LA FONT DE L'OCA A LA PLAÇA COMAS. Les Corts (1951-1958)

 

*1951.- Obres de reforma de la plaça Comas i d'instal·lació de la Font de l'Oca davant de l'Escola Ausiàs March. A l'esquerra veiem el carrer Joan Güell.

Als anys 1920's l'ajuntament va encarregar la realització d'una sèrie d'escultures per tal que servissin d'ornament a un conjunt de fonts públiques que l'ajuntament volia escampar per l'Eixample. 

Una d'aquestes escultures, feta en bronze i obra de Frederic Marés, representava un ànec o una oca. No hem pogut documentar ni trobar a quina font va ser destinada originalment l'oca. El cert és que a la tardor de 1951, coincidint amb les obres de condicionament de la plaça Comas de Les Corts, l'escultura va ser col·locada al cim d'una font que es va instal·lar al centre de la renovada plaça.

No hi va durar molts anys. Al 1958, els veïns van demanar de treure-la de la plaça i l'ajuntament li va buscar un nou emplaçament al barri del Camp de l'Arpa, just a l'espai triangular del final del carrer dels Enamorats que fa cantonada amb València, tocant amb Rogent. Avui (2021) continua en aquest indret convertit en un frondós jardí públic.

*2020.- La font de l'Oca al seu emplaçament actual al final del carrer dels Enamorats. (Foto: Autor desconegut)

LA FONT AMB FANAL DE LA PLAÇA JOANIC (1870's-1950's).

Agraïments a SALVADOR CARMONA

*1931.- La font amb fanal era situada a la banda de muntanya de la plaça. (Foto: Josep Barrillón).

La plaça de Joanic rep el seu nom dels antics propietaris d'aquells terrenys. Josep Joanic els havia comprat el 1806 i posteriorment els seus descendents, especialment per iniciativa del seu nét Esteve Joanic, varen fer una primera parcel·lació el 1877 i d'aquí en va sortir la plaça, que durant molts anys va tenir una font amb fanal com a element més significatiu i referencial.

La font era situada sobre un graó i un pedestal de pedra amb un desguès al terra de la zona frontal protegit amb un reixat per evitar embussos i sortides de rosegadors. L'espai en forma de làpida on hi havia l'aixeta presentava un escut de l'antiga vila de Gràcia i el suport metàl.lic del fanal es projectava cap amunt fins a la pantalla de sis cares rematada per una corona.

La veina finca de Can Compte va suposar el límit de la plaça cap a la banda del Guinardó. La tanca de pedra Can Compte va ser enderrocada als anys 1930's, però fins després de la Guerra no s'hi va començar a edificar després de l'obertura del carrer Escorial i l'ocupació de les parcel·les del carrer del General Sanjurjo (avui de Pi i Margall). La font amb fanal desapareix a la posguerra producte de les successives urbanitzacions. Primer desapareix el fanal i finalment la font es suprimida del paissatge de la plaça.

*1930's.- Vista de la Plaça Joanic, quan encara limitava amb els amplis terrenys de la finca de Can Compte dels que quedava separada per una tanca, que seguia el curs per on avui discorre el carrer Escorial. Al quadrat vermell s'aprecia la font amb fanal. (Foto: Autor desconegut).

1940's.- La plaça Joanic després de la Guerra continuava amb una urbanització mínima. Alguns arbres al cantó de mar i la font amb fanal com a únic element destacable a la banda de muntanya. (Foto: Autor desconegut).

 

*1951.- La font de la plaça Joanic ja sense el fanal (Foto: Autor desconegut).

FONT PÚBLICA D'AIGUA DE MONTCADA. Plaça Catalunya (1917-1925)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1917.- Un grup de minyones recollint aigua de la font de Montcada (Foto: Josep Brangulí) 

El 28 de desembre de 1917 es va inaugurar oficialment, a la banda de mar del centre de la Plaça Catalunya, una font pública de la que brollava aigua de la mina de Montcada. La font tenia tota la seva base de maó i la resta era d'aquest mateix material i blocs de pedra. L'aigua sortia per quatre brolladors, situats un per cada cara del pilar de base quadrada que formava el cos central de la font. Un petit rètol situat sobre un dels brolladors informava de la procedència de l'aigua

*1917.- La Vanguardia va informar de la inauguració de la font el mateix dia 28 de desembre.

*1920's.- La font en una postal de l'època. Al fons es veuen les cúpules de la Casa Pascual Pons i la Casa Vicenç Ferrer. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció Enric Comas Parer)

La font estigué activa fins el 1925 quan va quedar inutilitzada i finalment desapareguda a causa de nova urbanització de la plaça.

*1920's.- La font, amb l'Hotel Bristol al fons, era gairebé a la cantonada amb Portal de l'Àngel (Foto: Col·lecció Enric Comas Parer)

FONT DEL VELL. Pla de les Comèdies - Rambla. (1818-1880).

Agraïments a JORDI ARTIGAS CANDELA

*1874.- Una de les poques imatges fotogràfiques que es conserven de la Font del Vell. Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la. (Foto J. Martí)

L'actual plaça del Teatre, que serveix de porta d'entrada al carrer Escudellers i on s'aixeca el monument a Frederic Soler Pitarra, era coneguda durant el segle XIX com a Pla de les Comèdies. La seva privilegiada situació al costat mateix de la Rambla i davant del Teatre Principal va convertir-la en un espai de trobada i comerç. Les autoritats de l'època varen volen col·locar-hi un primer element definidor consistent en una font amb l'escultura d'un faune, que es va conèixer popularment com la Font del Sàtir, de la qual se'n coneixen poques dades.    

Un cop enretirada es va projectar una nova font d'estil egipci obra de Pere Serra i Bosch (1773-1837). Consistia en un basament paral·lelepípede rectangular amb els desguassos que servia de recolzament dels recipients. Damunt, un altre de més alt amb dos brocs per costat, dibuixats per Salvador Gurri (1749-1819)  i fosos en bronze per Ramon Cots. Tot seguit, una piràmide truncada rematada per una gola d'inspiració egípcia de l'escultor Josep Ferrari. A cada cara de la piràmide hi havia una fornícula amb arc de mig punt per contenir quatre escultures simbòliques de les aigües del Llobregat, Canal d'Urgell, Rec Comtal i Port. De fet, de les quatre només se'n va arribar a realitzar una, la que quedava de cara a la Rambla, obra de Damià Campeny (1771-1855), que representava un ancià barbat i recostat al costat d'un càntir i d'un corn de l'abundància farcit de fruites. El conjunt es completava amb un remat format per tres esglaons coronats per l'escultura Barcelona Industriosa de Salvador Gurri, concebuda com una Minerva clàssica amb armadura, mantell, l'escut de la ciutat i una mena de llança. Malgrat aquesta interpretació, cal afegir que hi ha certa controvèrsia entre els estudiosos de l'estatuària pública barcelonina sobre el significat d'aquesta escultura i del conjunt monumental de la font en general.

*1856.- Un gravat de la font atribuït a Émile Rouarge i imprès a la publicació parisenca Magasin Pittoresque

Val a dir, que el nom de Font del Vell va ser producte de l'imaginari popular que no va veure en l'estàtua més que un home vell i poc agraciat que va fer que el monument no gaudís de la consideració i de l'afecte de la ciutadania. Cap a 1880 la font fou desmantellada, després que l'ajuntament rebés moltes queixes del veins, que la consideraven com un lloc que molts vianants empraven per fer-hi les seves necessitats fisiològiques. Anys després en el mateix indret s'hi construirien uns urinaris soterranis. 

L'escultura del vell va iniciar un pelegrinatge per diferents indrets de la ciutat, entre ells el Parc de la Ciutadella. Cal remarcar també que durant un d'aquests trasllats la peça va rebre un cop que li va fer perdre part del nas al vell, per la qual cosa novament l'imaginari popular (implacable i sovint també cruel) va actuar convertint el vell en el xato. Des de 1975 l'escultura es pot veure al bell mig de la plaça de Sants a dalt d'un petit pedestal i, per cert, amb el vell més xato que mai, ja que no li queda nas.

*1876.- La Font del Vell, a l'esquerra de la imatge, i la Rambla de Santa Mònica. (Foto: J. Laurent)