dissabte, 28 de desembre del 2024

CASERNA MILITAR DE SAN FERNANDO. Carrer de la Maquinista 25. La Barceloneta (1779 - 1940's)

MIQUEL BARCELONAUTA


Durant la segona meitat del segle XVIII, entre 1764 i 1779, van ser construïdes al barri de la Barcelonaeta dues casernes militars, la de San Carlos i la de San Fernando. Aquesta última ocupava el terreny delimitat per l'antic carrer de San Fernando (després de La Maquinista), Marquès de La Mina, Sant Josep i Ginebra. Acollia el destacament del regiment d'infanteria Jaen núm. 27 i tenia una planta rectangular amb un ampli pati al bell mig de l'edifici.

*1932.- Emplaçament de la Caserna de San Fernando al carrer de La Maquinista, segons un plànol de l'epoca de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).


*1928.- Ordenada sortida dels soldats d'infanteria per la porta d'accés del carrer de La Maquinista de la Caserna de San Fernando. (Font: Autor desconegut

A finals de la dècada dels 1920's, dins el programa de reforma i modernització de les Casernes Militars, es va construir la Caserna del Bruc al final de la Diagonal. El pla pretenia allunyar del centre urbà les casernes militars i la del Bruc, construïda d'acord amb un projecte de l'enginyer militar Vicente Martorell de 1927, sobre uns terrenys que havien pertanyut a Eusebi Güell, va servir per esponjar el centre de la ciutat de les velles casernes. Així doncs, el regiment d'infanteria Jaén número 27, establert a la caserna de San Fernando de la Barceloneta, va ser un dels afectats pel trasllat, que no es va produir fins al 1931, poc després de proclamada la Segona República. No obstant això, el vell edifici va romandre dempeus fins al final del la Guerra Civil.

*1920's.- Vista exterior de la caserna des de la cantonada entre el carrers de La Maquinista i Sant Josep. (Font: Autor desconegut).

*1920's.- Formació del regiment d'infanteria Jaén núm. 27 al pati central de la Caserna de San Fernando. (Foto: Autor desconegut).

Enderrocada la caserna als anys 1940's, els seus terrenys van ser ocupats per un grup de nous habitatges per a pescadors del barri, que va ser promogut per l'Instituto Social de la Marina i que van projectar els arquitectes Josep Antoni Coderch de Sentmenat i Manuel Valls. Aquests habitatges es van inaugurar a finals dels anys 1950's i sobre les vicissituds que van envoltar aquest projecte i la construcció de l'edifici (Grup d'habitatges Almirante Cervera) ens ha deixat un excel·lent treball Andrea Palomino de la Fuente [2]

_________________

[1].- Lloret Piñol, Marc. La modernización del sistema de acuartelamiento en la ciudad de Barcelona: Del derribo de las murallas (1854) a la Guerra Civil de 1936. Tesi doctoral de la Universitat de Barcelona (UB). Barcelona. 2001.

[2].- Palomino de La Fuente, AndreaEl otro Coderch de la Barceloneta. Viviendas para pescadores. Grupo Almirante Cervera. Temporánea. Revista de Historia de la Arquitectura #4. 2021.

dijous, 19 de desembre del 2024

MADRID CONCERT. Cabaret Music-hall. Paral·lel 100. (1915-1920)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS


Local successor del Trianón Alhambra [1], que va ser inaugurat el 12 de novembre de 1915. S'hi oferien espectacles de music-hall i varietats de tota mena. Era situat a la cantonada del Paral·lel amb l'arrencada del carrer Comte Borrell.

1915.- Anunci publicat a La Vanguardia anunciant la propera obertura del Madrid-Concert en el local que anteriorment havia estat ocupat pel Teatro Lírico del Paral·lel. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A l'any següent s'anunciava regentat per una empresa xilena amb entrada lliure i oferia servei de restaurant.

*1916.- Retall del diari La Publicidad del mes de març d'aquell any. (Font: ARCA). 

 Mary Focela

 
Pilar Guitart

Entre les artistes que van actuar als primers anys del Madrid-Concert hi van destacar la canzonetista Pilar Guitart i especialment la petita cupletista Mary Focela, que va fer-se popular amb la cançó El relicario.

Entre la varietat d'espectacles que s'oferien al local, hi destacà un campionat de lluita greco-romana entre esportistes de diverses nacionalitats, que es va celebrar al novembre de 1916 i del que la premsa en va donar oportuna notícia.

* 1916.- Font Hemeroteca La Vanguardia. 

La pista del Madrid-Concert es perd a l'estiu de 1920. Al mes d'octubre d'aquell mateix any és liquidava el mobiliari del local oferent-lo a la secció d'anuncis de la premsa.

*1920.- Retall de La Vanguardia anunciant la posada a la venda de diversos estris del Madrid-Concert després del seu tancament. (Edició del 2 d'octubre d'aquell any).

________________

[1].- Aquest local, situat al Paral·lel xamfrà comte Borrell, va estar ocupat cronològicament pels següents espectacles: 

Teatro de las Delicias (1900-1906)

Teatro Lírico del Paralelo (1906-1913)

Trianón Alhambra (1913-1915)

Madrid Concert (1915-1920)

Music Hall L'As (1921-1924)

Teatre Talía (1924-1982)

Teatre Martínez Soria (1982-1988)

dissabte, 14 de desembre del 2024

GRAN CINE GLORIA. Consell de Cent 366. (1911-1928)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


Inaugurat el dissabte 3 de juny de 1911 amb el nom de Gran Cine Gloria, aquest local de la Dreta de l'Eixample va ser un dels cinematògrafs pioners a Barcelona. Va obrir portes amb la projecció de La lucha Japonesa, un documental curt sobre les arts marcials orientals que va fer les delícies del públic. 

*1911.- Anunci publicat al diari La Veu de Catalunya a l'edició del dia 3 de juny d'aquell any sobre la inauguració del Gran Cine Gloria. 



*Solar on es trobava el Cinema Gloria i els seus jardins. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

El local era situal al número 366 del carrer Consell de Cent entre els carrers Bruc i Girona i disposava d'un jardí interior plantat d'acàcies i accessible des d'ambdós costats de l'edifici principal. És per això que el Gloria va tenir una especial rellevança i popularitat durant els mesos d'estiu per les seves projeccions a l'aire lliure que s'oferien al públic als jardins del cinema. Al 1913 la cartellera inclou programacions als mesos d'hivern i a partir de la temporada de 1914 s'anunciava amb el nom de Recreo Cine Gloria en les seves projeccions exteriors estiuenques als jardins.

*1912.- Anunci de projeccions a l'aire lliure durant l'estiu d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 21/6/1912)

Era habitual també, veure els programes del Gloria anunciats a les cartelleres dels periòdics conjuntament amb d'altres sales de cinema. Així amb el Teatro Circo Barcelonés del carrer Montserrat i amb el Salón Fregoli del passeig de Sant Joan compartien sovint cartellera en aquells primers anys del fenòmen cinematrogràfics, quan s'identitificaven els films amb els metres de pel·lícula i no pas pel temps de metratge en minuts.


 

*1913/1914.- Diversos anuncis de programacions conjuntes del Cine Gloria amb d'altres cinematògrafs. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

La sala va incorporar a partir del 1916 una oferta de varietats dins les seves programacions. L'historiador del cinema Munsó Cabús apunta que la clausura del cinema es va produir probablement cap als inicis de 1923 [1], si bé hem trobat referències del Gloria fins a l'1 d'abril de 1928. 

*1928.- Darrera aparició del Cine Gloria a la cartellera, el primer dia d'abril d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  

Convé no confondre aquesta sala amb el cinema del mateix nom, que va ser rebatejada a partir de 1940  com a Cine Volga (després Bolga) a la Gran Via de les Corts Catalanes 499 entre els carrers Comte de Borrell i Viladomat.

_______

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. 1995.

dissabte, 7 de desembre del 2024

CÍRCULO ECUESTRE. Les primeres seus al Raval i Ciutat Vella. Carrer de Sant Pau 83 (1856-1859) i Rambla de Santa Mònica 20 (1860-1907)

MIQUEL BARCELONAUTA 


*1855.- Retall del Diario de Barcelona del dia 24 de febrer d'aquell any, on s'informa de l'obertura d'un picadero al numero 93 del carrer Sant Pau. L'existencia d'aquesta instal·lació pot explicar que el Círculo Ecuestre nasqués en aquest mateix carrer un any després. (Font: ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Cap a mitjans del segle XIX un grup selecte de barcelonins benestants, units per la seva comuna afició als cavalls i l'equitació, es reunien periòdicament en llocs tan diversos, però sempre vinculats al poder polític o econòmic, com eren el saló de descans del Gran Teatre del Liceu, la sala de banderes de la caserna de la Guàrdia Civil de la Rambla, alguna dependència del Teatre Principal o la casa del Marquès de Camps al número 16 del carrer de la Canuda. Tal com ho explicava Ramon García-Marques amb motiu del 125è aniversari del Círculo [1],  aquests notables de l'alta societat barcelonina van decidir fundar una entitat per poder reunir-se habitualment sota un mateix sostre. Així va néixer el Círculo Ecuestre el dia 26 de novembre de 1856, que va fixar la seva primera seu al carrer de Sant Pau número 83, segon pis [2], on s'havia produit l'acte fundacional.

La primera Junta Directiva fou presidida per Jaume Pla, que també era president del Círcol del Liceu, i les primeres comeses de la nova societat van ser dotar-se d'un Reglament Intern i d'uns Estatuts, que amb data 9 de febrer de 1857 aprovaria el governador de la ciutat Merchor Ordóñez i que serien editats a la imprempta de Josep Gaspar. Durant aquesta primera etapa del Círculo Ecuestre es van subscriure contractes amb els propietaris dels Camps Elisis del Passeig de Gràcia, per tal de poder disposar de terrenys per utilitzar-los per l'equitació i d'alguns locals per la vida social dels afiliats.

Ben aviat però, els components del Círculo van veure que era millor dotar-se d'una seu més adequada a la importància i nivell social de la seva entitat i establir-la en un lloc més cèntric. Així doncs, es va promoure la construcció d'un nou edifici que s'emplaçaria a la part baixa de la Rambla, concretament rera l'Oficina de Correus al final del carrer del Ginjol i amb entrada per l'aleshores número 10 de la Rambla de Santa Mònica [3]

*1859.- Retall de l'edició del Diario de Barcelona corresponent al dia 17 de juliol d'aquell any on es palesa el creixement de l'activitat del Circulo Ecuestre i les caracteristiques de la seva nova seu a Rambla de Santa Mònica (Font ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Va ser a finals dels 1860, només quatre anys després de la fundació del Círculo al carrer de Sant Pau, que l'entitat es va poder dotar d'una seu i unes instal·lacions pròpies.  

*1865.- Emplaçament del Círculo Ecuestre segons els quarterons de Garriga i Roca. A la dreta, l'edifici de la seu social envoltada dels seus dos picaderos. A l'esquerra, la Rambla de Santa Mònica. (Font: AHB. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La inauguració de la nova seu es va produir la nit del 22 de gener de 1861, iniciant-se a partir d'aquella data un llarg període de 47 anys a la Rambla de Santa Mònica, on l'entitat eqüestre es consolidaria com una de les capdavantares a la ciutat. Una figura cabdal d'aquesta etapa fou l'empresari Frederic Ricart i Gibert, Marquès de Santa Isabel (1830-1883), que va fer créixer de manera exponencial les activitats socials i artístiques de l'entitat que incloien concerts, balls, vetllades musicals, festes de Carnaval i fins i tot classes d'anglès, apart d'altres especialment vinculades a l'esport de l'equitació (curses, concursos, exhibicions, etc.).

La flamant seu del Círculo Ecuestre acollia al seu voltant dos picaderos (un de planta rodona i l'altre rectangular) amb cobertures de ferro i vidre, sala de gimnàstica, sala d'armes per assajar amb floret i sabre, sala de billar, de lectura, de conversa, cavallerisses, jardins i diversos salons aptes per l'organització de festes, concerts i balls.

Frederic Ricart i Gibert (1830-1883)

*1890's.- Imatge de les luxoses instal·lacions del Círculo Ecuestre a la Rambla de Santa Mònica. 
(Font: Álbum Barcelona a la vista. Editat per Antonio López. Barcelona, 1905).

A partir de 1871, després de desaparèixer l'hipòdrom conegut com a Camp de Mart, contigu a la Ciutadella, els socis del Círculo van participar activament en la promoció de la construcció del nou Hipòdrom de Can Tunis, que finalment s'inauguraria al 1883. 

L'any 1897 s'havia revisat el Reglament de l'entitat per adequar-lo als nous temps i en els seus primers articles es definia l'objecte de la societat. A més de parlar del foment de l'equitació, també preveia que tindria cura de facilitar als seus socis los demás recreos propios de esta clase de sociedades i que, a banda dels picaderos, el local del Círculo incorporava també sala d'armes, taules de  billar, sales per altres jocs lícits, saló de lectura, perruqueria, espais de bany i dutxa i cotxes a disposició del socis. Malgrat el seu substracte inequívocament burgés i benestant, el Reglament també contemplava que qualsevol pensament i acte polític continuava sent aliè a l'esperit i objecte del Círculo. La quota va passar a ser de deu pessetes al mes que es pagaven a l'avançada amb una deducció de 2,50 pessetes aplicada als socis fundadors i als seus hereus o successors [4]. 

Cap a finals de segle, l'evolució i el creixement de la ciutat constatada amb la celebració de l'Exposició Universal de 1888, varen fer créixer la idea de desplaçar la seu de l'entitat a la zona de nova centralitat que s'anava generant al voltant de la plaça de Catalunya.

Finalment al 25 de maig de 1907, sota la presidència Josep Mansana i Terrés (1857-1934), el Círculo Ecuestre va canviar de seu per instal·lar-se al numero 14 de la Plaça de Catalunya a la Casa Joan Girona on continuaria les seves activitats.

_____

[1].- Círculo Ecuestre 1856-1981. 125 Aniversario. Borràs Ediciones. Barcelona 1982

[2].- Existeixen algunes discrepàncies sobre el lloc exacte on es va produir la històrica fundació del Círculo Ecuestre. El propi García-Marquès apunta que la hipòtesi més plausible és que va ser al numero 83 del carrer Sant Pau, si bé també parla del número 82 del mateix carrer -probablement fruit d'algun error documental perquè era a la vorera oposada- o fins i tot al número 85 enfront del carrer de Sant Jeroni i passat el de Sant Oleguer.

[3].- Aquest local seria molts anys després ocupat pel CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria)

[4].- Curiosament aquesta deducció de 2,50 pessetes mensuals va figurar als rebuts fins a l'any 1979 quan la quota mensual era ja de 2.000 pessetes. 

dilluns, 2 de desembre del 2024

CASA GABRIEL BOADA (Muntaner- Descartes). Cúpula i terrat original (1917).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraiments a JORGE ÁLVAREZ


*1918.- Perfil original de la façana del carrer Descartes de la Casa Gabriel Boada. (Foto: Autor Desconegut. Gentilesa de Jorge Álvarez. Col·lecció privada).

Edifici residencial d'estil monumentalista i noucentista, que l'arquitecte Francesc de Paula i Nebot (1883-1965) va projectar el 1915 a la cantonada entre els carrers Descartes i Muntaner al barri de Monterols. Constava de baixos i cinc alçades i la part més destacable de la façana era a la cantonada que presentava unes grans columnes adossades amb capitells d'estil corinti amb espirals i fulles d'acant i una corbatura coronada per una cùpula coberta amb escates de pissarra, que realçava i donava elegància i singularitat a l'edifici. L'obra va ser premiada amb la primera menció a l'edició de 1918 del Concurs d'Edificis Artístics [1], que  anualment convocava l'ajuntament de Barcelona. Va ser coneguda també com a Casa Carme Oliveres d'Aixemús.

Dissortadament la cupula va desaparèixer en data que no hem pogut acreditar i l'edifici va ser remuntat en una alçada afegint un sisè pis. Aquesta intervenció no va respectar l'estil original de la construcció,  

La rehabilitació de la façana, executada a principis del segle XXI, tampoc va recuperar la cúpula desapareguda ni va adequar la remunta a l'estil de la resta de l'edifici original.  

2010's.- Vista de la Casa Gabriel Boada en el seu estat actual, remuntada i sense la cúpula original. 

_______

[1].- Aquell any 1918 el primer premi del Concurs fou pel Casal de l'Estalvi, seu de la Caixa de Pensions, a la Via Laietana / Jonqueres.

divendres, 15 de novembre del 2024

DANIEL'S. Sastreria i Camiseria. Rambla Catalunya 13. (1933-1957)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS.



Daniel Güell i Coll va obrir al 1933 una sastreria al número 13 de la Rambla de Catalunya, que aviat va destacar per l'ampli assortit de corbates que oferia als seus clients. Güell va optar per donar al negoci el seu nom de pila acabat en genitiu saxó, la qual cosa li donava una aparença més internacional. La botiga ocupava el mateix local on només uns mesos abans, a l'octubre de 1932, s'havia inaugurat la Camiseria Farré i Alcayne

*1932.- La Gran Camiseria Farré Alcayne S.A. va ser el precedent immediat de Daniel's. S'havia inaugurat un any abans i ho anunciava a la premsa sa amb aquest retall. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 1 d'octubre d'aquell any.

*1933.- Un dels primers anuncis de Daniel's publicat a La Vanguardia el 28 de setembre d'aquell any. 

En el seu moment Daniel's passava per ser una de les botigues de roba masculina més distingides de la ciutat i els seus anuncis apareixien al programa de mà del Gran Teatre del Liceu, on no s'hi anunciava qualsevol. 

*1933.- Anunci de Daniel's al programa de mà del Liceu. (Font: todocoleccion.com).

*1935.- Publicitat a la publicació D'aci i d'allà. (Font: ARCA). 

Com a molts botiguers, Güell no va tenir gens fàcil la convivència del seu negoci amb el clima revolucionari que es vivia als carrers de Barcelona a partir de 1936 i durant la guerra. No hi manquen a les hemeroteques referencies a multes imposades a Güell per la oficialitat revolucionària i anarcosindicalista quan considerava abusiu el marge de guanys aplicat a la venda de camises.

*1938.- Referència a una multa imposada a Daniel Güell durant la Guerra Civil. (Font: La Humanitat / ARCA).

El negoci va superar la Guerra Civil i va romandre actiu durant la postguerra fins a la jubilació del seu fundador. 


*1957.- Anuncis de la liquidació final per tancament de Daniel's al novembre d'aquell any. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Com a nota curiosa Daniel's va conservar el mateix logotip i grafia des de la seva fundació fins al tancament de la botiga al 1957.

*1964.- Esquela mortuòria del senyor Daniel Güell i Coll publicada al diari El Noticiero Universal del 7 de maig d'aquell any. (Font: ARCA).

dimecres, 13 de novembre del 2024

CASA JOAN FONT. Passeig de Gràcia / Ronda (1862-1896)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració d'ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Una de les primeres edificacions del Passeig de Gràcia a l'entorn del que seria la Plaça de Catalunya, la Casa Joan Font feia cantonada amb la Ronda Universitat sobre el famós solar que amb els anys  ocuparien primer el Cafè i després l'Hotel Colón

*1896.- Vista de la plaça Catalunya en direcció muntanya. L'enderroc recent de la Casa Gibert permet veure, tot i que en la llunyania, la Casa Joan Font en una de les poques fotografies conegudes d'aquest edifici. A l'esquerra s'hi pot veure la Casa Narcís Pla, oculta en gran part per la Casa Estruch. La concentració a la plaça correspon a la manifestació contra els Estats Units per la guerra de Cuba. (Font: L'Esquella de la Torratxa. Núm. 895 de 6 de març.)

Joan Font i Bruguera (1796-19XX) va ser un adroguer i confiter, que va casar-se al 1830 amb Maria Riera i Isaac i que seria un testimoni d'excepció en el procés de transformació del pla de Barcelona de zona agrària a zona urbana seguint el projecte de l'Eixample de Ildefons Cerdà. Font era un gran propietari de terreny i disposava d'una superfície àmplia de la seva propietat, que abastava des de la muralla del Portal de l'Àngel fins més amunt de la Gran Via resseguint el curs del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. Amb l'execució del Pla Cerdà, Font es va implicar en la urbanització i edificació de l'emergent Eixample a l'entorn del que avui és la plaça de Catalunya. Aquest projecte li suposava un veritable perjudici per als seus interessos, atès que els terrenys de la seva propietat quedaven afectats pel traçat de diverses avingudes i vies com la Gran Via, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i al capdavall la pròpia Plaça de Catalunya. Tot això, l'obligà a mantenir diversos contenciosos amb l'administració de la ciutat fins esdevenir un actiu lluitador contra la política municipal, que, d'acord amb el Pla Cerdà, considerava que gran part de les propietats de Joan Font havien de passar a ser espais públics. 

Font va parcel·lar les seves propietats establint emfiteusis [1] i lluïsmes [2] sobre els seus terrenys. Ho va fer amb la col·laboració del seu amic l'advocat Manel Gibert i Sans -el propietari de la Casa Gibert a la plaça Catalunya- amb el que actuava associat en tots els projectes d'urbanització i edificació sobre els seus terrenys. En realitat, Font i Gibert actuaven d'autèntics promotors immobiliaris en aquella zona que, amb el transcurs del temps, acabaria sent el centre neuràlgic de la ciutat. Entre els terrenys que varen afectar hi havia els de Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao, a la cantonada entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via; i els de la cruïlla de la Rambla de Canaletes amb l'antic primer tram del carrer Fontanella on s'edificà l'Hotel Continental. Sobre aquests terrenys Font hi establia una fórmula contractual que li permetia conservar el domini o propietat directa, que es formalitzaven mitjançant la constitució d'emfiteusis. Altres terrenys els va haver de cedir gratuïtament a l'administració municipal per a construir-hi carrers i vies.

L'edifici que estava construint Joan Font i Bruguera per instal·lar-hi la seva residència entre la Ronda i el passeig de Gràcia, va ser objecte d'aquestes disputes entre els promotors i l'Ajuntament, de manera que es van haver d'aturar les obres i posteriorment obrir un l'expedient d'embargament.

*1870's.- La Casa Joan Font -a l'esquerra-, en un gravat amb les perspectives un xic desproporcionades.  El Passeig de Gràcia el veiem a la dreta de la imatge. (Font: La vuelta por España: Viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco. Vol 3: La provincia de Barcelona. Heredero de D.P. Riera. Barcelona 1874. pàg. 16 AHCB).

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i era emplaçat davant de la Casa Gibert (construïda només un any abans pel mateix arquitecte). En aquell temps, la Ronda de la Universitat encara no estava oberta en aquell tram entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. De fet, la Casa Joan Font compartia jardí amb la mansió del senyor Gibert amb una tanca de separació de similars característiques.  


 
*1891.- Situació de la Casa Joan Font sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font: Plànols del Projecte de Sanejament del Subsòl de Barcelona. Pere Garcia Faria. AHCB).

*1896.- Vista de la Casa Joan Font des del centre del solar que esdevindria la Plaça de Catalunya

La base de l'edifici tenia forma d'ela amb la façana truncada a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. Disposava de planta baixa i tres alçades més amb la curiositat que la mitgera encarada cap a ponent disposava de finestres i balcons. La Riera de Malla discorria encara pel darrere de l'edifici connectant la Rambla de Catalunya amb l'inici del carrer Casp després de creuar el passeig de Gràcia. Entre la Casa Joan Font i la Casa Narcís Pla hi havia un seguit d'edificacions baixes.

La construcció del Gran Cafè Colon a partir del 1897 va comportar l'enderroc i desaparició de la Casa Joan Font.

_____

[1].- Cens emfitèutic o emfiteusi. Figura contractual que comporta un cens de caràcter perpetu i redimible a voluntat del censatari que, a més de la pensió periòdica anual, pot atorgar al censalista el dret de lluïsme o el dret de fadiga, si s'ha estipulat en el títol de constitució.

[2].- LluïsmeQuantitat de diners que rep el censalista en cada transmissió onerosa entre vius de la finca, tret dels casos exceptuats legalment.


divendres, 8 de novembre del 2024

LA COLUMNA METEOROLÒGICA. Parc de la Ciutadella (1884)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS


*1884.- La columna meteorològica en el seu estat original.

Heus ací un element del paisatge urbà no desaparegut del tot, però que ha perdut els seus components més rellevants fins a quedar convertit només en un vestigi del que fou. Parlem de la columna meteorològica del Parc de la Ciutadella que va ser inaugurada el 15 de desembre de 1884 (quatre anys abans de la inauguració de l'Exposició Universal) en un indret del parc pròxim a l'Umbracle. Davant seu hi veureu la Font de la Guineu i la Cigonya, mil cops malmesa, restaurada i tornada a malmetre pel vandalisme urbà, en una placeta envoltada de vells i frondosos plàtans. La trobareu a mà esquerra si entreu al Parc per l'accés del Passeig de Picasso al final de l'avinguda del Marquès de l'Argentera.
Josep Ricart i Giralt (1847-1930), capità de la Marina Mercant, va ser el creador d'aquesta columna, seguint l’encàrrec que li havia fet Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), que havia concebut el parc de la Ciutadella com un espai de coneixement.  
El 1885 Ricart va escriure un article al diari El Diluvio on explicava que la seva columna no havia pogut ser presentada per imperatius legals en la llengua dels catalans.
La columna, en el seu estat original, incorporava un termòmetre de mercuri, un baròmetre, un higròmetre de Saussure, un rellotge que donava l'hora d'altres ciutats del món, i un revell al seu cim que, sobre un globus terraqüi, marcava la direcció del vent. Tenia doncs, un clar objectiu pedagògic. Aviat va tenir que ser envoltada d’una reixa per evitar agressions. 
Ricart seria director de l’Escola de Nàutica de Barcelona entre 1900 i 1932 i avui el Museu Marítim concedeix anualment un premi amb el seu nom, que te l’objectiu d’estimular la recerca en tot allò relacionat amb les ciències del mar.

*1884.- Descripció dels elements que componen la columna en aquesta crònica de la inauguració publicada el 17 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1885.- Apunt crític publicat el 22 de gener d'aquell any sobre algunes deficiències observades a la columna. Curiosa al·lusió a los inteligentes. (Font: La Dinastía/ARCA).

*1885.- Article de Josep Ricart Giralt a El Diluvio. (Cliqueu a sobre per engrandir-lo. Font: ARCA).

*1922.- La columna ja amb la reixa protectora que avui encara està present. (Font: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

*2010's.- Aspecte actual de la columna.