Atura't i respira

Monjos de Montserrat
Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena (Il·lustracions de Montse Ginesta)
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2021 (Segona reimpressió de la primera edició, juny de 2022)
ISBN: 978-84-9191-194-4

PVP: 19€

Hi ha libres que són més importants pel que suggereixen que pel que diuen pròpiament. Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena és un d'ells, perquè podràs ser o no creient, però hi ha una necessitat vital -crec- d'aturar-nos i reflexionar sobre la vida que duem i sobre allò que passa al nostre voltant.

"On no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia." (Aureli M. Escarré), "Tothom té límits i ombres. Cal reconciliar-se amb la història de la pròpia vida. La màxima prova d'intel·ligència és conèixer-se un mateix." (Bernabé Dalmau). "L'amistat autèntica no pot ser excloent ni possessiva, i està sempre oberta i disponible per a tots. És un do rar que floreix en poques ocasions. No s'improvisa: va creixent al llarg de la vida a base de compartir penes i alegries." (Cassià M. Just). Podríem seguir. En el fons, qui no estaria d'acord amb afirmacions com aquestes? Són reflexions fetes des de la fe i les pròpies creences i vivències religioses, però abracen una visió humanista de la vida que qualsevol podria compartir fàcilment.

Segons el pròleg de l'abat emèrit Josep M. Soler les reflexions recollides formarien part del que es coneix com apotgemes, sentències breus de caràcter moral alliçonador, i freqüents en el monaquisme antic.

Aquestes que tinc a les mans són sorgides d'un total de 38 monjos de la comunitat montserratina de finals del segle XX i de principis del XXI.

Tingueu aquest recull a mà. No el vulgueu llegir de cop, sinó de mica en mica. Llegiu unes quantes reflexions i penseu en el que us ofereixen. Cerqueu punts d'acord i anireu descobrint el bagatge ètic i moral que forma part de vosaltres.

Una vida a les muntanyes, d'Abraham Orriols

Abraham Orriols
Una vida a les muntanyes
Barcelona: Ara Llibres, 2023 (3a edició, març de 2024)
208 pp.
ISBN: 978-84-1173-020-4
PVP: 18,95€

Abraham Orriols (Berga, 1996) és un jove i reconegut periodista berguedà a qui veiem sovint per TV3, on treballa actualment, cobrint amb tremp informacions d'àmbit local.

Ens presenta la vida d'una dona ben singular, la Marina Vilalta, la pastora en actiu més gran de Catalunya, que si Déu vol farà noranta-set anys el proper 14 de juny i que encara ara manté dia rere dia (amb alguna ajuda, però)  les rutines per a l'atenció de les seves ovelles. Sent autèntica devoció per aquests animals, dels qui coneix tots els secrets i que són els que han donat sentit a la seva vida. Va començar ajudant el seu pare quan tenia cinc anys i ha mantingut l'ofici inalterat fins a dia d'avui, duent una vida austera i sacrificada amb una dedicació impagable al servei del territori i al manteniment de boscos i camps. Penses que amb persones com la Marina no caldrien ecologistes reivindicatius, perquè són els primers a donar exemple en la cura del territori i en la defensa de la vida en l'entorn rural.

El llibre, més enllà de la vida de la Marina i de les sucoses anècdotes que la poblen, és una reivindicació de la pagesia i del valor que aporta al reequilibri del territori i a la qualitat de vida de la població en general, proporcionant aliments de qualitat i d'allò que s'anomena de proximitat.

L'any 2022 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al manteniment d'aquesta activitat mil·lenària i pel manteniment de les tradicions orals i les cançons populars (i quan llegiu el llibre ja descobrireu el perquè). Li va lliurar el Molt Honorable Pere Aragonès al seu domicili de Bruguera, al peu del Taga.

Em sembla una lectura molt recomanable tant pel que s'hi explica com per al que dona valor, que té el pols del millor periodisme de reportatges.

Baumgartner, de Paul Auster

Paul Auster
Baumgartner
Barcelona: Edicions 62, 2024
Col·lecció El Balancí, 884
256 pp
ISBN: 978-84-297-8176-2
PVP: 20,90€

Seymour Baumgartner és un professor de filosofia i escriptor a punt de jubilar-se. Té uns setanta anys i en fa deu que viu sol des que la seva dona va morir en un accident. Està en el tram final de la seva vida, patint lleument el deteriorament que marca l'etapa final i vivint en una solitud embolcallada encara dels records de la seva companya i de la petjada que va deixar en els espais de la casa que van compartir. És un personatge que l'he sentit proper, compartint emocions i sensacions, arribant a empatitzar amb ell, no tant per coincidències entre la seva vida i la meva sinó per un moment vital amb moltes coincidències. I és que arribat a certa edat resulta inevitable mirar enrere, recordar persones i moments que han marcat la teva vida i gaudir dels petits i bells moments que no tens la certesa de poder repetir. 

En Baumgartner no renuncia a res, encara aspira a trobar un amor que ompli els seus dies, però és conscient de les limitacions i les dificultats. Alhora s'adona que una persona mai mor del tot mentre es manté viu el seu record, que es manté fins que desapareixen també les persones que la recorden. El nostre protagonista remena papers i objectes personals, fins i tot imagina que sent la seva veu, i els seus records (de pares, avantpassats i familiars) s'acumulen en una successió fins a un cert punt caòtica. I penses que necessites dels teus records per a situar-te entre els que t'han precedit i els que et succeiran; que no pots ser res sense els altres, que són els que donen sentit a la teva existència.

Paul Auster (1947-2024)

I queda finalment l'obra deixada, que en el cas de l'Anna, la seva parella, permet mantenir viva la flama del seu record.

Ha estat la divuitena i última novel·la de la seva trajectòria, mostrant una vegada més la seva mestria en l'art de crear històries i reflexionar sobre el que és viure la vida.

Vida i dolor

Una de les coses que em fa memorable la lectura d'un llibre és trobar-hi una frase que em faci aturar i reflexionar-hi una estona. Una segona acció conseqüència de l'anterior és cercar un llapis i subratllar-la per a que em resulti més accessible recuperar-la si és el cas o bé copiar-la en una nota de l'aplicació que utilitzo per aquests casos.
Aquests dies estic llegint Baumgartner, la darrera novel·la del malaguanyat Paul Auster, que ens va deixar fa uns dies, i que em vaig regalar aquest Sant Jordi. La frase en qüestió diu així: " Viure és sentir dolor,..., i viure amb por del dolor és refusar de viure."

Quanta raó!, vaig pensar. Perquè és la frase d'algú que ha viscut molt i ha anat assimilant allò (potser no del tot, perquè la mort d'un fill no sé si l'acabes assimilant mai del tot) al que la vida l'ha enfrontat. I és que la vida ens posa constantment a prova i ens enfronta a experiències doloroses que neutralitzem tan bé com podem i que alhora ens van enriquint humanament.

Sí, la vida és dolor, forma part d'ella. Però el dolor conviu amb experiències fantàstiques i plaents i no podem pretendre viure refusant el patiment perquè acabaríem amb la mateixa essència de la vida.

Em meravella quan amb poques paraules es por dir tant i reflectir l'aprenentatge de tota una vida.

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companys i companyes amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

Josep Maria Espinàs en el record

Saps que tard o d'hora arribarà, però no pots més que entristir-te per la mort d'algú que t'ha acompanyat durant molts anys de la teva vida i per qui senties admiració i estima. Quan penso en ell em ve al cap la paraula compromís. Compromís amb una llengua i un país que el van convertir en un referent de civisme per a molta gent. Compromís que el va portar a implicar-se en els Setze Jutges i impulsar la Nova Cançó; a col·laborar amb el diari Avui des de la seva fundació i després a El Periódico amb una columna diària durant més de quaranta anys ininterrompudament (1976-2019); a fer programes de televisió; a estar present a la Diada de Sant Jordi amb alguna novetat durant més de cinquanta anys; a fundar l'Editorial La Campana; i fins i tot a posar lletra a l'himne del Barça.

I suposo que tot això ho va fer perquè ho va trobar necessari, per aquest compromís cívic amb el país del que parlava abans.
Era capaç de fer un llibre atractiu gairebé a partir de qualsevol tema i treballador incansable com era ens deixa una obra extensa gestada des de la seva Olivetti Studio 46, de la que no es va despendre mai. Va començar fent narrativa de ficció, però la va anar abandonant per a centrar-se en els escrits que emanaven de la seva experiència vital, de l'observació atenta del seu entorn, de converses amb la gent, de les emocions que formen part de la vida.
La seva literatura sempre m'ha semblat entenedora, accessible, humanament rica, amable i respectuosa, amb punts de vista que no et deixaven indiferent i t'enriquien.

Queda en el camp de l'anècdota la seva estada a la ciutat mentre feia el servei militar, però resulta simpàtic imaginar que un senyor de Barcelona com ell durant sis mesos va ser un manresà més.
Gràcies, Josep Maria, per tant i al llarg de tant temps.

L'alegria de viure, de Sílvia Soler i Guasch

Sílvia Soler i Guasch
L'alegria de viure
Barcelona : Univers (Grup Enciclopèdia), 2022
160 pp.
ISBN: 978-84-18887-14-7
PVP: 19€

L'alegria de viure m'ha semblat un llibre deliciós, un cant a la vida que et deixa magnífiques sensacions. La Sílvia es despulla davant els seus lectors i ens parla d'aquelles coses que han donat sentit a la seva vida i li han aportat moments de felicitat: la lectura (com es va convertir en lectora voraç amb l'Enid Blyton), les moltes cases on ha viscut per la feina itinerant del seu pare, el mar, la seva família, la nostàlgia,....
La seva vida va desfilant per les pàgines del llibre amb un somriure, perquè malgrat perdre els pares sent jove ens diu que li agrada assaborir els records sense que el dolor faci acte de presència. El que ha viscut forma part d'ella com no podria ser d'altra manera i recórrer als records també la fa viure.
Sents molt proper tot allò que diu perquè som persones d'una mateixa generació i compartim records impregnats d'una mateixa època. Ho podries subscriure des d'una sensibilitat que sents propera.
Em sembla absolutament recomanable i te'l llegeiexes sense adonar-te.

LIJ - A vegades em sento petita, de Vanesa Martínez

Vanesa Martínez; Viv Campbell
A vegades em sento petita
Barcelona: Animallibres, 2021
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 96
40 pp.
ISBN: 978-84-18592-24-9
PVP: 15.95€

En un moment donat de l'àlbum s'afirma: "A vegades em sento petita. Però he après que la vida és plena de coses petites i úniques."

I és que l'àlbum es mou en el terreny de les emocions i de la consciència de pertànyer al món. Com a éssers humans som quelcom insignificant en la immensitat de l'univers, i com a infants anem prenent consciència progressivament del món dels adults i dels que són més grans que nosaltres. Però és justament com a individus únics i irrepetibles que la vida esdevé valuosa i atractiva. La suma de les coses petites que cadascú fa acabarà conformant una cosa gran que serà la nostra vida.

Tot està impregnat d'una gran tendresa i humanitat i el treball d'il·lustració dona valor als detalls per a fer-ne una lectura més rica a tots els nivells.

Un gran àlbum, que va resultar distingit amb el II Premi Algar de Contes Infantils, i absolutament recomanable a partir dels 4 anys.

Haru, de Flavia Company

Flavia Company
Haru
Barcelona: Catedral, 2016 (Sisena impressió, 2020)

384 pp.
ISBN: 978-84-943860-8-4
PVP: 21,95€

Regalar un llibre a un amic o conegut sempre és una aposta arriscada. Has de conèixer molt bé la persona, t'has d'haver llegit el llibre i tenir la convicció que aquella persona se'l llegirà, hi connectarà i el gaudirà. No sempre s'encerta.

Conscient de la dificultat que això suposa és un tipus de regal que no faig habitualment fora del cercle familiar, perquè em dol que pugui quedar com un objecte més arraconat en un racó.

Haru és dels llibres que m'han regalat després d'haver estat llegit per la persona que l'ha triat. I sí, és dels llibres que valores; perquè parla de la vida, dels valors sobre els quals s'hauria de sustentar, de com caldria viure-la, de la coherència que caldria assolir entre entre el pensament, les paraules i les accions; d'entendre que la vida és un camí de creixement personal i reconciliacions.

M'ha sobtat que l'autora, difícil d'etiquetar com a creadora, i que té una extensa obra per a infants i adults tant en català i com en castellà; hagi situat aquesta novel·la al Japó en una època indeterminada, tot i que més aviat anterior a l'actual. La Haru és una noia d'uns quinze anys que ingressa per voluntat de la seva mare que acaba de morir en un dojo, una mena d'internat de fèrria disciplina que té per objectiu fer entendre la vida i assolir un cert grau de perfecció física però sobretot moral, espiritual i mental. Anirà passant els anys amb la sensació d'abandonament per part del pare i en constants tensions amb els formadors del dojo, fins que un dia decidirà abandonar-lo. I no us explicaré res més de l'argument.

L'autora té l'habilitat de compartir amb els lectors les preguntes i reflexions que els professors del dojo plantegen als alumnes i de fer experimentar al lector un procés en paral·lel al de la protagonista.

És dels llibres que subratlles, amb frases en les que t'atures a reflexionar.

La coberta del llibre recull la frase "Cada dia és una vida sencera" en referència a que a partir d'una certa edat cada dia és el reflex de la saviesa acumulada, de l'experiència de viure. Un tresor que hem de saber compartir.

La novel·la també m'ha plantejat estimulants reflexions sobre la força i el pes de la tradició. Fins a quin punt cal saber trencar amb ella per a evolucionar i modernitzar les institucions; o si cal saber mantenir-la perquè és la màxima expressió de l'experiència acumulada. Que cadascú hi pensi i s'ho respongui.

Sembla que Haru és el darrer llibre de l'autora signat amb el seu propi nom i que a partir d'aquest moment s'ha dedicat a signar els llibres amb personatges dels mateixos (Ja no necessito ser real està signat per Haru; per exemple), en un peculiar procés on sembla que pretén fusionar-se amb els seus llibres i difuminar les fronteres entre realitat i ficció. Veurem. 

Haru m'ha semblar un llibre interessant per les reflexions que planteja i per la seva vocació d'ajudar a tenir una relació més harmònica amb els altres i el nostre entorn.

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

Coses que aprenc

A la vida, més que fer grans coses, potser es tracta de fer grans les coses petites.

La dona del 600, de Pere Riera

Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida. 
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600. 
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar. 
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell. 
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.

Negre i plata, de Paolo Giordano

Paolo Giordano
Negre i plata
Barcelona: Edicions 62, 2015
Col·lecció El balancí, 733
128 pp.
ISBN: 978-84-297-7431-3
P.V.P.: 17,50€

Negre i plata tracta de diferents coses, però per damunt de tot és una novel·la de sentiments, que ens parla de la vida i de com tot allò que vivim va conformant la nostra personalitat i ens fa créixer com a persones. I és que tot allò que vivim, sigui bo o dolent, ens enriqueix humanament i ens transforma. 
La novel·la ens parla de malalties, del sentiment de pèrdua, de l'amistat, de relacions de parella, de les relacions pares-fills, ... I ho fa trenant records i emocions, construint un petit retaule vital que ens porta a reflexionar sobre com vivim la vida. 

Us convido a penetrar en la intimitat de la família protagonista, a descobrir la humanitat de la senyora A. (que finalment, a la darrera línia, sabrem com es diu), a empatitzar amb l'Emanuele i a gaudir d'aquest bell i suggeridor relat de fàcil lectura.

Una forma ben estúpida de morir

La mort d'una persona jove sempre és una tragèdia, però un cop feta aquesta obvietat cal pensar en quines motivacions porten innecessàriament alguns humans a actuar de manera inconscient, arriscada, imprudent, posant en perill la seva vida;...
Cercant què? L'admiració dels amics? Els comentaris dels qui formen part de les teves xarxes socials? Uns segons de glòria?
Els telèfons intel·ligents permeten una immediatesa en la comunicació i la resposta que els fa atractius i, sobretot, altament addictius. Es fan presents en tot moment i a tothora, criden permanentment la teva atenció si no ets capaç d'aturar-los i posar-los límits. I enceten una cursa de nous reptes i originalitat difícil de deturar.
Ens arriba la notícia d'una noia nord-americana de trenta-dos anys que va morir d'accident segons després de fer-se una foto mentre conduïa i penjar-la al seu Facebook. Diuen que no anava beguda ni drogada, ni conduïa a una velocitat excessiva. Senzillament estava manipulant el seu mòbil mentre conduïa, més preocupada de fer una gràcia que de la realitat que tenia al seu davant. 

Els mitjans que han difós la notícia informen que entre la publicació al perfil i l'avís als serveis d'emergència va passar menys d'un minut.
Albert Einstein (1879-1955) va afirmar en certa ocasió que "Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i no estic totalment segur de la primera."
Els Premis Darwin són una conya d'humor negre que es basa en el supòsit que la humanitat millora genèticament quan certes persones pateixen accidents o morts per un error absurd, afavorint la selecció natural dels més capaços i menys estúpids.

No voldria frivolitzar sobre la mort d'un ésser humà, però un cas com aquest es mereix una nominació. 

Del que dóna valor a la vida

Els estoics apostaven per la raó per a poder viure en harmonia amb el món, car consideraven que les emocions eren les responsables del malestar que podem experimentar i del mal que et poden fer els altres. 
L'ecologisme actual beu de l'estoïcisme i cerca el seu ideal a viure en harmonia amb la naturalesa. 
La vida no l'hem hagut d'acceptar, perquè ens ha vingut donada; però la consciència de la mort ha omplert els humans d'angoixes existencials. I és l'acceptació de la mort, com quelcom natural que també forma part de la vida, el que hem d'assolir. L'acceptació de la mort dóna valor a la vida. 
L'emperador i filòsof romà Marc Aureli (121-180 d.C.) ho va expressar amb encert: "No menyspreïs la mort, però accepta-la de bon grat, perquè forma part d'allò establert per la naturalesa."

Bocins de saviesa - IV

"Quan haureu tallat l'últim arbre, quan haureu enverinat l'últim riu, quan haureu matat l'últim animal, us adonareu que el diner no es menja."

El relleu d'una torxa

Hi ha qui ha comparat la vida amb una espelma encesa que amb el pas de les hores es va consumint fins a extingir-se. Indubtablement, la comparació té punts de semblança amb la realitat, car la vida té una durada limitada, té fases de llum intensa; però arriba un punt en que es va apaivagant fins a expirar amb el darrer alè.
Però de la mateixa manera que podem veure-ho així, també podem capgirar el punt de vista i veure la vida com el relleu d'una torxa, com una llum que passa de mà en mà i perdura més enllà de la nostra existència, car sempre viurà alguna cosa de nosaltres mentre perduri en la memòria dels altres. Som el relleu dels qui ens han precedit en la seva lluita, i donarem el relleu als qui ens vénen al darrera. És un punt de vista optimista i vital que ens convida a viure amb il·lusió i a treballar per al bé comú, com anelles o baules d'una cadena que sumen esforços per a millorar alguna cosa del món en que vivim. 
Perquè només serem recordats per allò que fem pels altres i superi la nostra individualitat. 
Pensava això ara que estic d'un aniversari luctuós per a la meva intimitat. M'adono més que mai, potser com una de les darreres i grans lliçons que dóna la vida, que som baules d'una cadena, el relleu d'una torxa, el testimoni d'una cursa de relleus.

Bocins de saviesa - II

UNA VALUOSA VIDA HUMANA

Cada dia, en despertar-vos, penseu:
"Avui sóc afortunat per haver-me llevat. 
Sóc viu, tinc una valuosa vida humana. 
No la desaprofitaré, 
sinó que empraré 
tota la meva energia 
per al meu propi desenvolupament, 
per obrir el cor als altres, 
per assolir la llum 
en benefici de tots els éssers. 
Tindré pensaments bondadosos
respecte als altres, 
no sentiré enuig 
ni pensaré malament dels altres, 
beneficiaré els altres
tant com pugui." 

Tenzin Gyatso, 14è Dalai Lama

Bocins de saviesa - I

PARAULES D'UN ANCIÀ

La meva vida ha estat molt feliç, malgrat tot, i voldria que es pogués dir el mateix de cadascun de vosaltres. 
Crec que som en aquest món per a ser feliços i gaudir de les petites i grans coses de la vida. Però la felicitat no prové de la riquesa, ni de tenir èxit en la carrera o la professió. Tot això ajuda, perquè és una dificultat menys que tens a la vida. Però no és més ric el qui té més sinó el que sap gaudir del que té i només gasta el que és necessari per a una vida digna. 
Un pas vers la felicitat és fer-se sa i fort des de la infantesa per poder ser útil, alegre, just, solidari, pacificador i lliure. Feu la feina que us agradi o si no és possible esforceu-vos per a fer que us agradi la feina que feu. Estigueu sempre contents de tot allò que aneu aconseguint. 
Mireu sempre el cantó bo de les coses i de les persones, i no pas el dolent. Penseu que l'únic camí autèntic per arribar a la felicitat és fer feliços als altres. 
Procureu deixar aquest món una mica millor de com l'heu trobat i, quan arribi l'hora de marxar, podreu anar-vos-en feliços, pensant que no heu perdut el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut. 
Estigueu sempre disposats per a viure feliços i per a morir feliços. Penseu que hi ha gent que viu com si mai hagués de morir i d'altres que moren com si mai haguessin viscut. Viviu i deixeu viure!

Creure en la vida

Creure en la vida és creure en la capacitat d'amor i de bondat que hi ha en cada persona. Saber que la vida es fa més fàcil quan desitges i fas el millor per als altres. 
És esforçar-se per viure una vida on mostris la teva estimació per les coses i les persones. 
Creure en la vida és respectar i admirar-se de la manera de ser i de pensar de cada persona; respectar-ne les diferències de caràcter i de cultura. El fet diferencial dels qui ens envolten enriqueix a tothom i ens dóna una visió més oberta i ample de la vida. 
És viure amb la certesa i l'optimisme que el bé triomfarà sobre el mal i que en el món, encara a vegades no ho sembli, hi ha més bé que no pas mal. 
És continuar caminant pel camí del bé i de l'amor quan el mal sembla que ens paralitza. 
És creure en el perdó i en la capacitat de recomençar quan ens ha fallat la confiança i l'amistat. 
És continuar lluitant quan sembla que has fracassat  i que tot s'ha perdut. Tornar a confiar quan has estat víctima d'un desengany. 
Creure en la vida és acceptar els teus límits i aprofitar al màxim les teves qualitats. És acceptar-te i estimar-te tal com ets perquè és la teva realitat. 
És no posar etiquetes denigrants a ningú i pensar que ningú és tan net de culpa que pugui acusar els altres ni creure's que pot estar-hi per sobre. 
I és seguir estimant la vida i la gent fins i tot quan l'últim temporal hagi enfonsat la barca dels nostres dies. 
I encara que la mort un dia ens prengui la vida, seguirà unint-nos amb els que hem estimat. 
I quan tot sembla ensorrar-se, l'amor i la vida floreixen de nou com una esperança sobre les runes.