Pere Coromines; una figura clau per la cultura catalana en tots els àmbits.

Pere Coromines; una figura clau per la cultura catalana en tots els àmbits.

Nascut a Barcelona l’any 1870, Pere Coromines fou una figura important  en la Catalunya del seu moment per diversos camps; fou un escriptor, polític, advocat, economista, periodista i intel·lectual català; així doncs un home de cultura i molt compromès amb l’obra cultural i institucional del catalanisme. Pere Coromines va convertir-se en una peça molt important en l’àmbit social, polític i cultural de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, ja que va ser un dels membres més històrics de Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquest il·lustre dirigent del republicanisme a casa nostra a començaments del segle XX formarà part d’aquell conjunt d’homes que van entendre l’acció política com una pràctica presidida per ideals. I tot això sense oblidar que des de diversos àmbits Pere Coromines va contribuir a la modernització i democratització social, cultural, econòmica i política del seu país. Per tant, al llarg de la seva joventut va tenir molt de contacte amb grups catalanistes, republicans, modernistes, molt a veure amb que l’intel·lectual formava part de la redacció de la revista l’Avenç des de que es va llicenciar en dret el 1894. El fet de tenir contactes amb grups anarquistes, com el Foc Nou (juntament amb Jaume Brossa i Alexandre Cortada), va fer-lo suspecte a les autoritats. Per això va ser detingut i processat en els fets del carrer de Canvis Nous al 1896 i va ser condemnat a 8 anys de presó. Desprès d’estar exiliat a França va anar a doctorar-se en dret i a estudiar economia a la Universitat de Madrid. Quan va tornar a Barcelona el 1903 per a ocupar el càrrec del Negociat d'Ingressos i Despeses a l’Ajuntament de Barcelona, i alhora, fou membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans el 18 de juny de 1907.

Va ser el 1916 que es dedicà a exercir d'advocat i a fer conferències a Madrid; i durant la dictadura de Primo de Rivera es va dedicar a la literatura col·laborant a diverses publicacions. En acabar la guerra es va exiliar a Buenos Aires amb tota la seva família, on va morir d'una malaltia al cap de poc d'establir-s'hi.

A l’abril de 1997 el seu propi fill, Joan Coromines va crear la Fundació Pere Coromines d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació, que va ubicar la seu d’aquesta entitat a la casa pairal de la família, a Sant Pol de Mar, on havien passat cada estiu fins l’època de la Guerra Civil. En aquesta fundació s’hi dipositen dels materials que el lingüista  Joan Coromines va deixar recollits.

Laura Cortada Matas

Joan Coromines

Nascut a Barcelona l’any 1905, Joan Coromines fou un important filòleg, que des de ben jove tenia el seu objectiu professional ben definit, i al qual va dedicar tota la seva vida i els seus esforços. Volia aconseguir per a la llengua catalana un lloc destacat dins la romanística. Quan va començar a estudiar, aquesta llengua no es tenia gaire en compte, i sempre va deixar clar que la seva llengua i pàtria eren el català i Catalunya, en tot el seu domini lingüístic. El seu projecte principal era aconseguir construïr un diccionari etimològic per a la llengua catalana, una gramàtica històrica i un onomasticon, que eren les matèries centrals de la lingüística del seu temps. Obligat per les circumstàncies va haver de fer un diccionari castellà, i deia que li serviria com a entrenament per a les obres catalanes. Un cop instal·lat definitivament a Catalunya després d’haver-se passat la vida anant i tornant a Estats Units i repartit per Europa, es va dedicar abolutament a la creació dels diccionaris catalans, fins al punt de deixar enrere tota activitat social i fins i tot professional, com l’assistència a conferències o congressos. Es deia que era l’home més treballador de Catalunya, per qui els verbs viure i treballar eren sinònims. Només tenint en compte la seva constància i la seva memòria prodigiosa acompanyada d’una intel·ligència superior ens podem explicar que s’hagués arribat a plantejar des de ben jove una programació de treball sobrehumà, arribant a assolir-lo amb un ampli nombre d’hores acumulades de feina, on en altres circumstàncies es molt possible que s’hagués comptat amb un equip major d’investigadors, amb la suma de molts anys de feina al darrere.

Coromines assegurava que sense Pompeu Fabra, un dels seus mestres al llarg de la seva ensenyança, la seva obra hauria estat del tot inconcebible, ja que hauria estat incomplerta. Creia firmement que calia fixar-se en detall a l’hora de fer les correccions necessàries dels diccionaris anteriors, ja que la nova obra havia de pesar més que tot l’anterior.

L’obra que va convertir a Joan Coromines en el filòleg de renom a catalunya van ser sens dubte els deu volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que de manera general donava resposta a l'historial etimològic del català, a més dels vuit volums de l’Onomasticon Cataloniae, que feia el mateix amb els noms de llocs de tots els Països Catalans.

A l’abril de 1997 es va crear la Fundació Pere Coromines d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació. La seu d’aquesta entitat, que porta el nom del pare de l’autor com a homenatge a la seva persona, es troba a la casa pairal de la família, a Sant Pol de Mar, on havia passat cada estiu fins l’època de la Guerra Civil. Aquesta fundació és la dipositària dels materials que el lingüista va deixar recollits per a la redacció de futures obres. Entre aquests tenen un interès especial els cedularis que contenen els materials que el filòleg havia anat aplegant per la redacció de la seva gramàtica històrica. L’autor és considerat el lingüista que va posseïr uns coneixements més vastos de tota la llengua catalana.

La magnitud de la seva feina i el que aquesta ha arribat a significar per la nostra cultura, fan de Joan Coromines un dels estudiosos més importants del nostre segle. Coromines va ser un filòleg que fins els seus últims anys de vida encara s’exaltava al sentir parlar de la guerra o dels afusellaments d’amics, i del complot que patia la nostra cultura; i demostrava la seva emoció al recordar encara al seu pare. Podiem descobrir la seva humilitat i senibilitat d’un home que estimava, per damunt de tot, la llengua i la terra.

Carolina Fontboté Piera