Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1970's. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1970's. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 d’octubre del 2024

EL PAPUS. Revista satírica i neurastènica. (1973- 1987)

 MIQUEL BARCELONAUTA



El Papus va ser una de les revistes satíriques més populars aparegudes a la Barcelona dels últims anys del franquisme i de la transició a la democràcia, que es va caracteritzar pel seu posicionament crític i sovint ferotge envers l'establishment polític i social imperant a l'Espanya de l'època.     

*1973.- A la portada del primer número de El Papus hi apareixia l'actor còmic argentí Joe Rigoli.

Apareguda el 20 d'octubre de 1973, la revista, de periodicitat setmanal, presentava una estètica presidida per la lletjor, compaginació atropellada, traç dels dibuixos poc definit, llenguatge que desbordava els límits dels bons costums, utilització de fotografies amb expressions sovint grolleres amb collages que li donaven una aparença poca-solta, que cercava l'animadversió dels esperits més conservadors i dels inquebrantables al règim que oprimia el país. Les creixents ànsies de llibertat que caracteritzaven la societat del moment i els seus plantejaments extrems de la revista li van permetre assolir un índex de popularitat i un èxit de públic força notable, de manera que va aconseguir un tiratge de 250.000 exemplar setmanals venuts i 300.000 impresos.

El nom de la revista evocava un personatge de la cultura popular catalana (el Papu) que els adults utilitzaven per fer por als nens i nenes que no es portaven bé fer (vindrà el papu i se t'emportarà). Havia estat promoguda per Xavier de Echarri, que un any abans ja havia fundat el Barrabás, amb el subtítol la revista satírica del deporte, que es limitava als aspectes esportius. L'èxit de Barrabás va animar als seus creadors a optar per donar un pas més i envair temes polítics i social de la realitat del país, que òbviament permetien sàtires més corrosives superant en contundència a d'altres publicacions de l'època, també incisives, però potser més mesurades, com eren Hermano Lobo o La Codorniz. En aquest sentit, El Papus s'apropava més a models com la publicació francesa Charlie Hebdo. La publicava Ediciones Amaika 

Com era d'esperar, l'oficialitat del moment va sentir-se ben aviat incòmoda amb El Papus, que va ser segrestat dels quioscs i suspès per períodes de quatre mesos en dues ocasions, de juliol a octubre de 1975 i de març a juliol de 1976. 

Els col·laboradors habituals de El Papus eren periodistes com Antonio Franco, Joan de Segarra, Maruja Torres amb algunes participacions de Manuel Vázquez Montalbán i presència habitual de dibuixants com Òscar Nebreda, Ivà, Vives, Fer, Carlos Giménez, Gin. Manel Fontdevila , Rafael Ramos i Ventura & Nieto entre d'altres. 

Lamentablement la història de la revista es va tenyir de sang el matí del 20 de setembre de 1983. quan una paquet bomba que un grup ultra anomenat Alianza Apostólica Anticomunista va enviar al director de la revista i va esclatar a les mans del conserge de l'edifici, Juan Peñalver, al número 77 del carrer Tallers, tocant a Plaça Castella. El conserge va morir a l'acte i una secretària, Rosa Lores, va resultar també ferida de gravetat en sortir impulsada per l'ona expansiva i caure d'esquena sobre el tendal del bar de la plaça Castella fins topar amb la vorera. 

Aquest atemptat s'inscrivia dins els escarments que la ultradreta, protegida en gran part per l'estructura policial, infligia als que tenien una actitud crítica amb les essències d'un règim, que es resistia a perdre poder malgrat la mort física del dictador.

El Papus va publicar un número especial de suport a les víctimes. Els responsables de l'atemptat i de la mort del conserge mai van ser descoberts ni condemnats per la justícia. 

*1977.- Destrosses provocades per l'ona expansiva de l'explosió de bomba a la direcció de El Papus a la Plaça Castella.

*1977.- L'interior de l'edifici després de l'esclat del paquet bomba que va provocar la mort del conserge.

Finalment la revista desapareixeria a l'any 1987. Una altra publicació, El Jueves, que ja duia uns anys als quioscs i que encara avui existeix, va agafar en part l'herència de El Papus

______________

Enllaços d'interès:

https://humoristan.org/img/articles/pdfs/humoristan-59ce30b78b29e.pdf

https://beteve.cat/va-passar-aqui/atemptat-revista-el-papus/


dimecres, 18 de setembre del 2024

PERFORMANCE. Discoteca. Sala de festes. Provença 43 (Rocafort). 1973 - 2022

MIQUEL BARCELONAUTA


El logotip tradicional Performance

Una de les discoteques de més longevitat de l'Esquerra de l'Eixample. Els orígens de Performance es remunten a principis dels anys 1970's en un barri on altres locals d'aquest tipus s'havien desenvolupat o es desenvoluparien amb prou èxit, des de Babieca, uns carrers més avall a València, fins a Criterium o la sala de festes Cabaret Joy's a la sortida del metro d'Entença davant dels jardins Montserrat, fins a d'altres propostes potser més modestes com Drive (Còrsega 96) o Club Géminis (Comte Borrell 230) que aparegueren als voltants de l'Escola Industrial.

El local responia a l'estereotip de discoteca de classe mitja, allunyada tant de propostes progres o socialment reivindicatives com també de la parafernàlia pròpia dels locals orientats a la gent benestant i adinerava o pija, com popularment se l'anomenava, i que tingueren el seu focus més actiu als voltants de Francesc Macià (Calvo Sotelo aleshores) i el Turó Park.

Durant la gran part de la seva existència Performance va ser un local amb una plantilla de cambrers molt professionals, estrictament uniformats amb "traje i cortaba", en un ambient que va viure l'evolució dels ritmes i les modes i on no hi va faltar tampoc la presència de celebritats del món de l'espectacle,  especialment a les nits dels caps de setmana.

En les seves últimes etapes Performance va apostar per convertir-se en un local especialitzat en música llatina que va començar a ser freqüentat per la colònia llatinoamericana cada cop més nombrosa a la ciutat.

* 2010's.- Últim logotip de Performance quan va esdevenir una sala de música llatina.

A finals del 2022 el local va canviar de nom després de gairebé 50 anys de vida en les seves diferents etapes. El nou local va ser batejat com Illusion.

divendres, 13 de setembre del 2024

dimecres, 31 de juliol del 2024

LE CONSULAT. Discoteca Restaurant. Torre Catalunya. Avda. Roma 2-4 (1977-1988)

 MIQUEL BARCELONAUTA


Entre l'oferta de serveis d'oci amb que es va dotar el complex format per la Torre Catalunya i l'Expo Hotel a la plaça dels Països Catalans hi figuraren dues discoteques: The EmbassyLe Consulat. Aquest últim local, era una discoteca convencional associada a l'hotel, si bé tenia vida pròpia i organitzava les seves activitats en sessions de tarda i nit per a clients de fora de l'hotel.


La discoteca era situada als baixos i soterrani del gratacels i va arribar a tenir una bona acollida entre la joventut de l'època. Organitzava sovint actuacions en directe amb la presència de famosos del món de l'espectacle del moment. La pista d'aquest local es perd cap als últims anys de la dècada dels 1980's, quan l'edifici va ser reformat en profunditat. Posteriorment s'hi va instal·lar un peep-show, un local de la cadena Blue Star que oferia espectacles eròtics i pornogràfics en viu. 

dimarts, 9 de juliol del 2024

THE EMBASSY. Discoteca. Torre Catalunya. Avda de Roma 2-4 (1978-1980's)

 MIQUEL BARCELONAUTA


Als inicis de la dècada dels 1970's el panorama que presentava la cruïlla entre l'avinguda de Roma, l'inici del carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i l'eix format pels carrers Numància i Tarragona, era encara força desolador. En aquell indret s'agrupaven una caserna de cavalleria en vies d'extinció al carrer Tarragona, on subsistien un seguit de magatzems i quadres de bestiar que nodrien al veí Escorxador, una històrica fàbrica (La España Industrial) que demanava a crits un relleu i un mar de vies ferroviàries en procés lent de soterrament i cobertura, que amb el temps donaria pas a la plaça dels Països Catalans i a la nova l'estació de Sants.  

En pocs anys tot aquell espai aniria canviant radicalment. Una de les icones que s'associen a aquell canvi d'imatge de la zona fou la construcció de la Torre Catalunya, un edifici de 24 alçades amb un cos més baix de 8 que acollia l'Expo Hotel i marcava els inicis del carrer Mallorca després interromput per la caserna i avui pel complex d'edificis que s'anomenà Roma-2000.     

La torre i l'Hotel que acollia era un dels preferits pels forasters congressistes i esporàdics visitants de les múltiples events que es celebraven a l'espai firal de Montjuïc

Una instal·lació d'aquestes característiques no podia deixar de disposar d'una discoteca on els allotjats poguessin gaudir i esplaiar-se en els moments d'oci de la visita a la ciutat. Als baixos i soterrani del gratacels va ser instal·lada una discoteca The Embassy que va obrir portes abans de l'estiu de 1978. De fet, el nom d'Embassy ja havia estat lligat a la nit barcelonina de la postguerra mitjançant la sala de ball d'aquest nom que hi hagué al final del carrer Casanova

Durant els seus primers anys, la nova discoteca ve ser força visitada per artistes del món de l'espectacle i acollia sovint lliuraments de premis, homenatges i presentacions, generalment amenitzades per la figura de Jean Michel, un dels animadors i presentadors més habituals de les nits barcelonines. 

L'oferta de serveis de la torre i l'hotel es complementava amb la cafeteria La Mandarina a la planta baixa, el Caesar's a un restaurant panoràmic situat a l'última planta des d'on es podia gaudir d'unes extraordinàries vistes sobre la ciutat i la discoteca-restaurant del soterrani Le Consulat.

dilluns, 26 de febrer del 2024

GALAXIA'S CLUB. Boite. Violant d'Hongria 128-132. (1970's-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA 



El trànsit entre les dècades del 1960's al 1970's va suposar l'adveniment dels ambients galàctics com una de les propostes més generalitzades arreu. L'home acabava d'arribar a la Lluna (juliol de 1969) per primera vegada i les missions Apolo de la NASA, les maniobres dels mòduls lunars i les arribades dels astronautes al mig de l'Oceà Pacífic eren motius d'expectació. La tensió als centres de control de Houston i Cap Canaveral i les retransmissions en directe de totes aquestes proeses estaven a l'ordre el dia. Aquest ambient galàctic es palesava també en els locals d'oci i en la seva decoració i interiorisme. L'aleshores popular discoteca Planeta 2001 n'era potser la proposta nocturna més clarament orientada a aquest símbol del temps: la carrera espacial.

Als barris perifèrics hi va haver també exemples d'aquesta tendència. La boite Galaxia's Club del barri de Sants n'era un exemple força clar. Situada al carrer Violant d'Hongria Reina d'Aragó, on durant molts anys hi va haver la mític Salón Nilo, però tocant a Galileu i molt a prop dels Jardins de Can Manteca el Galaxia's formava part també d'aquesta proposta i s'anunciava com la boite con forma de submarino.

*1971.- La Boite Galaxia's Club a la cartellera de La Vanguardia.

*1970's.- Diverses logotips adoptats per la discoteca Galaxia's.

El local del Galaxia's destacava per la seva decoració interior que, més que un submarí (com deia algun reclam publicitari), evocava una nau espacial amb unes trames de tubs i conduccions, que surcàven les parets i els sostres en unes tonalitats platejades que també eren aplicades al mobiliari. Tot plegat es rematava amb unes falses obertures a les parets que donaven una sensació als parroquians com si viatgessin dins una nau espacial envoltada de paisatges lunars, cràters i estels fugaços.  
Desaparegut el Galaxia's als anys 1980's, el mateix local va ser aprofitat en la seva estructura per assajar nous ambients i noves propostes d'oci nocturn (H20, Rumors, Undead Dark Club....).

divendres, 23 de febrer del 2024

EDIFICI CORBERÓ. Aragó 194-206. (Edifici original: 1967-1988 Electrodomèstics Corberó i 1988-2016 Eada Business School)

 

Pere Corberó Trepat va fundar a l'any 1930 l'empresa d'electrodomèstics Corberó, que a partir dels anys 1960's assoliria una notable popularitat en el mercat de les cuines i els frigorífics. El seu pare Pere Corberó Casals (1877-1957) fou un destacat bronzista d'origen lleidatà. El seu primer taller era emplaçat al número 44 del carrer Gelabert al barri de Les Corts. Allà, a partir de 1932, Pere Corberó va començar a fabricar i reparar petits fogons de gas ciutat, l'únic que aleshores hi havia canalitzat a Barcelona.

El negoci va continuar a la postguerra i es complementava amb una fundició de ferro situada al carrer Evarist Arnús del barri de Sants. Però els anys 1950's van suposar la revolució del gas butà, que mitjançant una xarxa adequada de repartiment de bombones permetia disposar d'aquest nou subministre a la llar i deixar enrere l'època dels fogons de petroli. Així doncs, a l'any 1953 Corberó va iniciar la fabricació de cuines domèstiques a gas butà i dos anys després adquireix uns terrenys al polígon El Gall d'Esplugues de Llobregat on edificarà la primera gran fàbrica de la companyia.

*1954,. Retall relatiu a la sol·licitud de permís industrial demanat per Pere Corberó per al seu taller del carrer Gelabert. (Font: ARCA. Gaceta Municipal de Barcelona. Any 41. Núm. 52, de 27 de desembre)

La fàbrica d'Esplugues comença a construir-se al 1957 i inicia la seva producció al 1960. És en aquesta nova dècada quan l'empresa experimenta un notable creixement i es construeix al carrer Aragó 194-206, tocant a Muntaner, l'edifici Corberó que acull la seu central i les oficines de la companyia. Es tracta d'un immoble d'oficines inaugurat al març de 1967 amb revestiments exteriors de marbre, metall i vidre, amplis aparadors d'exposició a la planta baixa i set plantes d'alçada, que li donen un aspecte d'empresa sòlida i consolidada. Simultàniament i de forma progressiva l'escola de negocis EADA anirà llogant algunes de les plantes superiors de l'edifici.

*1968.- L'edifici Corberó poc després de la seva inauguració, quan el carrer Aragó era encara de doble sentit de circulació i EADA ja ocupava l'últim pis del xamfrà amb Muntaner. (Foto: Autor desconegut).

*1967.- La revista Destino recollia a les seves planes la notícia de la inauguració del nou edifici Corberó al carrer Aragó (Font: ARCA / Destino Núm. 1543 / 4.3.67

*1967.- Pocs mesos després de la inauguració de l'edifici, ja posava en lloguer algunes plantes d'oficines.  (Font: ARCA / Destino Núm. 1561 / 8.7.67

*1960's.- Primers anuncis de cuines Corberó.

L'eslògan publicitari més popular de la marca era el conegut "Desde luego, Corberó". Les cuines i els frigorífics eren els seus productes estrella. 

A començaments de la dècada dels 1970's Corberó inicia la fabricació de frigorífics de doble circuit amb els congeladors independents. La plantilla de l'empresa ronda els 2.500 treballadors amb una política interna que té cura especial en afavorir el sentiment de pertinença de les persones que hi treballen. Aquest enfocament es fa palès en múltiples detalls: la senyora Enriqueta Comas, esposa del senyor Corberó, reparteix personalment canastrells als fills i filles dels treballadors quan neixen, el Director General organitza minuts de silenci presencials quan mor un/a treballador/a, s'implanta una intensa política de beneficis socials, etc. [1].   

*1970's.- L'edifici Corberó a finals dels anys dels 1970's. A la façana hi destacava en gran rètol vertical amb les lletres de l'empresa. (Foto: Autor desconegut).


*1970.- El popular actor de varietats Franz Johan en una campanya publicitària de Corberó.

Arribada la dècada dels 1980's la crisi econòmica afecta a Corberó que trasllada la seva fàbrica d'Esplugues a una de nova localitzada a Castellbisbal.

Finalment, el 1988 l'empresa Corberó es comprada per la corporació multinacional sueca Electrolux AB, que mantindrà però, la marca Corberó en el mercat. Això suposa també l'abandonament definitiu de l'edifici del carrer Aragó, que va passar a ser propietat de la immobiliària Núñez i Navarro. L'Escola de Negocis EADA acabaria ocupant la totalitat de l'edifici i el 2016 va impulsar una reforma integral a càrrec de CDB Arquitectura (Humbert Costas i Carlos Durán) amb una impactant nova façana que va quedar al descobert a finals de 2018 i que ja no s'assembla gens a la de l'edifici original inaugurat per Corberó als anys 1960's. Avui la marca Corberó segueix present al mercat comercialitzada per Electrolux.  

*1990's.- L'edifici Corberó convertit ja en la seu de l'EADA Business School abans de la reforma definitiva.

*2019.- L'antic edifici Corberó reformat en profunditat amb la seva espectacular nova façana convertit en una de les seus de l'EADA Business School.

_________

[1].-  Campo, Santiago. La industrialització a Esplugues: l'empresa Corberó. El Pou del Vernís. núm. 28. Gener de 2010. 

divendres, 16 de febrer del 2024

SATCHMO. Jazz Cava. Balmes 169 (1977-1979)

MIQUEL BARCELONAUTA



Cap a finals de la dècada dels 1970's l'afició al gènere musical del jazz era, com gairebé sempre, minoritària. D'altra banda, la pròpia dinàmica de la transició, un cop desaparegut el dictador, incentivava més la música de caire reivindicatiu o de cançó protesta, a banda de la tradicional música comercial pròpia de l'establishment. A Catalunya i Barcelona aquests nous gustos musicals es concretaven en la nova cançó, que gaudia d'una revifalla i la música progressiva laietana, mentre que a Madrid es preparava el camí cap a la movida madrileña dels anys 1980's.  

El Jazz a Catalunya com es ben sabut disposava d'una figura indiscutible i indiscutida en la persona del pianista Tete Montoliu. En aquest context històric va aparèixer un local petit, que gairebé ha passat desapercebut en la història de la ciutat pel seu caràcter efímer, que va ser la jazz cava Satchmo.

El local era al costat del restaurant eròtic Crazy Horse emplaçat als baixos del Palau Pérez Samanillo  seu de l'aristocràtic Círculo Ecuestre. En aquells temps el Círculo no passava pels seus millors moments i ja des dels temps del Papillón tenia llogats els baixos de l'edifici. D'altra banda, sembla que els responsables del Crazy Horse eren aficionats al jazz i van aprofitar un tros del local per instal·lar-hi un petit espai per als amants del gènere. Òbviament el nom de Satchmo va quedar molt lligat a la figura del gran Tete Montoliu que juntament amb Lou Bennet en van ser els animadors habituals. 

La vida del Satchmo va ser curta i amb prou feines va passar de les dues temporades  El Crazy Horse no va ser un negoci d'èxit més enllà del seu boom inicial i acabaria tancant portes a l'abril de 1979 arrossegant també la desaparició de la jazz cava. Una pèrdua que els bons aficionats al jazz van sentir molt perquè, apart de bona música, els preus eren força raonables.

divendres, 5 de gener del 2024

PIPER'S TAVERN. Buenos Aires / Villarroel (1970 - 2023)

 

*1970's.- Logotip dels primers anys del Piper's

Un dels bars que, com es diu popularment, es va posar de moda a partir dels inicis dels anys 1970's fins esdevenir un lloc de trobada preferent pels habituals de la zona, els més joves a les tardes i els més madurs als vespres. Destacava en els seus primers anys com a whisqueria amb uns motius decididament escocesos en la decoració i el logo del local. Eren els temps dels magatzems Sears, de La Oca i de l'eclosió de les pizzeries al barri (Italia, Mario, La Mamma...) i al mateix temps del boom de les discoteques de l'aleshores coneguda com a zona Calvo Sotelo.

*1970.- Retall de premsa del dia 3 de novembre publicat a El Noticiero Universal. Aleshores encara era habitual que un representant de l'església beneís el nou local el dia de la inauguració. (Font: ARCA). 

Amb els pas dels anys Piper's va anar evolucionant i reconvertint-se cada vegada més en un restaurant ràpid, freqüentat sovint per executius i homes d'empresa de la zona -Joan Laporta inclòs-  i esdevenint un referent de la zona. Després de successius canvis de direcció el local es va anar adaptant als nous temps. Només així s'explica que amb el mateix nom arribés als cinquanta anys de vida. 

En els últims anys el local va canviar la seva marca gràfica. El gaiter escocès va ser substituït per un fons vermell amb el típic estampat a quadres també escocès i el local va passar a formar part de l'empresa del Grup Cacheiro. Es va especialitzar en tapes i també s'hi podien veure partits de futbol per televisió a través d'una gran pantalla i gaudir d'un bon assortit de cerveses d'importació.  Al 2023 el local va tornar a ser reformat i aleshores va perdre l'històric nom de Piper's Tavern.

* 2010.- El logotip de Piper's Tavern en la seva última època.

dissabte, 11 de novembre del 2023

CAL BONETE. Restaurant. Morales 28. (1973 - 2023)



Un dels últims bars-comidas supervivents a l'entorn de la progressivament desapareguda Colònia Castells va ser Cal Bonete, un local entranyable que acumulava tots els requisits per enquadrar-lo dintre de la tipologia de restaurant de barri i de menjars casolans. S'hi respirava un ambient de proximitat entre els clients i el servei i una pàtina de punt d'avituallament de la classe obrera proletària, que hi feia cap a les estones que la jornada laboral li permetia per mantenir el cos a punt i continuar la feina, en un entorn on, sobretot en els seus últims anys, ja només hi quedaven quatre carrers mal comptats del que havia estat la Colònia Castells. Un barri progressivament engolit ja a partir dels anys 1960's quan havia començat a patir l'assetjament urbanístic i mobiliari en d'aquell extrem del districte de Les Corts, que limitava amb la Travessera, l'avinguda de Sarrià i el carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i on també el popular i veí canòdrom Loreto havia claudicat a l'avenç imparable de l'especulació urbana i els pisos nous. En aquest indret conegut com el Camp de la Creu, la minúscula plaça del Carme era una mena centre neuràlgic popular, pintoresc i superat pel pas dels anys on, a partir de l'arribada del nou segle XXI, es va començar a perdre gairebé tot per consolidar un barri relativament benestant.

Al número 28 del carrer Morales hi havia Cal Bonete on s'hi menjava el mateix que qualsevol àvia o mare de família obrera podria haver cuinat a casa per la família. Havia estat obert al 1973 i la seva barra i les parets conservaven encara aquells rajols amb formes circulars i cridaneres tan pròpies de l'època. Un negoci que Carmen Monfort i la seva mare havien consolidat i que seria injust d'oblidar quan es repassa la història d'aquella entranyable barriada. 

*1970's.- Cal Bonete al carrer Morales durant els seus primers anys. (Foto: Anton Rosa. Família Monfort).

*2023.- Interior de Cal Bonete. (Foto: Alberto García Moyano /El Periódico de Catalunya)

La paella dels dijous, la tripa, les sardines.... eren el petit tresor que sortia de la cuina del fons del local. En els últims el restaurant va adquirir una certa rellevança i més enllà de la seva funció social d'alimentar als treballadors de la zona, altres clienteles amants de la cuina tradicional i dels restaurants autèntics i en perill d'extinció com era el cas de Cal Bonete també s'hi apropaven. El local va arribar a acomplir els 50 anys de vida i va tancar portes al novembre de 2023 coincidint precisament amb el seu mig segle d'existència a l'espera de la definitiva desaparició del barri.

divendres, 4 d’agost del 2023

L'ANUNCI DE PUROS HAVANS DEL CAMP NOU. Anys 1970's.

 

Durant molts anys l'hàbit de fumar puros estigué associat a l'ambient futbolero. Els caliquenyos, les fàries, però sobretot els havans esdevingueren companys de patiments quan les coses no anaven bé per l'equip, però també testimonis de la joia dels triomfs del club. Una olor profunda de tabac inundava així les graderies dels estadis diumenge rera diumenge. Eren els anys de la posguerra i aleshores de les tràgiques conseqüències del tabac per a la salut, gairebé tothom n'esdevenia incrèdul o si més no ignorant. El Camp Nou durant la dècada dels anys 1970's va lluir un curiosa tanca publicitària al cim de la segona graderia de lateral (aleshores no hi havia encara la tercera graderia que Núñez va aixecar coincidint amb el Mundial de futbol de 1982). L'anunci en questió reproduïa un dibuix de Peñarroya amb la cara d'un senyor fumant un puro. La singularitat era que disposava d'un mecanisme que permetia canviar el dibuix en funció del resultat del partit. Així doncs, en començar el matx i durant els resultats d'empat la cara apareixia amb el puro horitzontal en una actitud expectant. Quan el Barça guanyava el puro apareixia enlairat sobre la cara de satisfacció de l'home, que contràriament apareixia entre trist i indignat amb el puro cap avall i mig rosegat quan els blaugranes perdien.   


*1978.- Els jugadors del Barça sobre el terreny de joc del Camp Nou. Al fons veiem la tanca publicitària que coronova la graderia lateral sota els focus i la publicitat de Puros Habanos, ressaltada en vermell amb el ninot de Peñarroya i el puro en resultat d'empat.

1970's.- En aquest retall de La Vanguardia veiem l'anunci amb el puro enlairat. Això volia dir que el Barça guanyava. 


Josep Peñarroya

L'home del puro era enrealitat una recreació d'un dels personatges que el dibuixant valencià Josep Peñarroya (El Forcall. Castelló 1910 - Barcelona 1975), havia publicat en forma d'historietes a les revistes de l'editorial Bruguera. El seu nom era Pepe el Hincha i havia aparegut per primera vegada a les planes del Tio Vivo l'any 1962 afegint-se a d'altres populars creacions del propi Peñarroya com PitagorínGordito Relleno o Don Pío.






Pepe el Hincha evocava el clàssic forofo desesperat, seguidor d'un equip sempre perdedor, al que anomenaven Pedrusco C.F.  

L'anunci va romandre al Camp Nou fins a la seva ampliació al 1982.