LIJ - El somni d'en Blai, de Rafael Nadal

Rafael Nadal; Valentí Gubianas (il·lustrador)

El somni d'en Blai
Barcelona: Edicions 62 - Estrella Polar, 2020
Col·lecció Primers lectors
64 pp.
ISBN: 978-84-18134-40-1
PVP: 11,95€

El somni d'en Blai és un d'aquells llibres que volen sensibilitzar els lectors sobre una de les moltes realitats que formen part de la vida; en aquest cas el dels infants malalts.
El Blai és un nen que no ha anat mai a escola degut a la fibrosi quística que pateix. La seva vida pateix moltes limitacions, però no el limita per a rebre l'afecte, la comprensió i la solidaritat dels altres.
I sobre això va El somni d'en Blai, sobre com l'acullen els companys de l'escola, sobre com l'arriben a comprendre, sobre com mobilitzen les seves energies i la seva creativitat per a mostrar-li el seu afecte i la seva solidaritat.

Compartir l'aula i el dia a dia amb algú com en Blai és una gran lliçó de vida per als seus companys, que els enriqueix humanament i els acosta a les complexitats de la vida humana. No serem una societat millor si no som capaços de treballar per aconseguir que cadascú, sigui com sigui i tingui el que tingui, pugui trobar el seu lloc a la societat i tenir els mateixos drets i oportunitats que la resta.
Des de la seva ingenuïtat El somni d'en Blai és una història plena de tendresa i bones intencions, amb reminiscències de El zoo d'en Pitus (esmentada en un moment de la narració), que ens ofereix un exemple de fins on pot arribar la solidaritat humana.

Compta, a més a més, amb l'atractiu treball d'il·lustració de Valentí Gubianas.
L' autor, que crec ha debutat en el món de la LIJ amb aquest títol, escrit a instàncies dels pares del Blai, ha donat els beneficis d’aquest llibre a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística i a la Unitat de Fibrosi Quística de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona.

Per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a tothom.

LIJ - Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom, de Jaume Cela

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)

Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom

Barcelona: Animallibres, 2017

Col·lecció La Formiga, 80

72 pp.

ISBN: 978-84-16844-18-0
PVP: 8,95 €

El títol resulta ben explícit i ja ho diu gairebé tot. És un granet de sorra més en la comprensió i l'acceptació d'aquesta dura realitat social que és l'Alzheimer. I curiosament, Alzheimer és una paraula que no apareix ni una sola vegada en el text. 

Té alguns elements que el fan original. Adopta la forma d'un poema informal que un nen de deu anys que acaba 4t de Primària adreça a la seva àvia malalta que està en una residència. I és un text que s'adreça a les emocions. Més que dir grans coses sobre l'Alzheimer cerca, des d'una profunda estimació i respecte cap a la persona afectada, sensibilitzar i estimular la comprensió i l'acceptació del que representa patir aquest trastorn. 

Com a societat tenim un llarg camí a recórrer en la comprensió, el reconeixement i el respecte de tot allò que ens fa diversos. Avancem com a societat quants més drets sabem reconèixer i com més aprenem a canviar la mirada amb la que observem determinades realitats. 

Llibres com aquest d'en Jaume Cela ens hi ajuden. 

Amb l'adquisició d'aquest llibre es col·labora en la Fundació Pasqual Maragall per un futur sense Alzheimer.

LIJ - Em deia Simbad

Francisco Castro; Bartomeu Seguí (il·lustrador)
Em deia Simbad
(traducció al valencià de Rosa Serrano)
Alzira: Tàndem edicions (Edicions Bromera, S.L.), 2015
Col·lecció La Bicicleta Negra, 33
109 pp.
ISBN: 978-84-15554-99-8
P.V.P.: 9,00 €

Em deia Simbad és una sensible aproximació a l'Alzheimer adreçada a infants i joves de l'escriptor gallec Francisco Castro (Vigo, 1966) i publicada inicialment per Editorial Galaxia l'any 2009 amb el títol de Chamádeme Simbad. 

Sempre és delicat parlar de malalties greus en llibres adreçats als infants. S'ha de saber trobar el punt adequat per a fer comprensibles certes coses sense caure en el dramatisme, ni en una simplificació maniquea de la realitat ni en un sentimentalisme tronat. 

I trobo que Francisco Castro ho ha fet molt bé. Mostra trets de la malaltia que en fan comprendre l'abast i la importància de l'afecte en el tracte amb el malalt, fa referències a com afecta i tensa les relacions familiars i, sobretot, dosifica molt bé els elements de la trama amb els que treballa per a fer-la progressar i mantenir el pols narratiu. I tot això, amb un polsim d'humor. 
És una narració que permet comprendre i reflexionar sobre una malaltia cada cop més present a la nostra societat, sobre les alternatives que tenim per a conviure amb ella i afavorir la dignitat dels afectats i sobre l'empatia que necessitem per a viure en societat. 
Acabo amb unes paraules que en Paolo, el protagonista de la narració, adreça al seu pare: 
"-Quan sigues un vellet i no pugues ni tallar el menjar, ni vestir-te ni res, jo, ho jure!, jo sempre seré al teu costat per encarregar-me de tu." 
I és que és impossible imaginar-se una societat millor sense bones dosis d'estimació i empatia.
Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 10 anys. 

Arrugues

El cinema d'animació ha fet un pas endavant aquests darrers anys, superant el tradicional àmbit de l'entreteniment familiar, per fer pel·lícules que tracten temàtiques adultes, com ara Chico & Rita i Arrugues. En el cas d'Arrugues, que adapta el còmic del mateix títol de Paco Roca, es tracta la temàtica de l'Alzheimer. 
És una pel·lícula realista molt rica de sentiments, a estones agra i colpidora, que ens acosta la realitat d'avis que viuen en una residència: com se senten, com viuen la relació amb els seus familiars, quins vincles estableixen entre ells, amb els seus cuidadors; com assisteixen al deteriorament de les seves facultats i al procés de les seves malalties;... 
Si no recordo malament, els títols finals anuncien que està dedicada als ancians d'avui i als ancians de demà. I és que és això. L'envelliment és un procés cap al qual tots viatgem. I ja veurem en quines condicions hi arribem. 
El to és el de comèdia melodramàtica, però tractada amb sensibilitat i respecte. Crec que val molt la pena. 

Fragilitat

L'envelliment és un procés que ens fa més fràgils i ens mena cap a una situació on el nostre equilibri funcional és més precari. Envellir ens fa una mica més dependents dels altres i, sobretot, més vulnerables a l'adversitat. D'aquí a l'agudització de les malalties que acompanyen molta gent gran només hi ha un pas. I de vegades aquesta agudització, que per a molta gent sana seria fàcilment superable, per a aquest col·lectiu pot resultar fatal. 
La mort forma part de la vida. I la vida només s'entén des de la seva temporalitat que la limita a un temps determinat. No costa acceptar-la si l'entenem com quelcom natural que segueix una lògica biològica. Però per aquest mateix motiu hem de ser sensibles a la qualitat de vida i el benestar dels malalts fràgils. Perquè més enllà dels tractaments que determinen els protocols, cal valorar l'eficàcia i el benestar del malalt des d'una actuació coordinada i global. Hi ha un risc de caure en l'acarnissament terapèutic, tot i que diria que hi ha força sensibilitat entre el col·lectiu mèdic per a evitar-lo, però ha de ser prioritari evitar patiments innecessaris i prioritzar la qualitat de vida independentment de la durada. 
Sempre ens quedarà el consol de saber que cada dia és una successió inesgotable de naixements i decessos que garanteixen la renovació infinita de la humanitat.

LIJ - L'àvia necessita petonets

Ana Bergua; Carme Sala (il·)

L'àvia necessita petonets

Cànoves: Editorial Proteus, 2010

ISBN: 978-84-15047-33-9

L'àvia necessita petonets és un àlbum il·lustrat que acosta el món de les malalties neurodegeneratives als més petits.

Cada cop vivim més anys i esdevé més freqüent a les famílies la situació d'avis que cada cop van sent menys capaços de viure autònomament. És una realitat de la que els més petits no han de restar al marge, que han de comprendre i que requereix també de la seva implicació. I és el que trobem en aquest àlbum:  rigor i sensibilitat en el tractament d'aquesta problemàtica, transmissió en tot moment del respecte que han de merèixer aquestes situacions; sense descuidar tampoc un polsim d'humor, necessari també per alleugerir una mica la seriositat del tema que es tracta.

Voldria destacar un altre dels punts forts de l'àlbum. I és el missatge que malgrat puguem oblidar el nom de les coses o desorientar-nos, una de les darreres coses que perdem és la capacitat de percebre l'afecte dels altres. D'aquí un títol tan tendre i encertat com L'àvia necessita petonets. Quan les medecines no donen més de si, l'únic que podem seguir oferint és afecte i estimació. I aquest em sembla un missatge potent.

Comprendre aquestes situacions ens enriqueix humanament i ens fa créixer com a persones. I això és el que aquest àlbum pot aportar a l'educació dels més petits. A partir de 6-7 anys.

Reminiscència

Imatge obtinguda de la xarxa

De la paraula reminiscència em sedueix la fonètica, però també tot allò que evoca.

La reminiscència estableix connexions entre els nostres records, permet el retrobament amb allò que som i la recuperació de tot allò de nosaltres que sobreviu al pas del temps.  

He trobat la paraula recuperada i utilitzada en el programa d'activitats que segueixen els avis d'una Residència de Gent Gran i he pensat en el valor que té la reminiscència per a una persona d'edat avançada: parlar de la feina que feies, recordar persones estimades, un dia en que t'ho vas passar bé, una pel·lícula que et va agradar, una cançó que forma part de la banda sonora de la teva vida,...

Reminiscències. Records del que forma part de tu. Té la seva importància quan la memòria comença a fallar o bé quan l'Alzheimer es dedica desdibuixar i anar esborrant tot allò que eres.

En certa ocasió vaig trobar casualment en un blog un poema en castellà que descriu amb precisió i encert el drama que amaga aquesta cruel malaltia. El reproduiré per a cloure aquesta entrada:  

Cuando no sepa mi nombre,

cuando me vista de olvido,

cuando mi cuerpo se rinda,

cuando parezca dormido.

Cuando mis pasos se vuelvan,

ni recuerde a qué he venido.

Cuando ya no exista Dios,

y me pierda en el camino.

Cuando ya no quede nada,

cuando sólo quede olvido,

cuando la muerte me siga,

cuando todo parezca perdido.

Mirarte y no conocerte

verte y no saber quién eres,

sin saber lo que es un beso,

ni saber lo que se quiere.

Hasta olvidaré mi nombre,

y el cuerpo en el que he vivido,

y al mirarme en el espejo

hallaré un desconocido.

Sólo te pido en silencio

cuando te mire perplejo

que no olvides tu mi nombre

ni lo mucho que te quiero.

   José Antonio Montaño Gordo