BAGDAD. Nou de la Rambla 103-105 / Paral·lel 52 (1949-1959)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1950's.- Postal del Bagdad (Font: Arxiu Montse Madridejos).

Molt abans que la Sala Bagdad fos coneguda internacionalment com el local de shows pornogràfics més rellevant i conegut de Barcelona, ja havia existit al mateix lloc (Conde del Asalto tocant a Marquès del Duero en la terminologia oficial de l'època) un local amb el mateix nom. Va ser abans de la construcció de l'actual edifici d'habitatges bastit el 1968 que acull la sala porno actual, juntament amb el petit edifici baix annex al número 103. L'emplaçament era privilegiat a la cantonada entre el carrer Nou de la Rambla i el Paral·lel, rere l'estàtua de Raquel Meller que actualment hi ha a peu de carrer.

L'arrencada d'aquell primitiu Bagdad, al que al llarg del temps s'hi afegirien diverses denominacions (Palacio Oriental, Salón de Primavera, Jardines Bagdad) es va produir en els primers dies de desembre de 1949. La cantonada en qüestió sempre havia estat un indret molt animat en les llargues nits del Paral·lel i en el passat aquell mateix entorn havia estat testimoni de les vetllades de festa i oci del Cabaret Pompeya, el Hollywood Bar Dancing o el Salón Casablanca, entre d'altres.

*1949.- Anunci i petita crònica de la inauguració del Bagdad en els primers dies de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El ballet de Sacha Goudine [1] va participar en la inauguració del Bagdad. Paraíso Oriental

 
La seva primera etapa, compresa entre desembre de 1949 i de 1952, Bagdad es presentava al públic amb l'afegitó de Palacio Oriental, L'edifici, fent honor al nom del local, era d'una decoració oriental que es reproduïa al seu interior, obra de l'escenògraf Castells.

*1950.- 20 de febrer. Programació. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

*1950.- 1 de març. Programació. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

Després de la primera temporada el Bagdad va canviar de Direcció després de l'estiu de 1950 i va passar a dependre del mestre Jaume Planas. La vedet sabadellenca Maty Mont (Matilde Montcusí) començava a fer les delícies dels parroquians amb els seus provocatius números i el local va rendir un homenatge a Antonio Amaya

*1950.- 7 d'octubre. Programació. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Maty Mont i Antonio Amaya

El novembre de 1950 Bagdad va acollir la Fiesta del Aire, un curiós esdeveniment organitzat en homenatge al pilots d'aviació i personal de companyies aèries. Hi varen participar entre d'altres artistes l'il·lusionista Norwert i Mmlle. Francis que van realitzar experiments amb les batidores de Turmix-Berrens [2], que començaven a comercialitzar-se en aquells dies.  

L'arribada de la temporada d'estiu de 1951 porta dos novetats importants al local. En primer lloc, passa a anomenar-se Jardines Bagdad i d'altra banda comencen les actuacions de la gran vedet de l'època La Bella Dorita (María Yañez 1901-2001), que a partir de 1956, quedarà profundament vinculada al futur del Bagdad. Ella, que havia estat una de les vedets més destacades de la història del Paral·lel, acabarà comprant el local juntament amb el seu tercer marit Narciso Albertí [3] .

*1951.- El periòdic La Vanguardia del 9 de juny d'aquell any publicava aquest anunci sobre Bagdad anomenant-lo Salón de Primavera i inaugurant els Jardines Bagdad,

La inauguració dels Jardines Bagdad comporta una nova decoració del local i una millora de les instal·lacions entre les que destaca una nova refrigeració per fer front a les calors estiuenques.

*1953.- Retall del periòdic El Noticiero Universal de 7 de maig d'aquell any, en que es canten les excel·lències dels Jardines Bagdad coincidint amb l'inici de la temporada d'estiu. (Font: ARCA)

*1953.- Fullet publicitari dels Jardines Bagdad redactat en francès, anglès, italià i alemany presentant la programació de la sala com un exemple d'autèntic typical spanish art per atraure els turistes.

*1955.- La Bella Dorita ja totalment al front de la direcció de Bagdad en un retall de 12 d'abril d'aquell any. (Font: El Noticiero Universal / ARCA). 

*1956.- Un retall de la cartellera de La Vanguardia (Edició del 7/4/1956). El Bagdad hi apareixia periòdicament amb l'adreça del numero 52 del Paral·lel.

Els últims tres anys de Jardines Bagdad sota la direcció de la Bella Dorita comporten una consolidació del negoci que no obstant conduiran a la seva reorientació en començar l'estiu de 1959 per donar pas a la Bodega del Toro. Aquest nou local, ja totalment dedicat al flamenc, continuaria regentat per la Bella Dorita fins que el nom de Sala Bagdad va tornar a reaparèixer a partir del desembre de 1975 amb una orientació totalment diferent, consistent en oferir shows pornogràfics pujats de to, que l'han portat a ser famosa internacionalment. 

_______

[1].- Sacha Goudine / Aleksandr Goudinov (Tiblisi. Geòrgia. 1895 - Santa Coloma de Gramenet. 1960) va ser un notable ballarí i coreògraf d'origen rus establert a Catalunya des de 1917. Va formar companyia pròpia i va actuar a destacats teatres barcelonins com l'Español, Apolo, Victoria, Bolero, etc. Va ser director de l'escola de ball de Pauleta Pàmies. Casat amb la també ballarina Carmen Carreras, va morir de càncer als 65 anys i és una figura del ball tristament oblidada. 

Sacha Goudine

[2].- El Noticiero Universal. Edició del 25.11.1950. Enric Berrens havia fundat el 1945 a Esplugues de Llobregat l'empresa PIMER (Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas). Ell va ser qui va portar a Espanya la patent per a la fabricació i comercialització de la batidora americana Turmix sota la marca Turmix-Berrens. 

[3].- La Bella Dorita es va casar, ja retirada, amb Narcís Albertí al 1986 després de més de 30 anys de convivència.

BODEGA DEL TORO. Carrer Nou de la Rambla 103 (1959 -1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i MONTSE MADRIDEJOS

*1960.- Publicitat de la Bodega del Toro en una capsa de mistos (Font. Arxiu privat de Montse Madridejos). 

El dia 30 de juliol de 1959, la Bella Dorita (Maria Yáñez), una de les artistes més cèlebres de la història del Paral·lel, va obrir amb el seu marit, al número 103 del carrer del Conde del Asalto (actual Nou de la Rambla ) la Bodega del Toro, un establiment orientat de manera específica al tablao flamenco que barrejava un públic clarament local amb un altre estrictament turístic. El local venia a ser la continuació del projecte del Bagdad, que el matrimoni dirigia al mateix local des de 1956. 

*1940's.- La Bella Dorita, nom artístic de María Yánez García (Cuevas de Almanzora. Almeria 1901-. Barcelona 2001). (Foto: Edén)

*1959.- Anunci de la inauguració de la Bodega del Toro a les planes de La Vanguardia del 30 de juliol d'aquell any.  

*1960's.- Un grup de clients de la Bodega del Toro. (Foto: F. Monje).

*1960's.- Postal publicitària de la Bodega del Toro.

*1960.- Opinions del maitre de la Bodega del Toro sobre el turisme a Barcelona en un retall publicat a El Noticiero Universal a la seva edició del 17/03/1960. (Font: ARCA).

*1962.- Retall de la revista Destino (edició del 14/4/1962) en la que es comenta la curiosa visita de l'actor britànic Alec Guinness a la Bodega del Toro (Font: ARCA).

El 1975 la Bodega del Toro va tancar les seves portes i el local seria substituït per la Sala Bagdad que en la seva nova etapa es consagraria ben aviat com un dels centres europeus més destacats en espectacles i shows pornogràfics.

JARDINES CÓRBOBA. Nou de la Rambla/Paral·lel (1954) i Sant Pau 89-91 (1956-1971)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Un dels locals que van aparèixer en el panorama del decadent Barri Xino de la postguerra, la història dels Jardines Córdoba (sovint abreujat només com a Córdoba) presenta dues etapes diferenciades amb canvi d'ubicació.

* Nou de la Rambla (Conde del Asalto) 103-105 / Paral·lel (Marquès del Duero) 52. 

En els darrers dies de maig de 1954, tot just començada la temporada d'estiu, els Jardines Córdoba van prendre el relleu a la Sala Bagdad, altrament dit Jardines Bagdad a l'últim local del carrer Nou de la Rambla (aleshores Conde del Asalto) abans d'arribar al Paral·el per la vorera mar.  

*1954.- Crònica de l'inici de temporada als Jardines Córdoba, en la que es fa constar que anteriorment era el Jardines Bagdad i anunci de les primeres actuacions presentades al local. Aquests retalls corresponen a l'edició del periòdic El Noticiero Universal corresponent al dia 31 de maig de 1954. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

El local presentava espectacles majoritàriament de cante y baile español amb una especial preferència i dedicació a l'art flamenc. Chiquita Herrada, una bailaora i cantaora catalana presentada per la publicitat del local com la mejor de todos los tiempos, era una de les artistes més destacades d'aquella temporada del Córdoba a Conde del Asalto.

*1954.- Revetlla del Sant Joan al Córdoba amb l'actuació de Chiquita Herrada (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

L'estada dels Córdoba als Jardins Bagdad va ser molt efímera i es va reduir a la temporada d'estiu de 1954. De fet, el sopar amb festa reveillón de Cap d'Any d'aquell mateix any ja s'anunciava novament al Bagdad, que tornava a reaparèixer amb una actuació del còmic Profesor Esquerdo.

* Carrer de Sant Pau 89 - 91

Plànol amb indicació del canvi d'emplaçament de Jardines Córdoba a partir de 1956. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília) 

Al 1956, dos anys després de la seva curta aventura al local del Bagdad, els Jardines Córdoba tornaven a les nits barcelonines en un nou espai situat a l'antic emplaçament del Cinema Monumental -tancat al públic al 1947 i després ocupat pel Monumental Club Deportivo de boxa- i aprofitant els jardins i patis que hi havia a l'entorn de l'església romànica de Sant Pau del Camp, sobre els terrenys que anys enrere havien estat ocupats per la Caserna Militar de Cavalleria i el seu picadero per a cavalls. Això comportava també disposar d'un generós espai per aparcar cotxes.

*1956.- El nou Jardines Córdoba al carrer de Sant Pau en un dels seus primers anuncis de premsa on figurava també com a Night Club i oferia aparcament als clients. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

En aquest nou emplaçament, la vida dels Jardines Córdoba es va perllongar fins al 1971 quan trobem els últims anuncis a premsa d'aquest local. Durant aquest període va presentar actuacions com les del cubà Antonio Machín i la mexicana Ana María González a l'estiu de 1958 i va continuar oferint varietats, bàsicament de ball flamenc i espanyol.

*1958.- Anunci de les actuacions d'Ana María González i Antonio Machín als Jardines Córdoba al juny d'aquell any.

*1971.- Últims anuncis dels Córdoba publicats a El Noticiero Universal al mes de juny de 1971. (Font: ARCA).

SALON CASABLANCA. Conde del Asalto 103 / Paral·lel 52. (1941-1948)

Agraïments a JOANA FRANCÈS.

Successor de l'anterior Dancing Hollywood, el local conegut com Salón Casablanca va tornar a ser obert, amb el nom degudament espanyolitzat, pocs mesos després de l'acabament de la Guerra Civil pel mateix Antonio Astell Mur, fins convertir-se en un dels pocs locals de varietats que subsistiren en la nova dècada, després de l'època daurada del Carrer Nou que van suposar els anys 1930's.

En aquest nou context de decadència del carrer Nou de la Rambla -novament oficialitzat com a Conde del Asalto-, el nou Casablanca, que es va anomenar Casa Blanca (en dos mots separats) durant els primers anys, va completar uns altres 8 anys d'existència, subsistint a d'altres locals de la zona que van plegar veles amb la nova oficialitat franquista. En aquest sentit, el Casablanca s'anunciava com a Salón Aristocrático segurament per compensar d'alguna manera la sordidesa del barri on estava instal·lat i així poder competir amb locals nocturns que s'anaven obrint a  l'Eixample o a la part alta de la ciutat. 

*1942.- Anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any al Casa Blanca, encara recordant el seu nom d'abans de la guerra. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal/ARCA)

*1945.- El Casablanca amb el subtítol de Salón Aristocrático en un anunci d'aquell any amb actuació de l'orquestra del mestre Demon. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal/ARCA).

El 1947 es va produir un canvi en la direcció de l'empresa que gestionava el Casablanca amb una reforma del local, que figurava a la finca contigua del número 52 de l'avinguda Marquès del Duero. L'experiència del Casablanca no va arribar al final de la dècada (va tancar portes el 1948), si bé se'l podia veure sovint aparèixer a la premsa diària, en especial en dates corresponents a revetlles i altres celebracions destacades. 

*1947.- El Casablanca domiciliat al Paral·lel 52, amb els renovats conjunts musicals Demon. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A partir de 1949 aquest local notablement reformat acabaria acollint la Sala de Festes Bagdad, que amb el pas de les dècades esdevindria un referent dels espectacles pornogràfics a Barcelona.

*1949.- Un retall de premsa del dia previ a la inauguració del Bagdad el dia 7 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

CAFÉ DEL CENTRO (1913-1915), després CAFÉ RIO DE LA PLATA (1916-1918), i els seus cabarets al soterrani. Rambla de Caputxins 12.

El Café del Centro va ser probablement un dels locals més singulars i bohemis dels que hi hagueren a la Barcelona del període coincident amb la Primera Gran Guerra. Inaugurat el 18 de gener de 1913 a la part baixa de la Rambla del Centre o de Caputxins (al número 12 segons la numeració antiga), una mica més avall del Liceu, entre els carrers Unió i Sant Pau, el local presentava una aparença externa força modesta sense cap concessió a l'originalitat.

Emplaçament del Café del Centro a la Rambla, al costat del Liceu. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1918.- Un aspecte de l'interior del Cafè del Centro dibuixat per Serra. (Font: AHCB) 

El propietari del local era Esteve Rius  i entre els que el sovintejaven s'hi podia destacar a tot un seguit d'homes de lletres i periodistes com el popular Amichatis (Josep Amich i Bert), Manuel Fontdevila, Lluís Capdevila, Plató Peig, Joan Salvat Papasseit i Francisco Madrid per citar-ne només uns quants. En general eren escriptors i cronistes que tenien una especial fascinació pels anomenats baixos fons de la ciutat, per tot el que es movia pels carrers del Barri Xino i per extensió al conegut com Districte Cinquè, denominació administrativa del Raval.

L'historiador Paco Villar ha fet una radiografia pregona i exhaustiva [1] dels personatges que de manera habitual es van moure per aquest cafè. Entre ells s'hi comptaven un bon recull d'intel·lectuals i artistes addictes a la vida bohèmia de l'època. En citarem només un parell: 

Josep Amich i Bert conegut pel sobrenom d'Amichatis, nascut a Lleida i instal·lat a Barcelona havia treballat de jove en una farmàcia del barri de Sant Antoni i inicia estudis de Medicina, si bé acabaria sent expulsat de la facultat per difondre un article humorístic sobre un dels seus professors al que no deixava en gaire bon lloc. Va freqüentar les tertúlies dels cafès barcelonins i era amant d'una barreja de bohèmia, republicanisme i premsa satírica i poca-solta. Va viure uns anys exiliat a Paris arrel d'un article en què criticava la manca de valors de la joventut espanyola arrel dels successos de la Setmana Tràgica. D'altra banda, va ser un prolífic autor teatral i traductor d'obres estrangeres.

Josep Amich i Bert, Amichatis (1888-1965)

Un altre habitual del Café del Centro era el granollerí Manuel Fontdevila i Cruixent (1887-1957), periodista, autor teatral i escriptor. Col·laborava al setmanari satíric Papitu en una secció anònima titulada Les hores d'amor serenes i també era redactor dels diaris La Tribuna i de La Publicitat. El 1922, coincidint amb el tancament definitiu del Café del Centro, va traslladar-se a Madrid on continuaria la seva carrera periodística arribant a dirigir diversos diaris de la capital de l'Estat. 

Manuel Fontdevila en el seus anys de director de El Heraldo de Madrid, havia crescut i viscut part de la seva joventut amb els tertulians del Café del Centro. 

Una de les característiques especialment rellevants del Cafè del Centro era el seu animat soterrani habilitat com a cabaret. Inicialment aquest espai soterrat havia estat conegut com Au Cabaret du Tango

*1916-17.- Soterrani del local, aleshores ja rebatejat com Cafè Río de la Plata, que s'anomenà Au Cabaret du Tango. Publicitat insertada a les planes de Papitu a l'octubre de 1916.

*1917.- La temporada següent el nom del cabaret soterrani havia passat a ser Au fons de la mer. La publicitat de Papitu (octubre 1917) continuava amb el seu habitual llenguatge sarcàstic i picant.

Altrament, un denominador comú del local i especialment del seu cabaret soterrat n'era el consum habitual de cocaïna i d'altres drogues. 

Malgrat que al 1916 el local va canviar el seu nom per convertir-se en Café del Río de La Plata, en referència clara al ball del tango que s'imposava al soterrani, aquesta mutació del nom no va afectar gaire ni a la seva aparença ni al grups de parroquians habituals. El plat fort de la gresca nocturna continuava però, estant a baix al cabaret soterrani, que al llarg dels anys va rebre diverses denominacions i gairebé cada temporada n'innovava la decoració.

La més trencadora d'aquestes versions del soterrani va ser quant es va transformar en Au fons de la Mer durant la temporada 1917-1918. No obstant l'èxit de l'Au fond de la Mer no va ser gaire del grat dels bohemis i parroquians del local perquè s'havien posat de moda els cabarets i el públic era cada cop més nombrós. Fins i tot els que sortien del Liceu hi anaven i això pels parroquians de tota la vida era com si el soterrani hagués perdut autenticitat.  

Al capdavall però, ni el Cafè del Rio de La Plata ni el seu cabaret annex varen arribar a l'acabament d'aquella Primera Guerra Mundial. A l'estiu de 1918 Esteve Rius va acabar traspassant el local, tot i que va durar un anys més vinculat a la vida nocturna de la Rambla. Així doncs, el dia 30 de novembre de 1918, totalment reformat per l'empresa americana que va adquirir el local, s'hi reobrí el cabaret amb en nom de The Savoy.

*1920.- Publicitat de The Savoy al Papitu. (desembre 1920).

The Savoy va optar preferentment per l'ambient de flamenc i festa gitana. Aquesta fórmula però, no va acabar de convèncer del tot als nous propietaris i acabada la temporada, a l'octubre de 1921, el cabaret tornava a canviar de nom i passava a dir-se La Sirena recuperant d'alguna manera el to subaquàtic de l'època de l'Au fond de la mer. Tampoc va tenir l'èxit esperat.

*1921.- La Sirena, l'últim nom que va tenir el cabaret del Bar del Centro. (desembre 1920).

Finalment, al maig de 1922 la llegenda del Café del Centro i dels locals i cabarets que el succeïren va arribar al seu punt final. L'industrial Jaume Figueres va adquirir el local i hi va acabar instal·lant una lleteria amb el nom de Granja Barcelonesa, que va fomentar el pessimisme nostàlgic entre els lletraferits que havien estat els seus incondicionals. 

*1922.- Article de Manuel Fontdevila publicat a les planes de Papitu el 14 de juny de 1922, lamentant-se del trist final del local que va acollir el Cafè del Centro.

_______

[1].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Edicions Viena. Ajuntament de Barcelona. 2013   

CINE BARCELONA. Nou de la Rambla 26. (1931-1988)

 

1970's.- Imatge de l'accés al Cine Barcelona.

Abans que tot, cal apuntar que aquest no va ser el primer Cine Barcelona. La primera sala oberta amb el nom de la ciutat era al carrer Unió número 7. Sembla que l'arribada del cinema sonor va decidir al seu propietari a adquirir el Cinema Odeón, que era situat just darrera, i després de remodelar-lo el va tornar a obrir, ja amb el nom de Cinema Barcelona, al numero 26 del carrer Nou de la Rambla, la via principal del barri Xino, també coneguda per Conde del Asalto.

El nou cinema Barcelona era més espaiós que l'anterior, la qual cosa permetia disposar de més aforament i en un carrer molt més transitat. La reforma de l'antic Odeón va comportar un canvi radical en la qualitat de les butaques i la decoració interior, a banda de la lògica renovació dels equips de projeccióo i so, que eren de la marca Orpheo Sincronic, els més acreditats en aquella època de l'arribada del sonor.  

La inauguració oficial d'aquest segon cine Barcelona es va produir el dia 25 de juny de 1931 amb la projecció de les cintes El presidio i Tres de Caballería (Troppers Three). A l'any següent va començar a compartir programes dobles amb l'Antic Teatre Goya i amb l'arribada de la Guerra Civil va quedar col·lectivitzat pel Sindicat Únic de l'Espectacle dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI i es va adequar a l'horari general que només permetia l'obertura de la sala a les tardes a partir de les quatre hores. Amb l'ambient bèl·lic i revolucionari que es vivia la ciutat, la sala va ser utilitzada per altres finalitats de la qual cosa se'n ressentí l'interior que va quedar força malmès.

*1931.- Cartell del film El presidio, una producció de la Metro en espanyol, que va ser una de les pel·lícules del dia de l'obertura del Cine Barcelona. 

Acabada la guerra es va procedir a una rapida adequació de la sala que va tornar a obrir el 16 de febrer de 1939, només tres setmanes després de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes. La reobertura va presentar la projecció de tres films, Hombres en blanco (Men in White) amb Clark Gable i Myrna Loy, El Hombre León amb Buster Krabe i Dejada en prenda amb la nena prodigi Shirley Temple. El local es va consolidar com ana sala d'estrena malgrat els habituals problemes de permissivitat amb la nova legalitat vigent.

*1939.- Hombres en Blanco i Dejada en prenda (Little Miss Marker) dues de les pel·lícules amb que es va reobrir el Cine Barcelona després de la Guerra.

Amb el pas del temps i la creixent degradació del barri, el Cinema Barcelona va perdre la condició de cinema d'estrena i va esdevenir uns sala residual. Al 1980 es va denegar la seva llicència i finalment va tancar portes el 1988 amb la projecció en programa doble dels films Los señores del acero i Una banda de dos.