Cross, de James Patterson

James Patterson
Cross
Barcelona: Ediciones B, S.A.; 2008
Col·lecció La Trama
392 pp
ISBN: 978-84-666-3211-9

Quan em vaig creuar per casualitat amb aquest llibre i em predisposava a llegir-lo vaig voler saber coses sobre ell i el seu autor. Resulta que James Patterson (1947) és un dels autors més venuts del món, que viu professionalment de l'escriptura, amb la qual ha venut més de 375 milions de llibres arreu del món i lògicament també ha guanyat molts milions de dòlars. Un detall simpàtic de la seva biografia és que ha creat els Premis James Patterson PageTurner dedicats al foment de la lectura i a l'estimació pels llibres, als quals sembla que hi dedica importants quantitats de diners. Ha rebut importants premis i reconeixements, ha format part habitualment de les llistes de llibres més venuts i l'èxit de les seves novel·les ha comportat adaptacions cinematogràfiques i alguna sèrie de TV.
Algunes males llengües diuen que compta amb "col·laboradors" per completar part de la seva abundant producció.
Cross forma part d'una sèrie de novel·les protagonitzades per Àlex Cross, un antic agent de l'FBI doctorat en psicologia. En aquesta entrega, després de patir la pèrdua de la seva esposa i d'haver-se retirat per a cuidar dels seus fills amb l'ajut de la seva àvia, torna a l'acció per atrapar un perillós sicari psicòpata i violador que creu connectat amb la mort de la seva dona. 
La narració es desenvolupa en paral·lel a un doble nivell; el que correspon a ell mateix i el que correspon al psicòpata, amb el que guarda més d'una similitud; fins a confluir a l'escenari final, que compta amb un desenllaç fins a un cert punt previsible, però que conté elements sorpresa.
El que més m'ha interessat d'aquest llibre, però, ha estat descobrir la "fórmula" de l'èxit d'aquest autor. Què fa que aquest llibre enganxi i atrapi el lector, que un cop el comences no el puguis deixar anar, que resulti addictiu com una mala cosa?
D'entrada dir que en poc menys de 400 pàgines hi ha més de 120 capítols. Això vol dir capítols de 2-3 pàgines que es llegeixen en un plis-plas. És una narració molt cinematogàfica, on es desenvolupa una intriga carregada d'acció i on passen coses constantment que l'autor sap fer progressar sense perdre el pols narratiu. Hi ha poca descripció d'ambients o sentiments. Poques pàgines poden considerar-se introspectives. Els diàlegs són força abundants. El llenguatge? No planteja cap exigència al lector. Planer, proper a la parla del carrer. 
Les conseqüències? Una obra que es llegeix pràcticament d'una tirada, que es consumeix amb avidesa i proporciona una distracció satisfactòria. No crec que sigui una obra mestra que em quedi gravada a la memòria més enllà d'aquesta satisfacció immediata, però si agafes una altra novel·la protagonitzada per l'Àlex Gross o escrita pel James Patterson ja saps més o menys el que et trobaràs. I la veritat és que es deixa llegir bé i no deixa males sensacions. 

Entenc que hi hagi crítics que menystinguin aquesta literatura perquè és poc exigent amb el lector i no aporta pràcticament res més enllà d'una simple distracció. Que la considerin un producte de consum banal. Però també he de dir que de vegades m'he trobat amb obres aparentment pretensioses que són un autèntic pal. Els llibres han d'estar escrits per a ser llegits, es deuen a un públic. Un llibre necessita de lectors. Si no, cau en l'oblit. Això és així. I he de dir que té mèrit saber escriure llibres que connecten amb els desitjos d'un públic ampli. Jo això no ho criticaré. Connectar amb el públic, en aquest cas, és sinònim de ser un llibre que t'aporta allò que necessites en un moment donat. I jo, personalment, després de llegir-me el llibre de Bauman (que m'ha aportat reflexions molt estimulants) necessitava una cosa com aquesta, més aviat "lleugera". 
En resum, es tracta d'un thriller trepidant que es llegeix amb avidesa i del que no val la pena fer gaires segones lectures ni anàlisi de valors; per retrobar-te amb el plaer de llegir i comprovar, amb satisfacció, que t'has llegit un llibre de gairebé quatre-centes pàgines sense adonar-te.

El Club Dante, de Matthew Pearl

Matthew Pearl
El Club Dante
Barcelona: Ed Seix Barral, S.A., 2009 (4a reimpressió)
Col·lecció Booket, 1049
592 pp.
ISBN: 978-84-322-1720-3
PVP: 8,95€ 

El Club Dante és dels llibres que va arribar a les meves mans amb l'etiqueta de best-seller i tenia ganes de llegir-me'l per dos motius. D'una banda perquè té una trama que juga amb una obra de referència de la literatura universal com és La Divina Comèdia de Dante. I d'una altra perquè té una trama detectivesca que em feia imaginar punts en comú amb El nom de la rosa, de l'Umberto Eco, que em va resultar una experiència lectora extraordinària. I és un llibre que quan va aparèixer se'n va parlar bé i va tenir una bona vida comercial. Calia, doncs, donar-li una oportunitat. I he aprofitat els dies calorosos d'aquest estiu per llegir-me'l. Són gairebé 600 pàgines i això no és poca cosa. 
Cal dir d'entrada que és la primera novel·la d'un autor jove (tenia vint-i-vuit anys quan es va publicar) i sorprèn el bon coneixement de l'obra de Dante i el bon treball de documentació que ha fet per ambientar amb credibilitat l'obra en el Boston de 1865 un cop acabada la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865). 
Té una arrencada potent, amb uns crims impactants que imiten els patiments dels pecadors a l'infern que es va imaginar Dante. I es desenvolupa a partir de les investigacions d'un grup d'intel·lectuals que es reuneixen periòdicament per a traduir i poder publicar una traducció a l'anglès de La Divina Comèdia a Nord-Amèrica, i que intenten trobar les claus del que passa a partir del coneixement que tenen de l'obra. Les seves investigacions van en paral·lel a les de la policia i es complementen amb la descripció que es fa d'alguns dels conflictes de l'època, com ara el racisme latent a la societat, les dificultats d'integració dels negres a la policia, les tensions entre sectors acadèmics o la problemàtica dels ex-combatents per a reinserir-se a la societat després del que van arribar a viure. 
La novel·la incorpora personatges reals com ara els poetes H.W. Longfellow, J.R. Lowell, i O.W. Holmes; membres del Club Dante que va existir realment; així com l'historiador G.W. Greene i l'editor James T. Fields, que també hi van col·laborar. Això, que és un element que dóna versemblança a la narració, tendeix a llastrar la caracterització dels personatges, que no pot incorporar res que afecti o contradigui la seva imatge pública. 
Tanmateix, el treball de documentació, necessari per a la versemblança dels detalls que fan referència al context històric, no pot convertir-se en pàgines i pàgines d'informacions que tendeixen a trencar el ritme de la narració. Són detalls potser menors o de gust personal, però que per a mi li resten força al conjunt. És una novel·la que amb 200 o 300 pàgines menys potser funcionaria igual de bé.

Matthew Pearl (1975) no és Umberto Eco (1932-2016), però El Club Dante es deixa llegir bé i resulta entretingut si no l'agafes amb gaires pretensions. 
Tinc La Divina Comèdia en la meva llista de llibres importants pendents i potser una de les conseqüències positives d'aquesta lectura és que la trauré del prestatge i la posaré a punt per a un dia d'aquests. Promet! 

Parlem de llegir best-sellers

L'etiqueta best-seller s'utilitza sovint com a reclam comercial a l'hora de vendre llibres. Són llibres que s'han venut bé i que per aquest motiu pretenen contagiar les ganes de comprar-lo i, si pot ser, de llegir-lo per part del seu públic potencial. A l'haver esdevingut una etiqueta comercial tendeix a ser menyspreada per la crítica especialitzada, com si la qualitat fos incompatible amb la comercialitat. Els best-sellers acostumen a ser obres de ficció que donen més importància a la història que expliquen que no pas a la manera d'explicar-la. Per a que un llibre pugui ser llegit per molta gent ha de ser amè i no pot ser gaire complex a nivell de llenguatge. Hi ha llibres que són escrits amb aquesta finalitat, amb la de ser fàcils i entretinguts.
Sempre he tingut certes prevencions cap a l'elitisme que envolta el consum literari. Sóc partidari que cadascú llegeixi el que vulgui i quan li vingui de gust perquè, com ja he dit en altres ocasions, estic convençut que hi ha un llibre per a cada lector i moment. L'únic que li demano a un llibre és que estigui ben escrit i sigui respectuós amb la dignitat humana. 
Els best-sellers són llibres que tenen una segona vida en les edicions de butxaca més econòmiques i que a les llibreries es troben apartats dels expositors que acullen les novetats. 
En general, i amb totes les excepcions que facin al cas, admiro que un llibre sigui molt llegit. Té alguna cosa que el fa atractiu i agrada, quelcom que el fa valorar per part dels lectors. I això, malgrat l'enveja que pugui despertar en el món dels escriptors, resulta meritori.
Els llibres que es llegeixen i agraden creen hàbit i són la porta d'entrada per arribar a d'altres llibres. 
Aquest estiu he ensopegat amb lectors i lectores que han obert un llibre de butxaca amb l'etiqueta best-seller, segurament triat gairebé a l'atzar quan han anat a comprar el diari al quiosc. No en valoraré la qualitat, però estic segur que fomenten la lectura.