De retornada cap al franquisme?

Es tracta d’un espai blanc i acollidor. Tot i que predomina el silenci ressonen algunes converses dels assistents que es coneixen entre ells i, quan paro l’orella, puc pescar algunes frases, totes entorn de la política, però no aconsegueixo entendre-les totes perqué les veus, fluixes, es difuminen amb la música de ràdio que sona, també fluixa. Entre encaixades de mà i retrobaments, la taula rodona comença uns minuts més tard del previst.

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

La taula rodona Muts i a la gàbia? “Els efectes de la llei mordassa als mitjans de comunicació” la formen Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB, Josep Carles Rius, impulsor de Catalunya Plural i l’advocat CarlesMonguilod. La Marina Lopez, coordinadora de la taula rodona, obre l’esdeveniment i pregunta als debatents la seva opinió sobre el títol de la taula rodona, si el troben exagerat. El primer en trencar el gel és el periodista J. C. Rius que veu en la llei mordassa la resposta d’un estat amb por i en crisi i manifesta una época de retrocés en drets i llibertats. Es tracta d’un temps en què la democràcia s’esta posant en qüestió. Aquesta idea serà la que s’anirà reforçant al llarg de tot el debat. Carles Monguilod afegeix que la llei mordassa acull unes lleis que ja s’incloïen anteriorment en la constitució. En resposta un home del públic, d’uns quaranta anys, robust i certament empipat amb la situació, demana el micro i la seva participació posa el dit sobre la llaga; la llei mordassa és una llei de la por, només ha servit per fer que la població s’ho pensi dos cops abans de dir o fer qualsevol cosa. Per tant consisteix en promoure l’autocensura, una dinàmica molt perillosa per a aquells que treballen en el món de la comunicació.

És una llei que dóna tot el control al poder, tot i així el perill no és tan gran ja que els juristes, tot i ser de sensibilitats molt diverses, guarden certa deontologia, segons l’advocat que explica al senyor del públic que totes les lleis tenen un caire ideològic i aquesta suposa un retrocès cap al franquisme, per tant es tracta d’una mesura que respon a un clima determinat i no pas a una necessitat real però que no creu que la llibertat periodística corri perill pel seu interès informatiu.

Així doncs ens trobem davant d’un corrent de fons, un món que es resisteix a canviar i un altre emergent que lluita per l’hegemonia. El vençedor d’aquesta disputa decidirà quin tipus de país tindrem en els propers anys i per tant la forma en què viurem. 

Més enllà de Sergi Pàmies l'escriptor

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

En un ambient divertit i carregat de la ironia que caracteritza a S. Pàmies es va desenvolupar la conversa entre ell i el periodista Alfons Petit en motiu de la Setmana Rahola; amb la col·laboració del públic, qui ha aportat preguntes tant en directe com per correu electrònic.

El col·loqui ha servit per conèixer més a fons l’escriptor.

Ell creu que el periodisme no és una cosa que es redueixi sols als periodistes i troba que la seva professió a part de lliure i divertida, és a la vegada temerària. Ser escriptor li ha permès col·laborar amb diferents professionals, amb els que més a gust s’ha trobat han sigut Quim Monzó i Javier Cercas.

Contestant a una pregunta sobre el procés creatiu, Pàmies ha revelat que ell escriu petits estímuls del dia a dia i després els transforma en històries. Ens ha explicat un que encara té guardat, es tracta d’una conversa en el metro entre dues noies barcelonines. Aquests petits estímuls són el seu estil, un estil que ha construït a força de fixar-se en les coses petites que altres escriptors troben inútils. Ell veu l’oportunitat d’escriure en totes les coses, cada situació que viu reverteix en escriptura. Aquesta petita confessió m’ha desvetllat quelcom de poètic en la personalitat de l’articulista. De cop vaig veure una persona compromesa que no es permet quedar-se en la superfície dels successos i s’exigeix certa implicació amb el seu entorn. Pàmies crea vincles dia a dia i a això es deu el seu èxit professional. Es tracta d’un escriptor que ofereix un contingut cultural fresc i innovador a la vegada que proper.

Mentre l’Alfons Petit continuava amb la resta de preguntes jo vaig deixar d’escriure cada frase que deia en Pàmies i vaig decidir gaudir d’aquella estona en tan bona companyia. Només vaig piular alguna frase transcendental. Tenia davant meu el que somia ser qualsevol amant de les lletres, un home lliure i que no posa sostres de por a la seva llibertat. Es permet, diàriament, seguir descobrint fins on és capaç d’arribar sense més pauta que la improvisació. Podria afirmar i no m’equivocaria que aquest senyor és una persona senzilla amb inquietuds simples que ha sabut traslladar aquesta simplicitat a les pàgines dels seus contes. Aquesta és la raó per la qual no escriu novel·les i es troba a gust a la ràdio, perquè no fan falta grans arguments ni massa preparació, només cal ser autèntic, tenir entusiasme i el valor d’atrevir-se i això al nostre entranyable escriptor li sobre. Els continguts que escriu Pàmies són un fidel retrat dels trets de la seva personalitat.

Inauguració Setmana dels Rahola

Font: El Punt Avui

La inauguració de la quarta convocatoria dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local ha vingut de la veu de Joaquim Maria Puyal qui ha mantingut una conversa propera i enriquidora sobre el discurs comunicatiu amb la professora de la facultat de lletres Margarida Casacuberta.

Joaquim Puyal ja tenia el public guanyat abans de començar a parlar, doncs tots els presents són coneixadors de la seva exitosa carrera i, de fet, molts joves en la ronda de preguntas li han demanat consells per ser uns bons professionals. A aquest assumpte el comunicador ha aconsellat ser persistents i bones persones i fins i tot ha explicat amb molta humilitat els seus inicis com a locutor de ràdio.

A més de la part més humana d'en Puyal també hem pogut veure davant nostra un gran periodista enamorat de les paraules, ha explicat el poder que creu que tenen i el més important: l'estil amb el qual es diuen, i on té una gran importància la veu. Amb la veu podem canviar completament el significat d'una frase i aquí és on es nota el talent dels locutors que fan una feina artesanal de gran sensibilitat. A partir de la importànica de les paraules la conferència ha anat encaminant-se cap a l'exigència que ha de tenir el públic davant la informació que li és oferida. De l'acord general que l'objectivitat no existeix, el locutor d'esports ha insistit en invocar l'honesta subjectivitat i l'orgull com a persones per poder erradicar els condicionants dels periodisme i ha afirmat que un bon periodista s'ha de fer preguntes que van més enllà de les xarxes, que té l'obligació deontològica de crear-se una mirada complexa sobre la realitat per poder oferir així una densitat informativa al receptor.

Així doncs, la conferència d'en Puyal, que més aviat va ser una masterclass com bé havia indicat Margarida Casacuberta de bon principi, ha deixat clar als presents que l'éxit és fruit de l'esforç i la perseverànçia i que no ha de servir mai per oblidar el compromís professional sinò que ha de ser el que ens empenyi a seguir millorant cada día i oferir al públic la millor informació. Els comunicadors han de recordar sempre que les seves paraules envaeixen els racons més intims de l'audiència i aquesta és una responsabilitat que exigeix oferir contingut de qualitat malgrat tots els contres que puguin posar els interessos econòmics.