Especials

Aquests dies es projecta a les sales de cinema una pel·lícula francesa tan especial com el seu nom. M'agraden les històries humanes i aquesta, a més a més, toca aspectes relacionats amb el meu entorn professional. I per si això fos poc és de les poques pel·lícules que s'ofereixen en versió doblada al català. Són qüestions a valorar, calia aprofitar l'oportunitat i això he fet.
Especials tracta de la integració de persones amb discapacitat, de la necessitat d'oferir-les-hi oportunitats en entorns normalitzats. Les situacions que es mostren, dures, però tractades amb un punt d'humor, donen visibilitat a una realitat social a la qual cal donar una resposta adequada. 
La pel·lícula està protagonitzada per dos bons samaritans, un de jueu i un altre de musulmà (dos col·lectius freqüentment estigmatitzats) que dediquen altruistament els seus esforços a ajudar persones amb autisme o trastorns del seu espectre l'un (el jueu, interpretat brillantment de manera molt convincent per Vincent Cassel) o joves abocats al carrer i la marginalitat l'altre (el musulmà). Ambdós es complementen i col·laboren, aprofitant el segon la plataforma que l'altre li ofereix per donar oportunitats i sortides als joves que atén. 
I tot això ho fan per humanitat, per la compassió que els genera la realitat social amb la que conviuen. 
Crec que aquí rau una de les claus de l'èxit d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que s'adreça directament al cor de l'espectador i aconsegueix de seguida que aquest empatitzi amb els protagonistes. 
La pel·lícula, però, no deixa de banda el paper de les administracions en l'atenció d'aquests col·lectius de persones. No pots exigir legalitat quan no ofereixes alternatives. La conversa entre el protagonista i els dos buròcrates davant les exigències i les amenaces de tancament és un dels moments culminants del film que cal seguir amb la màxima atenció. 
Val la pena. Planteja un tema interessant que la societat no pot ignorar, el tracta amb encert, compta amb bones interpretacions i deixa un magnífic regust a la sortida de la sala.
Sort en tenim de persones com les que protagonitzen aquesta història, que fan del món un indret una mica millor. 

Todos a una

Todos a una (Chacun pour tous) és una interessant pel·lícula francesa de 2018 que es basa en el frau que va cometre la selecció espanyola de bàsquet paralímpic als Jocs Paralímpics de Sidney de l'any 2000. Amb la fal·lera de demostrar el potencial esportiu de l'Estat Espanyol i guanyar un munt de medalles es va arribar a fer passar per discapacitats intel·lectuals 10 del 12 jugadors de la selecció que no ho eren. Quan es va descobrir el frau es va desposseir de la medalla d'or als jugadors que havien fet trampa, però es va mantenir per als dos discapacitats de veritat.
Els fets en si mateixos em semblen una indecència, és caure molt baix. Perquè si una cosa maca té l'esport paralímpic és que està protagonitzat per persones al darrera de les quals hi ha històries admirables de superació personal. Fer frau amb això, per aconseguir una medalla i escalar posicions en el medaller em sembla absolutament repugnant. Calia?
La pel·lícula canvia protagonistes (la selecció espanyola per la francesa), adopta un to de comèdia dramàtica i posa de manifest que les persones discapacitades creixen com a individus quan es mouen en entorns normalitzats, i que el contacte dels discapacitats amb els que no ho són és enriquidora també per aquests perquè els fa créixer emocionalment i els sensibilitza amb una realitat que potser desconeixien.
Sense ser una obra mestra és una pel·lícula per a gaudir i reflexionar, perquè malgrat que el seu final rendeix tribut a la veritat i la justícia, es mou en terrenys d'una certa ambigüitat on et planteges fins on és justificable el frau que estan cometent.
Em sembla força recomanable. 

LIJ - Supernens, d'Anya Damirón

Anya Damirón; Pablo Pino (il·)
(traduït per Teresa Broseta)
Supernens
Barcelona: Animallibres, 2018
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 46
48 pp
ISBN: 978-84-16844-89-0
PVP: 15,95€

Supernens és un àlbum il·lustrat sobre la rica diversitat de la condició humana que planteja una nova mirada sobre el món de la discapacitat. 

L'Ivan és un nen fascinat pels poders dels superherois. Un dia el seu pare el fa adonar que els superherois, a l'igual que la resta de persones, tenen grans habilitats però també pors i inseguretats; i que és aquesta barreja la que ens fa únics i especials. Passejant i observant atentament el món que l'envolta anirà descobrint que hi ha tot un món de superherois als quals els falten els braços, no hi veuen o potser no poden caminar; però que han après a pintar amb els peus, a llegir utilitzant els dits o a jugar a bàsquet en una cadira de rodes. Persones que han sabut afrontar les seves mancances a base de valentia i coratge  i desenvolupar noves habilitats per a compensar-les. 

Penso que és això el que fa necessari un àlbum com aquest, per a educar una sèrie de valors fonamentals en l'educació dels més petits. Educar en la valoració dels altres, no tant pel que els hi manca sinó pel que poden arribar a fer; afavorir actituds de respecte; estimular l'afany de superació; fer adonar que sempre podem millorar i desenvolupar noves habilitats;...

Només aconseguirem una societat més justa si eduquem per a formar ciutadans tolerants i respectuosos amb la diferència.
Supernens és un àlbum il·lustrat que potser no destaca per l'originalitat del seu plantejament, on tot es desenvolupa per camins convencionals i més aviat previsibles; però conté un missatge tan potent com necessari que serà de gran utilitat per a pares, mestres i educadors; perquè hi ha coses en les quals resulta imprescindible formar i "adoctrinar" els nostres infants.

LIJ - El diari d'en Marcel

Gabriel Gomes; Ramon Margalef (il·lustrador)

El diari d'en Marcel

Barcelona: La Galera, SAU Editorial, 2009

Col·lecció Grumets, 196

ISBN: 978-84-246-3173-4

El diari d'en Marcel és una narració en forma de diari personal que pretén sensibilitzar sobre les persones amb discapacitat, en aquest cas concret, sobre la ceguesa.

En Marcel és un noi que, per raons laborals del pare, s'ha de traslladar a un altre poble. A l'escola on anirà coneixerà la Gemma, una noia cega, de la que descobrirà un munt de coses. De la Gemma descobrirà les seves necessitats, però també les seves possibilitats. No només les seves limitacions, sinó també les seves potencialitats. De la seva coneixença en traurà una experiència enriquidora, per a ell i per a la Gemma, que l'ajudarà a madurar i a créixer com a persona. Aquest és el missatge del llibre, un missatge que és necessari fer arribar a les persones que s'estan formant, per a superar prejudicis i créixer amb una visió positiva de la diversitat i la integració a tots nivells de les persones amb discapacitat. És necessari que vegem la persona discapacitada com una persona amb un potencial de possibilitats que cal ajudar a desenvolupar. Crec que aquest és el missatge que aquesta narració pot aportar.

Al marge d'això se li poden perdonar petites incongruències argumentals: resulta poc creïble el nivell de llenguatge de la narració (es vol fer creure que l'ha escrit un noi que està fent Primària, aplicadet, però que no destaca pel seu rendiment acadèmic) així com elements que no s'ajusten al context (com pot ser que en unes dates properes a Nadal es parli de grills, papallones i fulles de roure, quan el més probable és que els roures hagin quedat sense fulles?). Són qüestions menors però que denoten poca cura a l'hora de plantejar-se el desenvolupament de la narració. Perdonable, però, al costat dels valors i del missatge positiu que aporta.

Per a nois i noies a partir de 9-10 anys.

Quiet

Quiet

Màrius Serra

Barcelona: Editorial Empúries, 2008

Col·lecció Narratives, 333

ISBN: 978-84-9787-342-0

Tenia pendent de lectura Quiet des que va sortir publicat. Una petita notícia d'aquest estiu, després que el Màrius Serra organitzés un concert benèfic a l'Auditori el passat 14 de juny per a recaptar fons per a dues organitzacions que es dediquen a l'atenció de pluridiscapacitats, m'ha empès a llegir-me'l.

Sí, el passat 24 de juliol va morir als 9 anys, com a conseqüència de la gravetat del seu estat, el protagonista d'aquest relat.

Màrius Serra es despulla en aquest llibre com a pare d'un nen pluridiscapacitat. Intenta recollir moments significatius en la trajectòria del seu fill, de vegades amb humor, però sovint amb dolor, desconcert i ràbia.

Hi ha gent que davant la desgràcia aliena fa aquell comentari de "no sé com podeu, jo no podria pas"; però el Màrius ho replica afirmant que "...si jo puc, si nosaltres podem, és perquè ell no pot".

La malaltia, la discapacitat, sovint treuen el millor de nosaltres mateixos, ens fan créixer com a persones i ens fan lluitar amb les nostres millors armes contra l'adversitat. També ens dóna testimoni d'aquest creixement com a persona: "Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps que abans de conèixer-lo em podien amargar l'existència".

Al llarg del llibre dóna testimoni també de la complexitat del dia a dia del seu fill, de la seva fragilitat, però malgrat això no va voler renunciar a la vida que portava amb la seva família. La va seguir portant amb naturalitat incorporant el seu fill Lluís a ella.

En Màrius tenia assumit el final del Llullu (ens parla en un capítol de la mort) però va lluitar per ell incansablement (hospitals, metges, magnetoteràpia, medecina alternativa, ...) com faria tot pare que estima el seu fill i no vol renunciar al més petit bri d'esperança.

Voldria destacar el títol del llibre. Poques vegades s'aconsegueix descriure amb una paraula tan senzilla una realitat tan complexa, dotant-la alhora de precisió i tendresa. M'ha semblat genial la idea de descriure com a quiet la realitat d'una persona amb paràlisi cerebral que no es pot valer per si mateixa.

El llibre té moments sublims. Destaco l'episodi del Museu de la Ciència de Vancouver, ple d'humor i tendresa, en que el Lluís supera a tota la seva família en un joc d'enginy consistent a relaxar la ment, degut a la seva baixíssima activitat cerebral. I també resulten molt entendridores les pàgines finals, en que un muntatge de fotografies del protagonista aconsegueix una animació talment com si el Lluís estigués corrent, a l'estil de la que s'aconseguiria amb un zoòtrop.

Tanmateix, resulten molt poètiques les paraules que acompanyen les imatges, on el Màrius contraposa el fet de no recordar del seu fill amb el fet de no oblidar tot allò que han compartit a la vida.

L'esquela publicada a la premsa acabava amb aquestes paraules, extretes de les paraules finals del llibre:

" Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Estimo, però no ho recordo.

M'estimen, i no ho oblido.

Mai no cauré en l'oblit"

Gràcies, Màrius. Una abraçada.

El curiós incident del gos a mitjanit

Mark Haddon
El curiós incident del gos a mitjanit
Barcelona: Ed. La Magrana, 2004 (Col·lecció Les ales esteses, 170)

El curiós incident del gos a mitjanit narra les evolucions d'en Christopher, un jove de 15 anys amb trets autistes. El llibre parteix d'una anècdota trivial: en Christopher s'inquieta per la mort violenta del gos de la veïna, i seguint els consells de la seva terapeuta inicia les investigacions corresponents per tal d'escriure un llibre on vagi narrant tot el que li succeeix. A partir d'aquí anem assistint a tot el que passa pel seu cervell, a com viu la realitat, a les seves limitacions però també als seus recursos per a sortir-se'n de situacions enrevessades.

El llibre, molt llegidor d'altra banda, ens va descobrint a partir de situacions quotidianes els trets autistes del seu protagonista i aporta un punt de vista irònic al conjunt que segurament és una de les claus del seu èxit. Malgrat el patiment que algunes de les situacions provoquen en el protagonista el relat de les mateixes arriben al lector carregades de comicitat i de moments hilarants. No crec que la intenció de l'autor sigui la d'escriure un llibre trascendent. És, per damunt de tot, un relat que enganxa el lector, original, ben narrat i amb ritme; que fa divulgació de l'autisme i no amaga el poder desestabilitzador en les relacions que pot suposar tenir una persona d'aquestes característiques a la família. Però tractat amb eficàcia i sentit de l'humor.

Un llibre que val la pena llegir, fresc i absolutament recomanable per a lectors de totes les edats a partir de 13-14 anys.