JARDÍ DEL GENERAL (1816-1870's)

*1870.- Vista del Jardí del General amb el Passeig de l'Esplanada a l'esquerra i l'actual avinguda del Marquès de l'Argentera en primer terme amb els arbres acabats de plantar. (Foto: Joan Martí).

L'anomenat Jardí del General fou el primer jardí públic que va existir a la ciutat. Era situat just davant de l'Estació de França, a l'altra banda de l'actual avinguda Marquès de l'Argentera, i s'estenia seguint el carrer Comerç fins on ara hi ha l'antic Mercat del Born. Al costat mateix del jardí arrencava el Passeig de l'Esplanada, projectat uns anys abans.

Rebia aquest nom perque va ser encarregat pel general Francisco Javier Castaños (1758-1852), duc de Bailén i capità general de Catalunya. Havia estat projectat el 1815, un cop acabada la Guerra del Francès (1808-1814) i  les obres van ser enllestides en poc més d'un any. En tot el seu perímetre, el jardí era envoltat  d'una reixa i l'interior era poblat d'una gran diversitat d'arbres i vegetació amb bancs de pedra i una trama formada per molts camins i avingudes.

*1860's.- Un plànol del Jardí del General en el que s'aprecia la complexa trama de camins del seu interior i l'inici del Passeig de l'Esplanada a l'esquerra. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Va ser també un espai pioner en l'exposició d'animals al públic. Hi havia un petit estany, amb una illeta al mig on vivien dos paons. Així mateix, en un dels extrems del jardí, hi havia una gran gàbia on eren exposades diverses espècies d'ocells exòtics. Aquests animals i els seus cants foren l'atracció permanent d'aquell indret de gran popularitat entre la ciutadania [1].

*1849.- Descripció detallada del Jardí del General que feia Manuel Saurí en l'edició d'aquell any de la  Guia General de Barcelona. [2]

Pel que fa a l'estatuària, hi havia almenys nou escultures diseminades pel jardí. Ramon Muntaner les va concretar en una de les seves obres [3] on recollia l'existència de quatre bustos representatius de la Modèstia, la Soledat, l'Aflicció i la Follia, mentre que les altres cinc eren de cos sencer i representaven a Minerva, Ceres, la Medicina, La Fidelitat i un grup doble amb Bacus i Adriana.  

L'any 1840, amb motiu de la visita de la reina Isabel II, el jardí va ser ampliat, cap a la banda de la Ciutadella, en aproximadament una cinquena part de la seva extensió inicial.

Fou a començaments dels anys 1870's  quan el Jardí del General va desaparèixer a conseqüència de la urbanització de la zona, que va comportar l'edificiació de les cases porxades de l'actual passeig de Picasso i del mercat del Born. La urbanització i enjardinament de l'antiga Ciutadella començaria uns anys després i compensaria amb escreix aquesta pèrdua.
Judit Subirachs ha seguit el rastre de les escultures que hi havia al Jardí del General en una de les seves obres [4], on recull que Huertas Claveria i Jaume Fabré [5] sostenen que només es van salvar la font al·legòrica a la Fidelitat, que va passar un temps al Parc de la Ciutadella, així com els bustos representatius de l'Aflicció, la Modèstia, la Senzillesa i la Solitud, que van arribar als jardins del Palau de Pedralbes després de passar per la Ciutadella.

Dibuix de Dolors Anglada Sarriera 

[1].- Vallescà, Antoni. Efemérides barcelonesas del siglo XIX. Edicions Llibreria Millà. Barcelona, 1946.

[2].- Saurí, Manuel i Matas, Josep. Manual Histórico-Topogràfico, Estadístico y Administrativo. Guia General de Barcelona. Imprempta-Llibreria Manuel Sauri. Barcelona, 1849.

[3].- Muntaner, Ramón. La Barcelona vuitcentista. reculls històrics (1801-1900). Llibreria Catalònia. Barcelona, 1929.

[4].- Subirachs i Burgaya, Judit. L'escultura del segle XIX a Catalunya: del romanticisme al realisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1994.

[5].- Huertas Clavería, Josep Maria, Fabre, Jaume i Bohigas, Pere. Monuments de Barcelona. L'Avenç. 1984.
.

FONT DEL VELL. Pla de les Comèdies - Rambla. (1818-1880).

Agraïments a JORDI ARTIGAS CANDELA

*1874.- Una de les poques imatges fotogràfiques que es conserven de la Font del Vell. Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la. (Foto J. Martí)

L'actual plaça del Teatre, que serveix de porta d'entrada al carrer Escudellers i on s'aixeca el monument a Frederic Soler Pitarra, era coneguda durant el segle XIX com a Pla de les Comèdies. La seva privilegiada situació al costat mateix de la Rambla i davant del Teatre Principal va convertir-la en un espai de trobada i comerç. Les autoritats de l'època varen volen col·locar-hi un primer element definidor consistent en una font amb l'escultura d'un faune, que es va conèixer popularment com la Font del Sàtir, de la qual se'n coneixen poques dades.    

Un cop enretirada es va projectar una nova font d'estil egipci obra de Pere Serra i Bosch (1773-1837). Consistia en un basament paral·lelepípede rectangular amb els desguassos que servia de recolzament dels recipients. Damunt, un altre de més alt amb dos brocs per costat, dibuixats per Salvador Gurri (1749-1819)  i fosos en bronze per Ramon Cots. Tot seguit, una piràmide truncada rematada per una gola d'inspiració egípcia de l'escultor Josep Ferrari. A cada cara de la piràmide hi havia una fornícula amb arc de mig punt per contenir quatre escultures simbòliques de les aigües del Llobregat, Canal d'Urgell, Rec Comtal i Port. De fet, de les quatre només se'n va arribar a realitzar una, la que quedava de cara a la Rambla, obra de Damià Campeny (1771-1855), que representava un ancià barbat i recostat al costat d'un càntir i d'un corn de l'abundància farcit de fruites. El conjunt es completava amb un remat format per tres esglaons coronats per l'escultura Barcelona Industriosa de Salvador Gurri, concebuda com una Minerva clàssica amb armadura, mantell, l'escut de la ciutat i una mena de llança. Malgrat aquesta interpretació, cal afegir que hi ha certa controvèrsia entre els estudiosos de l'estatuària pública barcelonina sobre el significat d'aquesta escultura i del conjunt monumental de la font en general.

*1856.- Un gravat de la font atribuït a Émile Rouarge i imprès a la publicació parisenca Magasin Pittoresque

Val a dir, que el nom de Font del Vell va ser producte de l'imaginari popular que no va veure en l'estàtua més que un home vell i poc agraciat que va fer que el monument no gaudís de la consideració i de l'afecte de la ciutadania. Cap a 1880 la font fou desmantellada, després que l'ajuntament rebés moltes queixes del veins, que la consideraven com un lloc que molts vianants empraven per fer-hi les seves necessitats fisiològiques. Anys després en el mateix indret s'hi construirien uns urinaris soterranis. 

L'escultura del vell va iniciar un pelegrinatge per diferents indrets de la ciutat, entre ells el Parc de la Ciutadella. Cal remarcar també que durant un d'aquests trasllats la peça va rebre un cop que li va fer perdre part del nas al vell, per la qual cosa novament l'imaginari popular (implacable i sovint també cruel) va actuar convertint el vell en el xato. Des de 1975 l'escultura es pot veure al bell mig de la plaça de Sants a dalt d'un petit pedestal i, per cert, amb el vell més xato que mai, ja que no li queda nas.

*1876.- La Font del Vell, a l'esquerra de la imatge, i la Rambla de Santa Mònica. (Foto: J. Laurent)