GRANJA AVÍCOLA DE SANT LLUÍS. Carretera de Sarrià 48 (1896 - 1906)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1896.- Cartell de la Granja Avícola, obra d'Alexandre de Riquer. (Font: MNAC)

Abans que la Finca de Can Poc Oli, esdevingués terreny industrial amb l'arribada al 1907 de la fàbrica de comptadors de gas i altres subministres de Chamón y Triana, va tenir durant uns anys un ús de granja avícola després de tota una vida dedicada al conreu. En aquest període intermedi entre el seu origen agrícola i el seu posterior destí industrial, la finca va ser coneguda com la Granja Avícola de Sant Lluís.

*1901.- Emplaçament de la Granja Avícola Sant Lluís en un plànol del municipi de Sarrià d'aquell any.

(Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)  

El lloc, situat a cavall entre els termes municipals de Les Corts de Sarrià i Sant Vicenç de Sarrià. al costat de la carretera de Barcelona a Sarrià, era a finals del segle XIX propietat de Lluís Maria de Febrer (1865-1936) [1]. Aquest noble va ser qui va impulsar la fundació i posada en funcionament de la granja al 1896. L'explotació de la Granja de Sant Lluís va incloure també la cria de conills, ànecs de Rouen i altres espècies. L'objectiu no era la producció en quantitat sinó la qualitat, que comportava aconseguir un prestigi i un renom capaços de traspassar fronteres. La granja es va dotar de moderns galliners, incubadores i altres elements innovadors per a l'explotació avícola. Els exemplars criats a la granja van ser presentats i premiats en diversos certàmens nacionals i internacionals, entre ells a l'Exposició de París de 1896 [2]. 

El projecte avícola de Febrer però, no va arribar a superar la dècada. Ja a partir de 1904 comencen a tramitar-se diversos expedients de sol·licituds de permís per urbanitzar els terrenys de la granja, que sens dubte incorporaven la idea de vendre'ls per dedicar-los a altres usos. 

________

[1].- Lluís Maria de Febrer y Calvo de Encalada-Orozco (1865-1936) va ser un noble aristòcrata que ostentà els títols nobiliaris de Marquès de Saudín i de Marquès de Gironella. Va adquirir la finca de Can Poc Oli després que passés per altres propietaris un cop desamortitzats els terrenys que havien estat ocupats per la congregació de les monges. Al 1907 Febrer va vendre les terres de la granja a Andrés Triana, que hi va establir la fabrica de comptadors de gas, llum i aigua. Finalment al novembre de 1936 Febrer va ser assassinat a Montcada i Reixach, en un dels afusellaments executats pels escamots revolucionaris en els mesos posteriors a l'alçament militar de Franco contra la República, amb l'objectiu d'eliminar persones afectes als militars sublevats. 

[2].- El Liberal. Edició del 23 d'abril de 1897. Madrid

CHAMON Y TRIANA S. en C. Fàbrica de comptadors de gas. Carretera de Sarrià 48 (després 118). (1911-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS  

En els albors del segle XX, la progressiva extensió dels subministraments (aigua, electricitat i gas) a les llars domèstiques i a les empreses, va imposar la necessitat d'establir un mecanisme de mesura generalitzat per identificar els consums dels abonats. Això va propiciar l'obertura a la ciutat de companyies encarregades de la fabricació d'aquesta mena d'aparells. L'empresa francesa Compagnie pour la Fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz (CFC) va ser una de les primeres en establir-se a Barcelona [1]. Ho va fer a través de dos industrials Gabriel Chamón Bowers (1846-1934) i l'enginyer colombià Andrés Elías Lorenzo Triana Umaña, que van fundar una societat en comandita per tal de constituir-se com a filial de l'esmentada empresa francesa, també coneguda com La Parisina. Així doncs, al 1911 Chamón y Triana S. en C. va instal·lar-se a Les Corts després d'haver adquirit uns anys abans (1906) uns terrenys a la finca de Can Poc Oli situada a l'antic número 48 de la carretera de Sarrià.

Entre 1907 i 1911 s'havia construït l'edifici industrial projectat per Francesc de Paula del Villar i Carmona (1861-1926), fill de l'arquitecte que anys enrere havia començat la Sagrada Família abans de l'arribada de Gaudí. La fàbrica de comptadors destacava per la seva gran quantitat de cobertes de volta catalana i s'estenia sobre un solar de 5.500 metres quadrats en el quals hi havia també l'antic Mas de Can Poc Oli, conegut popularment com el xalet, que amb els anys passaria a ser propietat del RCD Espanyol. Aquest club havia construït al 1922 el seu camp de futbol al costat mateix dels terrenys de la fàbrica de Chamón i Triana. Al 1913 la fàbrica estava en ple funcionament, ocupava al voltant de 300 persones i produïa uns 500 comptadors a l'any de gas, electricitat i aigua [2] [3].

*1911.- Detall de les cobertes de volta catalana de la Fàbrica de comptadors de Chamón y Triana.

*1911.- A dalt. Retall de La Vanguardia en la seva edició del dia 30 de gener d'aquell any, on es dóna compte del banquet ofert el dia abans per l'empresa Chamon y Triana amb motiu del trasllat a la nova fàbrica de la carretera de Sarrià.

A baix. article publicat a Nuevo Mundo (9 de febrer) sobre el banquet i els premis concedits als treballadors de la nova fàbrica.  

(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1912.- Les cobertes de la fàbrica de comptadors en primer terme, amb l'entrada a la fàbrica per la carretera de Sarrià a l'esquerra i el xalet de Can Poc Oli darrera. Al fons es poden veure els terrenys de La Manigua abans de la construcció del camp de futbol de l'Espanyol. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Foto: Mas).

*1912.- Imatges de l'interior de la fàbrica. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Fotos: Mas - Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1929.- Vista aèria de la fàbrica i del xalet de Can Poc Oli. En primer terme s'aprecia també el terreny de joc i la graderia del camp de l'Espanyol.  

El 30 d'abril de 1918, l'empresa va escurçar el seu nom per passar a dir-se simplement G. Chamón S. en C. i va participar en la primera Fira de Mostres de Barcelona (1920). Tot seguit, a l'abril de 1922, va esdevenir societat anònima amb una part d'accionariat francès i amb la nova denominació de Compañia de Fabricación de Contadores y Material Auxiliar (CFC). L'adreça de la fàbrica també va quedar modificada després de la renumeració de les finques de la carretera de Sarrià, quedant establerta en el 118. 

*1915.- Anunci publicat a la revista Iberia (edició del mes d'abril).

*1916.- Anunci de diferents models de comptadors del consum d'aigua, llum i gas fabricats per Chamón y Triana. (Font: AHCB)

La fàbrica va continuar funcionant durant el període de la dictadura franquista al costat del complex lúdic i esportiu de Piscines i Esports.  Cap a finals dels anys 1960's la producció de comptadors es va traslladar a Montornès del Vallès i la fàbrica va ser clausurada. L'edifici industrial de la carretera de Sarrià seria finalment enderrocat al 1973.

*1970.- Una imatge aèria de l'antiga fàbrica Chamón (perímetre groc) poc abans de la seva desaparició. (Foto: SACE)

_________________

[1].- Encara al segle XIX, la primera filial de l'empresa francesa havia estat A. Siry Lizars, inicialment situada a Ronda Universitat 96 i posteriorment a Balmes 6. Cap al 1887 es traslladen a Ronda de Sant Antoni 52-54 i a començaments del segle XX al Portal de Santa Madrona 15. 

El segell d'un comptador on encara hi figura el nom de Siry Lizars, primera companyia que va comercialitzar a Barcelona aquest tipus de dispositius de mesura.

[2].- Sánchez Miñana, Jesús. La contribución de las empresas de contadores de gas españolas y extranjeras a la actividad gasista en España en el contexto de la Europa Latina (1855-1936). Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y la Ciencia 73(2): pàg. 564. 

https://asclepio.revistas.csic.es/index.php/asclepio/article/download/1095/1841?inline=1

[3].- Tatjer i Mir, Mercè. De la producció de l'energia elèctrica al consum domèstic. Barcelona: Instal·lacions i indústries auxiliars 1881-1936. Universitat de Barcelona. L'Erol: Revista cultural del Berguedà. 2016. Núm. 126. pàgs. 20-17.

https://raco.cat/index.php/Erol/article/view/311791 

CAN POC OLI. Finca i xalet. Carretera de Barcelona a Sarrià. (S. XVIII - 1951)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià amb el qual compartia part la superfície d'aquesta heretat. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria, les terres de Can Balasch i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys, que comprenien 3.100 metres quadrats a Les Corts i 1.200 a Sarrià, van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment al maig de 1855 els va subhastar resultant-ne adjudicatari Frederic Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Bonaventura Reüll i Feu que al seu torn els va vendre a Antoni Jover i Casas abans de passar a mans de la família Febrer. Va ser precisament Lluís Maria de Febrer el que hi va establir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.

L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet. Situat ja en el terme municipal de Sarrià, era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. L'activitat del casalot es complementava oferint menjars i organitzant balls els diumenges i festius mitjançant la música que brollava d'una pianola de maneta. Tot i que existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del nom de Can Poc Oli, la més plausible és la derivada del fet que les oliveres que havien poblat el terreny eren de productivitat escassa i se'n podia fer poc oli. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.  

*1930's.- Perspectiva dels terrenys de la finca i el seu voltant amb alguns dels elements que encara hi romanien en aquella època: El xalet (estel vermell), la fàbrica de comptadors Chamón S.C. (estel blau) i ja a l'altra banda de la Riera de Magòria, les instal·lacions esportives del Reial Club de Polo (estel verd). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch. 

*1920's.- Dues imatges del Xalet de Can Poc Oli darrera mateix la porteria del gol sud del camp de l'Espanyol. (Foto: B.Batlle Piera / Arxiu Històric de Les Corts).

*1933.- Entrenament al camp de l'Espanyol davant del xalet. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

A l'any 1951, després que Genaro de La Riva traspassés la propietat del camp de futbol a l'Espanyol, el club va decidir ampliar-ne l'aforament afegint-hi noves graderies. Un dels sectors afectats per l'ampliació va ser el gol sud. Aquesta operació va propiciar l'enderroc de l'històric xalet en acabar la temporada 1950/51. Finalment la nova graderia sud seria inaugurada l'11 de novembre d'aquell any. 

BOLÓDROMO. Diagonal / Carretera de Sarrià. (1952-1954)

*1950's.- Emplaçament de les 16 pistes de bitlles del Bolódromo (cercle groc) al costat del ball amb jardí Rosaleda a prop de la cruïlla entre Carretera de Sarrià i Diagonal.

Instal·lació inaugurada el 21 de maig de 1952, en el lloc on abans hi hagué el local anomenat El Patio del Farolillo, que era un espai per espectacles de flamenc concebut com una mena d'annex a Rosaleda. Aquest selecte restaurant i ball de les nits d'estiu havia tancat al setembre de 1951, tot i que continuava actiu com un empresa dedicada a l'organització de festes i convits. Ramon Tarragó el seu director va decidir tirar endavant el negoci del bowling

El Bolódromo comptava amb 16 pistes de bitlles reglamentàries a l'aire lliure i també s'hi anunciaven exhibicions de gossos i cockfigths (lluites de galls). Disposava també de cafè-bar-restaurant 

*1952.- Anunci publicat a La Vanguardia que fou la primera referencia publicitària al Bolódromo el mateix dia de la seva inauguració.

No va tenir una existència gaire llarga. La documentació publicitària del Bolódromo no s'estén més enllà del 1954, tot i que les seves pistes van romandre fins a començaments dels 1960's com es pot veure en fotos aèries del triangle que formaven les instal·lacions del ball Rosaleda entre Diagonal, carretera de Sarrià i el final del carrer Anglesola.

*1953.-  Venda de tiquets per exhibicions de moda al Bolódromo.

*1954.- El restaurant del Bolódromo aprofitava les instal·lacions del ball Rosaleda

EL DESERT DE SARRIÀ (S. XVI) I LA CAPELLA DE SANTA EULÀLIA (1463-1936)

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO

 

Gravat amb una vista de Barcelona des dels terrenys del Desert de Sarrià i fragment del mateix. (Publicat a Voyage pittoresque et historique en Espangne d'Alexandre de Lamborge / AHCB)

 

El nom de desert s'aplicava antigament als terrenys dels convents emplaçats als afores de les viles i ciutats, que generalment eren envoltats de grans espais oberts i silenciosos idonis per a la pràctica de la meditació i el recolliment espiritual.

El Desert de Sarrià era un d'aquest espais. Envoltava un convent de frares caputxins que estigué actiu entre 1578 i 1835. El seu emplaçament el podem situar entre la continuació del carrer Major de Sarrià un cop creuada la Ronda de Dalt, conegut com passeig de Santa Eulàlia, i els carrers de Can Caralleu i del Desert. Segons la llegenda aquí va néixer i viure Santa Eulàlia al segle IV a l'època romana. La finca havia estat cedida als caputxins pel duc de Ferlandina i els religiosos la van convertir en un espai arbrat i bucòlic on hi destacaven un seguit de figures de fang que evocaven diversos conceptes espirituals.

Durant el setge militar de 1714, el convent va ser ocupat militarment, si bé la majoria dels frares van poder continuar la seva tasca espiritual i la comunitat fou respectada.

El convent va desaparèixer després de la desamortització de 1835 i la finca passà a mans de Henry Misley, un anglès que hi establí la seva residència i que no tingué massa cura en mantenir adequadament els jardins i va fer desaparèixer les figures de fang, 

Posteriorment el doctor Josep Ricart i Gila (1846-1920) i l'industrial del ram tèxtil Josep Sert i Rius (1840-1895) hi fundaren un asil per obrers invàlids i mutilats, la construcció del qual encarregaren a l'arquitecte Josep Amargós i fou inaugurat el 1894 dins els límits de l'antic desert.

 

*1906.- Dues vistes de l'asil construit a l'espai del Desert de Sarrià. (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona)

L'11 de setembre de 1905 s'hi celebrà una de les primeres Diades Nacionals de Catalunya amb l'assistència de polítics i personalitats culturals de l'època, entre ells Santiago Rusiñol que parlà davant de més de 5.000 persones.   

Les intervencions arqueològiques realitzades el segle passat sobre aquells terrenys van permetre localitzar unes guixeries (ornaments dels murs de l'antic convent caputxí) i un bloc rectangular de calcària, que feia les funcions de marxapeu per ajudar a pujar als cavalls. Se'l coneix com el cavalcador de Santa Eulàlia i es conserva davant l'església dels caputxins, al número 2 del carrer del Cardenal Vives i Tutó.

 

La pedra o cavalcador de Santa Eulàlia.

 

 

*1897/1920.- Dues imatges de Capella de Santa Eulàlia  amb l'edifici de l'asil del Desert de Sarrià adossat. (Font: AFB)

 

Des de l'any 1463 està documentada també en aquest indret una capella dedicada a Santa Eulàlia,  La capella fou destruida en els dies posterior a l'Alzamiento feixista de juliol de 1936. 

A finals del segle XX, els sarrianencs de la zona encara anomenaven el Desert a aquell sector. L'obertura de la Ronda de Dalt però, el va partir per la meitat i la urbanització del parc de Joan Raventós també va contribuir a canviar l'aspecte de la zona. Avui només el carrer del Desert i la residència d'avis de l'Institut del Desert de Sarrià recorden el nom que tingué aquella finca.    

REAL ESCUELA DE INGENIEROS ELECTRICISTAS DE SARRIÁ. Passeig de la Bonanova (1905-1914)

Clausurat al 1904 l'Hotel del Parque de la Montaña del Passeig de la Bonanova, el mateix edifici que l'havia acollit va tenir continuïtat iniciant una nova etapa com a Real Escuela de Ingenieros Electricistas.

 

*1906.- Frontó dela façana principal amb el rètol de l'escola i vista general de l'edifici des del Passeig de la Bonanova

 

Les primeres notícies sobre la presència d'aquesta escola a Sarrià daten del 1905. L'entitat havia estat creada la localitat costanera de El Masnou per la iniciativa privada, amb l'objectiu de formar electricistes autòctons per tal d'evitar l'excessiva dependència de tècnics estrangers en aquest ram professional.

L'any 1904, aprofitant una estada d'Alfons XIII a Barcelona, l'Escola va sol·licitar el patronatge reial que li fou concedit pel monarca. Malgrat el títol de Real que encapçalava el seu nom,  l'escola va objecte de qüestionament des dels seus primers dies per part d'associacions professionals i docents d'enginyers industrials, que no veien amb bons ulls la independització de la branca de l'electricitat. La història de l'Escola quedaria marcada per aquesta causa i farcida de polèmiques, debats acalorats i dimissions.  

 

*1906.- Escrit de renúncia de diversos professors en solidaritat amb el dimitit director de l'Escola Ramon Fort. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

 *1907.- Retalls de La Vanguardia que recullen la polèmica entorn a la consideració d'estudis independents de l'especialitat d'electricista

 

Com s'aprecia a la fotografia de l'encapçalament, el frontal de l'edifici era presidit per un rètol que anunciava l'escola. En un dels laterals es mantenia a peu de carrer un accés als Jardins del Parque de las Montaña.
L'Escola havia adoptat el pla docent dels estudis d'electricitat que simpartien a l'Institut Electrotecnique de Montefiore de Liège (Bèlgica) i al 1910 eren 15 els alumnes matriculats a Sarrià.
Fionalment al 1914 es va prohibir a l'escola que emprés el nom d'Enginyers perque no era recioneguda oficialment.
Cap al 1925 l'edifici seria ocupat per l'Escola Tècnica Eulàlia i posteriorment pels Jesuïtes, que haurien de tancar el centre en l'època republicana. 

 

 

 

 

HOTEL-RESTAURANT DEL PARQUE DE LA MONTAÑA. Carretera de Sarrià a La Bonanova (1879-1904)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i JESÚS SERDIO

L'Hotel del Parque de las Montaña va ser concebut inicialment com una instal·lació d'estiueig i repòs situada a peu de l'antiga carretera de Sarrià cap a Sant Gervasi en el que avui coneixem com el passeig de la Bonanova. L'emplaçament exacte era entre els actuals carrers de Pomaret i d'Iradier dins dels límits de l'extensa finca de Can Pomaret.
L'edifici, segons constava al frontó que coronava la façana, datava de 1859 si bé no va ser fins a finals de la dècada dels 1870's que s'habilità per usos d'hoteleria i restauració. Funcionava com a lloc d'estiueig dins del Pla de Barcelona per a families benestants. L'hotel-restaurant va tenir una primera etapa entre 1879 i 1883 durant la qual va establir dues oficines al centre de la ciutat (Les Colònies al carrer Ferran i Casa Subiela a la Riera del Pi) per a poder contractar els seus serveis.

*1882.- Anunci a tota pàgina publicat a La Vanguardia sobre l'obertura de la temporada d'estiu a l'hotel.

Emplaçament del l'hotel (petit rectangle groc) dins la zona del Parque de la Montaña (requadre negre) en un plànol de finals del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). A la imatge inferior el mateix plànol ampliat.

A partir de febrer de 1883, després d'una intensa reforma de l'interior de l'edifici, va fer-se càrrec de l'hotel el senyor Francisco Soler. El nou arrendatari i gerent de l'establiment va traslladar el punt de contractació dels serveis a la lleteria situada al carrer Petritxol número 13. Com a l'etapa anterior, l'interior de l'edifici s'organitzava al voltant d'un gran menjador-restaurant que ocupava els baixos, mentre que les altres dues plantes de l'edifici acollien un total de 40 habitacions. L'establiment gaudia també d'un entorn natural privilegiat a tocar dels jardins del Parque de la Montaña originaris de l'antiga finca de Can Pomaret.
Tot plegat constituia un marc idoni per celebrar-hi tota mena de festes, celebracions i àpats privats i especialment convits de noces, bateigos i comunions 

*1883.- Publicitat de la reobertura de l'hotel reformat amb referència a tots els serveis que s'hi oferien sota la direcció de Francisco Soler. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1883.- Notícia de la inauguració de l'hotel reformat els primers dies de febrer d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

A la dècada següent hi ha notícia d'una nova etapa de l'hotel a càrrec de José Escós amb cuines emplaçades a les pròpies habitacions a la manera del que avui coneixem com apartaments.

*1895.- Descripció de l'establiment i les seves instal·lacions en un retall de la Guia Barcelona en la mano. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz). 

Amb el canvi de segle uns nous encarregats apareixen en la publicitat de l'hotel, els germans Planas.

*1901.- Revetlles de Sant Joan i Sant Pere al Parque de la Montaña. (Font: La Publicitat. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

El restaurant de l'hotel era també lloc habitual de celebracions dels nomenaments dels catedràtics universitaris i de banquets organitzats per formacions polítiques i culturals. A tal d'exemple i curiositat, els carlins hi celebraven les seves trobades de germanor no exemptes sovint de situacions de tensió a causa de les diferències existents entre les diverses faccions del moviment.

*1904.- Cròniques de la mateixa reunió carlina, celebrada el diumenge 6 de novembre d'aquell any al restaurant del Parque de la Montaña, segons La Vanguardia (a dalt) i El Diluvio (abaix). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1900's.- Vista lateral de l'edifici que va acollir l'hotel-restaurant  (Foto: Lucien Roisin Besnard).

A partir de del 1905 l'edifici fou destinat a finalistats docents i va acollir diverses escoles de formació en electricitat entre elles la Real Escuela de Ingenieros Electricistas perdent així definitivament els seus usos hotelers i d'esbarjo.

*1900's.- L'edifici que acollia l'hotel del Parque de la Montaña, ja a punt de ser convertit en escola d'electricistes, apareix enquadrat en groc, rera la torre de Sant Rafael, en aquesta imatge del passeig de la Bonanova.

CAMP DE FUTBOL DEL BERGADÀ. (1953-1970's)

*1958.- Entrada al camp del Bergadà amb un curiós marcador on l’equip visitant figura davant del local. (Font: Col·lecció Pedro Aguiló)

Durant els anys de la dictadura, molts van ser els camps de futbol de terra on nens i joves somniaven algun dia arribar a ser figures i els seus pares tenir un fill famòs i ben pagat. A la zona propera a l'estadi de Sarrià, el camp del Bergadà, situat sobre la Diagonal entre l'avinguda de Sarrià i els carrers Agustina Saragossa i Caravel·la la Pinta, va ser un d'aquests recintes de joc modestos, amb prou feines delimitat i sense graderies, on la pols i les rascades als genolls quan perdies l'equilibri, eren la forma de habitual de curtir-se per si algun dia arribabes a poder disfrutar de jugar sobre la gespa d'un camp d'un equip de certa entitat.  

Frases com aquest noi apunta maneres o quina esquerra té aquell marrec eren habituals de sentir-les entre els espectadors que s'aplegaven a les bandes del camp. També hi sovintejaven les enrabiades i blasfèmies dels pares quan consideraven que l'àrbitre no era just amb el seu fill.

 

Insignia amb l'escut del Bergadà (Font: todocoleccion.com)

 

De fet, el Club Deportiu Bergadà, propietari del terreny, era un club modest del barri de Les Corts dedicat al futbol amateur no professional. Probablement el nom del club tingui relació amb el carrer Bergadà (avui del Berguedà), que creua la Travessera de les Corts i discorre entre els carrers Deu i Mata i Montnegre). El camp de futbol va ser inaugurat el 6 de setembre de 1953 amb un partit entre el Bergadà i el primer equip amateur de l'Espanyol. Amb el pas del temps però, jugarien en aquest camp com a locals molts altres clubs de categories infantils, alevins i amateurs. La rivalitat  amb l'altre club del barri, el Catalunya de Les Corts, es va fer força intensa i es disputaven autèntics derbis de barri.

*1953.- Notícia de la inauguració del camp del CD Bergadà. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1953.- Una altre retall sobre la jornada d'inauguració del camp del CD Bergadà. (Font: Hemeroteca Mundo Deportivo).

*1960.- Partit de màxima rivalitat cortsenca de categories inferiors. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

Els dissabtes i diumenges al matí eren les hores on en aquest camp hi havia més enrenou i activitat amb la presència de molts pares, que acompanyaven els seus fills en cotxe o tramvia fins al mateix camp.

El camp del Bergadà va desaparèixer a mitjans dels anys 1970's, quan tota la zona delimitada pel triangle format entre la Diagonal, el carrer Numància i l'avinguda de Sarrià va ser reurbanitzada. Altres instal·lacions com el Picadero Tomàs, situat al costat mateix del camp del Bergadà, tambe van passar a la història.

 

*1972.- Anunci del partit d'infantils entre el Liceo Verdaguer i l'Espanyol al Camp del Bergadà.