Un trosset de l'Amazones al bell mig de Barcelona

“Look, look, come on!”1 - cridava un nen alhora que estirava el jersei de la seva mare-. Sempre m'ha meravellat la fascinació que encarnen els nens per tot allò que els resulta nou. Qualsevol acte quotidià o espai inexplorat es converteix en una experiència apassionant des dels seus ulls.
Per aquest motiu, tot i que no negaré que em picava la curiositat, no vaig donar importància a l'entusiasme d'aquell petit pèl-roig. Així doncs vaig disposar-me a fer mitja volta despistada i somrient, com qui ja sap què es trobarà. Però, caram! Els ulls se m'obriren com taronges i us ben prometo que la meva fascinació va superar la d'aquell nen, ara ja perdut entre vegetació.

Mai havia vist un bosc inundat i mai hauria imaginat que me'l trobaria allí. Encara tardo uns segons a adonar-me que puc deixar d'observar des d'aquell vidre i decideixo endinsar-me cap a l'interior d'aquell món desconegut. Només entrar ja noto l'escalfor, una doble porta manté la temperatura elevada per tal de conservar el microclima establert, però encara no sóc a dins. Observo l'entorn diàfan i les parets recobertes de pintures que, tot i no estar segura que fos la intenció inicial, em traslladen a les inscripcions que els nostres avantpassats dibuixaven a les coves. M'informo així, doncs, de tot el que podré observar en aquell espai calcat directament de l'amazona brasiler i de les més de cent espècies autòctones (entre vegetals i plantes).

M'endinso al bosc i no puc evitar sentir-me com una formiga al bell mig de la sabana, petita i desubicada. Però no, és pitjor. Perquè fins i tot les formigues em semblen més dignes que jo d'estar en aquell entorn. Aleshores ho veig clar: m'he traslladat a un espectacle pels cinc sentits a milers de kilòmetres de casa tan sols creuant una porta.

Ocell demanant-me pas al Bosc inundat

Començo a caminar per aquell paradís verd coronat per un arbre mil·lenari, resseguint l'itinerari que obliga a marcar la llacuna interior. De cop i volta em trobo en un espai gairebé tancat, semblant a una cova. Una petita finestra omple de llum la sala i en mirar-hi a través... Sorpresa! És una finestra al fons del riu. Gairebé caic de cul quan un peix més gros que jo passa rosant el vidre i mirant-me de reüll. Em quedo bocabadada observant una estona més i em sorprèn la presència d'un cocodril, d'uns cinc peixos manta i, també, de petits peixos que es mouen en bancs. Tots són allà mateix, convivint en harmonia, transmetent més calma que qualsevol de les pastilles que molts prenen per dormir. Però vull continuar descobrint. Surto de la cova i enmig, de nou, d'aquell entorn celestial, confonc una femella capibara amb un roedor comú. Però és enorme! I tot i que és preciosa i té la meva total atenció una bona estona, estic segura que no m'agradaria trobar-me cara a cara amb una d'igual. De cop i volta escolto rebombori, tots els visitants es mouen a la dreta mentre jo encara intento descobrir què passa. Tothom em mira. Però què passa? Abaixo la mirada i descobreixo una cua d'ocells esperant que els deixi pas, crec que el primer em mira emprenyat. No puc evitar enriolar-me amb la situació i deixo pas. Tots posen l'intermitent per avançar-me excepte el primer, que segueix observant-me. Encara penso que volia fitxar-me la matrícula abans de desaparèixer darrere els seus companys.

Una mica descol·locada segueixo caminant i em crida l'atenció un ocell construint el seu niu. Treballa “pic a mà” amb una cuidadora. Ella, carregada de branquetes, l'ocell, sense necessitar moure's del lloc, va agafant les branquetes amb el pic i col·locant-les com el millor dels arquitectes. Em resulta una escena curiosa i decideixo preguntar. La cuidadora m'explica que, si marxés, l'ocell la seguiria per tal de no haver-se de buscar ell les branquetes. Que bé que viuen aquí!I que curiós com natura i ésser humà es poden comunicar i ajudar-se al centre de Barcelona.
Ara ja arribant a la sortida, un últim fet em crida l'atenció; s'ha posat a ploure. I de sobte, una veu familiar: “Mummy, it's raining ever 15 minutes because in tropical zones it's raining everytime”2. El petit pèl-roig ha reaparegut, aquest cop una mica més savi, fent-me reflexionar. Quant innocents podem arribar a ser els adults. Creiem que podem jutjar als més petits, que tenim a l'esquena la universitat de la vida, de l'experiència. Oblidem el que significa meravellar-se per quelcom, sentir fascinació, emoció. Evitem ser impressionats perquè creiem que això ens fa vulnerables. Però de sobte, un dia qualsevol i sense planejar-ho, s'aixeca un món desconegut de 1.000m2 a dues passes de tu i recordes què és la il·lusió de sentir-se explorador. I només aleshores te n'adones que si, tots tenim el nostre propi Peter Pan, encara que a vegades l'amaguem més del que devem.

Clàudia Mir

1 “Mira, mira, anem!”

2 “Mama, plou cada 15 minuts perquè a les zones tropicals sempre està plovent"

Si trobes embús a la ronda de Dalt, agafa la sortida 6

Si algun cop decidiu anar a passar el dia a Barcelona, no escolliu arribar-hi des de la ronda de dalt a hora punta. Si, a allò de les 10 del matí. Per un cas, jo sortiria una hora més tard, ja que us estalviareu estar parats en un embús durant 60 minuts i, de fet, arribareu igualment a les 12. Així que 40 minuts portava jo avançant mig metre cada quart d’hora quan les portes del cel se'm van obrir en veure la sortida número 6: "Surto per aquí mateix" -penso- “i després ja veurem on vaig”. Tal dit, tal fet, i com qui s’escapa de casa de puntetes i per la porta de darrere, encapçalo la sortida. Però mentre encara gaudeixo de la sensació de llibertat en desempallegar-me d’aquell munt de cotxes en fila, un cartell em desperta curiositat. S’hi llegeix CosmoCaixa i una fletxa em senyala el camí. 

Entrada CosmoCaixa, edifici antic

Com que el dia no està especialment solejat, pensava que era bona idea deixar el passeig per Portal de l’Àngel de costat i endinsar-me en aquest edifici de caràcter modernista i més de 50.000m2. I no estava del tot equivocada, tot i que a força de perdre’m i perdre’m gairebé enganxo un refredat. Resulta, doncs, que el museu té més d’una entrada (totes gratuïtes si ets client de la Caixa) i múltiples recorreguts possibles. No, no penseu que és bufar i fer ampolles guiar-se sol per aquest laberint de nou plantes, tot i que si dediques uns tres minuts a situar-te, tampoc acabaràs tan marejat com jo. I així doncs, començo un descens incansable per la rampa de caragol mentre observo meravellada el tronc immens que en governa el centre i em plantejo quants metres deu mesurar el fil conductor de les exposicions una espècie de tub que et transporta pels 4.500 milions d’anys d’evolució biològica de la terra. Arribo a la primera o i m’adono de l’extensió del lloc. Realment seré capaç de recórrer tots els espais? I sense pensar-ho més m’endinso en un món de ciència i aprenentatge que mai m’hauria imaginat que podia ser tan divertit. Em fascino amb reproduccions a escala real dels que són els nostres avantpassats i les seves armes mil·lenàries. Recorro les zones amarades de física, aquella assignatura de l’escola que no volia ni sentir nomenar, tocant, provant i llegint tot allò que se’m creua pel camí. Em descobreixo jugant com quan tenia cinc anys amb les llums i els colors, la força de la gravetat i observant com es formen els huracans. I quan penso que ja res pot sorprendre’m, es manifesta davant meu un bosc tropical immens. Em quedo uns segons aturada al davant i encara em dóna temps d’adonar-me de la presència d’un cocodril. Però aleshores dono una ullada al rellotge i veig que ja són quasi les dues. He quedat per dinar i ja torna a ser hora punta. El bosc inundat pot esperar però tinc un lloc reservat a l’embús de la ronda a les dues en punt.

Clàudia Mir