De la cultura que abaixa la persiana

D'un temps ençà assisteixo a un degoteig constant de tancaments de quioscos de premsa. Els canvis que ha experimentat la societat i el sector de la premsa en paper són determinants per a un futur que es dibuixa més aviat magre. I això no treu valor al que la premsa representa, que té un paper decisiu en la defensa de la transparència, les llibertats i la justícia social. Estimo la premsa quan denuncia escàndols (el més recent el de les condicions retributives dels treballadors del Parlament), ofereix reportatges, articles d'anàlisi i opinió,.... perquè això és el que t'ajuda a entendre millor el món on vius i el que dona valor en un món saturat d'informacions de tota mena. Però això té un preu que no tothom està disposat a pagar, viciat per les informacions gratüites que ofereixen determinats mitjans. 

La premsa va viure una època daurada quan gairebé monopolitzava una bona part del negoci publicitari. Els anuncis pagaven el cost de l'edició d'un diari, que oferien exemplars gruixuts on sobretot el cap de setmana abundava publicitat de tota mena. Avui dia els diaris s'han aprimat molt i se centren bàsicament en el contingut que generen. I el pastís publicitari s'ha desplaçat cap al món d'internet.

Fer un diari val el que val i la publicitat no ajuda gaire a reduir el preu que paga un lector (entre setmana tenim els diaris a 1,50€, 2 els dissabtes i 2,80 els diumenges). Passejar-te per un quiosc és constatar que les piles de diaris s'han reduït considerablement (per gruix i per quantitat) i que més aviat se'n venen pocs, sobretot entre setmana. 

Les webs dels diaris s'actualitzen constantment i ofereixen edicions de pagament que competeixen en temps i cost amb les edicions de paper. Avui dia pots llegir el diari digitalment abans que arribi als quioscos; els quals demanen als seus propietaris una atenció constant cada dia de la setmana. 

Com deia, el panorama és magre; no pel producte sinó per les condicions en que es desenvolupa el negoci. I en aquest context guanya pes la premsa digital.

Els quioscos de premsa són un nou reflex del món que canvia. La premsa és més necessària que mai, però el seu suport tradicional pot acabar passant a la història i fent abaixar la persiana als que en depenen en aquest món cada cop més digital.

El camarot del capità, de Màrius Carol

 

Màrius Carol Pañella

El camarot del capità. El mirador privilegiat d'un director de diari en temps convulsos (2013-2020)

Barcelona: Editorial Destino (Grup 62), 2021

Col·lecció L'Àncora, 270

272 pp.

ISBN: 978-84-9710-319-0

PVP: 20,50€

El camarot del capità és un relat apassionant, per sucar-hi pa, dels darrers anys de la nostra història recent, farcits d'esdeveniments rellevants. Els que va viure Màrius Carol (Barcelona, 1953) com a director de La Vanguardia entre 2013, pocs dies després d'haver-ne fet 60, i 2020, any en que va ser rellevat per Jordi Juan. 

D'entrada ja confessa que el despatx del director del diari imposa; transmet la sensació de ser un centre de poder per on passen polítics influents, governants, empresaris, intel·lectuals, artistes,... I el director del diari és una persona amb nombrosos contactes i fil directe amb l'elit del poder. Persones que se li posen al telèfon i que sempre estan pendents del que publica la capçalera. Perquè La Vanguardia podrà agradar més o menys, però és un diari rigorós que busca explicar la veritat, ben fet i amb informació de qualitat. Intenta ser un diari plural que busca reflectir la realitat i establir ponts de diàleg entre sectors socials d'ideologies diverses; i això el converteix en una referència informativa arreu. 

Màrius Carol, doncs, des de la seva tribuna privilegiada, relata fets i ens fa arribar la dimensió humana dels protagonistes de la història, a partir del tracte directe que hi va tenir. I veus que no tothom és igual, que la humanitat és complexa i diversa i que davant els conflictes hi havia sensibilitats diferents i persones més empàtiques que cercaven solucions. 

Marca distàncies amb el processisme, i malgrat lamentar els excessos judicials i entristir-se per les penes imposades i el dolor que han comportat per a familiars i amics; l'acusa d'haver actuat amb una barreja d'ingenuïtat i incompetència, d'haver fragmentat i enfrontat la societat i d'haver comportat retrocessos per a la societat catalana a nivell d'imatge i capacitat de lideratge. És lògic preguntar-se què s'hi ha guanyat.

Creu en la política, en la capacitat de dialogar i arribar a acords. I ha trobat a faltar empatia tant per una banda com per l'altra.

Les seves memòries són un text amè que es llegeix amb golafreria. Per a seguidors habituals de l'actualitat política potser no hi ha descobertes espectaculars, però per a mi ha estat revelador descobrir aspectes de la dimensió humana dels personatges de primera línia. Me l'he cruspit en un tres i no res.

L'agraïment és la memòria del cor

Fa anys tenia el costum de retallar articles de diari i desar-los entre les pàgines d'un llibre. Podien ser columnes d'opinió, ressenyes de llibres, entrevistes, notícies, obituaris,...; gairebé sempre sobre un escriptor o personatge del món de la cultura. Tot allò que considerés, pels més diversos motius, que mereixia ser preservat de l'oblit. Quedaven guardats entre la coberta o contracoberta i la guarda, o entre les pàgines del llibre sense més. 
Amb el temps i les possibilitats que ofereix la tecnologia he anat perdent aquest costum pretèrit i evitar la degradació orgànica que afecta el paper, sobretot el de diari, amb el pas dels anys. Ara tot això són pdf desats en carpetes que alhora estan desats en un núvol que no se sap on para, però que permet accedir-hi quan en tens necessitat. 
Tot això ve a tomb perquè llegint un llibre de l'Espinàs m'he trobat amb el darrer article que va publicar al diari AVUI, el gener de 1999, tallant de soca rel una col·laboració ininterrompuda al llarg de més de vint-i-dos anys des de la fundació del diari el dia de Sant Jordi de 1976. És un article trist, que denota decepció, malestar i un cert ressentiment; però on no deixa d'agrair la fidelitat dels lectors i on acaba amb la frase que encapçala aquesta entrada: l'agraïment és la memòria del cor. La frase no és de l'Espinàs, l'ha sentit de no sap qui i la recorda. Em sembla una frase absolutament rodona, que diu moltes coses amb poques paraules. 
He pensat que lliga molt amb situacions viscudes aquests darrers temps de lluita contra la pandèmia. Ens hem fet farts d'aplaudir els sanitaris, d'encoratjar-los i d'agrair-los la seva implicació personal i sacrifici. I és que la gratitud és quelcom que queda gravat al cor de cadascú. Agraïm atencions, mostres de cortesia, fidelitats, paraules d'afecte i suport,... I diria que sovint és més important el que sentim que el que fem, o que fem coses pel que ens fan sentir i experimentar. La gratitud ens obre als altres i mostra la part més tendra de la nostra humanitat. Per això aquesta frase em sembla tan magnífica, perquè ens porta a la part més íntima i altruista de cadascú.

Visió

Les històries d'èxit en el món dels negocis van lligades molt sovint a una idea que et permet veure i anar més enllà que els altres. En què es tradueix això quan parlem de cultura i empreses culturals? Doncs en superar determinats prejudicis, en separar el gust personal del negoci, en imposar el sentit pràctic.
Ideològicament pot agradar-te un diari com La Razón, però no rebutges participar en el sanejament del diari Avui en el seu moment perquè saps que hi ha un públic que consumeix aquell producte i és millor donar-li el seu producte que perdre'l. I és que una cosa és el que t'agrada llegir i una altra el que la gent compra. I per al negoci això darrer és el més important. Hi ha hagut editors que han impulsat meritòriament projectes molt personals, lligats al seu gust personal i moguts pel prestigi de determinades obres; però han tingut dificultats quan les seves apostes no han comptat amb el suficient favor del públic. I és que cal tenir clar que una cosa és la crítica, una altra la biblioteca personal i una altra el catàleg de les teves editorials.
El mateix podríem dir de les empreses audiovisuals. Pots sentir-te còmode amb el que transmet una cadena com Antena 3, però si saps que hi ha un públic al que li agraden programes que esgarrapin una mica, com els de la Sexta, doncs igual. Millor controlar-la que perdre aquest públic.
Una cosa que cal reconèixer a un empresari com Lara Bosch, del que pots discrepar i sentir-te a les antípodes ideològiques, és visió estratègica. Haver vist on era el futur, haver sabut diversificar en el moment oportú i créixer espectacularment en un moment en que moltes empreses editorials passen dificultats. 
Com es pot veure en el gràfic adjunt que avui ha publicat el diari Ara, pocs tentacles queden fora de Planeta, i una part molt important de l'edició en llengua catalana, un 70% aproximadament, és a les seves mans.

Tal dia com avui

Sí, just fa un any, va aparèixer un nou diari en català. I fa una mesos, després d'anys de fidelitat a l'AVUI, vaig decidir canviar de diari. Vaig optar per l'Ara. I us he de confessar que estic força satisfet del canvi. M'he tornat a il·lusionar per la lectura d'un diari i el gaudeixo de valent. Té molts elements d'interès, i no voldria destacar-ne uns i no esmentar-ne d'altres. És un diari on és fàcil trobar cada dia informacions i reflexions atractives. 
Treure un diari en català en els temps que corren era i és una aposta arriscada. Però més enllà d'un cert grau d'inconsciència i atreviment veig que també hi havia una valenta i forta convicció en el que es volia tirar endavant i en el futur d'aquest país. Al llarg d'aquest any s'ha anat millorant el producte i les xifres de difusió parlen de consolidació i creixement  de les vendes i del nombre de lectors. S'ha sabut fer un bon diari, atractiu, ben dissenyat, amb rigor i claredat expositiva, en interacció permanent amb els seus lectors, present a Internet i a les xarxes socials. I aportant un punt de vista nacional català a l'anàlisi de la realitat. S'ha fet un bon producte i ha trobat el seu lloc en un context de baixada de vendes de la premsa escrita. Segons la informació publicada ahir es venen sobre 15.000 exemplars diaris entre setmana i més de 20.000 el cap de setmana. Diria que no està gens malament. I a més a més és líder a la xarxa amb unes xifres molt bones. 
Des d'aquí només voldria felicitar als impulsors del projecte, per la tenacitat i la convicció demostrades; i encoratjar-los per a seguir fent millorar i créixer l'Ara. És un desig sincer que no voldria ser afalagador en excés i que expresso des de la satisfacció per l'opció feta. 
I als qui encara no coneixeu aquest magnífic mitjà de comunicació català, voldria convidar-vos a descobrir-lo i a deixar-vos seduir per la seva oferta.

Ja he triat!

En una entrada anterior vaig comentar la meva decepció pels canvis que afectaven el diari AVUI arran de la seva fusió amb EL PUNT. No m'agradava el que en sortia perquè segons el meu parer desvirtuava el projecte del que havia estat el diari des de la seva fundació i esdevenia un producte amorf amb una identitat desdibuixada que barreja coses que no s'haurien de barrejar en excés (un diari ha de deixar clar si vol ser un diari d'informació local o un diari d'informació general des d'una determinada òptica. I barrejar gaire això crea disfuncions i allunya lectors que busquen el segon plantejament).
He estat estudiant alternatives i finalment, aprofitant que acabava la meva subscripció anual, he pres una decisió en aquest sentit. Em passo a l'ARA. Primer de tot voldria dir que m'ha semblat un diari ben fet, amb una idea clara del que vol aportar i amb un bon nivell de llengua. La informació està ben elaborada, tria bé els temes informativament rellevants del dia, proporciona enriquidors elements d'anàlisi de l'actualitat i compta amb bons col·laboradors (molts són antics col·laboradors de l'AVUI). M'ha semblat un bon producte, d'esperit jove, ben dissenyat (tot i que potser no caldria l'excentricitat d'haver de girar el diari quan arribes a la meitat; però és simpàtica la idea de poder-lo començar tant per davant com per darrera, car té dues portades), modern (elabora una mateixa informació pensant en totes les plataformes de distribució), fins i tot agosarat en la incorporació i tractament de determinats continguts. M'ha agradat que sigui un diari preocupat pels temes educatius (el dissabte publica l'interessant suplement Ara criatures). Potser m'agradaria més i més variada informació esportiva i a nivell de suplement cultural encara enyoro l'AVUI Cultura de les millors èpoques; però tot és acostumar-s'hi. Crec que com a diari pot trobar el seu públic, satisfer un ampli ventall de lectors (tot i adreçar-se significativament a gent de mitjana edat, urbana, amb presència a les xarxes socials), té personalitat, és un producte 100% català i m'agradaria (tot i que són temps difícils per a la premsa escrita) que tingués públic i futur. De moment jo aposto per ell, però també voldria (tinc el cor dividit pel pes de molts anys) que el PUNT AVUI trobi continuïtat malgrat no compartir el plantejament que han fet. Voldria creure que hi ha públic lector suficient per a varis diaris en català. Per damunt de tot m'agrada que hi hagi premsa en català per triar, per tot el que significa de normalitat a la nostra societat.

Això se'n va en orris

D'entrada confesso que sóc lector i subscriptor del diari AVUI. Estimo el diari, pel que és i pel que representa. Un diari nacional català que t'explica el món des d'una òptica catalana amb pluralitat. Fet i pensat en català. Als quioscos des de la Diada de Sant Jordi de 1976, simbolitzant com cap altre la voluntat de recuperar i normalitzar l'ús de la llengua catalana. A la premsa, però sent durant molt de temps un model de llengua per a tothom. 
Els rumors que corrien per la xarxa des de feia uns dies parlaven de fusionar les capçaleres d'El Punt i de l'AVUI. Ara ja han estat confirmats: hi ha fusió, "El Punt AVUI". Les declaracions dels responsables de l'empresa parlen d'unir el millor de les dues capçaleres, de garantir el futur del diari, de que sense viabilitat econòmica no hi ha futur, bla, bla, bla. És possible que tinguin una part de raó, però per a mi hi ha una cosa clara: un diari ha de respondre a un projecte, a una idea; i per això, malgrat les greus dificultats econòmiques, ha tirat endavant durant 35 anys. Ja he explicat el que era l'AVUI. El PUNT és un altre projecte de diari més vinculat a la informació local. I quan a casa ens hi vam subscriure va ser un gest de suport i compromís al que representava l'AVUI. El que hi haurà a partir del 31 de juliol desdibuixa el projecte. No compraré El Punt AVUI per la informació local, per això a Manresa ja tenim el Regió 7; i no compraré un diari que només sigui el que és per raons econòmiques i no empresarials de projecte de diari. Ho dic amb dolor, però el diari que m'ha acompanyat durant molt de temps al llarg dels últims 35 anys morirà el proper 30 de juliol. Espero equivocar-me i tant de bo la decisió empresarial sigui un èxit i compti amb el favor dels lectors; però el producte periodístic ha iniciat des de fa un temps un procés de deteriorament amb la pèrdua de destacats col·laboradors i cert empobriment general.
Això se'n va en orris, però per sort hi ha alternatives. Les estudiaré.

El triomf de la tenacitat

Cada diada de Sant Jordi representa un aniversari molt especial per al diari AVUI. Ja en van trenta-cinc des d'aquell llunyà 23 d'abril de 1976 en que va sortir al carrer el número 1. Un petit miracle, fruit de la tenacitat i convicció que un diari en català havia de ser el més normal del món a Catalunya. A hores d'ara allò, que en aquell temps va ser excepcional i que ha hagut de superar obstacles de tota mena i greus dificultats econòmiques, ha esdevingut la norma. I tenim com un fet habitual llegir premsa en català. Ha estat la premsa comarcal, l'edició en català d'El Periódico, l'Ara i, des d'ahir, l'edició en català de La Vanguardia. La Vanguardia ja és el diari en català amb més subscriptors, i la suma de tots els exemplars de diaris que es publiquen en català convida a l'optimisme. Vull ser optimista. El que amb l'Avui va ser excepcional ara ha esdevingut habitual, i les empreses més poderoses de mitjans de comunicació han hagut de vèncer velles resistències i cedir davant la demanda de diaris en català d'una massa creixent de lectors. Hi ha demanda, hi ha públic i hi ha negoci, malgrat una certa crisi en el sector de la premsa escrita. 
És el triomf de la tenacitat, de creure en el que fas, de convertir-nos de mica en mica en un país normal.