Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

Maduresa versus vellesa

Hi ha un punt a la vida en que canvia la percepció que els altres tenen de tu. Deixes de ser vist com un/a noi/a i passes a ser percebut com un/a senyor/a. 

Som en una societat que idolatra el dinamisme, la vitalitat, la imatge pletòrica de la joventut. I per contra, viu amb incomoditat l'envelliment, la malaltia, la pèrdua de facultats, que sovint passen a formar part de cert ostracisme social; com si no volgués exhibir-se aquesta vessant de la vida. 

Què o qui marca la frontera social entre la maduresa, la plenitud, i la vellesa?
La vellesa no deixa de ser una percepció difícilment objectivable. Crec que la maduresa va directament relacionada amb la plenitud mental. Tenir el cap bé dibuixa el contorn de les plenes facultats. La resta del cos s'adapta al pas del temps assumint un progressiu desgast.
Madurar no és decaure sinó entrar en una etapa de plenitud que millora la percepció i l'anàlisi de les complexitats de la realitat.
Ian Robertson, un prestigiós especialista en rehabilitació cerebral, afirma que “les investigacions proven que sovint la gent gran és més eficient que els joves per avaluar cadenes d'esdeveniments complexes, particularment situacions ambigües que impliquen comportaments humans. Els grans tendeixen a veure aquests fets en termes d'interacció entre les circumstàncies externes i les qualitats personals dels individus. Els joves són menys propensos a analitzar els esdeveniments d'una manera tan complexa i madura”.
Doncs això: aprofitar-ho i gaudir-ho.

Envellir

He parlat en algunes ocasions de l'admiració que em desvetlla observar com alguns personatges públics arriben a la maduresa en plena forma. Vaig referir-me a gent com el cineasta Clint Eastwood i el cantautor Raimon. Ho feia des d'una sana enveja, anhelant sumar anys i alhora veure'm capaç d'entendre millor el que m'envolta, il·lusionar-me i sentir-me capaç de donar consells encertats fruit de la meva experiència. 
Llegia dijous la columna del Lluís Llort al suplement Cultura del diari AVUI, i curiosament també es titulava Maduresa (-). En ella feia una aproximació corrosiva al tema, recollint frases que reflectien amb ironia i sarcasme algunes de les limitacions que comporta la suma d'anys. En reprodueixo algunes, no pas perquè en comparteixi el contingut, sinó per la reflexió que proposen:
"La maduresa és quan ja no tenim edat per donar mal exemple i comencem a donar bons consells"; "La maduresa és quan sabem totes les respostes, però ningú ens pregunta"; "La infantesa és l'etapa de la vida en què fem ximpleries davant el mirall; la maduresa és el moment en què el mirall es venja"; "A la maduresa, la teva edat es manifesta a la cintura"; "Saps que has arribat a la maduresa quan tot et fa mal i el que no et fa mal és perquè ja no funciona";.... Podríem seguir. 
Són afirmacions poc complaents, que fan mal si te les prens seriosament, que contenen una mica d'ironia i força mala llet. Però no em treuen la il·lusió d'encetar cada nou dia amb les seves rutines, com una data que cal celebrar només per formar part de la festa de la vida. 
Avui és una data per celebrar. No solament per poder exercir una vegada més el meu dret a vot, sinó per afegir un any més als que ja porto en aquest món, enfilant una edat que comença a ser provecta. I per poder fer-ho en plenitud (o gairebé) de condicions. Que sigui per molts anys. Sempre més i mai menys.

Maduresa

El suplement Presència publicava aquest diumenge passat en el seu número 2037 una interessantíssima entrevista amb en Raimon, que acaba de publicar un nou disc, Rellotge d'emocions, on reflexiona sobre el pas del temps. 
De les moltes coses que diu m'ha cridat l'atenció una d'elles i és la que fa referència al punt de maduresa que et permet expressar allò que has viscut. Deia a l'entrevista que quan ets jove vius moltes sensacions interessants, però et costa trobar la manera d'expressar-les bé; però que a partir de la quarantena pots viure experiències intenses i a la vegada tens el grau de maduresa que et permet expressar-les millor.
Jo, que ja he passat per la quarantena i he entrat a la cinquantena, no puc més que subscriure plenament les seves declaracions. Hi ha un moment a la vida, sense saber massa per què, en que tot aquest pòsit que t'han deixat les experiències que has viscut troben més fàcilment la manera de ser expressades. Esdevé més fàcil trobar les paraules i la manera de posar-les. No és la inspiració, és l'experiència i la maduresa que assoleixes. En certa manera funcionem com els bons vins, que milloren amb el pas dels anys. Potser la carcassa comença a deteriorar-se, però el que viu en el seu fons està en el seu millor moment.
Voldria reproduir tot seguit un paràgraf de l'entrevista que és tot un compendi de saviesa: "En l'art, la dificultat acostuma a venir de l'expressió, no de l'experiència. D'experiències, tothom més o menys en té. El que és més complicat és saber trobar la manera de convertir-les en art. I és a través de l'art que moltes vegades som conscients de l'existència d'aquestes experiències."
És això. No cal afegir res més. Una de les funcions de la literatura és la de sublimar l'experiència de la vida amb l'art de saber triar i posar paraules.
Sento una gran admiració per la trajectòria d'en Raimon, feta de coherència, fidelitat i coratge; resulta admirable haver complert 70 anys, tenir coses a dir i transmetre aquesta magnífica combinació de vitalitat i saviesa. Un exemple més d'esplèndida maduresa.
Voldria acomiadar-me avui amb una de les seves cançons que més m'agraden:

LIJ - Viatge a la fi del món

Henning Mankell
Viatge a la fi del món

Barcelona: Columna Edicions

250 pp.

Col·lecció Columna Jove, 227

ISBN: 978-84-6640-976-6

Henning Mankell, més conegut per les seves novel·les policíaques protagonitzades per l'inspector Kurt Wallander, ha fet una aportació fonamental a la literatura per a joves amb la tetralogia titulada El viatge d'en Joel, que en un retrat ple de sensibilitat i ric en emocions que sedueix i enganxa el lector, narra magistralment les tensions d'un noi en la seva particular transició des de l'adolescència cap al món adult. La tetralogia, formada per les novel·les El gos que corria cap a un estel, Les ombres creixen al capvespre, El noi que dormia a la neu i Viatge a la fi del món ha estat editada per Columna en llengua catalana, després que tots aquest títols fossin publicats inicialment  per separat en castellà per Siruela. Considero que El viatge d'en Joel és dels títols imprescindibles que haurien de formar part de la biblioteca i les lectures d'un jove.

Avui em centraré en Viatge a la fi del món, que tanca la tetralogia dedicada a explicar la història del Joel Gustafsson, el nen que deixa de ser-ho per a esdevenir adult. En aquest darrer lliurament, en Joel, un cop acabada l'escola obligatòria i amb tot el futur per endavant, va a la recerca de la seva mare Jenny, de la qual rep notícies que viu a Estocolm. En Joel farà el viatge amb el seu pare, acabarà trobant la mare, descobrirà que té dues germanes, es respondrà alguns interrogants amb els que havia conviscut i lluitarà per ser i fer realitat els seus somnis. Així, en Joel acabarà enrolant-se en vaixells i esdevenint el mariner que podrà obrir-se a noves realitats i deixar enrere el món petit i tancat on havia viscut fins aleshores.
Esdevenir adult suposa també assimilar la mort de les persones amb les quals t'uneixen vincles afectius. En un dels moments culminants del llibre a en Joel li toca assumir la mort del seu pare, la persona que malgrat les seves febleses i tristors és la que estima. Després de molt pensar decideix que a l'esquela del diari hi digui Samuel Gustaffson, que ha viatjat a la fi del món.
Fer-se gran: prendre decisions, esdevenir, trobar el teu lloc al món, avançar, deixar enrere,...
Un llibre que fa bona la idea que la literatura ha de servir, entre d'altres coses, per a educar les emocions i enriquir la realitat. Una magnífica narració, impecablement escrita i molt enriquidora emocionalment. Imprescindible.
Per a nois i noies a partir de 14 anys.