LA COLUMNA METEOROLÒGICA. Parc de la Ciutadella (1884)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1884.- La columna meteorològica en el seu estat original.

Heus ací un element del paisatge urbà no desaparegut del tot, però que ha perdut els seus components més rellevants fins a quedar convertit només en un vestigi del que fou. Parlem de la columna meteorològica del Parc de la Ciutadella que va ser inaugurada el 15 de desembre de 1884 (quatre anys abans de la inauguració de l'Exposició Universal) en un indret del parc pròxim a l'Umbracle. Davant seu hi veureu la Font de la Guineu i la Cigonya, mil cops malmesa, restaurada i tornada a malmetre pel vandalisme urbà, en una placeta envoltada de vells i frondosos plàtans. La trobareu a mà esquerra si entreu al Parc per l'accés del Passeig de Picasso al final de l'avinguda del Marquès de l'Argentera.

Josep Ricart i Giralt (1847-1930), capità de la Marina Mercant, va ser el creador d'aquesta columna, seguint l’encàrrec que li havia fet Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), que havia concebut el parc de la Ciutadella com un espai de coneixement.  

El 1885 Ricart va escriure un article al diari El Diluvio on explicava que la seva columna no havia pogut ser presentada per imperatius legals en la llengua dels catalans.

La columna, en el seu estat original, incorporava un termòmetre de mercuri, un baròmetre, un higròmetre de Saussure, un rellotge que donava l'hora d'altres ciutats del món, i un revell al seu cim que, sobre un globus terraqüi, marcava la direcció del vent. Tenia doncs, un clar objectiu pedagògic. Aviat va tenir que ser envoltada d’una reixa per evitar agressions. 

Ricart seria director de l’Escola de Nàutica de Barcelona entre 1900 i 1932 i avui el Museu Marítim concedeix anualment un premi amb el seu nom, que te l’objectiu d’estimular la recerca en tot allò relacionat amb les ciències del mar.

*1884.- Descripció dels elements que componen la columna en aquesta crònica de la inauguració publicada el 17 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1885.- Apunt crític publicat el 22 de gener d'aquell any sobre algunes deficiències observades a la columna. Curiosa al·lusió a los inteligentes. (Font: La Dinastía/ARCA).

*1885.- Article de Josep Ricart Giralt a El Diluvio. (Cliqueu a sobre per engrandir-lo. Font: ARCA).

*1922.- La columna ja amb la reixa protectora que avui encara està present. (Font: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

*2010's.- Aspecte actual de la columna.

PLAÇA DE GAL·LA PLACÍDIA. Orígens i primera urbanització amb jardins i brollador. (1930's-1980's).

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1932.- Plànol de l'espai de la Plaça de la Gal·la Placídia encara sense urbanitzat als inicis dels anys 1930's. Al mig del descampat s'hi veuen les escales d'accés a l'estació, ja soterrada, de Gràcia corresponent a la línia Barcelona-Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

Situada entre la part baixa dels barris de Gràcia i Sant Gervasi l'origen d'aquesta plaça està vinculat amb el de l'estació de Gràcia del ferrocarril que unia Barcelona i Sarrià, primer a través del carrer Balmes i després seguint el curs del que amb el temps seria la Via Augusta.  

*1928.- Obres de soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià a la futura plaça Gal·la Placídia.

L'espai de la plaça havia esdevingut un descampat després del soterrament de les vies i de l'estació el 1929. Històricament, aquell indret havia estat punt de confluència del curs de diverses rieres: la de Cassoles, que baixava des de la plaça Lesseps pel carrer que durant molts anys va ser conegut com Avinguda del Príncep d'Astúries;  la de Sant Gervasi, que s'unia a l'anterior formant la Riera d'en Malla que baixava per l'Eixample en direcció a la Rambla; i finalment la de Sant Miquel, el curs de la qual encara avui podem identificar a través del carrer del mateix nom que arriba fins a la Diagonal prop del Cinc d'Oros. A l'any 1927, les obres de soterrament del Ferrocarril van permetre trobar una antiga creu de terme, malmesa pels pas dels anys, que separava Gràcia de Sant Gervasi. Per això l'indret havia estat conegut com a Plaça de la Creu Trencada. 

Imatge de la base de la Creu Trencada que hi hagué als terrenys de la plaça Gal·la Placídia, al costat veiem la llera de la Riera de Cassoles. (Foto gentilesa d'Enric H. March)

*1930.- Accés a l'estació soterrada de Gràcia amb l'espai exterior encara sense urbanitzar.

1930's.- Fires i atraccions de festa major a l'espai que ocuparia la futura plaça. 

Amb el final de la Guerra i l'arribada del franquisme es va optar per urbanitzar la plaça i dotar-la de jardins. Així doncs, al 1944 va ser inaugurada i batejada amb el nom de Gal·la Placídia, insistint en la nomenclatura romana ja aplicada amb la Via Augusta al curs del l'antic ferrocarril.

*1940's.- Primera urbanització de la plaça amb amplis escossells vegetals i un petit llac rodó amb brollador al centre com element diferencial. Al fons encara s'aprecien les hores de construcció del campanar de l'església de Santa Teresa del Nen Jesús. 

*1947.- Imatge de la plaça amb l'arbrat i la vegetació originals ja més desenvolupats, el brollador actiu i la torre de l'Església de Santa Teresa del Nen Jesús completada. (Font: Postal J.V.B.)

*1947.- Una altra imatge de la Plaça de la Gal·la Placídia captada des de la banda de Sant Gervasi, amb els nous edificis construïts entre la Travessera de Gràcia i el carrer Milton a través del qual s'accedia al Mercat de la Llibertat (Font: Postal L. Roisin).

*1948.- El petit brollador del centre de la plaça en primer terme amb el carrer Milton al fons. (Foto: Autor desconegut),

L'any 1947 va suposar un altre moment important per la història de la plaça, atès que el dia 8 de juliol s'hi va inaugurar l'escultura en bronze coneguda com Nena amb cèrvol o Blancaneus, obra de Josep Manuel Benedicto (1895-1964). Era inspirada en el personatge del film de Walt Disney realitzat al 1938. L'escultura va ser col·locada sobre un pedestal de maó vist amb una font pública davant d'un conjunt de xipressos. No seria restaurada i reubicada fins al 1986 i posteriorment ha continuat a la plaça en diferents ubicacions després de les reiterades reformes realitzades.

*1950's.- Dues imatges de l'escultura de la Blancaneus al capdamunt d'una font pública: Aquest va ser un altre dels elements característics de la plaça a partir del 1947. (Fotos: Autor desconegut i Colecció Plasencia / IEFC)

*1964.- Vista aèria de la plaça amb el frondós aspecte que presentava en aquella època. A la part superior s'hi poden veure les Atraccions Caspolino i a la part inferior, a l'esquerra, el gran solar on s'aixecaria l'edifici singular de 22 plantes d'Autopistas del Mediterráneo inaugurat el 1968.

A partir de 1968 la fesomia de la plaça va quedar condicionada per la construcció del gran edifici Autopistas a la banda de la Travessera de Gracia entre la pròpia plaça i el carrer Regàs. El revestiment de la totalitat de la façana que evocava un rusc d'abelles va generar molta controvèrsia en el moment de la seva inauguració. 

*1969.- L'edifici d'Autopistas del Mediterráneo construït entre 1965 i 1968 era bàsicament d'habitatges, Les oficines es limitaven a les tres plantes inferiors. (Foto: Cortesia de Xavier Simón).

*1970's.- La font de Blancaneus encara sobre el seu pedestal original de maó vist. 

*1974.- Vista de la plaça ja amb l'edifici Autopistas construït a l'esquerra de la imatge. L'antic brollador ha quedat semiocult pels arbres però encara es pot veure a l'angle inferior dret de la foto. (Foto: Postal Ediciones Ro-Foto Otto)

La plaça va ser profundament reurbanitzada i reformada al 2014, creant-s'hi una zona de jocs infantils al lateral contigu al barri de Gracia. Al mateix temps s'hi va renovar l'arbrat amb àmplies zones de gespa. 

*2014.- Vista aèria de la plaça després de la reforma realitzada el 2014. (Foto: BIMSA. Ajuntament de Barcelona)

A l'any 2024 la plaça va tornar a ser aixecada a causa de les obres de connexió de la línies dels Ferrocarrils de la Generalitat en el trajecte Plaça Espanya-Gràcia. 

_______

[1].- Enric H. March en el seu blog Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons cita aquesta creu en l'article La Catedral i la creu de terme Barcelona on presenta un exhaustiu inventari de les creus de terme que hi hagueren al Pla de Barcelona. (Enllaç: https://enarchenhologos.blogspot.com/2018/09/la-catedral-i-la-creu-de-terme-de.html

Actualitzat en data 24 de setembre de 2024

EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat. 

PISTA DE PATINATGE. Plaça de la Sagrada Família (1958-2001)

Agraïments a JESUS SERDIO i ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO

Cap a finals de la dècada dels 1950's, l'ajuntament de la ciutat va començar a prendre's seriosament l'objectiu de dotar els espais públics, places i jardins de zones de jocs infantils. Una de les instal·lacions estrella varen ser les pistes de patinatge.

Juntament amb la de Plaça Tetuàn, una de les primeres en aparèixer va ser la de la Plaça de la Sagrada Familia, que va ser aprovada pel consistori al maig de 1957. A la Gaceta Municipal de setembre d'aquell mateix any es publicava l'adjudicació de les obres al senyor Jaime Pañella Pagés i cap als inicis de l'any següent la pista va ser inaugurada en una zona lateral de la plaça tocant a la vorera del carrer Mallorca.

L'espai tenia forma ovoide i consistia en una modesta superficie ben encimentada i llisa per permetre el lliscament dels patins, envoltada per una barana metàl·lica contínua amb una interrupció per permetre el pas d'entrada i la sortida.  La seva construcció va requerir d'anivellar la superfície per salvar la inclinació de la plaça.

*1960.- Vista aèria de la pista de patinatge amb el temple de Gaudí en construcció al fons. La façana de la Passió a penes s'aixecava uns metres sobre el nivell del carrer. (Foto: todocolección).

 

 

*1957.- Retall de La Vanguardia del dia 1 de juny on s'informava de la propera construcció de la pista de patinatge.

 

*1957.- La Gaceta Municipal de Barcelona, en el seu número de 9 de setembre d'aquell any, informava de l'adjudicació de les obres a la plaça de la Sagrada Família que incloien la construcció de la pista de patinatge. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

 

Aquesta pista de patinatge va romandre a la plaça durant més de quaranta anys, fins que amb el canvi de segle va ser suprimida a l'any 2001 en una de les reformes executades a la plaça. 

 

 *1974.- Vista a vol d'ocell de la plaça amb la pista de patinatge encerclada en groc. (Font: SACE/AMB).

 

*1976.- Una imatge pròxima de la pista amb alguns joves patinant i la façana de la Passió recent coronada. (Foto: Ian Berry/Magnum Photos).

 

*1988.- Una altra imatge de la pista on es pot apreciar que per nivellar el pis de la pista i salvar la inclinació del terra de la plaça cap al mar es va haver de fer obra. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).  

*2001.- Obres de reforma de la plaça. La plantació de noves fileres d'arbres al tram que creua la plaça des de Mallorca a Sardenya va comportar la desaparició de la pista de patinatge. (Foto: Autor desconegut). 

JARDINS DE CAN MANTEGA. Primera urbanització i elements aquàtics. (1960's-1980's)

Els Jardins de Can Mantega es van construir durant els primers anys de la dècada dels 1960's sobre els terrenys que anteriorment havien estat els horts de la masia del mateix nom, un dels últims espais de masies rurals dins el casc urbà de Sants. 

El terreny va començar a ser desbrossat i aplanat el 1960 amb un cartell que anunciava la futura creació d'un ampli espai verd davant mateix de la parròquia de Sant Joan Maria Vianney aleshores encara en construcció. Les obres dels jardins es varen iniciar al 1961.

*1960.- L'espai dels Jardins de Can Mantega era encara un solar amb la façana de l'església de Sant Joan Maria Vianney a mig construir. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).

La inauguració oficial dels jardins es va produir al 1962 tot i que l'espai ja havia acollit la Festa de l'Arbre a l'octubre de l'any anterior. D'entre els elements més característiques de l'ordenació d'aquell espai verd hi destacava la presència d'un espai d'aigua al bell mig del jardí, que inicialment era constituit per un llac situat en un pla lleugerament més baix que el nivell del parc. Posteriorment es va afegir l'escultura de la Font del Ninyu, que era a la plaça de Víctor Balaguer i va ser traslladada a Can Mantega a causa de les obres del primer cinturó de Ronda, avui conegut com a Ronda del Mig. Aquesta intervenció va suposar la incorporacio d'un nou espai d'aigua envoltat de desmais, un dels qual s'endinsava dins el rectangle aquàtic a través d'un queixal sobre el que estava plantat. Aquest popular safareig, com el coneixien molts veins, era ideal perquè els nens hi fessin navegar els seus barquets. 

*1961. A l'octubre d'aquell any es va celebrar a Can Manteca la Festa de l'Arbre tal i com figurava en aquest petit monolit de maó i rajoles avui desaparegut. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).

*1961.- Retall de premsa sobre la celebració de la Festa de l'Arbre al jardins de Can Mantega. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 12 d'octubre)

*1960's.- L'estany envoltat de gespa va ser el primer element aquàtic del parc que va desaparèixer. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).

*1963.- Petit llac existent a la banda del torrent de Perales on anys després d'instal·laria la font del Ninyo. (Foto: Jaume Peris Xancó)

*1970's.- El llac en els seus dies de màxim esplendor ocupava el centre del jardí amb un desmai i altres plantes integrades al voltant de l'espai d'aigua. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).

  

A partir dels 1980's el deteriorament del llac començava a fer-se evident i es va optar per buidar-lo d'aigua i convertir-lo en una improvisada pista de patinatge

*1990.- Ja sense el desmai, el llac, popularment conegut com el safareig, es va tornar a omplir d'aigua. No obstant això, caminava inexorablement cap a la seva degradació. (Foto: Autor desconegut)

  

*2010.- L'antic llac buit amb els seus limits deteriorats són l'últim capítol de la història d'aquest d'aquest espai d'aigua del Jardins de Can Manteca, que el projecte de reforma executat el 2016 va suprimir. (Foto: betevé).

A banda dels elements aquàtics desapareguts aquests jardins acabarien sent un dels exemples de degradació de l'espai public més palesos de la ciutat. La inseguretat també hi era present. El 2009 un baralla campal entre integrants de dos grups de Latin Kings va acabar amb la mort d'un d'ells.

Finalment la remodelació arribaria al 2016 donaria una altra configuració a aquests jardins tants anys abandonats amb els mínims recursos. 

MIRADOR PLAÇA DE LA HIDRÀULICA. Montjuïc. (1920's-1987)

Agraïments a ELOY FC

*1920's.- Foto captada abans d'urbanitzar-se definitivament aquell sector de la muntanya de Montjuïc. ja s'hi pot veure la plaça de la Hidràulica (fletxa groga) i al costat apareix l'Estadi Català situat al sot de la Foixarda. Aquí el podem veure amb la graderia lateral ja totalment construida abans de ser convertit en parc d'atraccions durant l'exposició. (Foto: AMB).

Les primeres urbanitzacions de la muntanya de Montjuïc prèvies a les obres de l'Exposició Internacional de 1929 ja havien deixat enllestit un espai ajardinat amb un circumferència d'aigua al centre i lleugerament elevat mitjançant un perimetre format per murs, escales i baranes. Als plànols que es van distribuir durant l'Exposició l'indret figurava identificat com a mirador, si bé aviat va ser conegut com a plaça de la Hidràulica. Durant el certamen internacional era l'espai d'accés al restaurant Ambassadeurs al que servia d'entorn amb l'elegant brollador lluminós instal·lat davant del local.

*1929.- Dos plànols de les instal·lacions de l'Exposició de 1929 al sector de la plaça de la Hidràulica. En ambdós acasos, s'identificava el lloc només com a Mirador. (Fonts: i Col·lecció particular de Francisco Arauz).

El restaurant fou desmentellat després de l'exposició igual que el Poble Oriental que s'estenia a la banda de ponent. La configuració de la plaça va quedar inalterada després de la Guerra Civil, si bé quedava un xic allunyada del parc de Montjuïc i no era un espai gaire transitat, llevat dels barraquistes que havien començat a poblar la zona dels voltants de l'estadi cap al cim de la muntanya.

*1932.- Fragment d'un plànol posterior a l'Exposició en que l'espai apareix amb el nom de plaça de la Hidràulica. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

 

La instal·lació de la zona d'examens de conducció, emplaçada en el tram que portava fins a l'Estadi, va tornar a animar aquell lloc a partir de finals dels anys 1960's. Els examinants i els seus familiars i amics es concentraven prop de la zona per esperar el moment de les proves i matar els nervis amb la contemplació d'aquell indret.

*1986.- Vista general de la plaça de la Hidràulica en els seus últims temps. Al fons el Palau Nacional, les Piscines Picornell i l'Estadi. Sobre aquests terrenys s'aixecarien les instal·lacions del INEFC (Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya) i l'entorn que el separava de l'estadi quedaria convertit en l'anella Olimpica. (Foto: Antonio Lajusticia Bueno. AMB). 

 

*1987.- La plaça d'Europa a la dreta de la imatge aèria va començar a prendre terreny a la vella plaça de la Hidràulica (esquerra), que seria eliminada poc després en construir-se l'INEFC (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Les obres de la anella olímpica van acabar amb aquell petit espai ajardinat. Al seu costat es va urbanitzar la plaça d'Europa amb la torre de comunicacions de Telefònica i sobre el mateix espai l'edifici de l'INEFC.