Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dietari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dietari. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 d’octubre del 2024

El quadern gris, de Josep Pla



Josep Pla i Casadevall
El quadern gris
Barcelona: Edicions Destino, 1992 - Volum 1 de l'Obra Completa (Edició 10è aniversari)
554 pp.

L'obra de Josep Pla ha estat objecte de nombrosos estudis al llarg dels anys i encara avui el personatge i la seva obra susciten l'interès del món acadèmic. La darrera prova és la monumental biografia de 1.500 pàgines (Un cor furtiu. Vida de Josep Pla) que li ha dedicat Xavier Pla i que ha estat tot un èxit de vendes per la Diada de Sant Jordi d'enguany. No pretenc emular els qui han dedicat anys d'estudi a la seva obra, però sí compartir la meva experiència com a lector, que ha estat també una experiència de descoberta de l'autor, amb qui tenia un deure pendent.
He de dir que ha estat una experiència d'allò més plaent on he trobat un narrador amb un estil personalíssim que m'ha atrapat des del primer moment.
El quadern gris és un dietari de joventut de caire memorialístic que arrenca el 8 de març de 1918, data en que l'autor assoleix la majoria d'edat en complir els vint-i-un anys. I arriba fins a mitjans de novembre de 1919 quan, un cop acabada la carrera de Dret, treballa per al diari La Publicidad i li proposen d'anar de corresponsal a París. 
El març de 1918 es troba a casa seva junt al seu germà degut a l'epidèmia de grip que ha provocat la suspensió de les classes a la universitat. És sabut que és un text que va refer profundament als anys seixanta abans d'enllestir-lo definitivament per a encapçalar la publicació de les Obres Completes. Perquè si una cosa sorprèn és la riquesa i la maduresa del text, impròpies d'un jove de vint-i-un anys.
Pla ens parla de la seva família, dels records que emmagatzema, dels avantpassats, dels paisatges que l'envolten, de personatges del poble, d'ambients, dels vents que bufen, de les olors, de la llum que embolcalla allò que observa,...
Ell reconeix que no té prou imaginació per a inventar-se res i la seva literatura parteix sempre de la realitat, d'allò que observen els seus ulls, d'allò que escolta el seu oïda. Perquè el que més li agrada és badar, observar, escoltar, xerrar i alimentar així les ganes d'escriure, que és on es retroba amb si mateix. 
I ho fa amb una prosa austera, sense floritures, on combina magistralment  els adjectius que utilitza i porta el lector a imaginar-se suggeridorament allò del que ens està parlant.
Assistim al discórrer dels seus dies, a excursions (a peu i en barca), passejades, trobades amb els seus amics, tertúlies, converses, lectures,... Tot allò que forma part d'una vida i d'una època amb el pas successiu de les estacions. I s'alterna amb les seves anades a Barcelona un cop es reemprenen les classes. Tot passa entre Palafrugell i els seus voltants i Barcelona, amb l'afegitó de Girona, on hi va residir un petit període per enllestir les seves obligacions fruit del servei militar.
Fins al gener de 1919 el dietari s'elabora des del seu domicili familiar a Palafrugell i l'Empordà que l'envolta. A partir del gener, amb la represa de les classes a la universitat, passa a Barcelona. Res escapa a la seva mirada, fins i tot una visió desmitificadora de l'ambient universitari i de les seves misèries; amb el rerefons d'uns temps de vagues i agitació obrera. Pla és un estudiant de Dret desmotivat i sense vocació. Passa les hores entre les classes, la biblioteca de l'Ateneu i les seves coneixences entre la intel·lectualitat de l'època.
La seva és una prosa que enamora i t'atansa als indrets que descriu i la seva època.
Crec modestament que crea un estil de descriure que en moltes ocasions no està exempt d'una fina ironia i que acaba oferint una visió calidoscòpica, com un gran mosaic, de la condició humana. 
 Perquè la seva gran aspiració és escriure i poder viure del que li agrada (sempre hi ha una preocupació pels diners i un reconeixement de la seva inutilitat per a la vida pràctica), i aprendre dels que li poden ensenyar alguna cosa.
Anem descobrint un personatge complex, a qui atreuen les dones, però amb les que li costa relacionar-se i establir vincles profunds (considera que fan perdre molt el temps, temps que ell vol dedicar tant com pugui a la literatura); amb limitacions en l'àmbit de les relacions socials, car reconeix que no té gaires amics. S'hi relaciona, però diria que és més pel que li poden ensenyar, com a part d'aquesta realitat que vol descriure i de la que és un observador atent.
M'ha cridat l'atenció la contundència amb la que fa afirmacions sobre qüestions relacionades amb el món cultural (escriptors, obres, músiques, edificis,...). L'he trobat pedant, d'una petulància impròpia de qui afirma pretensiosament sense argumentar; com per exemple quan despatxa l'obra de Balzac o opina sobre el Palau de la Música. 
La discrepància, però, no ens hauria d'allunyar de la seva lectura. Tot plegat forma part de les contradiccions del personatge i no resta mèrits a la qualitat de la seva prosa. 
Llegint el dietari ens acostem a les complexitats i contradiccions de la seva persona, que el fan un personatge veritablement fascinant, tot i les seves ombres.
Humanament potser va fer mèrits per a formar part de la llista d'execrables de la secció del Malcolm Otero i el Santi Giménez al programa de cap de setmana de RAC1, però això no trauria que ens estiguem referint a un dels grans mestres de la literatura catalana que ens ha deixat una obra tan  extensa com apassionant.

divendres, 5 de gener del 2024

Diaris, de Virginia Woolf

Virginia Woolf
Diaris (Selecció de Gonzalo Torné i traducció de Carlota Gurt)
Barcelona: Club Editor, 2022
Col·lecció La Cara Fosca de les Lletres
538 pp.
ISBN: 978-84-7329-339-6
PVP: 38€


Els Diaris de Virginia Woolf, publicats per primer cop traduïts al català, són un valuós document que ens acosta a la intimitat d'aquesta escriptora, al discórrer dels seus dies. S'inicien en una època de maduresa, a mitjans de la trentena, quan ja ha publicat la seva primera novel·la, té un reconeixement com a lectora i ha publicat ressenyes i crítiques literàries en prestigiosos mitjans. I acaben el mateix dia que va decidir donar-se la mort llançant-se a les aigües del riu Ouse.

Llegint les seves pàgines veus reflectit el context històric (abasta el període comprès entre les dues Guerres Mundials; passa per la Guerra Civil Espanyola, on hi va deixar la vida el seu nebot Julian, fill de la seva germana Nessa, a qui estava molt vinculada; i les darreres entrades fan referència al setge nazi sobre Londres i els canvis que va comportar en la seva vida), la seva activa vida social (visites d'amics, familiars, coneguts; assistència a conferències i concerts;...), les seves opinions, les seves lectures, els seus problemes de salut i la difícil convivència amb la malaltia mental;... Hi ha reflectits els aspectes més quotidians dels seus dies, com ara el temps que fa, observacions del paisatge; rutines com ara els passejos, les partides de bitlles o el te de mitja tarda; i preocupacions crematístiques relacionades amb els preus de les coses, dels lloguers, del servei o el que ingressarà pels seus articles a la premsa o per les vendes dels seus llibres. Tenim també la seva activitat com a editors (amb el seu marit Leonard van fundar l'editorial Hogarth Press) amb la impremta que van instal·lar-se a casa. 

És a dir, llegint els diaris podem imaginar la textura dels seus dies; la vida d'una dona de classe benestant però amb inquietuds socials i polítiques, precursora del feminisme tal com l'entenem avui dia, impulsora del sufragisme i que va voler trencar amb la condició de la dona en la societat victoriana. I va impulsar tot això al costat del seu marit Leonard, implicat en política i un teòric del laborisme britànic. La figura del Leonard, amb qui sempre va mantenir una relació afectuosa i de respecte, mereix comentari a part. En depenia molt i va ser un element cabdal en el seu equilibri emocional. Li llegia els seus escrits, els hi comentava i li injectava importants dosis de confiança. La darrera entrada del diari, abans de llevar-se la vida, és una colpidora declaració d'amor i gratitud cap a ell ("Dimarts, 18 de març de 1941.

Estimat, Tinc la certesa que torno a embogir. Sento que no serem capaços de passar per una altra d'aquestes temporades horribles. I aquest cop no em refaré. Començo a sentir veus i no em puc concentrar. Així que faré el que considero que és el millor. M'has donat la felicitat més gran possible. Has sigut en tots els sentits, tot allò que algú pot ser. No crec que dues persones poguessin haver sigut més felices fins que va arribar aquesta malaltia terrible. No puc lluitar més. Sé que t'estic esguerrant la vida, que sense mi podries treballar. I ho faràs, ho sé. Ja ho veus, no puc ni escriure això com cal. No puc llegir. El que et vull dir és que tota la felicitat de la meva vida te la dec a tu. Has sigut absolutament pacient i extraordinàriament bo amb mi. Ho vull dir; tothom ho sap. Si algú m'hagués pogut salvar hauries estat tu. Tot m'ha fugit, tret de la certesa de la teva bondat. No puc continuar esguerrant-te la vida. No crec que dues persones puguin ser més felices del que ho hem sigut nosaltres.")

Els Diaris passen de puntetes per la seva intimitat, de la que no es donen detalls. Està més o menys documentat que va tenir relació amb altres dones, com ara amb Vita Sackville-West; i entre els seus amics i amigues de les elits intel·lectuals i artístiques era comuna la homosexualitat i la bisexualitat, suposo que com una manera de combatre la moral victoriana imperant. Però en aquest aspecte la discreció és màxima, així com els termes de la seva relació amb en Leonard, de qui no queda clar si van consumar la seva relació, donada la seva aversió (sembla) a les relacions sexuals.

Llegir els Diaris és també seguir de prop la gestació de les seves obres, que feia compatible amb les seves lectures (que de vegades he percebut com a "feina" per a escriure les ressenyes que publicava en prestigiosos mitjans). 

He percebut una persona molt sensible i pendent de les crítiques dels altres. Confiava en el que feia, però necessitava molt de l'aprovació i les crítiques favorables (i aquí en Leonard jugava un paper fonamental).

Com no podia ser d'una altra manera, els Diaris ens fan més propera la persona, la humanitzen en les seves preocupacions i percepcions i l'acosten al comú de la gent. Perquè la vida d'un personatge públic no són només les trobades amb grans personatges i els fets molt rellevants sinó la quotidianitat feta dels moments dedicats a llegir, escriure, menjar o resoldre afers quotidians. 

Els Diaris no tenien la intenció de ser publicats. Eren apunts escrits a raig sense gaire elaboració que havien de servir per a unes futures memòries. I va ser el seu marit qui amb posteritat a la seva mort en va fer una tria per a la seva publicació.
Si heu sentit interès per la seva obra o la seva persona trobareu un valuós document que us l'acostarà. Personalment ara sento interès per llegir i furgar en la seva obra.

Com a complement d'aquesta ressenya us vull oferir una conferència de la Laura Freixas sobre ella i el grup de Bloomsbury, que il·lustra aspectes de la seva vida i de la seva obra i resulta força clarificadora malgrat l'opacitat que hi ha sobre alguns aspectes.

dimecres, 27 de maig del 2020

Diarios, d'Iñaki Uriarte

Iñaki Uriarte
Diarios 1999-2010. Edición completa seguida de un epílogo
Logroño: Pepitas de calabaza, s.l., 2019
544 pp.
ISBN: 978-84-17386-40-5
PVP: 28,50€


He arribat als Diarios d'Iñaki Uriarte (Nova York, 1946) per una recomanació entusiasta al suplement Culturas de La Vanguardia.
No sé massa per què però darrerament, com a lector, em sento atret per allò que podríem denominar la literatura del jo. Una literatura que parli dels aspectes més íntims de les persones, del que pensen, del que han viscut,...; conscient que hi ha autors que han volgut projectar una determinada imatge de si mateixos a partir dels seus llibres. Potser buscant allò que és con-substancial a l'existència humana i connexions amb el que jo també he sentit i penso.
Em ve de gust llegir llibres de memòries, dietaris, autobiografies,... Testimonis de vida.
Això m'ha portar a descobrir un autor interessantíssim i una petita editorial de Logronyo amb un catàleg atractiu i de molta personalitat.
He de confessar que no sabia qui era Iñaki Uriarte. Va néixer a Nova York per circumstancies familiars i de ben petit la seva família, benestant, es va traslladar a Sant Sebastià, d'on era originària. Ha viscut a diverses ciutats, inclosa Barcelona, i ara resideix a Bilbao.
No té remordiments per a confessar que treballar, el que la gent entén per treballar, no ho ha fet mai. Ha dut una vida més aviat ociosa entregat preferentment a la lectura. S'ha procurat uns mínims ingressos exercint la crítica literària per al diari El Correo de Bilbao, fent col·laboracions periodístiques, presentacions de llibres i similars. Amb això i algun rendiment del patrimoni familiar n'ha tingut prou per viure.
És capaç de fer aquesta presentació:
"He estado en la cárcel, he hecho una huelga de hambre, he sufrido un divorcio, he asistido a un moribundo. Una vez fabriqué una bomba. Negocié con drogas. Me dejó una mujer, dejé a otra. Un día se incendió mi casa, me han robado, he padecido una inundación y una sequía, me he estrellado en un coche. Fui amigo de alguien que murió asesinado y fue enterrado por los asesinos en su propio jardín. También conocí a un hombre que mató a otro hombre, y a uno que se ahorcó. Solo es cuestión de edad. Todo esto me ha sucedido en una vida en general muy tranquila, pacífica, sin grandes sobresaltos.” 
Amb el seu gat Borges

I a partir d'aquí les pàgines dels seus Diarios (publicats inicialment en tres volums:Tomo I: Diarios (1999-2003), Tomo II: Diarios (2004-2007 i Tomo III: Diarios (2008-2010) ) són una mostra de la seva intel·ligència esmolada escrita des de la més absoluta llibertat.
Parla del que llegeix (amb moltes referències als Assaigs de Montaigne, tot un referent per ell; així com a d'altres pensadors. I a escriptors com Borges, que demostra haver llegit a fons i conèixer bé), del que pensa, del que fa, de les persones amb les que tracta, de temes de l'actualitat política, de records familiars,... Tot té cabuda, sense més referències temporals que l'any en que van ser escrites.
Vas llegint i no ets capaç de predir el que et trobaràs a la pàgina següent. Va saltant d'una cosa a l'altra constantment.


M'he aturat sovint a reflexionar sobre algunes de les seves afirmacions i quan m'he adonat que allò era un festival m'he proveït d'un llapis per anar subratllant afirmacions i cites sobre les quals vull tornar.
Llegir-lo ha estat una experiència lectora que té molt de descoberta.
La bona literatura t'ha de connectar amb la vida i la seva empremta i els seus Diarios ho fan. 

Ah! I per si això fos poc l'edició del llibre, acuradíssima, és de 10, de la millor qualitat. Una joia que val la pena no perdre's.

diumenge, 3 de juny del 2018

Diari d'Anna Frank

Anna Frank
Diari 
(traducció de Ramon Folch i Camarasa)
(existeixen múltiples edicions d'aquesta obra)
294 pp.

L'Anna Frank va néixer el 12 de juny de 1929 a Frankfurt en el si d'una família jueva benestant. El 1933 la seva família decideix traslladar-se a Amsterdam i el dia que l'Anne compleix tretze anys, el 12 de juny de 1942, entre d'altres, rep el regal d'un diari personal. Aquí comença l'aventura d'un relat que resulta colpidor quan el relaciones amb la tragèdia que es va esdevenir a posteriori. El genocidi del poble jueu és una de les grans tragèdies en la història d'Europa, quelcom que ha trasbalsat consciències i ens posa en alerta per a que mai més pugui repetir-se res semblant. 
L'Anne, la seva família, un matrimoni amic i un altre conegut s'amaguen en un annex a l'empresa on treballa el pare de l'Anne. Un total de vuit persones. És l'estiu de 1942 i la jove protagonista només té tretze anys.
L'Anne s'inventa una amiga, la Kitty, a qui va adreçant les entrades del seu diari. I colpeix, perquè en cap moment s'endevina la tragèdia final. Sempre és present una sensació de temporalitat, que l'esperat final de la guerra arribarà aviat i farà possible el retorn a una desitjada normalitat amb la tornada a l'escola i a tot allò que havia conegut amb anterioritat.
Ramon Folch i Camarasa, traductor

És la visió d'una nena en transició cap a l'adolescència, que no és diferent de qualsevol altra nena de la seva edat. I és que quan comença el diari ens parla de les coses més habituals en una adolescent de tretze anys: els nois que li agraden, els professors de l'institut, la seva família,....
I al cap de cop, coincidint amb l'ocupació d'Holanda per l'exèrcit alemany, assistim al trasllat de la seva família fins al refugi triat davant l'assetjament exercit per les noves autoritats. I vas prenent consciència del munt de prohibicions i discriminacions de les quals és víctima el col·lectiu jueu. El drama de la situació es percep des d'una certa llunyania, observada des de les escletxes d'una cortina o d'una finestra entreoberta; i tot va sent narrat amb aquella mirada innocent, fins a un cert punt ingènua; però on ja s'han instal·lat la por i el temor; perquè també es van fent presents les conseqüències de la política genocida. I es viu en estat d'alerta amb el temor permanent de ser descoberts i portats a un camp d'extermini. 
L'Anne ens va narrant la vida quotidiana a l'Annex, les rutines que té instaurades, el seguiment de la guerra des de les notícies que difon la ràdio, les tensions i tibantors que genera la convivència permanent en un espai reduït, la lluita per fer-se valer i no ser considerada només una nena, el descobriment de l'amor, les seves expectatives de vida,...
En cap moment perceps un deixar-se anar, un deprimir-se davant el que estàs vivint. Domina la idea que allò és temporal i s'acabarà aviat. Intenta aprofitar el temps, aprendre idiomes, estudiar i llegir molt.
Sorprèn que ja de jove tingués clar que no volia ser una dona predestinada a tenir cura d'una llar, que li agradaria ser escriptora i fer coses a la vida. Sorprèn també la maduresa i els punts de vista que mostra en alguns passatges del diari, més propis del món adult. 
La darrera entrada del diari correspon a l'1 d'agost de 1944. Res feia presagiar, tot i que l'Anne era conscient dels perills que corrien, que el 4 d'agost el seu amagatall seria descobert per la Gestapo i tots els que s'hi amagaven portats a camps de concentració, d'on només tornaria el pare. L'Anne va morir el març de 1945 al camp Bergen-Belsen, només dos mesos abans de l'alliberament d'Holanda i uns pocs més abans de l'acabament d'una guerra que es va donar per liquidada el 2 de setembre de 1945. Tenia 15 anys i un munt de somnis i desitjos que no va poder arribar a culminar.

dissabte, 12 d’agost del 2017

Seguint les passes dels almogàvers, de Gregorio Luri

Gregorio Luri
Seguint les passes dels almogàvers. De Blanquerna a Shipka, un viatge a peu
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2014
216 pp + 16 pp de fotos
ISBN: 978-84-9979-256-9

De Gregorio Luri, aquest navarrès resident a El Masnou des de fa una pila d'anys, llegeixo regularment els seus articles a la premsa sobre temàtica educativa. Com a pedagog també és un rostre recurrent als mitjans quan cal analitzar temes o polèmiques que afecten al món educatiu. Comunica bé i es fa llegir o escoltar amb interès. Però, és clar, el tenia ubicat en temes d'educació. Per això m'ha sorprès veure'l signar aquest llibre de viatges. No el feia en un llibre així. 
És el relat d'un viatge a peu que s'inicia al barri de Blanquerna a Istanbul i s'endinsa en els Balcans per terres búlgares fins a Shipka, seguint més o menys la ruta que devien seguir els almogàvers comandats per Rocafort perseguint els alans per a venjar la mort de Roger de Llúria. I et preguntes: com és que ha tingut curiositat per anar a raure en aquell cul de món i caminar per aquelles rutes apartades dels circuits turístics més habituals? Quina ha estat la seva motivació? En el llibre t'ho explica. Resulta que anys enrere, cap al 2000, va comissariar una exposició sobre la cultura tràcia a Barcelona. Va visitar la zona i fruit dels seus contactes i de la descoberta de la connexió d'aquells territoris amb els almogàvers, es devia plantejar fer aquest viatge a peu.
Qui van ser els famosos almogàvers? Doncs ni més ni menys que un exèrcit de mercenaris especialment sanguinari, orgullosos del seu origen a la Corona d'Aragó, que actuava per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, i que va estar al servei de l'Imperi Bizantí (que era l'Imperi Romà d'Orient), que tenia la capital a Constantinoble (l'actual Istanbul). El seu cap més conegut va ser Roger de Flor. Sembla que Roger de Flor va ser assassinat fruit de les lluites de poder que es movien en aquells territoris i que els seus van decidir venjar-lo. Amb aquest rerefons històric Gregorio Luri concreta les etapes que necessita per cobrir a peu amb la seva dona la ruta que van seguir probablement els almogàvers. Blanquerna és avui un barri pobre i perillós d'Istanbul i el recorregut per terres búlgares passa per un territori empobrit pel passat recent i d'una certa complexitat ètnica. Luri va farcint el relat del recorregut amb abundant documentació històrica, rondallística i arqueològica; les anècdotes pròpies que genera tot viatge i reflexions de caire més existencial, que potser per a mi són el més interessant del llibre.
Es llegeix amb interès i t'adones que la meta de cada vida és el camí que et traces per a viure-la. És definir les motivacions que li donin un sentit, que per a cadascú seran diferents. La vida és una experiència, i cadascú l'ha de saber omplir del que li sigui més plaent, perquè és el que quedarà del nostre pas pel món. 
Aquest llibre formava part del meu lot de supervivència d'enguany. Es va publicar fa tres anys i he tingut l'honor de ser el primer que passejava per les seves pàgines.