A punt d'un nou curs

Vet aquí un altre post que serveix de pont entre dos cursos, el 2014-2015 i el 2015-2016, de Gestió cultural, l’assignatura de tercer curs del bloc Cultura Contemporània II,del Grau de Comunicació Cultural de la Facultat de Lletres, de la Universitat de Girona. 

Els autors d’aquest blog han estat, fins ara, 89 estudiants, 39 dels quals van cursar l’assignatura el curs 2013-2014; els altres 50 la van cursar el curs 2014-2015. Entre tots han publicat 327 posts i han tingut 13.862 visites.

Dilluns, 8 de febrer de 2016, començarem les classes de l’assignatura del curs 2015-2016. El blog tornarà a l’activitat perquè els 41 estudiants d’enguany hi publicaran les seves cròniques.

A través del blog es podran seguir les classes i els convidats, les ressenyes d’activitats culturals, d’esdeveniments artístics i literaris, el batec del món cultural i de la seva gestió, segons els estudiants del Grau de Comunicació, des de la Sala Rafel Llussà de la Facultat de Lletres.

També ho podreu seguir a través dels perfils de l’assignatura en les xarxes socials, a Twitter: Gestió cultural UdG @GestiUdG, https://twitter.com/gestiudg, a Facebook: Gestió cultural Universitat de Girona, https://ca-es.facebook.com/gestioculturaludg

Que el curs sigui profitós i ric!

Mariàngela Vilallonga

Catalunya, un país més a Jamboree 2015 de Japó

Cada 4 anys, es celebra a un indret del món diferent la trobada d’escoltes d’arreu del planeta més important. Al 2011 Suècia en fou la seu, i a prop de 50,000 escoltes de més de 150 països del món s’hi desplaçaren. La Jamboree podria descriure’s com una “acampada gegant durant un mes amb diferents espais per a realitzar activitats de tota mena, com jocs, esports, concerts, biblioteques i sobretot una fira d’intercanvis culturals”.

La part més gran del campaments són els estants que representen a cadascú dels països del món que tenen escoltes. Cadascuna de les paradetes ofereix de manera oberta i gratuïta mostres i informacions de tot tipus als visitants. Per exemple, la representat de Xina oferia bosses de té típiques i petites mostres de salses i espècies pròpies del país. Tot això afavoreix l’intercanvi cultural i pot ajudar a potenciar el turisme de cada regió.

Aquest any 2015 tindrà lloc a Japó, i com ja passava a Suècia el 2011, Catalunya i Espanya no compartiran paradeta, sino que representaran dos països diferents, doncs les entitats vehiculars de l’escoltisme són diferents a Catalunya de la resta de l’estat Espanyol. De nou, ens trobem d’un cas únic doncs l’any 2011 ni tan sols Escòcia o Irlanda tenien la seva paradeta separada de la d’Anglaterra i la resta de països que formen el Regne Unit, sinó que tenien diferents seccions dins d’una paradeta més gran.

Així doncs, i com explicava la presidenta d’Acció Escolta de Catalunya, entitat que representa el sector laic i progressista de l’escoltisme català “això pot ajudar a Catalunya a expressar-se amb llibertat com a territori diferenciat i poder oferir el millor de la nostra terra per obrir-nos al món”.

La majoria d’agrupaments escoltes catalans, però no visitaran la Jamboree aquest any donada la situació econòmica que pateix la societat, i es planifiquen la majoria de desplaçaments per l’any 2019 que tindrà lloc a West Virginia, als Estats Units d’Amèrica.

-Eugeni Muñoz Martos

20 anys d’Escoltisme

Que una entitat faci anys sempre va associat a un èxit, però si a més any rere any és més gran, s’associa a un mèrit. És el cas de l’Agrupament Escolta Rocafort del petit poble vallesà de Cardedeu, qui celebrant els 20 anys des de la seva inauguració, presentà un interessant repàs històric de l’evolució de l’entitat i altres dades interessants que donen a la reflexió. El passat 10 de Maig de 2015, el president de l’entitat i l’alcaldessa del poble davant la presència de més de dues-centes persones rendiren homenatge a l’entitat, que malgrat haver-se instal·lat a Cardedeu l’any 1995, ja feia 15 anys a Barcelona, concretament al carrer que posa nom a l’entitat.

Així doncs, amb 20 anys d’història al poble i 35 anys, els estatuts i les formes de fer i pensar es basen en uns ideals ferms que han perdurat. Si més no, l’escoltisme, els Boyscouts com es coneix popularment té un origen militar, de creixement personal i sobretot representatiu. Com el president Marc Blanché explicava, una bandera pot ser un drap qualsevol si li manca iconografia i valor representatiu.  Amb una ideologia que comparteixen tots els escoltes del món, que orgullosament diu “hi ha més escoltes al món que soldats” basada en la defensa de la declaració dels drets humans i que considera una germanor global dels humans, podria suposar irònic el fet d’establir fronteres amb banderes diferents. Però com l’alcaldessa Calamanda Vila explicà; “el coneixement, l’estima i la cura que tens pel teu entorn t’ensenya a estimar-lo”, fent referència al sentiment d’identitat que l’escoltisme representa en molts casos.

Desprès d’actes i reculls de fotografies de diferents èpoques viscudes per l’entitat, es reprengué la paraula de mans d’un dels pocs membres que van traslladar l’entitat al poble i l’han viscut en la seva plenitud. El membre honorífic, Josep Manuel Roldán, explica que allà va ser on va conèixer Catalunya i més tradició va heretat. Fet que, com a fill d’andalusos el va ajudar a sentir-se part íntegra de la nova societat catalana, identificant-se a hom mateix com a català.

En la clausura de l’esdeveniment es va recordar que l’èxit per a seguir, com deia el propi Marc Blanché “consisteix en fer una mica nostra el que és de tots i cuidar-lo” tant en l’agrupament com en el món que ens toca viure. I no és d’estranyar que tothom que hagi passat per un agrupament escolta hi atribueixi gran part del seu creixement personal a aquestes entitats, doncs sempre es mira de fomentar la convivència, la llibertat d’expressió i el respecte mutu en tot moment.

-Eugeni Muñoz Martos

Carles Fages de Climent

Sempre té un punt d’emoció buscar entre la vida i l’obra d’un autor i sorprendre’t descobrint tot allò que amaguen les seves paraules. Si més no, aquesta ha sigut la meva sensació al investigar entre els escrits d’un gran escriptor com ha sigut Carles Fages de Climent, i experimentar quines eren les coses o les vivències que inspiraven al autor a escriure totes aquelles obres amb tant de renom.  L’autor va presumir durant tota la seva vida i al llarg de tota la seva obra de la devoció per aquells elements històrics i arquitectònics que mostren les grandeses de l’edat mitjana catalana i sobretot empordanesa i emporitana. Per aquest motiu les obres s’inspiren en llocs viscuts per l’autor, la seva estimada Figueres i d’altres que li suggerien un sentiment de proximitat a les seves arrels.

Aquest fort lligam que mantenia Fages amb la ciutat figuerenca es troba reflectit en la seva obra. És per això que el nom de Fages de Climent i també el títol de dues de les seves obres, "La dama d’Aragó" i "Tamarius i Roses", van ser posats a tres carrers de Figueres.

Carles Fages de Climent també havia confessat obertament la seva admiració per la ciutat de Girona, que apareix diverses vegades en la seva obra. Quan es complien deu anys de la mort del poeta empordanès, l'Ajuntament de Girona li va voler retre un homenatge amb una escultura en forma d’estela, que consta d’unes rajoles que reprodueixen el sonet de Fages de Climent “Xipressos”.  

L’autor va passar llarg temps de la seva vida a Castelló d’Empúries. En la seva obra literària, hi trobem de manera reiterada el retrat de personatges, llocs i anècdotes locals, que Fages coneixia bé. És per això que el paisatge a l’entorn de Castelló d’Empúries es fa present en bona part de les seves obres. En altres obres de l’autor com "Climent" es recrea l’ambient de la vila i de la senyoria rural de l’època dels avantpassats vuitcentistes de Fages a Castelló d’Empúries. Diu l’escriptor que és un “espectacle entre bastidors de les intimitats i passions que produí el fregadís d’unes vides massa pròximes”, un llibre que retrata la vida de “gegants, monstres humans, anomenats grans homes”.

Els seus estudis universitaris el duen a Barcelona, on coneix els intel·lectuals noucentistes i estableix una gran amistat amb Eugeni d’Ors, de qui serà un fidel seguidor. Aquesta influència impregna la seva obra que, determinada per la geografia física i humana de l’Empordà, utilitza des de les fonts clàssiques a les tradicionals. Ningú com ell ha estat capaç d’utilitzar ambdós registres amb igual mestratge i així podem trobar entre els seus escrits des del cultisme refinat fins al terme més popular. 

Quaranta anys després de la mort de Carles Fages de Climent es continua considerant el poeta més important que ha tingut la població de Figueres. Per aquest motiu el record de l’autor segueix immutable en l’esperit de la ciutat, mostrant en molts racons petites petjades del escriptor.  

Clàudia Hurtado Nolla

KITTY, DAISY & LEWIS TORNEN A BARCELONA AL FESTIVAL MIL·LENI

Els germans britànics Durham, composen una banda musical dins la corrent artística interessada en el so vintage amb un toc de R’n’B i blues, soul i ska, que el passat 7 de març va omplir la sala Bikini de Barcelona de gom a gom en la presentació del seu nou disc, The Third, gravat en el seu propi estudi analògic de gravació, amb Baby bye bye com a senzill representatiu.

La 16ena edició del Festival del Mil·leni ens va portar Kitty, Daisy & Lewis amb una posada en escena diferent de la que estavem acostumats a veure en anteriors gires dels seus concerts. Kitty i Daisy van aparèixer amb uns vestits brillants i ajustats mentre presentaven les noves melodies del seu recent estrenat àlbum, que va deixar veure la seva evolució tant amb el seu estil de so com amb la seva estètica com a grup musical.

Han passat deu anys des que van publicar el seu primer senzill, Honolulu Rock and Roll, quan eren només uns adolescents. En aquesta dècada han pogut llançar al mercat tres àlbums diferents amb una diferència entre cadascun de tres anys aproximadament, cosa que demostra que es prenen el seu temps per oferir al públic unes cançons i una música professional i a la que hi dediquen moltes hores de feina. The Third, va ser publicat aquest passat mes de gener i en ell podem notar una petita diferència en el seu estil, que vira cap a un so mes pop, amb melodies més treballades.

En directe, els tres germans demostren mentre es mouen per l’escenari que són uns músics professionals que no cauen en un virtuosisme complert, mentre anaven jugant amb l’intercanvi d’instruments musicals entre ells i cantant algunes cançons com a solistes i altres en un trio de jocs vocals. Cançons que van del swing, soul, o country americà. Un rock’n’roll on és realment fàcil notar el peculiar to de veu de Lewis i la seva manera de tocar la guitarra, l’energia de Daisy a la bateria i els teclats, i com Kitty domina l’harmònica i la guitarra. Recolzats a més per Daddy Grazz a la guitarra i Ingrid Weiss al contrabaix -cal esmentar també que es tracten dels seus propis pares-, comptaven amb la presència d’Eddie Thorton, llegendari trompetista amb qui es basen en el sector més caribeny del seu so.

Les peces musicals exposades en el marc d’aquest Festival, van ser en part del seu últim treball, que anaven filant al llarg del concert, barrejades també amb algunes preferides del públic que s’animava a cantar, que formen part del seu primer treball, com Going Up the Country, o una corejada Smoking in Heaven, que van aprofitar per repetir durant el bis i on cada component del grup es va esplaiar demostrant els seus forts en el camp musical.

Carolina Fontboté i Piera

Scott Bradlee i la Post Modern Jukebox Band a la Sala Apolo de Barcelona

Scott Bradlee i la Post Modern Jukebox Band van passar per Barcelona, de la mà del Festival del Mil·leni, per regalar als assistents una nit de bona música i bon ambient en estat pur. Van desplegar una festa única en la qual el pop i el rock van agafar de la mà al blues i van demostrar que la bona música actualment queda molt per sobre dels gèneres.

No són gaires les bandes capaces de reunir a desenes de persones sota un mateix sostre i que cada assistent surti de la sala amb el mateix estat d’ànim, cosa que demostra que es necessita molt més que predisposició o gustos musicals. Aquest grup té sens dubte una màgia especial, i junt amb la seva innegable proximitat amb el públic a còpia de bromes i bon humor, i sense tenir en compte les distàncies curtes, fan que els espectadors es quedin amb la imatge d’un espectacle incomparable. El passat 24 de febrer van oferir un gran concert a la Sala Apolo de Barcelona, que no va deixar indiferent a ningú.

Com qualsevol festa és necessari un mestre de cerimònies, i en aquesta ocasió van comptar amb Mykal Kilgore, showman d’indiscutible energia i gran cantant, com va demostrar al llarg de tota la nit, ja fos participant en els cors de les cançons o brillant per si sol interpretant cançons de Katy Perry, o el gran clàssic Shout!. Tinguem en compte també que en directe són encara més evidents els arranjaments en clau jazz o blues que Bradlee i el seu equip fan de hits del rock i pop de Lady Gaga, Maroon 5 o Bon Jovi entre d’altres. Un dels millors moment de l’espectacle fou sens dubte la versió en cabaret de Womanizer de Britney Spears, on es van acabar involucrant també les primeres fileres.

Una nit ben especial que segurament fou detonant del fenomen ‘boca-orella’; és només qüestió de temps que a còpia de talent i bon humor aquesta banda creixi en èxit.

Carolina Fontboté Piera

Barcelona es vesteix de verd

El grup irlandès The Script va fer parada a Barcelona dins de la seva gira mundial iniciada el mes de febrer

Milers de persones van aplegar-se dilluns 30 de març al Palau Sant Jordi Club, per gaudir de l’únic concert a Catalunya del grup irlandès The Script. Amb més de 600.000 còpies venudes amb el seu primer disc, The Script és una de les bandes pop rock més conegudes en el món anglosaxó, i que en els últims anys s’està fent un lloc en el panorama europeu. Amb el seu quart disc d’estudi, el grup irlandès està oferint una gira mundial on ha aconseguit omplir escenaris com són l’O2 Arena de Londres, el Fòrum de Milà i el Ziggo Dome d’Amsterdam.

Abans però, va ser Tinie Tempah, raper britànic reconegut amb el Brit Awards al Millor Artista Britànic l’any 2011, qui va oferir durant una hora els seus èxits més coneguts, com per exemple Written in the Stars i Miami 2 Ibiza. A dos quarts de deu, la banda irlandesa escortada per un grup de persones amb banderes de color verd, van entrar fent una desfilada enmig dels seus fans més incondicionals. Com no podia ser de cap altre manera, el grup va donar el tret de sortida al concert amb la cançó Paint the town green, en honor a la seva ciutat natal. Amb l’ajuda dels portadors de banderes verdes, el grup va intentar transportar a tots als assistents a la seva Dublín natal, oferint un espectacle visual a l’escenari i un mosaic amb les banderes de color verd que van ocupar el Sant Jordi Club. 

Durant dues hores, el grup va tocar les cançons del seu últim àlbum No sound withouth silence, àlbum on cal destacar la cançó Superheroes, primer single del quart àlbum que ha aconseguit ser número u en les llistes musicals més importants del món. A més, no van faltar les cançons que van catapultar-los a la fama com són The man who can’t be moved i We cry. Amb un públic totalment entregat, la banda irlandesa va oferir un final de concert amb una de les cançons més estimades pels seus fans com és Hall of Fame. 

Maite López López

La Mancomunitat de Catalunya a les terres de Girona

La casa de Cultura de Girona acollia del 4 al 31 de març l’exposició La Mancomunitat de Catalunya a les terres de Girona que proposava una visió renovada del llegat que va deixar a l’àrea d’influència de Girona la Mancomunitat de Catalunya.

Cent anys després de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, l’exposició tenia l’objectiu de proporcionar una visió al públic que la visites totalment renovada de les principals actuacions que aquesta institució va desplegar entre els anys 1914 i 1924 a les terres de Girona. Joaquim M. Puigvert, professor d’història contemporània de la UdG va ser un dels encarregats de preparar l’exposició. El fi era oferir les claus per comprendre què va suposar la primera experiència d’autogovern de la Catalunya contemporània, basada en el fet de mancomunar l’acció de les quatre diputacions catalanes. El que es pretenia amb la Mancomunitat era fer evolucionar el país des d’una concepció nacional, i no pas regional.

Caminant per la sala on es realitza l’exposició podem trobar diversos àmbits expositius on es presenten els principals resultats en el camps del debat territorial, les comunicacions, les obres públiques, l’agricultura, les polítiques conservacionistes de la natura i els monuments, l’educació, la cultura i la sanitat. Estris originals de l’època, fotografies i textos explicatius ajuden als visitants a comprendre cada racó de l’exposició. Agusti Riera, Rafael Masó, Josep Pla, Francesc Cambó i Josep Irla són algunes de les persones a les quals l’exposició dedica una atenció especial.

Més que donar una única visió dels fets, l’exposició pretenia oferir una perspectiva més humana i social, que permeti descobrir com els homes i a les dones d’aquella etapa, d’una manera directa o indirecta, en van ser protagonistes.

Clàudia Hurtado Nolla

 

Presentació de la programació del 16è Festival del Mil·lenni

El passat 28 d’octubre va tenir lloc la presentació als mitjans de comunicació de la programació de la 16a edició del Festival Mil·leni a Barcelona. Va anar a càrrec de Martín Pérez, director del festival, amb la companyia del director general adjunt de Banc Sabadell, Carlos Ventura. Enguany, el festival es va iniciar el dia 2 de novembre amb el concert de Macy Gray, i consta d’una durada fins el proper mes de maig, comptant amb una suma de gairebé 40 actuacions, totes a diferents sales i auditoris de la ciutat de Barcelona.

Aquest any el Festival Mil·lenni arriba a la seva setzena edició. Aquest és un esdeveniment cultural de primera categoria, que reuneix un espectre de públic ampli gràcies a la programació eclèctica, basada en una sol objectiu: la recerca de propostes de qualitat amb els artistes més prestigiosos de l’actualitat. Setze anys en què els grans escenaris han vist desfilar els artistes més prestigiosos de la mà d’un festival que va néixer per a celebrar el canvi de mil·lenni i que ha perdurat en el temps gràcies al suport del públic i el seu caràcter únic.

El Festival del Mil·lenni, per la seva programació, el seu impacte i sobretot per la resposta del públic s’ha convertit per mèrits propis en un dels grans esdeveniments culturals musicals i tot això gràcies a una idea molt clara: Festival Mil·lenni significa prestigi, i així ho reconeixen tots els sectors de la societat catalana.

La roda de premsa va començar amb la presentació del director del certamen, qui va obrir la seva exposició fent referència a la seva principal idea a l’hora de començar aquest festival, que tenia l’objectiu de cobrir el buit d’un esdeveniment d’aquestes característiques, que en el moment no existia res semblant. De seguida va donar pas al director de Banc Sabadell, qui va denotar el privilegi que suposa per la seva institució ser principal patrocinador d’un acte de referència en el panorama actual de Barcelona.

Quan Martín Pérez va reprendre la paraula, va argumentar que considera aquesta edició com la millor presentada fins al moment, agraint el fet de la gran varietat d’artistes disponibles que han fet coincidir les seves agendes professionals per poder passar pel festival.

Joan Dausà i Antonio Díaz, cantant i geni de la màgia respectivament, comparteixen escenari en aquest esdeveniment, i van aprofitar la seva presència a la sala de la roda de premsa per fer una petita presentació del que oferiran, demostrant la il·lusió que per ells suposa el fet d’unir les seves qualitats per donar un espectacle diferent.

El director del Festival del Mil·leni va donar a conèixer fins a 30 noms de grups i artistes que formen part del cartell d’aquesta edició. Entre ells trobem una gran varietat de música i espectacle, com per exemple grans clàssics del món de la música, com Josep Carreras, Raphael o John Mayall, barrejats amb altres artistes potser més innovadors i alternatius com són Russian Red, Rafa Pons, Cat Power o Angus & Julia Stone. Per anar finalitzant la presentació, Martín Pérez va aclarir que en aquell moment hi havia encara nou artistes que encara no es podien revelar perquè encara s’havien de confirmar, cinc d’ells d’origen estranger.

Concloent l’acte de la roda de premsa, van sorgir un parell de preguntes per part dels mitjans de comunicació presents, qui s’interessaven bàsicament del pressupost del qual disposa l’empresa organitzadora del Festival, com també la curiositat que suposen aquests nou artistes encara per descobrir en el cartell. El director va respondre tots els dubtes que van sorgir, acabant per agrair als assistents, als mitjans, l’Ajuntament de Barcelona, i també als representants de les entitats que obriran les seves portes com el Teatre del Liceu, el Palau de la Música o l’Auditori de Barcelona, per ajudar a fer d’aquest festival una edició encara millor que les anteriors.

Carolina Fontboté i Piera