ESGLÉSIA I ASIL DEL BON PASTOR. (1880-1947)

 

*1925.- Dependències de l'Asil del Bon Pastor des del carrer Aribau. (Foto: Josep Brangulí / AFB)

 

Situat a la part sud del terme municipal de l'antiga Vila de Gràcia, aquest centre subvencionat públicament per la beneficiència municipal, formava part juntament amb el proper Asil Duran (a la part alta del carrer Tuset) del conjunt d'equipaments destinats a acollir infants i joves per part de les monges de la congregació que hi eren instal·lades. Ambdós centres van arribar a assumir les funcions benèfiques de l'Escola Municipal de la Reforma. 

Mentre que l'Asil Duran era per interns masculins, el del Bon Pastor era femení, i bàsicament acollia nenes i noies sense familia o abandonades, tot i que entre les internes també hi havia dones de més edat que no tenien llar ni lloc on viure. Inicialment l'Asil Duran s'havia ocupat de tot l'internat. El considerable augment dels acollits però, va fer que posteriorment l'internat femení fos traslladat i assumit per la comunitat religiosa del Bon Pastor.

El conjunt disposava de diverses escoles i d'una església, al curt carrer del Bon Pastor, que enllaça Muntaner i Aribau i on avui hi trobem emplaçat l'edifici del Col·legi d'Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Barcelona, fàcil d'identificar per la cridanera intervenció artística de Joan Brossa amb la figura d'un llagost al cim i un conjunt de lletres acolorides escampades per la façana.

Les primeres monges de la congregació de la Mare de Déu de la Caritat del Bon Pastor van arribar a Barcelona procedents de França al 1880 i s'instal·laren al número 28 del passeig de Gràcia. El 1883 es van traslladar a Gràcia i dos anys després van comprar uns terrenys al carrer Aribau cantonada amb l'actual carrer Bon Pastor, que aleshores era encara el carrer Buenos Aires que travessava la Diagonal.

El 25 de maig de 1885 es va col·locar la primera pedra de l'edifici dedicat a l'internat femení i un any després les religioses es van traslladar al nou recinte. Un altre pavelló per a l'internament va començar a construir-se el 1890 després de l'adquisició de més terrenys en direcció al carrer Muntaner. Al mateix temps, es va procedir a la construcció de l'església d'estil neogòtic que no va ser acabada i beneïda pel bisbe de la ciutat fins el 12 d'abril de 1898.

El convent-asil es va anar ampliant en el decurs de les primeres dècades del segle XX incorporant nous pavellons i dependències per a les internes.  L'esclat de la Guerra Civil va provocar la incautació del convent i l'asil pels revolucionaris i les monges van ser desallotjades.

 

*1930's- Interior de l'església original.

 

*1930's.- L'asil a l'esquerra de la imatge amb la Diagonal en primer terme.

 

*1933.- Terrenys que ocupava l'Asil del Bon Pastor entre els carrers Muntaner i Aribau tot just per sobre de la Diagonal. L'estel coincideix amb el lloc des d'on està captada la imatge de l'encapçalament d'aquest article. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

 

*1940's.- L'església de l'Asil a la postguerra (Foto: Autor desconegut)

 

*1940's.- Vista exterior del convent a la cantonada Bon Pastor / Aribau

 

*1940's.- Un dels patis interiors del recinte de l'Asil (Foto: Autor desconegut)

 

*1940's.- L'interior de l'església abans de la reforma.

 

*1960's.- L'interior de l'església ja reformada i convertida en parròquia de la Mare de Déu de Núria.

 

L'estat que presentaven el convent i les dependències de l'asil  en acabar el conflicte era lamentable. El 1941 la congregació va adquirir un solar al carrer del Císter cantonada Quatre Camins al barri de la Bonanova. L'església del convent va ser comprada pel bisbat de Barcelona i el 1947 les monges abandonaren definitivament el recinte del carrer del Bon Pastor i es traslladaren a la Bonanova.

La resta dels terrenys van ser venuts a particulars per edificar-hi habitatges.

L'església encara avui existent va ser reconstruida i novament beneïda el 16 de juliol de 1946. Els canvis van ser molt notables. Es va suprimir la balaustrada de l'arc del presbiteri, es van tancar els mus laterals superiors per poder encabir les dependències parroquials  i es va reformar la part posterior del presbiteri per donar-li forma d'absis i encaixar-hi quatre vidrieres i el nou camerí de la Mare de Déu de Núria a la que es va dedicar la parròquia. Finalment els murs interiors es varen decorar amb pintures policromades. La nova parròquia va entrar totalment en funcionament el 1950.

 

*2000's.- Imatge actual de la parròquia de la Mare de Déu de Núria, successora de l'església del convent del Bon Pastor.

 

CONVENT DELS CARMELITES I TORRE NEOMUDÈJAR. Roger de Llúria / Diagonal. (1910's-1971)

*1920's.- L'església, el convent i la torre dels carmelites a la cantonada de la Diagonal amb Roger de Llúria.

 

Cap a finals del segle XIX, l'orde religiosa dels Carmelites Descalços s'havia establert a la casa del número 14 del carrer de la Canuda, al costat del convent de les monges carmelites. L'objectiu de la comunitat masculina de l'orde era però, disposar d'una casa conventual pròpia en un altre indret de la ciutat. El lloc escollit va ser la cantonada de la Diagonal amb l'últim tram del carrer Roger de Llúria. Allà hi projectaren una església amb el convent adossat que fou encarregat a l'arquitecte Josep Domènech i Estapà. El 25 de març de 1909 es col·locava la primera pedra del convent que va  quedar enllestit només un any després quedant pendent com a últim treball l'erecció de la torre-campanar que es va aixecar tot seguit. Posteriorment, a partir de 1910 va començar a construir-se l'església que avui encara podem veure, tot i que el projecte inicial era més ambiciós i preveia un monumental cimbori que finalment es descartà.

Pel que fa al convent, era de planta quadrada i s'estenia al voltant d'un claustre interior de fines columnes.  La decoració interior va ser encarregar-da  a Lluís Bru i Sales que hi va aplicar rajols i motllures. La façana del convent era modernista i tenia con a element singular un esvelt campanar o torre de clara inspiració neomudèjar projectat per Domènech i Estapà amb gran presència de maó vist en tot el seu conjunt.

*1920's.- Una altra imatge de l'església i del convent captada des del mig de la Diagonal. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez) 

 

En el decurs de la Guerra Civil l'església i el convent no pogueren escapolir-se de l'assalt i incendi a mans dels revolucionaris. El mateix dia de l'Alzamiento (19 de juliol a Barcelona), un grup de soldats i oficials del Regiment de Cavalleria de la Caserna de Girona van tenir que refugiar-se en aquest convent en ser interceptats al carrer per les forces lleials a la República.
Durant el franquisme el conjunt fou restaurat i va acollir el Seminari Major Carmelità de Filosofia i Teologia i també en un espai curt temps fou residència d'estudiants.  

A l'any 1971 l'especulació immobiliària etzibaria un cop molt dur al patrimoni arquitectònic ciutadà quan es va executar l'enderroc conjunt de la torre i el convent. Els esforços i oposició ferma d'algunes associacions acabarien resultant inútils per salvar-los. Un edifici d'habitatges on fins  i tot van permetre obrir finestres i balcons a la mitgera va ocupar l'espai de l'antic convent que va desaparèixer per sempre del paisatge urbà.

*1970's.- Vista del claustre interior del convent de clara inspiració modernista (Foto: Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya).

*1970's.- Detall de la torre del convent poc abans del seu enderroc (Font: Arxiu Antoni González Moreno-Navarro).

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀ I CONVENT DELS TEATINS. Plaça de Santa Anna (Portal de l'Àngel). (1660's- 1940's)

Agraïments a LLUÍS GELIS i CODINACH

El convent i l'església dels teatins, coneguda popularment com de Sant Gaietà, van ser construïts a la segona meitat del segle XVII a la plaça de Santa Anna, nom amb el que es coneixia la llarga esplanada que avui coincideix amb el curs del Portal de l'Àngel. L'església tenia la porta davant de l'embocadura del carrer de la Canuda on avui hi ha la petita plaça de Carles Pi i Sunyer i un edifici municipal que temps enrere va acollir l'Institut Municipal d'Estadística.

El convent va ser obert el 1666 per l'orde dels teatins [1] i l'església fou beneïda el dia 23 de febrer de 1670 amb el títol de l'Expectació de Nostra Senyora i Sant Maties, en memòria del magistrat municipal Matías Vilar, que fou el seu benefactor. En alguns documents antics era conegut com el convent de l'Esperança.

Plànol de la planta de l'església de Sant Gaietà i el convent dels teatins.

La façana de l'església era presidida originàriament per una estàtua de Sant Gaietà, obra de l'escultor Miquel Sala de Cardona (1627-1704). La imatge del sant, de poc més de dos metres d'alçada, quedava situada al nivell de la cantoria o primer pis dins un nínxol envoltat per dues obertures circulars que hi havia sobre la porta d'entrada al temple. A la part superior un frontó triangular rematava la façana.
La façana lateral del carrer del Governador (avui dedicat a Duran i Bas) era molt més austera amb una discreta porta per la que s'accedia al creuer. S'hi podia veure el cimbori que coronava l'església amb una base quadrada envoltada de merlets i una cúpula final semiesfèrica sobre una llanterna circular
L'interior del temple d'estil renaixentista era format per una única nau de 26 metres de llargària total (incloent-hi el presbiteri) i 8 d'amplada. L'absis era pla i el formaven tres petites capelles de dos metres de fondària. A la intersecció de la nau amb el creuer hi havia una gran cúpula semiesfèrica, amb una llanterna també circular.  
Segons recull Antoni de Bofarull en la seva Guia Cicerone de Barcelona els frescos de l'interior de la cúpula i el llenç amb clarobscur que hi havia al presbiteri dataven del segle XVIII i eren obres del pintor i gravador Manuel Tramulles i Roig (1715-1791). Finalment un retaule en el que hi va participar l'artista vigatà Pere Costa (1693-1761) ocultava el mur de l'absis.
El 1816 s'hi havia obert una escola per a sordmuts que va romandre activa fins el 1823. El 1836 amb l'exclaustració de les ordes religioses decretada pel govern espanyol i el tancament de l'església al culte, l'estàtua de Sant Gaietà va ser suprimida de la façana i en l'espai corresponent al nínxol que l'acollia s'hi va obrir un balcó. L'interior del temple va ser blanquejat amb cal cobrint els frescos de la cúpula i les parets.
A partir d'aleshores els dos edificis vans er destinats a finalitats socials diverses. El 1837 el convent va ser destinat a estudis universitaris per esponjar la Universitat de Cervera. Posteriorment el 1843 l'escola de sordmuts va tornar a ser oberta incorporant a més l'escola de cecs que ja havia estat fundada el 1820.

Més tard el convent va ser destinat a habitatges per militars sense recursos. El 1864 s'hi va obrir el Teatre Tirso de Molina i posteriorment va acollir una caserna de bombers i jutjats municipals

*1860.- L'edifici tal com apareixia als Quarterons de Garriga Roca quan era escola de Cecs.

*1910's.- La porta de l'antiga església amb el balcó obert en el nínxol on originàriament hi hagué l'escultura de Sant Gaietà. A la dreta una porta adjacent amb el rètol Escuela Nacional de Primera Enseñanza. (Foto: Arxiu Mas)

*1933.- Emplaçament de l'església i el convent sobre un plànol municipal editat durant la Segona República. (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1906.- Fragment de l'obra Las Casas de Religiosos de Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX de Gaietà Barraquer i Roviralta, que explica un projecte de reforma del convent i les seves dependències de meitat del segle XVIII (Font: Universitat Autònoma de Barcelona- UAB)

El bombardeigs de la Guerra Civil van danyar considerablement aquell sector i el convent i l'església van acabar de ser enderrocats entre els anys 1940 i 1945. La desaparició de l'església va donar lloc a la petita plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer i a un edifici d'un estil neoclàssic coincident amb els gustos arquitectònics dels primers anys del franquisme, que va ser inaugurat el 26 de gener de 1955 com a seu de l'Institut Municipal d'Estadística. La part del darrera, on hi havia el convent, va quedar durant mols anys com un solar sense construir. 

*1940.- A la dreta de la imatge veiem la façana de l'antiga església de Sant Gaietà ocupada pels franquistes amb una ostentosa bandera espanyola al balcó. Al fons es deixa veure la cúpula de l'edifici de la Telefònica.(Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1955.- El nou edifici que es va construir sobre el solar de l'antiga església i convent de Sant Gaietà va ser inaugurat el 26 de gener d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

[1].- Enllaç a l'entrada sobre els teatins a la viquipèdia

CAPELLA DE SANT MAGÍ, CONVENT DELS FRANCISCANS I ESGLÉSIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. Santaló / Calaf. (1904-1964)

Agraïments a MAGDA LLURBA, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.

L'any 1904 els franciscans varen començar a construir un convent a la zona del Camp de Galvany, al carrer Santaló tocant a Calaf, al costat d'una petita capella dedicada a Sant Magí que havia estat promoguda per Mossèn Magí Campmany i Armengol i inaugurada aquell mateix any.

*1904.- Inauguració de la capella de Sant Magí al carrer Santaló.

La capella va tenir una vida curta, amb prou feines cinc anys. L'estiu de 1909, durant els històrics incidents coneguts com la Setmana Tràgica, el convent i la petita capella van ser víctimes de la fúria popular i foren incendiats. Toldrà Viazo en va deixar un testimoni en la seva col·lecció de postals dels edificis religiosos atacats durant aquelles dates. Era el 27 de juliol de 1909. Mossèn Ramón Usó era al convent durant l'atac i va poder escapar i aixoplugar-se al forn de pa Can Roura on arribà ferit. Hores després moriria a l'Hospital Clínic.

*1909.- El convent i la capella de Sant Magí després de patir l'atac dels revoltats durant els fets de la Setmana Tràgica (Foto: Àngel Toldrà Viazo)

Posteriorment es va construir una església de dimensions més grans a la cantonada amb Calaf, al costat mateix de la primitiva capella. Fou inaugurada el 12 de juliol de 1912 sota el patronatge de Sant Antoni de Pàdua.

*1909.- El projecte inicial de la nova església de Sant Antoni de Pàdua. (Foto: La Hormiga de Oro)

*1909.- Estat de les obres de construcció de la nova església.  (Foto: La Hormiga de Oro)

*1912.- L'església quan es va obrir al culte.

Un nou episodi de violència tingué lloc el 20 de juliol de 1936 després de l'aixecament feixista del general Franco que iniciava la Guerra Civil. El convent i l'església varen ser saquejats i cremats durant aquella revolta popular impregnada d'un anticlericalisme radical. Es van perdre per sempre algunes obres d'art i una part molt important de la documentació que hi havia a l'arxiu

*1936.- La foto correspon al dia 20 de juliol quan una multitud es concentra a la cantonada Santaló / Calaf i davant de l'església comença a calar foc al mobiliari del temple que després seria assaltat igual que el convent. (Foto: Arxiu del Convent de Sant Antoni)

L'església seria reconstruïda un cop acabada la Guerra Civil fins que a l'any 1964 va ser objecte d'una transformació radical de la seva façana, que li donà l'aspecte que presenta actualment. A l'interior es van mantenir les dues capelles laterals originals i també s'hi conserven les parts interiors de les portes d'accés i l'esvelt campanar de trencadís del carrer Calaf.

*1950's.- Aspecte que oferien el convent i l'església després de ser reconstruïts en acabar la Guerra Civil.

2000's.- L'actual església de Sant Antoni de Pàdua a Santaló/Calaf.

CONVENT I ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA. Muntaner / València. (1880-1909)

Situat a la cantonada entre els carrers Muntaner i Valencia, aquest convent es distingia per la seva elegant cúpula que coronava l'església que hi havia just al xamfrà. A banda i banda de l'església, seguint el curs dels carrers Muntaner i Valencia, s'estenien les dependències el convent, que el 1880 va ser ocupat per les monges Agustines de Santa Magdalena, una congregació coneguda també amb el nom de les Penedides, que històricament havia estat formada per exprostitutes que volien refer radicalment la seva vida com a religioses. Aquestes monges havien desocupat uns anys abans el seu antic convent de la Riera de Sant Joan a Ciutat Vella.

L'estiu de 1909 el recinte va patir les conseqüències de la insubordinació popular coneguda com la Setmana Tràgica i fou assaltat i incendiat. Posteriorment, les monges es varen traslladar a Vallmajor/Copèrnic i el convent i l'església foren enderrocats.

 

*1909.- Dues postals que ens mostren els resultats de l'assalt produït durant els fets de la Setmana Tràgica. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Àngel Todlrà Viazo). 

*1890.- Vista exterior de l'església a la cantonada Muntaner/València (Foto: Fernando Rus)

CONVENT DE SANTA CATERINA. Església i claustre. (S. XIII - 1837)

*1826.- Gravat amb el campanar i un dels claustres del convent. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat)

 

Convent dominic promogut per Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona entre 1212 i 1241. Inicialment els domicis s'establiren en unes cases del barri del Call prop de la plaça Sant Jaume. Però ben aviat l'espai va resultar insuficient i el 1223 van aconseguir la cessió d'uns terrenys per part del municipi al costat d'una petita capella dedicada a Santa Caterina. Els dominics van poder edificar-hi un convent nou amb l'ajut econòmic del rei Jaume I. Les obres van començar el 1243 i cap a l'últim quart del segle l'església estava també enllestida. En el decurs del segle següent es va anar ampliant i modificant aquell entorn amb un primer claustre al qual se n'afegí un segon al segle XVI, mentre que l'església era ampliada el 1601.

Els segles XIV al XVIII van representar el període de més esplendor del convent que estigué vinculat a la figura de Sant Vicent Ferrer.

El temple, d'estil gòtic modificat al segle XVI, s'aixecava orientat resseguint el carrer de Colomines, mentre que l'absis era al carrer de Giralt Pellisser i l'entrada per la placeta de Santa Caterina.  L'interior era format per una gran nau central i dues laterals amb capelles. 

Durant el setge borbònic de 1714 aquell indret va ser íntensament bombardejat i durant el primer terç del segle XIX el conjunt va patir tota mena de modificacions i destruccions. L'any 1823 el convent vas ser enderrocat parcialment per obrir el pas al carrer Freixures, un cop la comunitat havia estat expulsada del convent. Els domincis però, tornarien a ocupar-lo a partir de 1824. La nit de Sant Jaume de 1835 l'edifici fou incendiat durant la crema de convents. Tot el mobiliari va quedar malmès i l'edifici presentava un estat lamentable. El convent encara romandria dempeus uns anys més fins al 1837 que fou enderrocat per aixecar-hi el Mercat de Santa Caterina començat a construir el 1845.

 

Gravat amb el claustre de Santa Caterina (Font. Biblioteca de Catalunya. Publicat a la revista Vell i Nou. núm 17. 1916)

 

 

*1837.- Secció del claustre i l'església del convent de Santa Caterina segons plànol traçat per Josep Casademunt

 

 

Plànol publicat per Gaietà Barraquer de la planta del convent, el claustre i l'església en els seus últims anys (1823-1837)

 

CONVENT/CASERNA DEL BONSUCCÉS. (1626-1945)

Agraïments a MAITE MAR

*1900's.- Una vista de la Plaça del Bonsuccés a començaments del segle XX. A mà esquerra veiem l'entrada a la secció de queviures dels magatzems El Siglo i tot seguit la porta del cinema Diorama davant de la font. L'edifici de la dreta de la imatge és el convent i l'església de la Mare de Déu del Bonsuccés. (Foto: Àngel Toldrà Viazo). 

 

Quan passem per la plaça del Bonsuccés veiem un edifici a l’extrem de l’embocadura del carrer Ramelleres, que avui ocupen els serveis municipals del districte de Ciutat Vella, amb uns porxos al costat que connecten amb la veïna plaça de Vicenç Martorell. L'origen d'aquesta construcció és l'antic convent de la Mare de Déu del Bonsuccés.

El convent i l'església van ser aixecats a partir de l'any 1626 pels servites, una orde religiosa coneguda també amb el nom de Servents de Maria. Ocupava l'espai del carrer Bonsuccés entre els de les Ramalleres i de les Sitges. L'església, d'estil barroc, va ser consagrada l'any 1635 i la seva façana s’estenia en paral.lel a la plaça. A l’altra banda hi havia adossada la Capella de la Mare de Déu dels Dolors i un pati de planta quadrada que separava les dependències de culte de a resta de les edificacions del convent. Dins de l’església el remat del retaule major i el quadre que ocupava el nínxol principal eren obra de Tramulles fill i a la capella hi havien dos quadres del pintor Pere Pau Montaña (1749-1803).

Dos segles després, la desamortització de 1835, que va afectar als edificis religiosos, va provocar la seva ocupació pels militars, primer com a Depósito de Utensilios del Ejército  i posteriorment a partir del segle XX com a caserna, funció que va fer fins a l'any 1936.

Plànol traçat per Miquel Garriga i Roca en els seus Quarterons. En aquest fragment del número 54 es pot veure la planta del conjunt de l’antic convent i església ja ocupat pels militars. (Font: Arxiu Històric de Barcelona).

*1900's.- Interior de l'església del Bonsuccés. (Foto. Arxiu Gavín. Monestir de Les Avellanes) 

*1920's.-1930's.- Dues imatges més de l'església i el convent, captades pràcticament des del mateix angle de la plaça Bonsuccés. (Fotos: Vidal Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona - Josep Brangulí)

*1930's.- Estat que presentava l'edifici de l'antic convent ja ocupat per l'exércit durant els temps de la Segona República. La porta de l'esquerra, tocant al carrer Ramelleres, era la d'accés a la caserna militar. Des de l'altra, guarnida amb un frontó esculpit per Miquel Perelló i avui encara conservada, s'accedia a l'església mentre estigué oberta al culte. (Foto: Josep Brangulí)

Acabada la Guerra Civil el conjunt va ser enderrocat en la que fou una de les primeres intervencions públiques municipals de la postguerra a Ciutat Vella, era l'any 1945. De fet, els voltants del convent havien estat bombardejats pels avions alemanys i italians aliats de Franco, que intentaven assolir l'objectiu de destruir la veina central d'Energia Elèctrica de Catalunya (després FECSA), que abastia d'electricitat la zona. Les bombes van afectar poc l'antic convent però sí a la part del darrera, que després de l’enderrocament va quedar convertida en un solar, la qual cosa permetria obrir la plaça de Vicenç Martorell amb una zona enjardinada i un conjunt d'habitatges en forma de ela amb el baixos porxats.

L'enderroc del convent va salvar només el cos més alt de l'edifici, que avui encara podem contemplar coronat per una filera d'arcs de mig punt. Una de les portes de l'església, obra de l’escultor mallorquí Miquel Perelló i datada del 1690, va ser preservada i es va col·locar en una de les entrades. L’arquitecte municipal Adolf Florensa i Ferrer va dissenyar les façanes posterior i lateral, tot afegint un altell a la planta baixa que permetia un millor aprofitament de l’espai. 

Conclosa la reforma de l’edifici, al 1952 s'hi va instal·lar la seu del Districte Cinquè i avui s'hi troba la del consell de Districte de Ciutat Vella.
 

1930’s.- Dues vistes posteriors del conjunt quan ja era convertit en caserna militar. El pati que s’hi veu coincidiria amb l’actual plaça de Vicenç Martorell. (Foto: Josep Brangulí).

*1930’s.- Dues imatges de l'interior de la caserna militar que s'instal·là en les dependències de l'antic convent. (Foto: Josep Brangulí).

CONVENT DE SANT FRANCESC. Muralla del Mar. (1240 - 1837).

*1827.- Emplaçament del Convent de Sant Francec darrera la Muralla del Mar. (Dibuix d'Adolphe Delamare. Museu Nacional d'Art de Catalunya-MNAC).

L'absis de l'església del Convent de Sant Francesc (Gravat de J. Vehil publicat al llibre Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 1906. Gaietà Barraquer) 

 

Aquest convent ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. La seva façana marítima s'estenia en paral·lel amb la Muralla del Mar. Se'l va conèixer també amb el nom de Convent de Framenors i fou l'establiment més important de l'orde dels franciscans a Barcelona. El conjunt el formaven una església i tres claustres que constituïen un dels millor exponents del gòtic primerenc a Catalunya. 

*1730's.- Emplaçament del Convent de Sant Francesc (en vermell) darrera mateix de la Muralla del Mar en un plànol de les antigues Drassanes. (Plànol de G.Verboom. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). 

Superposició de la planta del Convent de Sant Francesc sobre un plànol amb  la urbanització actual de la zona. Es poden apreciar els tres claustres que va arribar a tenir el conjunt. (Font: Monestirs de Catalunya. http://www.monestirs.cat/monst/monestir.htm)

 

 

Segons diu la tradició, Sant Francesc d'Assís va visitar Barcelona cap a l'any 1214, fent el camí de Santiago com a pelegrí. Diuen que va hostatjar-se a l'hospital de pelegrins, anomenat de Sant Nicolau de Bari, proper a l'actual carrer del Dormitori de Sant Francesc, que va rebre aquest nom en remembrança d'aquell fet. Anys després, l'hospital va ser cedit pel Rei Jaume als franciscans que s'hi van establir.
L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240; i uns anys després (el 1247) van començar a construir-hi l'església definitiva que fou completada el 1297, tot i que ja havia estat consagrada el 1276.  El claustre de l'església, per la seva banda, va ser començat el 1275 i no es va acabar fins a mitjans del segle XIV. Era de planta quadrada  amb dos pisos d'alçada i més tard (segle XVI) se n'hi afegiria un tercer.
En aquest convent es van celebrar els capítols generals de l'orde (1313 i 1317). L'església acollia sovint funerals i cerimònies d'enterrament de molts nobles i membres de la família reial. Entre els membres de la realesa hi destaquen les despulles del rei Alfons el Franc, de les reines Constança de Sicília, Maria de Xipre, Sibil·la de Fortià i Elionor d'Aragó (que era consort de Pere I de Xipre), del comte Jaume I d'Urgell així com d'alguns prínceps. Totes les restes reials van ser traslladades a la Catedral en desparèixer el convent.
El conjunt es va anar ampliant successivament a partir del segle XVI amb un segon claustre per dependències secundàries i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a  caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal.lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat. Dissortadament no se'n va conservar cap part i així desaparegué llastimosament una de les obres més valuoses de l'arquitectura gòtica catalana. A l'espai que quedà lliure s'hi aixecaren alguns edificis d'habitatges i s'obrí la plaça del Duc de Medinaceli. El claustre major estava decorat amb una sèrie de vint olis de grans dimensions que narren la vida de Sant Francesc d'Assís, una de les millors obres d'Antoni Viladomat i Manalt. Els quadres van ser retirats del convent per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i avui els podem veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya /(MNAC).

*1839.- Gravat amb una imatge de l'interior del claustre del convent (Parcerisa. Arxiu Històric de la Ciutat).

Un altre dibuix de l'absis del convent amb el castell de Montjuïc al fons. (Dibuix: Josep Mosterin. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)..