstres o les seves situacions extravagants: potser el que més por ens fa és veure semblances entre aquest món fantàstic i el nostre dia a dia. Potser ens fa por mirar aquells monstres i adonar-nos que nosaltres no som millors que ells (i que a vegades podem arribar a ser molt pitjors!). Potser (i només potser) el que ens fa més por és veure'ns a nosaltres mateixos a la pantalla.
 |
| (Fotografia extreta de Facebook: @PLOTSeriesFest) |
