LIJ - El somni d'en Blai, de Rafael Nadal

Rafael Nadal; Valentí Gubianas (il·lustrador)

El somni d'en Blai
Barcelona: Edicions 62 - Estrella Polar, 2020
Col·lecció Primers lectors
64 pp.
ISBN: 978-84-18134-40-1
PVP: 11,95€

El somni d'en Blai és un d'aquells llibres que volen sensibilitzar els lectors sobre una de les moltes realitats que formen part de la vida; en aquest cas el dels infants malalts.
El Blai és un nen que no ha anat mai a escola degut a la fibrosi quística que pateix. La seva vida pateix moltes limitacions, però no el limita per a rebre l'afecte, la comprensió i la solidaritat dels altres.
I sobre això va El somni d'en Blai, sobre com l'acullen els companys de l'escola, sobre com l'arriben a comprendre, sobre com mobilitzen les seves energies i la seva creativitat per a mostrar-li el seu afecte i la seva solidaritat.

Compartir l'aula i el dia a dia amb algú com en Blai és una gran lliçó de vida per als seus companys, que els enriqueix humanament i els acosta a les complexitats de la vida humana. No serem una societat millor si no som capaços de treballar per aconseguir que cadascú, sigui com sigui i tingui el que tingui, pugui trobar el seu lloc a la societat i tenir els mateixos drets i oportunitats que la resta.
Des de la seva ingenuïtat El somni d'en Blai és una història plena de tendresa i bones intencions, amb reminiscències de El zoo d'en Pitus (esmentada en un moment de la narració), que ens ofereix un exemple de fins on pot arribar la solidaritat humana.

Compta, a més a més, amb l'atractiu treball d'il·lustració de Valentí Gubianas.
L' autor, que crec ha debutat en el món de la LIJ amb aquest títol, escrit a instàncies dels pares del Blai, ha donat els beneficis d’aquest llibre a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística i a la Unitat de Fibrosi Quística de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona.

Per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a tothom.

Les hores, de Michael Cunningham

Michael Cunningham
Les hores
Barcelona: Edicions 62, 2003
240 pp
Col·lecció Labutxaca, 165
ISBN: 9788429752786
PVP: 8,95€

Recordo que vaig veure la pel·lícula Les hores arran de la seva estrena deu fer cosa d'uns vint anys. Em van impactar les imatges que mostraven el suicidi de Virgínia Woolf (interpretada per Nicole Kidman) ofegant-se en un riu. Em van atreure els retrats d'aquelles tres dones que aparentaven haver assolit una vida satisfactòria però que anhelaven per diferents motius fugir del món on vivien.
Em vaig comprar el llibre, que havia assolit cert èxit arran de la concessió del Premi Pulitzer el 1999, i va passar a engruixir la meva llista de lectures pendents. Fins aquest calorós estiu de 2022.
M'ha semblat una lectura interessant on destaca una estructura molt ben treballada.
Les hores es desenvolupa en tres èpoques diferents. D'una banda, els anys 20 del segle XX, on se'ns mostra una Virgínia Woolf que lluita contra la malaltia mental que va desenvolupant i que està en ple procés creatiu d'una de les seves obres més emblemàtiques, Mrs Dalloway. D'altra, els anys 40, un cop acabada la Segona Guerra Mundial; on trobem una mestressa de casa benestant, gran lectora, casada amb un heroi de guerra, amb un fill i novament embarassada. És la Laura Brown, que està llegint Mrs Dalloway i que experimentarà una sèrie de dubtes que la portaran a replantejar-se la seva vida.
I finalment ens situem als anys 90, on ens trobem amb la Clarissa (com la protagonista de Mrs Dalloway) Vaughan, una editora amiga d'en Richard, un escriptor i poeta malalt terminal de SIDA, que l'anomena també Mrs Dalloway.
Mrs Dalloway esdevé, doncs, l'eix vertebrador de les tres històries; car ens trobem amb la història de la dona que l'està escrivint (Mrs Woolf), la que l'està llegint (Mrs Brown) i la que la reviu molts anys després (Mrs Dalloway/Clarissa). I l'autor les sap fer convergir amb aparent naturalitat de forma convincent.
La trama és mínima. Passa en un dia, com la Mrs Dalloway de Virgínia Woolf, on la Clarissa està ocupada en els preparatius d'una festa que vol celebrar al vespre. És el mateix que està fent la Clarissa Vaughan per al seu amic Richard i també el que està preparant la Laura amb el seu fill Richie per a l'aniversari del seu marit. Però tot això serveix per a que aflorin records, imatges, pensaments; que fan replantejar la vida de les protagonistes, recordant-nos que una de les funcions de la literatura és la de sacsejar-nos i fer-nos sortir de la nostra zona de confort. Són personatges que tenen dubtes sobre la seva vida, sobre el que senten, sobre les decisions que han pres.
I l'autor fa fluir la narració fins a un final magistral que connecta les històries que ens ha estat explicant, amb la vivència de l'amor des de la homosexualitat i on ens ha mostrat una època marcada pels estralls que va causar la SIDA i que ara ja sentim una mica llunyana.
El llibre té coses que el fan interessant i que he intentat explicar i va comptar amb una exitosa adaptació cinematogràfica i un repartiment de luxe encapçalat per Nicole Kidman, Julianne Moore, Meryl Strep i Ed Harris. Es troba doblada al català.

Carmen Balcells, traficant de paraules; de Carme Riera

Carme Riera
Carmen Balcells, traficant de paraules
Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U, 2022
512 pp
ISBN: 978-84-18033-83-4
PVP: 22,90€

Carme Riera ha dedicat els darrers anys a treballar en la biografia de la que va ser la seva agent literària i amiga Carmen Balcells. I ho ha fet, més enllà de l'amistat que les unia, per a destacar i fer arribar al gran públic les aportacions de la Carmen com a agent literària. Hi ha un abans i un després d'ella.  I val a dir que m'ha resultat un personatge fascinant que val molt la pena conèixer. 

Coneixent els vincles personals de l'autora amb la biografiada era relativament fàcil caure en l'hagiografia; però Carme Riera ha posat especial èmfasi , en un exhaustiu i documentadíssim treball, a destacar les llums però sobretot també, les ombres del personatge.

La Carmen, que no tenia gaire formació, sí que tenia grans qualitats com a organitzadora i instint, ambició i tenacitat per a fer créixer el seu negoci. I quan va establir la seva agència de representació va incorporar les bestretes als escriptors (per a que poguessin dedicar-se professionalment a l'escriptura) i les negociacions dels drets en contractes curts i àmbits geogràfics concrets; trencant així l'antiga tendència que vinculava un escriptor amb un editor, on es cobrava anualment a partir de les vendes que s'anaven comptabilitzant.

Invertia en talent i feia una defensa aferrissada dels seus representats per a que obtinguessin les millors condicions i els millors contractes amb els editors. Es movia per vendre al millor postor i així afavoria que els escriptors tinguessin més ingressos i es guanyessin millor la vida.

I no només això. Amb els seus contactes entre la classe política va afavorir canvis en la fiscalitat per a que els autors tributessin les bestretes no quan les cobraven sinó diferides al llarg dels anys que establia el seu contracte.

Tot això va suposar una millora clara i una dignificació de gran abast de les condicions en que els creadors havien de fer la seva feina. Per això deia que va haver-hi un abans i un després de la Carmen.

Un altre fet fonamental va ser l'encert, l'olfacte o la sort de fer-se amb els drets d'algú com Gabriel García Márquez (abans de la concessió del Nobel), Mario Vargas Llosa o Isabel Allende i haver configurat allò que es va anomenar boom llatinoamericà, que durant força anys es va posar de moda i va vendre molt. A partir d'aquí es va fer amb una cartera de clients amb el bo i millor de la literatura en llengua castellana: Camilo José Cela, José Luis Sampedro, Ana Maria Matute, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza,... i un llarg etcétera que abasta més de cent cinquanta noms.

Al llarg de les pàgines del llibre Carme Riera va repassant les seves relacions amb escriptors (la immensa majoria encantats del tracte que rebien per part de l'agent, com molt bé resumia Eduardo Mendoza: "Tenir la Balcells era viatjar sempre en primera classe"), editors, treballadors de l'agència, iniciatives empresarials, moments de glòria (la concessió del Nobel a Gabo, Vargas Llosa i Cela), honors,...

De la seva mà anem descobrint la seva manera de fer, el creixement i prestigi de la seva agència; il·lustrat amb sucoses anècdotes que ens acosten la humanitat del personatge.

Hi descobrim una Carmen tenaç, ambiciosa, dura en les negociacions, treballadora, exigent, generosa,...; però també autoritària, arbitrària, arrogant, de canvis d'humor sobtats, supersticiosa, insegura, desconfiada, controladora fins a límits obsessius, fascinada pel poder (es considerava d'esquerres, però no li feia fàstics a Federico Trillo, Aznar o Ana Botella),...

Llums i ombres d'un personatge que establia una relació materno-filial amb els escriptors, que els omplia amb generositat de tota mena de regals i atencions, qui sap si com una estratègia per retenir-los o com un signe de les seves inseguretats.

El seu fill (que ara és al capdavant de l'agència com a hereu del seu llegat) afirmava que era impossible treballar amb ella, que no volia col·laboradors sinó esclaus.

Més enllà de polèmiques és algú que va aixecar passions i va canviar coses en el món del llibre. Si un interessa tot allò que envolta el món editorial hi trobareu  un relat rigorós que us fascinarà.

L'alegria de viure, de Sílvia Soler i Guasch

Sílvia Soler i Guasch
L'alegria de viure
Barcelona : Univers (Grup Enciclopèdia), 2022
160 pp.
ISBN: 978-84-18887-14-7
PVP: 19€

L'alegria de viure m'ha semblat un llibre deliciós, un cant a la vida que et deixa magnífiques sensacions. La Sílvia es despulla davant els seus lectors i ens parla d'aquelles coses que han donat sentit a la seva vida i li han aportat moments de felicitat: la lectura (com es va convertir en lectora voraç amb l'Enid Blyton), les moltes cases on ha viscut per la feina itinerant del seu pare, el mar, la seva família, la nostàlgia,....
La seva vida va desfilant per les pàgines del llibre amb un somriure, perquè malgrat perdre els pares sent jove ens diu que li agrada assaborir els records sense que el dolor faci acte de presència. El que ha viscut forma part d'ella com no podria ser d'altra manera i recórrer als records també la fa viure.
Sents molt proper tot allò que diu perquè som persones d'una mateixa generació i compartim records impregnats d'una mateixa època. Ho podries subscriure des d'una sensibilitat que sents propera.
Em sembla absolutament recomanable i te'l llegeiexes sense adonar-te.

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Maggie O'Farrell
Hamnet
Barcelona: L'Altra Editorial, 2021
360 pp.
ISBN: 978-84-122546-5-5
PVP: 23,95€

Hamnet parteix d'una anècdota escassament documentada sobre la mort d'un nen (Hamnet Shakespeare) a finals del segle XVI i serveix a l'autora per a bastir una novel·la de caire introspectiu sobre una època i totes les emocions, sentiments, neguits, limitacions,... amb que viuen els seus personatges. En definitiva, tot allò que ens fa humans més enllà de les èpoques.

Els salts endavant i enrere són constants i es va a buscar aquells moments de conflicte que marquen les trajectòries dels personatges i la seva lluita vital.

La novel·la no vol ser una biografia de William Shakespeare (que no és esmentat ni una sola vegada pel seu nom en tota la novel·la, però que és present en molts moments i es debat torturat entre els seus sentiments com a espòs i pare i la passió que dona sentit a la seva vida) sinó un retrat de l'època i sobretot la vivència del dol per la mort d'un fill.

És una novel·la construïda des del més íntim, que t'atrapa com a lector i et fa partícip de com viuen i tot allò que pateixen els personatges. 

Destacaria un personatge com el de l'Agnes, intuïtiu, molt ric emocionalment malgrat el seu esperit feréstec, que la fan propera al que per les nostres contrades van representar les trementinaires.

Crec que és una novel·la atractiva, amb variats elements d'interès, que culminen amb les hipòtesis que fabulen sobre les possibles relacions entre el nom del fill i una de les més famoses obres del pare; sobretot si us atrauen aquelles obres que graten en el més íntim de la condició humana.

"Tota vida té el seu punt crucial,

el seu eix, el seu epicentre,

del qual tot emana i al qual tot torna."

(Hamnet, de Maggie O'Farrell)

Líders d'audiència?

Sovint els canals de televisió que emeten en obert ens informen de les seves audiències i les llueixen com un gran èxit que reflecteix els encerts de la seva programació i la qualitat de la seva feina. Evidentment en això hi ha una part de veritat i indica que hi ha uns programes que han esdevingut referència i han aconseguit fidelitzar espectadors. És el que passa amb TV3 i els informatius.
Quan una cadena et repeteix fins a l'afartament i amb un punt de cofoisme que porta no sé quants anys de lideratge ininterromput pots arribar a pensar que està molt per sobre de les altres i que la resta és gairebé porqueria. Però les xifres reals són molt més modestes. Què hem de pensar quan el lideratge es mou entre el 13 i el 14% del total? Doncs que més del 85% es mira altres coses.
Queden enrere els anys en que grans índex d'audiència indicaven elevats ingressos publicitaris. Avui, degut sobretot a les plataformes de streaming, l'audiència ha quedat del tot fragmentada, repartint-se les engrunes d'un pastís que ha deixat de ser sucós. Va guanyant pes allò de "miraré el que vulgui i en el moment en que em vagi bé", desvinculant l'audiència del fet d'estar davant de la pantalla en el moment que fan un programa; comportament que està quedant com a propi de boomers.
Actualment hi ha una oferta audiovisual inabastable i la tecnologia ofereix la possibilitat de consumir a la carta allò que t'interessi. Hem guanyat una llibertat d'elecció que no fa necessari tenir engegada la tele en el moment en que fan un programa interessant. Per això cal relativitzar la importància del lideratge d'audiència i estar més pendent dels continguts consumits des de les aplicacions i les plataformes, que estan transformant radicalment el panorama audiovisual dels darrers anys.

Potser que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Qualsevol creació artística té l'aspiració de transcendir i alhora, en major o menor grau; remoure les consciències, plantejar preguntes, obrir debats, forçar la reflexió sobre determinades qüestions, obrir-nos a noves emocions,... Sacsejar, en definitiva, els receptors. Més enllà de la recerca estètica diria que l'art sempre està associat a un cert punt de transgressió, a un anar més enllà, que pot arribar en alguns casos a la provocació.
Pensava en tot això quan he llegit una informació de caire anecdòtic sobre el Museu Picasso de París, que ens parlava d'una dona que havia robat una jaqueta blava que formava part d'una obra exposada. L'obra corresponia a l'artista manresà Oriol Vilanova, que treballa per a donar un nou context a postals il·lustrades que troba en mercats de segonà mà. En aquest cas va decidir posar-les en una butxaca d'una jaqueta blava que hi havia al costat d'una fotografia de gran tamany en blanc i negre de Picasso.
Aquests darrers anys han sorgit propostes d'aquest caire on es busca que l'espectador interactui amb l'obra per a fer la visita al museu o l'exposició més amena. La idea era que el públic s'acostés a la jaqueta, agafés les postals i se les mirés. Però va passar que una dona es devia pensar que en una paret hi havia una jaqueta oblidada i que a ella potser li quedaria molt bé. La resta us ho podeu imaginar. Es va endur la jaqueta i fins i tot la va dur a la modista perquè li ajustés la llargada de les mànigues. D'entrada ningú la va trobar a faltar fins que es van tancar les portes del museu. La recerca posterior i l'anàlisi detectivesca de les imatges de les càmeres del museu van permetre localitzar la dona de 72 anys, que va ser amonestada, i la recuperació de l'obra.

Una notícia així es llegeix amb un somriure encuriosit, però potser ens hauria de fer pensar en els límits de l'art quan s'allunya de l'esteticisme i s'endinsa pels viaranys de l'experimentació. Hi ha un art que està fet des d'uns valors estètics per a ser admirat i analitzat des d'aquests mateixos valors.

No negaré que calgui experimentar i cercar nous llenguatges, que són els que han fet evolucionar l'art; però potser hauríem de tenir més clar que una jaqueta penjada en un museu com si fos un quadre potser no serà llegida com l'obra que vol ser.

Estaria bé que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Petits plaers: Elogi dels dies sense agenda

Una de les coses que més valoro de la meva nova condició de jubilat és el fet de gaudir de temps per dedicar-lo al que em vingui de gust. Prescindir de l'agenda, d'un calendari atapeït de reunions i trobades, de l'acumulació diària de tensions i cansament i, de cop i volta, decidir lliurement les teves rutines i la participació en allò que et vingui més de cara.
El temps sense pressa és un guany que no té preu. És un temps que s'obre a tu per assaborir-lo amb calma, per omplir-lo amb el que et satisfà. Un temps de qualitat on acumules petites satisfaccions abans que el teu pas pel món toqui a la seva fi.

Els dies sense agenda et permeten aillar-te del bombardeig constant de l'actualitat, cercar espais de calma i retrobament que t'aportin benestar.

Els dies sense agenda són un privilegi que cal aprendre a degustar, un petit plaer que premia el temps que has lliurat fins arribar-hi.

De lazis i nyordos

En l'edició d'avui l'Ara publica una entrevista amb la Cristina Puig, actual presentadora del FAQS de TV3, amb motiu d'haver arribat a l'edició nº 200 del programa. L'entrevista és presentada amb el següent titular: "Resulta que el 'FAQS' ara és 'nyordo', tu..."

El terme nyordo m'ha creat estupefacció. Com és que no l'hagués sentit mai? De cop i volta m'he sentit com un dinosaure que hagués sobreviscut a l'extinció; com un fòssil desenterrat accidentalment en un moviment de terres. Nyordo?

Reconec que no em moc gaire per les xarxes socials ni tinc gaire relació amb determinats cercles; però les circumstàncies m'han obligat a fer una cerca per a superar la meva ignorància.

I  és que el llenguatge és quelcom viu que tendeix a etiquetar qualsevol cosa que estigui d'actualitat. Em dol que utilitzem habitualment termes de la llengua castellana com si no tinguéssim equivalents genuïns en català i que les paraules serveixin per enfrontar i excloure. Ñordo en castellà defineix les deposicions sòlides dels animals grossos (tipus vaques i cavalls) i ara, per extensió, sembla que serveix per designar allò que políticament s'ha definit com a unionisme o constitucionalisme. Em sembla francament desafortunat tot i que pugui semblar simpàtic i progre.

Suposo que devia ser una reacció contra els espavilats que devien crear el terme lazis (una peculiar contracció entre "lazos" i "nazis"), també amb la intenció d'excloure, enfrontar i menysprear. 

El que deia. No m'agrada quan les paraules s'utilitzen com a armes llancívoles per a ferir i menysprear. No diu res a favor dels que les utilitzen.

Paraules que inspiren

La celebració d'unes festes tradicionals de la meva ciutat va dur al terra d'una cèntrica plaça una perfomance d'una coneguda entitat on es va confegir amb espelmes la frase següent: "Sigues el canvi que vols veure al món."
Em va agradar la proposta i vaig valorar el seu encert, que connecta amb els meus pensaments. Sovint es tendeix a pensar que les grans transformacions han de provenir de les grans ideologies. I no és ben bé així. Les grans transformacions provenen de baix, del gran comú de la gent; de la suma de petits esforços individuals. Si avancem cap a la igualtat entre persones i l'empoderament femení és per la consciència que s'ha desenvolupat a la societat, que ha anat transformant comportaments individuals. Si hem millorat en polítiques de protecció del medi ambient és per la consciència que hem desenvolupat sobre les limitacions dels recursos naturals i les conseqüències que té el nostre model de desenvolupament en el clima i la salut del planeta.
Cada comportament individual, com deia el llegendari Capità Enciam ("I recordeu: els petits canvis són poderosos"), és un granet de sorra que suma en totes aquestes transformacions. I el que poden fer els governants és canalitzar-ho i ordenar-ho, desenvolupant lleis que li donin suport i ajudin a consolidar-ho. Però res canvia si no canvia la gent a partir de les seves conviccions i comportaments individuals.
Per això em va agradar aquesta frase, perquè il·lumina el camí i ens fa adonar que tot comença per nosaltres mateixos, pel nostre model.