Llibres: Cassin. Érase una vez el sexto grado, de G.Livianos

George Livianos, 1987. Cassin. Érase una vez el sexto grado. Rodés Edicions sRoC. 199 pàgines.

“La Walker...

no es el título de este capítulo. Una banalidad así para una expedición como aquella, para el acontecimiento que fue, sería imperdonable. No habiéndome podido decidir, propongo al lector los títulos siguientes. Él escogerá.

EL INVENCIBLE

RICCARDO EL MAGNÍFICO

RICCARDISSIMO

EL MONUMENTO

EL SEÑOR WALKER”

Així comença l’inci del capítol desè, el dedicat a l’expedició culminant (el punt més àlgid del que el propi Livianos defineix com la “la cima de la curva”) de l’extraordinari alpinista que va ser Riccardo Cassin. Una obra consagrada a les seves fites alpinístiques (en un temps quan la paraula escalador encara no existia), des dels seus inicis a la Gringa on, amb l’escalada a la Corna di Medale ja constata que “no hi ha alpinisme sense voluntat”, fins els grans reptes de la Cima Ovest de les Dolomites, el Pizzo Badile, la nord de les Grans Jorasses, o la primera ascensió al Mont McKinley.

De narració devota, sovint farcida d’ironies, el consagrat alpinista George Livianos, aprenent i amic del “maestro”, repassa cronològicament la vida alpinística de’n Riccardo Cassin, amb un nivell de detall vivencial que fàcilment et trasllada a cada una de les escalades. Les paraules sovint s’atropellen les unes a les altres, com quan el cap va més ràpid que les mans alhora de traduir en paraules allò que vols explicar, aquella intensitat amb la que vols transmetre els fets.

(Foto:FondazioneCassin)

Tanmateix, una molt bona lectura que inclou reflexions plenament vigents sobre els conceptes de l’aventura, la voluntat, l’equipament i els graus, massa sovint adaptada al gust segons sigui l’abast i compromís del repte de cadascú. Una obra testimonial de l’essència primera de l’alpinisme i de l’escalada.

“Grazie, signor Riccardo!” i bona lectura!

Via Ploramiques, 240m MD+ (Cingles de Tasenglar, Espluvins - Oliana)

Amb vistes a la vall d'Organyà amb, d'esquerra a dreta, la serra de Montanisell, Coll de Nargó, Narieda Sud i fins i tot s'aprecia el Roc Galliner (Foto:EduPlana)

Clàssica sense pretensions, recorrer un prou definit esperó que marca el límit entre el Cingles de Tasenglar i la Paret Bucòlica, les últimes estribacions del congost dels Espluvins. De les darreres aportacions al congost, és una via oberta l'any 2006, i jo que li tenia l'ull posat a l'esperó!

Adjunto topo i croquis de l'itinerari per dues vegades, amb dues perspectives.

Topo i escalant el primer llarg, a l'alçada del clau (Foto:ErnestSalcedo)

Sobre la topo només afegir que per trobar el peu de via, un cop ens trobem al camí de descens de la Bucòlica a la base de la paret cal remuntar uns 30m a l'esquerra fins la base d'un prou definit esperó. S'hi ens hi fixem hi veurem el clau de l'L1, (molts claus de la via són vells) en una fissura després d'un tram de roca dubtosa (compte!). La primera i segona R, dues marcades savines, també ens ajuden a situar-nos a la vertical de la via.

Escalant l'L3 (Foto:EP)

De material passem amb joc d'aliens, alguns pocs tascons (prescindible) i un cámalot del 2 per l'últim llarg, bastant imprescindible. Unes 12 cintes màxim. Graus ajustats en els trams "fàcils", especialment l'entrada a l'R2 on deu ser més aviat V+. Pasem en lliure l'A1, perfectament equipat amb espits. Deu quedar en 6a+/6b, això últim més per la roca dubtosa que una altra motiu. L'itinerari és poc repetit i el rocam ho demostra a trams. Tot i així, excepte l'L1 i l'L5, escalada prou continua, en terreny d'aventura, que permet recorrer un pany fins ara inexplorat. I on segurament és descobreix l'únic itinerari que hi cap. Es segon i tercer llarg poden enllaçar-se amb una mica d'habilitat amb les cordes. Al quart llarg hi trobarem una R intermitja que al nostre gust no cal. A més a un dels espits no li recolza bé la xapa a la roca, vés a saber.... Solet fins cap a allà les 15h.

Al tram d'A1 o 6a+ (Foto:EP)

Visió frontal de l'itinerari des del camí de pujada i escalant l'últim llarg (Foto:ES)

L'accés el farem des del pàrquing de la Paret Bucòlica amb forta pujada per la rasa de l'esquerra fins al peu de via (30'). El descens seguirem una fresa dèbil però suficient que ens portarà a la vall de l'Obaga Negra on sortirem a la carretera per desfer després 200m fins a trobar l'aparcament.

Itinerari vist des del camí de descens de la Bucòlica i noves obertures que s'estan cohent a la zona (Foto:EP)

Bona i tranquil.la activitat feta amb l'Ernest Salcedo el 27/09/08

La Chica sin Voz, 95m 6b (Cap del Ras, Montsec)

De baixada de qualsevol de les vies del Cap del Ras i poc abans d'arribar a la pista passem a tocar per una agulla desdibuixada, on hi ha diversos itineraris esportius recents. Entre les clàssiques, s'amaga la Chica sin Voz, reequipada amb bolts. Bona via.

Itinerari i topo de la via

El peu de via el marca un pont de roca (a l'esquerra hi ha una cabreta blanca pintada a la roca d'una altra via). Adjunto l'itinerari i la topo del loro. De la topo a tenir en compte que el primer clau no hi és, i ens haurem d'assegurar una fissura vertical fins al primer bolt amb passos obligats (cámalot del 2 i alien groc). El reequipament de la via ha adreçat el primer i segon llarg. Ara l'entrada a l'R1 es fa per l'esquerra (i el grau d'aquest llarg serà 6a). I el segon llarg, ha deixat de ser 6c però més aviat 6b que el 6a que marca la topo. El darrer llarg interessant per estar desequipat, amb una entrada vertical sobre roca excel.lent, que dóna que pensar sobre com podriia ser l'escalada de moltes de les vies de Vilanova de Meia si fossin semiequipades.

Activitat feta per tancar un llarg cap de setmana per terres de Lleida amb en Marc Busquets el 21/09/08

Alkaid, 165m A16a (Cap del Ras, Montsec)

Aprofitem la visita al Montsec per tancar el cap de setmana amb un parell de vies al Cap del Ras. L'Alkaid és un bonic itinerari, dels poc repetits però que prou val la pena. N'adjunto topo i la trobarem just a l'esquerra de la repetida Redrum (farem servir el mateix accés, en un aparcament evident - fita - a la vertical de les vies).

Té una mica de tot, un primer llarg d'artificial amb una entrada on farem un pas d'espatlla o penjant-nos d'un alien gris, un segon llarg, l'únic desequipat, on només trobarem dos claus sota el sostre al tram del flanqueig (nosaltres ens els vam saltar), el tercer i quart que vam enlleçar seguint la topo del llibre de Montsec Oeste però que val més la pena fer-los per separat per gaudir-los millor, i un darrer d'escalada d'adherència també ben maca.

Croquis de la Alkaid

El descens el fem per la feixa, que ens deixarà una mica separats de l'aparcament del cotxe. Una altre opció serà utilitzar els ràpels d'alguna de les vies que ens trobem a la feixa i que coneguem.

Activitat feta amb en Marc Busquets el 21/09/08

Diedre Audoubert, 375m V+A1 (Montrebei, Paret de Catalunya)

Afegeixo la topo amb el material actualitzat d'aquesta clàssica de Montrebei, amb tots els ingredients de l'escola. Bonica escalda, prou exigent, amb passos atlètics i no sempre sobre bona roca. Tot i que li "falta" pati, l'escalada és prou mantinguda amb tots els llargs amanits de compromís i bellesa.

Topo de la via i la paret de Catalunya des del prat (Foto:EduPlana)

També adunto part de la piulada del Marc sobre la via del fòrum del Centre Alpinista Capmany

"Segons en Castellet (topo) aquesta darrera tirada és l'única difícl.A mi em vàren semblar totes per l'estil:típiques xemeneis i díedres atlètics montrebeians,amb poques assegurançes,roca acceptable peró a trams més dubtosa.Si que n'hi ha alguna de més putilla peró en general tots els llargs ténen lo seu.Aquest darrer que comentava en Castellet no em va semblar pas el més dur.Si que és dels més drets peró està força clavat.El material fixe que hauria d'haver-hi a la paret no coincidia massa amb la ressenya de'n Castellet.Un estil de les Xemeneies del Corb peró sense el mític off wide (com collons s'escriu?).
La via en si no és perdedora perquè va pel díedre i a més la roca està prou gastada com per orientar una miqueta i algun forat de pitonatge també ens ajudarà.En algun moment si que la via surt del díedre per tornar-hi més tard i molaria una bona ressenya per guiar-se,la de'n Luichy potser és més encertada que la de'n Castellet en quant a traçat peró també es força genèrica."

Acabant el croquis vam veure una topo feta d'en Ferran Caranorte de la via. Igualment l'hem enllestida i publicada, ja que hi havia bastant material del que vam trobar que no apareixia. S'indiquen les reunions tal i com vam fer-les nosaltres, que vam empalmar un parell de llargs per dues vegades sense dificultats.

Activitat feta fins al fnal amb en Marc Busquets el 20/09/08

Autopista al infierno, 90m 6c (St. Llorenç de Montgai)

La Paret de l'Ós i l'itinerari de la via en groc. A banda i banda, dos altres bones propostes, l'Esperó Sud i la Quimèrica Laxitud (Foto:EP)

Bona via de la Paret de l'Ós, amb tirades mantingudes de "sestogrado", i una dificultat obligada de 6a o 6a+. 3 o 4 tirades (més recomanable si no anem molt sobrats de grau). Escalada bastant tècnica amb passos atlètics aïllats. Equipada amb espits (algun buril vell) i R rapelables (posible amb corda simple de 60m). Algun tram aïllat amb algo de molsa.

De material passem amb 14 cintes i un estrep per marranejar algun pas més peleon del que marca la topo (com el segon desplom del primer llarg, si més no si vols fer el pas recte).

La via no és tan ràpida com sembla, i gens tumbada com aparenta des de baix. Ideal per combinar amb altres de la paret o aprofitant el lloc de pas del sempre fantàstic St. Llorenç de Montgai.

Itinerari, i la topo de la via d'onaclimb

Primera de les vies d'un llarg finde feta a correcuita amb en Marc Busquets el 19/09/08

NOVA VIA! "Paraimara" 120m 6cAe (Perles, Alt Urgell)

El Roc d'en Solà vist des del petit poble de Perles (Foto:EduPlana)

Finalment, aquest septembre hem enllestit el segon projecte de la fantàstica i màgica escola de Perles que teníem entre mans. Una de les tres línies visualitzades ja fa temps, tot i mirant aquest pany de paret nu (la Morsa chuan era l'última). La primera línia prenia el descarat esperó que marca la paret i en va resultar La balena blanca i el petit príncep. Un diedre més a l'esquerra va resultar que ja era obert per en Miquel Blanco (sense info ni topo de la via). Per entre la Balena i els desploms es va colar la Els sense papers (Ramon Maeso i Lluís Parcerisa dixit), prevista també. I finalment restava l'agosserada línia que travessa el caos de desploms, a la dreta de la Balena...

Topo de la Paraimara i croquis de les vies vist des de l'ermita de Sta.Pelaia (Foto:EP)

i n'ha resultat.. "el viot que s'amagava pels superdesploms de Perles, i lo més bo, surt tot en lliure!": la Paraimara, 120m d'escalada de 6c i un pas d'Ae (per evitar tivar d'una llastra precària). O V+/A1+ si no es passa en lliure. Un lliure atlètic, aeri, llàstima que la paret no ofereixi tirades més llargues! Ull llavors...

Passos de lliure difícil a l'inici del tercer llarg.. (Foto:XescoMas)

Adjunto topo, i a gaudir-la! El dia després d'acabar-la vam anar a repetir-la i forçar-la en lliure, amb en Xesco i en bouet de'n Narcís. Aquesta és la proposta de graduació que ens ha sortit, ja es veurà!

Durant l'obertura del segon llarg (Foto:XM)

Acrobàtica obertura del tercer llarg per tandes! (Foto:EP)

...és una via dedicada amb molt de respecte i devoció per la figura incontestable, eterna, profunda i plena d'amor, del pare, i la mare.

Confíem que la gaudiu!

Edu i Xesco, la cordada "masplana" de la vall...., nyec!

El primer dia d'obertura i escalant l'L1 (Foto:XescoMas)

Recorrent l'enorme però sorprenentment assequible desplom del segon llarg (Foto:EP)

Dies d'estiu, tot i esperant a que l'ombra entri a la parets.. i obrint l'L2 (Foto:EP i XM)

Passos del segon llarg i sortint del desplom (Foto:EP i XM)


L'Oscar i el dia que va petar l'espit, a la segona reunió (Foto:EP)

Arribant a l'R2 i pas clau del segon llarg, on toca superar un desplom entre romes i invertides (Foto:EP i XM)

Al tram de fissura horitzontal del tercer llarg i darrers retocs a l'últim llarg. Dos últims llargs, curts però intensos! (Foto:XM i EP)

Fi de festa, i l'agraït paisatge de les valls de Canelles i Alinyà, amb la cresta de descens a primer terme (Foto:Narcís i EP)

espitant la segona reunió... (Foto:EP)

Per l'Espolón Norte del Pisón (Riglos)

****S'HAN FET CORRECCIONS I AFEGIT INFO NOVA DE LA VIA I CROQUIS AL FINAL DE L'ENTRADA***


Escalant Mi padre tiene sed a l'alçada de la tercera R de la Directa Anglada (Foto:EP)

Reequipaments, retroequipaments, restauracions, ... vies obertes per baix, ristes de parabolts equipats des de dalt per definir fanàtiques línies de tremenda escalada atlètica veritables autopistes de magnesi i braços a l'estil Popeye. O si no, no cal que comencis. A Riglos, el desgavell de clàssiques trepitjades, quasi eclipsades per nous esquipaments (o trams retroequipats per poder donar-li al free amb seguretat), és únic, o si més no, peculiar. No hi ha criteri, no hi ha consens, allà un arriba i fa i desfà al seu gust. Ens ho expliquen. Els escaladors locals enamorats dels mallos i l'escència de l'escalada riglera seuen front la petita botiga de la madame sentint la fresca rera el clatell amb una bona xiveca entre mans, flipant amb l'espectacle. Que diferent de les polèmiques que ens acompanyen a Montserrat, Montrebei, on cada burí, o bolt, té nom i cognom! A Riglos, sembla com si ningú vetllés per moltes de les clàssiques que es van perdent...

Itineraris i des de la 4rta R de Mi padre tiene sed. Per l'entosta de l'esquerra, la buitrera i la fissura a la dreta a sota passa l'Espolón Norte (Foto:Olga)

L'Espolón Norte del Pisón (a la justeta guia del Guinda i de pas "no te fies de los croquis" no dóna info dels oberturistes, ni de l'any, ni de la longitud dels llargs... i apareix com a Directa Anglada) agonitza entre La siesta del carnero i Mi padre tiene sed (sense info de l'any d'obertura, aquesta última oberta des de baix i reequipada posteriorment amb bolts). Genial la descripció de la Siesta: vía de sólo dos largos, pues el segundo tiene 55m (...). De concepción moderna la dificultad es alta y a esta hay que sumarle lejanía (...) Via "free" para escaladores de recta voluntad. El primer largo coincide con el de la Directa Anglada. Coincide, i se'l menja! per afegir dos llargs més al repetori de vies de la paret..., no està mal.

La fissura de l'L1 equipada pel free de la Siesta, 7a o A1. A l'alçada de l'escalador la Directa flanqueja a la dreta per la placa (expo), o es pot seguir per la Siesta i flanquejar després per dalt. L'altre foto és de l'L2 de la Directa (Foto:XescoMas i EP)

En definitiva, entrem a l'Espolón Norte (Directa Anglada) sense info de l'estat de l'equipament ni res, amb l'escuet croquis del Guinda. El primer llarg el trobem equipat amb bolts, fins a iniciar una diagonal plaquera que ens porta a l'R1 protegida amb un clau que ni fu ni fa i un pont de roca on no pots penjar-hi ni els mocs. Però com tot desploma, si peta res sempre et quedarà el darrer bolt del carnero, uns 8m més avall. A l'esquerra de la R original (3 tornillos rematxats) hi ha un bolt i una R nova amb químics d'una altre free que puja per la dreta per creuar-la a l'esquerra. D'aquí un llarg net de l'Angalda! un buril rematxat dins un casquillo d'espit permet penjar-hi l'estrep i superar un pas teòric de 5c-anda-ya. D'allà seguim l'evident fissura, canvi de fissurA (hiperlògica) i arribem a la R (haurem passat un parell de claus i un taco curiós abans de la R, tot al tram final del llarg). R boltada, coincideix amb l'R2 de la Mi padre.... L'inici del tercer llarg és comú amb aquesta, equipat, fins un punt on l'hem de deixar per en diagonal per la placa entrar a l'evident buitrera (molt visible des del terra) per la dreta. Tirada novament classicorraexpo, clau, burils, clau... l'R3 a l'antiga, 3 tornillos rematxats. El següent llarg, cordino, claus, ..psé psé, tieso i mantingut..

"Ahora os viene lo duro de la Anglada, está todo viejo y perdido, normalmente toca clavar.."

ho deixem corre, hem entrat massa tard i avui no tenim temps pels terrenys d'aventura.

Perfil a l'entrada de la buitrera i enllaçant amb la via Mi padre tiene sed (Foto:EP i XM)

Saltem a la Mi padre tiene sed i escalem el llarg que tenim al damunt que resulta ser el de 6c i apa, a tivar-li i matar el dia en companyia del Mono i l'Olga que l'estan fent.

Ja al vespre, parlem de la via amb l'Ambrosio, oberturista de la Cintero i que acaben de restaurar-la dos dies abans amb el Toño. Ens comenta que aquest octubre volen restaurar la Directa!. Bones notícies doncs per la que sembla la única garantia per no perdre viots com aquest. I el crietri d'ambdós és una més que garantia de sobres.

Apa, per seguir amb les contradiccions d'un dia d'escalda que ni fu ni fa, una sèrie de bones fotos del llarguet de 6c a lo freak@dó, fetes per l'Olga:

Activitat migfeta amb en XescoMas el 10/09/08

********* INFO NOVA ************

Adjunto el croquis amb la descripció de la via. El seu nom correcte és Espolón Norte, i va ser oberta per A. del Corral, V. Asensio, F. Orrús i A.García el 19 i 20 de maig de 1975. L'Anglada fou oberta des del coll del Puro i continua fins al cim del Pisón.

Info i croquis facilitats per José Manuel Dies

Croquis i descripció de la via (Font: R. Montaner y F. Orrús, 1984. Mallos de Riglos, escaladas y excursiones)