PARC D'ENGINYERS. Portal de la Pau. (Segle XIX-1928)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ELOY FERNANDEZ CASTILLO i FRANCISCO ARAUZ

 

*1900's.- La part interior del Parc d'Enginyers en primer terme. (Font: Arxiu Unió Excursionista de Catalunya)

 

L'any 1837 s'iniciaren els treballs d'enderrocament del Convent de Sant Francesc, també conegut amb el nom de Framenors, que s'aixecava en el tram portuari de la muralla del mar just on avui s'aixeca d'edifici del Govern Militar.

Aquest enderroc, a banda de representar la pèrdua d'un dels millors exponents del gòtic català, va suposar també l'alliberament d'un gran espai que s'estenia des del Portal de la Pau, al final de la Rambla, fins a la plaça del Duc de Medinaceli i en paral·lel al mar, quedava emplaçat entre el carrer del Dormitori de Sant Francesc (actual carrer Josep Anselm Clavé) i el passeig de la Muralla del Mar (avui passeig de Colom).

Enderrocat el convent, el solar resultant així com l'hort annex van passar a ser propietat del Duc de Medinaceli que finalment els cedí parcialment a l'Administració Militar perquè ampliés les seves instal·lacions en aquell indret de la ciutat tant important des d'un punt de vista estratègic i de defensa. 

 

*1860's.- Planta de la construcció original del Parc d'Enginyers.

 

El Parc d'Enginyers era una construcció visualment poc agraïda i modesta de només planta baixa i gairebé sense obertures, que circumdava tot el solar. Al seu interior convivien diversos patis amb altres dependències més petites i fins i tot alguns arbres que varen anar desapareixent al llarg del temps.

Durant molt de temps es va especular amb projectes diversos per aixecar en aquell solar noves dependències militars, que donessin un aire més elegant al Portal de la Pau i a l'entorn del monument a Colom. Des de Madrid però, no s'acabaven d'aprovar els pressupostos i el Parc de Enginyers continuava allà, oferint aquell aspecte entre tosc i colonial. Va ser a les vigílies de l'Exposició Universal de 1929 quan finalment es va donar el pas. El 1927 es va elaborar el projecte que seria definitiu per la construcció d'una seu de nova planta per al Govern Militar. Un any després començaven les obres. L'edifici, de línies neoclàssiques inspirades en el Palau de la Llotja, va ser projectat pels arquitectes Adolf Florensa i Ferrer i Josep Sans i Forcadas i va succeir a la vella i denostada caserna del Cos d'Enginyers de l'exercit. Es va inaugurar a l'any 1932 i juntament amb l'edifici de la Duana Nova va contribuir a monumentalitzar i tancar el perímetre i la urbanització del Portal de la Pau. 

 

*1910's.-  El Portal de la Pau amb el Passeig de Colom i els rafals del Moll Bosch i Alsina al fons i el Parc d'Enginyers en primer terme a l'esquerra.

 



*1910's.- El Parc d'Enginyers des del cim del monument a Colom.

*1920's.- Una altra imatge aèria de l'interior de la caserna del Parc d'Enginyers.

*1921.- Entrada al Parc d'Enginyers a la cantonada del Portal de la Pau amb el carrer de Josep Anselm Clavé (Foto: Josep Brangulí / ANC).

*1921.- Dues imatges del recinte interior del Parc d'Enginyers (Fotos: Josep Brangulí / ANC).

 

*1928.- L'edifici en fase d'enderrocament en una imatge captada des del cim del monument a Colom.

FORT PIUS (1719-1868)

Emplaçament del Fort Pius als afores de la ciutat.

El Fort Pius era una posició fortificada situada a uns 750 metres de la muralla i de la Ciutadella en direcció al nord, al costat de la carretera de França. La seva construcció va ser una iniciativa del Rei Felip V un cop acabada la Guerra de Successió. Amb aquestes edificacions, entre les que es trobava la Ciutadella, el Borbó volia garantir el sotmetiment de la ciutat de Barcelona i al mateix temps d'una possible invasió francesa. 

Aquesta petita fortificació va ser construida el 1719 sobre les restes d'un antic convent de frares mínims. El seu nom prové d'haver estat dedicat al capità general Francesco Pio di Savoia, marquès de Castelo Rodrigo. Era de planta rectangular, gairebé quadrada, amb dimensions de 49,50 x 43,20 metres. Tenia 22 troneres per als canons i 14 voltes adossades al terraplè. Els tres murs que miraven cap al pla de Barcelona eren envoltats per un fossat i disposaven d'un camí de ronda cobert, mentre que el mur més proper a la ciutat era més senzill amb espitlleres i dos petits flancs per defensar la porta.

El Fort Pius mai no va estar connectat per cap camí protegit amb la Ciutadella i, com que la distància entre ambdues fortificacions era massa gran per donar-se suport d'artilleria mutu, es veia exposat a una possible conquesta en un cop de mà per sorpresa de l'enemic. En aquest cas l'exèrcit assetjador el podria utilitzar fàcilment per a protegir els seus propis atacs. Aquestes conclusions van portar a decretar-ne la seva destrucció a l'any 1760 [1].

No obstant això, Fort Pius no seria enderrocat fins a l'octubre de 1868. Les pedres de la fortificació es van aprofitar per aixecar l'església de Sant Martí del Clot.

 

Plànol de planta i perfil de la fortificació de Fort Pius. (Font: Ministerio de Cultura. Archivos Estatales)

 

[1]. Pi i Arimon, Andreu Avel·lí. Barcelona antigua y moderna, ó Descripcion é historia de esta ciudad desde su fundacion hasta nuestros días. Artículo VII. Fuerte Pío. Llibreria Tomàs Gorchs. Barcelona. 1854.

TORRE DE SANT JOAN DE LA CIUTADELLA. (Segle XIII-1868)

Litografia del recinte de la Ciutadella en la que es pot veure, a l'esquerra, la Torre de Sant Joan (Diputació de Barcelona).

De totes les edificacions que formaven part de l'antiga Ciutadella, la torre de Sant Joan fou una de les que va tenir més significat i singularitat. El seus origens es remunten al convent gòtic de Santa Clara existent en aquell indret al segle XIII al que la torre servia de campanar. Aixecada el 1249, era de planta cilíndrica  i constava inicialment de només dues plantes.

Després de l'ocupació de Barcelona per les tropes borbòniques el 1714, el convent va ser enderrocat per construir la Ciutadella, però la torre es va mantenir sobre les runes del poc que quedava de l'antiga i fins i tot va ser ampliada cap al cel per fer les funcions de torre de guaita i control sobre la ciutat ocupada. Fou a partir d'aquí que esdevingué com un símbol de la victòria borbònica sobre els catalans i un testimoni permanent de que la ciutat era vigilada. Per fer aquesta funció, el mariscal Jorge Próspero de Verboom, en dissenyar la Ciutadella, va obrir diverses finestres a la torre i un cop ampliada li va fer construir una balaustrada i encara més amunt una mena de cúpula que formava un remat final de secció mes estreta i d'estil barroc.

La torre segons un dibuix sense data d'Eduard Gràcia. (Arxiu Històric de Barcelona)

Segons apunta Lluís Permanyer en un dels seus articles a La Vanguardia [1], la nit del 11 de novembre de 1743 un llamp va impactar sobre la torre i va causar-li danys que van obligar a desmuntar-ne la part alta i acometre tot seguit l'oportuna restauració.

El 1809 a l'interior de la torre s'hi empresonaven els revoltats contra les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Ser tancat a la torre era aleshores com una mena de pas previ a la penes de mort, que s'executaven públicament a l'esplanada que hi havia davant.  

Tot plegat va fer que els barcelonins consideressin la torre com un símbol de la repressió sobre el poble i per això, se'n reivindicava constantment el seu enderroc. El 1841 hi va haver un intent frustrat de fer-la desaparèixer, però el govern de Madrid el va tirar enrere. Finalment, el Decret del general Prim de novembre de 1868 va ordenar l'enderroc de la ciutadella que incloïa el de la torre. Només l'arsenal, la capella i el palau del Governador van ser conservats.

*1868.- Gravat de l'època que evoca el moment de l'inici de l'enderroc de la torre de Sant Joan el 26 de novembre de 1868.

*1860's.- Una de les poques fotografies existents on es pot veure, al fons de la imatge, la Torre de Sant Joan (fletxa vermella). En primer terme l'actual passeig d'Isabel II abans d'arribar al Pla de Palau. La Llotja a l'esquerra i els Porxos d'en Xifré a la dreta.

[1]. Permanyer, Lluís. ¡Abajo la Torre de Sant Joan! . La Vanguardia 04/02/2006

CASERNA DE LES DRASSANES (1792-1935)

*1880.- Cues de militars davant la porta d'accés al pati que hi havia entre la Caserna i les Drassanes.

La caserna de les Drassanes era situada al final de la Rambla en l'espai comprès entre l'antic convent de Santa Mònica (avui ocupat pel centre cultural Arts Santa Mònica) i el Portal de la Pau, just al lloc on avui s'aixeca d'edifici de la Comandància de Marina del Sector Naval de Catalunya davant del monument a Colom. Era una edificació construida el 1792 al voltant d'un gran pati central i adossada totalment al recinte de les antigues Drassanes del que n'era com una mena d'annex que completava l'equipament militar. La part posterior de l'edifici donava a carrer del portal de Santa Madrona on hi havien situades les parades de llibres de vell i des d'on s'accedia per un entramat de carrers estrets al sector més sòrdid del Barri Xino.

El 1927 el govern de la Dictadura del general Primo de Rivera va iniciar un procés de modernització de casernes i aquarteraments militars. Es tractava de clausurar les instal·lacions més velles -generalment les més cèntriques- i crear-ne altres de noves al voltant de la ciutat.

La caserna de les Drassanes es va considerar una de més obsoletes i es va deternimar que seria una de les que resultarien afectades i se'n cedirien els terrenys a la ciutat.

*1902.- En aquesta imatge es poden distingir la Caserna Militar, que queda a la dreta del monument a Colom, i les antigues Drassanes que es veuen a l'esquerra sota les tres xemeneies del Paral·lel. (Foto: Àngel Toldrà Viazo).

El conjunt de les antigues Drassanes havia deixat de dedicar-se a la construcció i armament de vaixells des del 1663 quan va acabar la Guerra dels Segadors. A partir d'aleshores el recinte va esdevenir caserna militar. Tot i l'esmentada afectació de l'any 1927, les Drassanes van seguir ocupades per militars fins a la Guerra Civil i el 20 de juliol de 1936 durant l'assalt contra els militars sublevats hi va morir d'un tret al cap l'anarquista Francisco Ascaso.

La Caserna annexa però, ja havia començat a ser enderrocada al febrer de 1935, la qual cosa va permetre alliberar i fer visible la façana lateral de les Drassanes i obrir el primer segment de la via B de l'antic Pla de Reforma de Ciutat Vella (l'eix que pretenia unir el port amb el carrer Muntaner a través del Raval), que després el franquisme batejaria com Avinguda García Morato i que actualment és conegut com l'avinguda de les Drassanes.

*1931.- Imatge aèria de la Caserna de les Drassanes (a la dreta de la fotografia) amb el seu pati interior envoltat per l'edificació militar. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1934.- Plànol amb l'emplaçament de la caserna al costat de les Drassanes, aleshores ocupades pel Parc d'Artilleria de l'Exèrcit (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

El diumenge 3 de febrer de 1935 la caserna va ser oberta al públic per a poder ser visitada per la ciutadania abans de l'enderrocament. Només una setmana després començaven oficialment els treballs de demolició amb un acte presidit per l'alcalde Pich i Pon que personalment va pujar al terrat per empènyer un tros de balaustrada cap al carrer i iniciar simbòlicament l'execució de les obres. L'enderrocament de la caserna es va perllongar durant mesos i va ser viscut per la ciutadania amb entusiasme ja que permetia millorar la imatge del final de la Rambla. La Guerra Civil però, va endarrerir tot el procés i fins als inicis dels anys 1950's l'espai va romandre com un solar buit i abandonat fins que es va enlarirar el nou edifici de la Comandància de Marina. A l'altra banda, les velles Drassanes van poder ser lentament restaurades per acollir-hi el Museu Marítim.

*1935.- La Vanguardia del diumenge 10 de febrer comentava la notícia de l'inici oficial de l'enderroc.

*1935.- La caserna es va començar a enderrocar per la banda del Portal de la Pau. Els treballs van continuar per la façana de la Rambla de Santa Mònica. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Josep Brangulí).

*1937.- La caserna ja totalment enderrocada va deixar a la vista els contraforts laterals de les antigues Drassanes

*1942.- Durant els anys 1940's l'espai que va ocupar la caserna era un solar sense edificar  (fletxa groga) al final de la Rambla.

*1951.- Construcció del nou edifici del Sector Naval de Catalunya en el terrenys ocupats anteriorment per la caserna. (Foto: Arxiu Diari de Barcelona).

HOSPITAL MILITAR. Carrer Tallers (1840-1943)

*1910. Cantonada dels carrers Valldonzella i Tallers amb l'edifici de l'Hospital Militar

Segur que més d'un passejador compulsiu, d'aquests que gaudeixen caminant per Barcelona i s'aturen en els petits detalls, s'haurà preguntat alguna vegada perquè una via tant estreta com és carrer Tallers, caminada en direcció Rambla-Universitat, s'eixampla tant en el seu últim tram formant la plaça Castella, un rectangle envoltat per un conjunt d'edificis menys antics amb una església al bell mig. La resposta és força fàcil. La plaça Castella és el resultat d'una de les primeres intervencions urbanístiques del franquisme a Barcelona, la que va fer desaparèixer l'antic Hospital Militar del carrer Tallers.

De fet, el primitiu carrer Tallers des del de Valldonzella fins a la seva sortida a la plaça Universitat era tant estret com la resta. En l'antic número 77 s'aixecava l'Hospital Militar.

L'edifici provenia del segle XVIII quan fou construit per allotjar-hi el convent dels Pares Paüls de la Missió. A conseqüència de les desamortitzacions va esdevenir primer fàbrica de tabacs i des de 1840 Hospital Militar. Era de planta rectangular i de quatre alçades sobre la planta baixa. A finals del segle XIX podia acollir fins a 800 malalts. Durant la dictadura del general Primo de Rivera hi va haver un primer intent de susbtituir-lo a causa de les pèssimes condicions d'higiene que patia. No obstant, va romandre dempeus durant tot el període de la República.

*1936.- Una de les entrades a l'Hospital Militar del carrer Tallers. (Foto: Pérez de Rozas)

Acabada la Guerra Civil els vencedors van consagrar-lo el dia 5 de febrer de 1939 en un acte de gran solemnitat presidit per les autoritats eclesiàstiques, que La Vanguardia de l'època comentava així: "Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial". En els mesos següents i durant un parell d'anys l'edifici va servir per atendre presoners rojos destacats a batallons de treballadors que havien resultats ferits o malalts. Oficialment se'l coneixia com a Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers.
El desembre de 1942 l'hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca. Tot seguit, la titularitat de l'edifici va ser recuperada per l'administració municipal, que va convocar un concurs públic per enderrocar-lo. L'única dependència que es va salvar de la piqueta va ser la capella barroca decorada pel pintor francès establert a Barcelona Joseph-Bernard Flaugier (1757-1813). De l'espai resultant en va sortir una plaça rectangular, inaugurada el 12 d'octubre de 1943, que l'ajuntament franquista va batejar com a Plaza Castilla, nom que s'ha mantingut fins avui.  

*1915.- Vista del pati interior de l'Hospital Militar del carrer Tallers. Una petita part del claustre va ser conservada i avui és el pòrtic de l'església que s'aixeca al bell mig de la plaça Castella. 

 

 

*1940's.- Tres imatges de les instal·lacions de l'Hospital Miliar a l'antic Convent dels Pares Paüls, abans del seu enderroc. En totes elles es pot veure l'església conservada actualment a la plaça Castella i a la més inferior el Dispensari Antituberculós de Josep Lluís Sert a l'esquerra de la imatge.

*1943.- Enderroc de l'antic Hospital Miliar al voltant de l'església. A les parets s'hi poden llegir proclames franquistes España, Una, Grande, Libre amb l'escut de la Falange . (Foto: Joan Ramírez).