Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

LIJ - Em dic Aran i m'encanta escriure!, de Jaume Cela

Jaume Cela; Anna Clariana (il·lustradora)
Em dic Aran i m'encanta escriure!
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció La formiga groga, 69
96 pp
ISBN: 978-84-15975-86-1
PVP: 8,50€

Em dic Aran i m'encanta escriure! parteix d'una premissa senzilla i propera, però molt eficaç: les propostes d'expressió escrita que fa una mestra al llarg del primer trimestre d'un curs escolar per a preparar el regal de Nadal. 
La gent de la professió hi reconeixerem propostes, recursos i motivacions que ens resultaran familiars; però el que aconsegueix transmetre el conjunt és que escriure és una porta oberta a la imaginació que pot esdevenir plaer i passió. 
Em dic Aran i m'encanta escriure! té un títol entusiasta que pretén engrescar i motivar cap a l'escriptura, però també és una lectura agradable, amb moments d'emotiva tendresa com el que protagonitza l'aparició de Joana Raspall, per a nens i nenes a partir de 8 anys.

Bones raons per seguir escrivint.

Escriure és una de les maneres que tenim de viure. Escrivim perquè creiem que tenim coses a dir, per a sentir-nos vius, per a deixar testimoni de nosaltres mateixos, per a entendre millor la vida. 
De motius n'hi pot haver molts i no cal que siguin transcendents, potser n'hi ha prou amb que ens faci sentir millor. Però ara que tenim un nou any per endavant tinc el desig íntim de seguir tenint coses a dir i ganes de trobar paraules per a expressar-les. D'altres també s'ho han plantejat. Heus aquí el seu testimoni:

"La literatura és la lluita contra el temps. Mentre escrivim tenim la sensació que encara no morirem.
Quan deixem de fer-ho, no sabem ni tan sols si existim”.

Carme Riera (1948)

"Escrivim per escapar de la mort, però també per alliberar les paraules de la presó, de totes les presons." 

Montserrat Roig (1946-1991) 

"L'oblit és un oceà inabastable sobre el qual navega un sol vaixell, que és la memòria." 

Amélie Nothomb (1967)

Entre els lectors i jo

Josep M. Espinàs
Entre els lectors i jo
Barcelona: Edicions La Campana, 2011
195 pp.
ISBN: 978-84-96735-62-0

Josep M. Espinàs és un autor molt llegit. Té la virtut d'expressar-se amb claredat i d'arribar a la gent. La gent el llegeix perquè l'entén, el sent proper i parla de coses que identifiques amb facilitat. 
L'article diari a la premsa durant trenta-set anys ininterrompudament l'ha ajudat a fer-se present, familiar, pròxim. Un element de quotidianitat que forma part de la vida de moltes persones. 
I fruit d'aquesta presència ha rebut un munt de cartes de tota mena. D'això va aquest llibre (em resulta fascinant la facilitat amb que el Sr Espinàs troba idees per a fer nous llibres), de com se li han adreçat els lectors. 
El Josep M. Espinàs, tot i la voluntat de resultar proper i accessible, té clars quins són els límits del seu ofici. És persona discreta, educada i que sempre fa gala del que reclama una mínima cortesia; però no se sent obligat a respondre totes les cartes que li adrecen, ni a concedir favors que s'extralimiten del que correspon a la seva tasca (com llegir obres d'autors novells o fer judicis de valor sobre els escrits d'altri). M'han entendrit cartes que reflecteixen el que els seus articles han representat per a moltes persones ("l'article de l'Espinàs"), perquè també és el que jo he experimentat com a lector de l'AVUI durant molts anys. I em sento retratat quan parla dels seguidors "tímids", d'aquells que reconeixen algú conegut prop d'ells, però que no gosen dir-li res per una barreja de timidesa, respecte i ganes de no voler molestar. Sempre m'ha semblat que si algú va a un restaurant o un teatre hi va per menjar tranquil·lament o veure una obra de teatre i no per aguantar interpel·lacions no desitjades. 
Una vegada més, Josep M. Espinàs parla del seu ofici, de com el veu, de com el sent, dels significats de les paraules, de la relació que ha mantingut i manté amb els seus lectors, de com és ell i de com es veu. Com sempre en el seu cas hi he trobat reflexions d'allò més interessants que m'han fet aturar a pensar i que en molts casos he compartit. 
Un llibre resulta atractiu quan es fa llegir i fa afirmacions que no deixen indiferent.  I aquest ho aconsegueix. 

El meu ofici, de Josep M. Espinàs

Josep Ma. Espinàs
El meu ofici
Barcelona: Edicions La Campana, 2008
165 pp.
ISBN: 978-84-96735-15-6

Voldria confessar d'entrada la meva admiració (paraula que ell rebutja, potser per timidesa) per Josep Ma. Espinàs (1927), l'escriptor i el ciutadà, indestriables l'un de l'altre. Hi ha poques trajectòries al nostre país tan coherents i compromeses com la seva. Sempre ha estat on ha calgut, contribuint des de la seva passió per escriure, amb el seu granet de sorra, a fer possible allò que el país necessitava a cada moment. Tenaç, perseverant, treballador incansable, escriptor d'ofici, cívic, compromès, discret, tímid, modest, irònic;... ha anat construint una obra de gruix que ha comptat amb el favor i la complicitat dels lectors i que mereix la millor de les consideracions. És un prosista brillant amb una destacable producció novel·lística en els seus inicis, nombrosos llibres divulgatius de viatges a peu, altres proses de no ficció on destaca el llibre sobre la seva filla Olga amb Síndrome de Down i d'altres. Sense oblidar un llarguíssim etcètera on destaca sobretot la seva aportació periodística que va iniciar un 23 d'abril de 1976 arran de la fundació del diari AVUI i que ha continuat a El Periódico ininterrompudament des de llavors. Es diu aviat, però són més de trenta-cinc anys d'article diari, més de 10.000 en total. 
Però és que a més a més ha estat un dels fundadors d'Els Setze Jutges i impulsor de la Nova Cançó (va traduir les cançons de Brassens, va agafar la guitarra i s'hi va posar, perquè el moment ho requeria), ha col·laborat en la lletra de l'himne del Barça, ha fet entrevistes per a la televisió i ha estat al darrere d'un segell editorial tan prestigiós com La Campana al costat de la Isabel Martí, on ha trobat una editora que treballa a favor de la qualitat dels llibres que edita, demostrant que es pot competir en el món editorial en català amb criteri, olfacte literari i professionalitat. 
Em sento aclaparat per una tasca tan ingent, que ell viu des de la modèstia, la humilitat i una subtil ironia. Però ja són més de seixanta anys escrivint i publicant després d'uns inicis com a advocat, i construint una obra viva, que connecta amb els lectors i que és llegida, valorada i sentida. 
A El meu ofici aplega diferents reflexions 
sobre l'escriptura, l'ofici d'escriptor i els llibres. 
Com a mestre m'han interessat molt les seves reflexions sobre l'ortografia, però no puc estar més d'acord amb ell quan afirma que una obra literària ha de remoure alguna cosa en el lector, provocar emocions (o transmetre idees, que també pot ser una de les finalitats d'un llibre), i que ho ha de fer amb la màxima claredat expositiva, fent un ús ajustat de les paraules. 
M'agrada quan s'allunya de l'elitisme o critica la intromissió que suposa que un autor vulgui donar indicacions sobre com interpretar una obra. 
Em sorprèn quan confessa l'ús que fa dels diccionaris, preocupat pel significat de les paraules i fer-ne un ús ajustat als seus significats.
És un llibre que m'ha interessat molt de llegir, que m'ha fet aturar a pensar en moltes de les afirmacions que fa sobre tot allò que es mou al voltant de la producció escrita. El trobo un llibre molt personal, que parla de l'ofici d'escriure i com l'ha viscut el seu autor. És el llibre de més de seixanta anys d'ofici on es condensa una visió plena de saviesa de la que ha estat la passió de la seva vida.Les seves reflexions sobre el fet literari són plenes de sentit comú i s'allunyen intencionadament de l'elitisme i la supèrbia d'alguns col·legues. Potser per això m'ha semblat extraordinari el capítol titulat "Apunt de necrològica", dotat d'una fina ironia molt pròpia del seu estil, on encara amb molt sentit de l'humor el final que a tots ens espera i on resumeix brillantment la seva trajectòria. Em permeto de reproduir-lo: 
" El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l'article de l'endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps de formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys. 
Ha estat una persona que havia escrit molts llibres, però quan en començava un altre no estava condicionat pel currículum. 
Va rebre molts premis, que mai va creure merescuts ni immerescuts. Els agraïa, perquè era un ciutadà cortès, però no els tenia en consideració. 
No va creure en la Qualitat sinó en les qualitats, ni en l'Èxit sinó en els èxits, ni en el Lector sinó en els lectors, potser perquè sabia que ell no era l'Espinàs sinó els espinassos. 
Va arribar a vell sense proposar-s'ho, respectant els metges que no li van imposar cap règim ni li van prohibir fumar amb pipa. 
Les seves últimes voluntats són aquestes. Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l'estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d'aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci."
Espinàs en estat pur. Excepcional. Això sí, amb la seva inseparable Olivetti Studio 46, que hi ha coses que formen part d'un i ni la tecnologia pot arribar a canviar. 

L'escriptura, llavors que germinen

Escriure, malgrat el que pugui semblar d'acte màgic pel fet de passar del res (el full en blanc) al tot (el text final) no és quelcom que s'improvisi, que sigui fruit de l'atzar. És un procés que culmina diferents coses i que ara intentaré explicar. 
En primer lloc hi ha allò que es vol comunicar, allò que volem fer arribar als altres. I el tema, la idea, la intencionalitat; no sorgeixen del no res, són fruit de vivències i coneixements que hem anat acumulant amb el pas del temps. És el pòsit que genera l'experiència de la vida. 
Tot això passa per un altre filtre molt personal que són les emocions de cadascú. Tot allò que es viu cadascú ho paeix a la seva manera, amb la seva particular manera de veure les coses, amb la seva sensibilitat. Això explica moltes coses; per exemple, molts escriptors han tractat el tema de l'amor a les seves obres, però cadascú ho ha fet amb un punt de vista particular, únic, donant lloc a una obra també única. I això és el que converteix la literatura en una expressió de la naturalesa humana tan rica com la mateixa varietat de persones que hi ha al món. 
I finalment ens queda el que fa que l'expressió sigui única i diversa, i són la imaginació i la creativitat de cadascú. 
L'escriptura són llavors que germinen alhora en l'expressió única d'allò que ens fa més genuïnament humans.

Escriure, testimoni de vida

Imatge obtinguda de la xarxa

Deia l'escriptora alemanya Christa Wolf (1929-2011) que "El que no s'escriu, s'oblida". I de la mateixa manera que ningú trobarà a faltar la novel·la que no escriguis, cal escriure tot allò que vulguis recordar. 

Escriure és un acte de memòria, un fre a la capacitat que tenim d'oblidar, un testimoni de vida davant l'implacable pas del temps.

Punt de trobada

Imatge obtinguda de la xarxa

Escriure és un punt de trobada entre el que has viscut i el que has llegit, entre el que sents i penses i el que vols comunicar.

Per què escriure?

Maite Carranza
Imatge obtinguda de la xarxa

La gran pregunta. I això és el que va respondre la Maite Carranza en una entrevista publicada a l'Ara el passat dilluns 27 de febrer quan li van plantejar això mateix:

"Per no tornar-se boig. És una manera de comunicar que et permet coneixe’t millor i treure els dimonis enfora. És una introspecció constant en les teves obsessions, preocupacions, angoixes, neures i curiositats,  i en la mesura en què escrius ets capaç d’entendre’t millor a tu mateixa. Escrivint m’he adonat que tenia problemes dels quals no era conscient."
No negaré el valor terapèutic de l'escriptura, però tampoc m'acaba d'agradar la idea de l'escriptor com un esquizofrènic en potència que necessita foragitar els fantasmes que habiten al seu interior. Cadascú sabrà per què ho fa però jo prefereixo pensar que fonamentalment és una forma de comunicar, de posar en ordre el pensament, de fer viva una llengua modelant-la i utilitzant-la en un context de comunicació. I evidentment també és una finestra per on donar sortida als interessos, curiositats i preocupacions de cadascú.
I vosaltres, blocaires, per què escriviu?

Llegir, parlar, escriure

"Llegir fa complet l'home,

parlar el fa expeditiu,

escriure el fa exacte."

       Francis Bacon 

        (1561-1626)

Però els nens i les nenes necessiten la mà i la veu d'un adult per descobrir-ho. I aquí és on entrem nosaltres. És el nostre gran repte.

El cercle virtuós: llegir, observar, pensar, escriure, viure

Hi ha qui pensa que escriure és una mena de do diví, fruit d'una facilitat innata; d'altres que depèn de la inspiració. Crec que no hi ha res d'això o, en tot cas, molt poc. 
Dins l'entorn laboral, quan m'hi trobo, m'incomoda la facilitat amb que algunes persones deleguen hàbilment la responsabilitat de redactar un document o de posar per escrit unes informacions amb excuses del tipus "fes-ho tu, que en saps més", "acabarem abans", "és que a mi em costa",....
És clar que costa. No és fruit de l'atzar. S'ha de treballar i practicar. I és amb aquesta pràctica regular que pots aconseguir certa aparent facilitat. 
A la base de tot s'hi troba la lectura. La lectura nodreix de temes i d'idees, i de models per a expressar-les. L'observació va molt lligada a la reflexió i el pensament. Són els elements que permeten l'assimilació de la lectura i el creixement personal. Hem de ser capaços de reflexionar sobre el que llegim i relacionar-ho amb la nostra experiència de la vida i l'observació atenta del món que ens envolta. Pensar ens ajudarà a escriure, car ens proporcionarà idees que valdrà la pena transmetre. Ara anem tancant el cercle. Arribem al fet d'escriure. Escriure ens ajudarà a pensar i a posar ordre en el caos que pot ser el nostre pensament. Triar les paraules, ordenar-les, canviar-les. Escriure, tornar a llegir, revisar, retocar. No és fàcil, pot costar més o menys, exigeix un cert esforç i pràctica. 
Pensar i escriure ajuden a viure i, per què no dir-ho, també són formes de viure.