Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer
Rimas y leyendas
Penguin House, 2021
496 pp.
ISBN: ‎978-84-91050-33-9

Com a lector, una de les motivacions que he experimentat per a entomar la lectura d'un llibre, és la de connectar el text que tinc a les mans amb indrets per on m'he mogut i la inspiració del seu autor. És el cas de Gustavo Adolfo Bécquer i Fitero, a Navarra.

Sembla ser que Bécquer, malalt de tuberculosi, i tal com ell mateix esmenta a la Leyenda La cueva de la mora, va passar uns mesos a Fitero l'estiu de 1861 per a tractar-se amb les aigües del seu conegut balneari. I fins fa poc, a l'habitació 350 d'aquest renovat hotel hi ha hagut una placa per a recordar el pas del poeta per aquella habitació. En la meva estada hi he compartit paisatges, vistes, camins i indrets pintorescos que de ben segur van deixar la seva empremta en la sensibilitat del poeta i que d'alguna manera formen part de les seves creacions.

Bécquer és considerat un autor canònic de la
literatura castellana, d'aquells que et feien llegir quan la literatura formava part dels plans d'estudis.

M'he retrobat amb versos cèlebres, bellíssims, d'aquells que havia memoritzat cinquanta anys enrere, plens de musicalitat, amb un acurat treball de la rima; tot i que sempre prioritza el contingut i el que vol transmetre als condicionants formals.

Cueva de la Mora

Bécquer m'ha semblat un poeta intimista, pur, desproveït de retòrica, que tria els mots amb precisió tot cercant la bellesa.

A les Rimas ens parla de la seva concepció de la poesia, com si fos un recipient que es va omplint amb tot el que veiem i sentim; i del paper del poeta, que és el que ha de treure el que ha acumulat, tot cercant les paraules precises per a fer els poemes.

Els seus temes recurrents són l'amor i el desamor; i els patiments que li provoca no sentir-se correspost i la traïció als seus sentiments.

    Les llegendes són històries que generalment no tenen autor conegut i que la gent del poble ha sabut transmetre oralment de generació en generació, passant a formar part, així, de la cultura popular. Compten amb elements fantàstics, de vegades sobrenaturals. I les seves tenen una ambientació lúgubre, tenebrosa; on sovint la nit sempre sempre és present i on descobrim escenes vaporoses que ens endinsen en mons onírics. 

Un altre element que destaca són els monuments que hi apareixen com a escenari de les històries, edificis en runes, abandonats, on sembla possible qualsevol fantasia i que evoquen un passat en conflicte, com per exemple els enfrontaments entre cristians i sarraïns a l'Edat Mitjana, o més recentment la Guerra del Francès.

I és que Bécquer, de molt jove, va escriure una Historia de los Templos de España, tenia molts coneixements d'esglésies  de Toledo (crec que n'era el primer volum) i és possible que s'hagués documentat sobre l'imponent monestir cistercenc de Fitero, que reconeixem a El miserere. 

A Fitero potser només hi va estar aquell estiu de 1861, però on sí que hi va fer estades més regulars amb el seu germà va ser al monestir de Veruela, al Moncayo, prop de Saragossa. Aquí hi va escriure les seves Cartas desde mi celda i bona part de les seves llegendes que tenen per escenari indrets de la zona del Moncayo (i que subtitula com a leyenda soriana, aragonesa, toledana,...). Amb Bécquer tot aquest patrimoni de llegendes populars assoleix categoria literària, peces d'autor (publicades inicialment a la premsa de l'època), que són tal com ens han arribat fins avui.

La presència de Bécquer a Fitero s'ha sabut aprofitar i convertir-la en un atractiu turístic i cultural; des de la celebració del 150è aniversari de la seva mort fins a la creació de rutes amb el seu nom que passen per indrets referits a les seves llegendes o el balneari que du el seu nom.

Avui dia es llegeix poca poesia, que requereix d'un ritme pausat, reflexiu, allunyat dels ritmes que imposa la narrativa i el ritme de vida actual. Llegir a Bécquer és recrear-te en la paraula, en els seus significats, rellegir, tot analitzant les rimes que regalen la musicalitat al poema.

I llegir les seves Leyendas és endinsar-nos en un dels millors exemples de la literatura post-romàntica. 

Val la pena provar-ho i gaudir del que l'ha convertit en un clàssic.

De la poesia a l'espai públic

És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.

Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 

Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 

Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!         

Odissea, d'Homer

Homer
Odissea (traducció de Joan F. Mira)
Barcelona: Edicions 62, s.a., 2016
Col·lecció La Butxaca
480 pp.
ISBN: 978-84-99309-89-7
PVP: 11,95€

Deixeu-me dir d'entrada que ningú ha d'estar obligat a llegir res, però que hi ha obres que són una referència en una cultura, que han exercit una influència en tot el que ha vingut després, que conserven uns valors al llarg del temps. I que com a lector que estima la literatura (entesa com l'art d'escriure) és fins a cert punt un deure entomar en algun moment de la vida la lectura d'aquelles obres que es consideren clàssiques. I com a lectures exigents que són cal saber triar el moment en que pots dedicar l'esforç que requereixen. 
Si ara fa dos anys vaig llegir-me La Ilíada, tenia pendent completar-la amb la lectura de l'Odissea. I això he fet. Una experiència lectora que no oblidaré. 
D'entrada voldria destacar la traducció del Joan F. Mira, que ha estat capaç de traduir els versos dels vint-i-quatre cants del poema original en hexàmetres que mantenen tota la força narrativa de l'original, aconseguint que la lectura no sigui encarcarada ni

feixuga. A més a més, cal agrair al traductor que hagi inclòs un petit resum que encapçala cada cant i que permet anticipar contingut i contextualitzar el que tot seguit llegiràs.
L'Odissea és un poema, sí, però que es llegeix com una novel·la. 

Per què és important? Crec que perquè mostra les característiques de la literatura tal com l'entenem avui dia. La literatura recrea la realitat, la sublima. Pot recórrer a la fantasia i la imaginació, però ho fa amb la voluntat de sacsejar les nostres emocions. Llegint patim, ens apassionem, ens alegrem, estem intrigats,... I ho fem al costat dels personatges de les històries. Perquè en això consisteix l'art d'escriure que és la literatura.
En això, l'Odissea seria un text fundacional de la literatura que consumim al segle XXI. 
Destacaria també la plasticitat de les descripcions d'alguns passatges. Les de les tempestes al mar tenen una força increïble, i la de la venjança final sobre els pretendents és digna de les millors pel·lícules d'acció del cinema contemporani. 
S'ha de ser molt bon escriptor per aconseguir això (i estem parlant d'un text de fa 2700-2800 anys). 

Què narra l'Odissea? A l'Odissea es distingeixen clarament dues parts. A la primera es narra l'accidentat viatge d'Ulisses de retorn a Ítaca, després de la guerra de Troia, amb episodis que fan gala de la fantasia de l'autor i dels perills i les temptacions que formen part de tota vida. La segona part, un cop arriba a Ítaca, és la història de com trama la venjança contra els pretendents de la seva dona i de les seves propietats, que té instal·lats a casa seva esperant la certificació de la seva mort, per apropiar-se de tot allò que li correspon. 
Però és més coses. És la història d'amor entre Ulisses i Penèlope, teixida amb una lleialtat a prova de tot al llarg de vint anys d'espera. És la història també d'un fill que vol recuperar un pare absent durant tants anys, i que arriscarà la seva vida per saber d'ell. És la història també de l'amistat i la lleialtat del porquer i del bover, que col·laboren amb Ulisses en el seu afany de justícia. 
L'Odissea, sense ser una narració històrica, també ens acosta a la vida d'una societat de fa al voltant de tres mil anys; com vivien, què menjaven, de que treballaven, què celebraven, quins eren els seus valors, en què creien,... 
Prens consciència també de la relació ancestral dels humans amb la religió, amb la idea que hi ha una voluntat superior que controla el nostre destí, que hi ha quelcom que ens transcendeix. 
Com veieu, una obra amb molts elements d'interès, clàssica, per a gaudir i créixer com a lectors.

Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent; Salvador Dalí (il·lustracions). 
Pròleg de Ventura Gassol
Les bruixes de Llers (llibre de poemes).
Publicat inicialment el 1924. 
Epub que pren com a edició de referència la de Montserrat Vayreda i Jaume Maurici, publicada l’any 1977.

El 2018 és l'any Carles Fages de Climent coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort (1902-1968). És un dels grans escriptors catalans del segle XX i un dels grans noms del noucentisme, avui força desconegut, però amb una extensa obra de gran qualitat que cal anar descobrint i posant en valor. 

Carles Fages de Climent (1902-1968)

Llegint els poemes m'ha sorprès la riquesa lèxica (he hagut de recórrer sovint al diccionari, i no només el de l'IEC, sinó també el Català, Valencià Balear d'Alcover  i Moll), la precisió amb la que fa rimar el text i el respecte escrupolós cap a les formes poètiques que conrea. Una obra desenvolupada amb gran rigor per un escriptor de poc més de vint anys acabats de fer. I no només demostra dominar un llenguatge culte i la tècnica per escriure poemes sinó que recrea un paisatge en tot moment reconeixible, el de l'Empordà més rural i narra amb eficàcia rondalles i llegendes ancestrals de bruixes i altres personatges que formaven part de l'imaginari popular.
El volum consta amb dos col·laboradors de luxe, els dibuixos d'un joveníssim Salvador Dalí (encara no havia fet els vint anys), amic personal de Carles Fages de Climent; i un pròleg de Ventura Gassol, poeta també i que va esdevenir conseller de Cultura durant la IIa República.
Una petita joia que val la pena descobrir. 

Podries, de Joana Raspall

Ara que el drama dels refugiats ha esdevingut tristament un tema d'actualitat gairebé diari, reconforta trobar un poema que en descriu amb precisió i bellesa la crua realitat i que facilita una comprensió empàtica de la situació que viuen. Crec que és una gran eina que permet el seu treball en el món educatiu i que compta amb el magnífic suport d'una iniciativa com la de Poesia dibuixada.


Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en un altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries ....podries...

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

(Del recull Com el plomissol, publicat a la Galera el 1998)



POESIA DIBUIXADA és un projecte literari i multimèdia impulsat per celebrar els 15 anys de LletrA com una col·laboració de la UOC i Catorze.cat, que enguany ha rebut el Premi Nacional de Cultura.
L’art, la poesia i l’audiovisual es fusionen per oferir una experiència lectora innovadora a partir de la creació de breus obres d’art audiovisuals. Cadascuna de les poesies dibuixades integra un poema d’un autor o autora clàssic o contemporani, la veu de Sílvia Bel i les il·lustracions de Marta Bellvehí, que hi posa el color amb les seves pinzellades d’aquarel·la i línies a llapis; convertint la lectura de poesia en un veritable plaer per als sentits.

Batec de paraules, de Joana Raspall

Joana Raspall i Juanola; Carme Arenas (de la introducció)
Batec de paraules. Poesia Lírica Completa
Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa edicions, 2013
616 pp.
ISBN: 978-84-92745-73-9
PVP: 22€

He de dir en primer lloc que la lectura d'aquest llibre m'ha suposat la descoberta d'una autora de gran qualitat. La Joana Raspall va viure cent anys amb humilitat i discreció i d'ella coneixia els poemes que havia escrit per als infants (i que havia triat per a treballar la poesia amb els meus alumnes) i sabia que havia treballat de bibliotecària i que havia fet aportacions al món de la lexicografia col·laborant en l'elaboració de diccionaris. 
El present volum compta amb una documentada introducció de la Carme Arenas que aporta informació biogràfica i les claus per a valorar la seva obra. Tot seguit hi trobem els cinc títols que es van publicar entre el 1991 i el 2010 (quan ja s'acostava a la vuitantena i fins que va estar a punt d'esdevenir centenària) de la seva poesia lírica: Ales i camins, Llum i gira-sols, Arpegis, Instants i Jardí vivent. A més a més s'hi ha afegit obra inèdita. El conjunt impressiona per la quantitat, la qualitat i la temàtica. 
La Joana Raspall va ser una persona inquieta que va treballar per tot allò que va considerar necessari per a servir el país i sempre amb un sentit de la llengua. I aquí podem incloure els seus plantejaments per a desenvolupar espais propis per als infants a les biblioteques (que avui comencen a ser una realitat reeixida a totes les biblioteques) i la seva dedicació a la poesia infantil. En un moment donat es va adonar que els nens necessitaven trobar una poesia adequada a les seves capacitats, amb un llenguatge senzill però comunicatiu que esdevingués una eina eficaç per a que la poesia pogués ser gaudida i compresa. I això volia dir oferir poemes que juguessin amb els elements musicals del llenguatge i oferissin una experiència estètica

plaent. I s'hi va posar sense deixar de banda que els nens no només s'ho havien de passar bé i prou llegint els seus poemes sinó que també havien de fixar-se en les coses que hi havia al seu voltant i reflexionar-hi. És a dir, la poesia com a eina educativa. 
Ella deia que "feia escaleta", és a dir, posava els primers graons per fer-los perdre la por al llenguatge de la poesia, per motivar-los, i perquè de grans poguessin enfrontar-se a poemes més complexes. I feia això conscient que així no guanyava cap mèrit de poeta, que seria una tasca no gaire valorada; però que ella entenia com un acte de servei necessari. 
La Joana va escriure sempre i des de ben joveneta teatre i poesia. I sorprèn descobrir el mestratge de Carles Riba, el rigor per la forma en forma d'haikús i tankes, els seus poemes només amb monosíl·labs i les temàtiques que tracta. Els seus poemes parlen de la natura, d'animals i plantes; però també del pas del temps, de l'amor, la mort, del sentit de la vida,... sense deixar de banda la crítica social (sobretot quan critica el consumisme i la banalitat que envolten la celebració del Nadal). Hi veiem una Joana atenta i sensible al que passa al seu voltant, impregnada d'un vitalisme encomanadís. 
Voldria destacar la seva visió de l'amor, on reivindica la tendresa i la comunicació afectiva per donar consistència a la relació. 
En definitiva, crec que es tracta d'un llibre extraordinari que aporta brillantor a la celebració del centenari de la seva autora (que va morir dos mesos després de la publicació del volum) i que dóna motius per a gaudir reiteradament dels seus poemes.
De la seva extensa obra us deixo aquesta tria, que és molt personal i que no pretén ser exhaustiva: 

Amics - Certesa - Confiança - Dos mots - El nostre pis - El paper en blanc - El rellotge - Els llibres - Estimo les lletres - Inseguretat - Música llunyana - No posseeixo res - Parlem d'amor - Plenitud - Quan parla l'esperit - Quin amor - Sempre al mirall - Si el món fos - Vull -.

Haikú

A una altra terra
pretenen arrelar-me,
les lleis dels altres.

Joana Raspall (1913-2013)

Poques vegades algú ha estat capaç de condensar amb tanta lucidesa en les catorze síl·labes de l'haikú l'hostilitat d'una política.

S'amaga el sol

S'amaga el sol, 
l'aire es refreda. 
I cada color
s'esvaeix dins la foscor.

Caldrà esperar 
una nit sencera 
per tornar-los, 
amb la llum, a veure.

Et mereixes un poema

Aquests versos parlen de tu, biblioteca: 

Sala central de la Biblioteca del Casino de Manresa

Passeu,
entreu,
és casa nostra,
casa de tots.

Portes obertes
i camins per traçar.
Tresors amagats, 
saviesa a grapats.

Màgia de lletres, 
amb cor de colors.
Llum per a xiquets
i per a grans inquiets.

Passeu,
entreu,
tot un món
us està esperant.

Autora: Sàlvia

Elegia

En el meu jardí secret
es marceix el desig,
mentre s'il·luminen vells somnis,
fets de paraules,
que m'acompanyen dia i nit. 

Postes

Acabem d'entrar a l'hivern i segueixen acompanyant-nos dies freds però lluminosos, de cels clars, que gaudeixen d'una plàcida suavitat en les seves hores centrals. Són hores agradables que voldries allargar per gaudir de la seva llum, però aviat es veuen sorpresos per la posta, que en aquests dies més curts i més freds s'esdevé amb rapidesa, tot substituint la suau calidesa de les tardes lluminoses per la fredor que s'imposa quan enfosqueix l'horitzó. El que les alenteix és pensar en tot allò que hi hem viscut, en el que les ha fet úniques i diferents.
La desapareguda Joana Raspall parlava així de les postes:

"La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos."

Joana Raspall (1913-2013)

Les paraules d'un gran poeta

"L'avui és l'ahir que et pots permetre."

Francesc Garriga Barata (1932) 

Tomas Tranströmer

Sempre seran un misteri per a mi els motius que mouen els membres de l'Acadèmia Sueca a concedir el Premi Nobel de Literatura. Suposo que la geopolítica hi deu tenir molt a veure. 

L'any 2011 es va concedir al poeta suec Tomas Tranströmer (1931), d'escassa producció però força valorat en l'àmbit anglosaxó i germànic, que també és psicòleg (treballant en l'àmbit penitenciari i en el dels discapacitats) i traductor. Aquí era i segueix sent un gran desconegut fora de cercles molt reduïts i amb una difusió limitadíssima de la seva obra. Un desconeixement que ni la rellevància del premi ha contribuït a minvar. 

Només poden trobar-se alguns poemes seus en l'antologia Poetes suecs del segle XX, editada per Columna el 1995 i pel seu poemari La plaça salvatge, publicat per Perifèric el 2007. 

La meva descoberta de Tomas Tranströmer es redueix a pocs poemes i la veritat és que m'atrau el que expressa i suggereix. Crec que aporta una mirada diferent, introspectiva, que es mou en un terreny tan difícil com el de les ambigüitats de la consciència i dels sentiments. 

Us deixo dues mostres de la seva poesia que m'han agradat força:

Del març del 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules,
paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula. 

Breu pausa durant un concert d'orgue

L’orgue deixa de sonar 

i es fa un silenci sepulcral a l’església,

però només uns segons.

Aleshores el tènue brunzir del trànsit 

penetra des de fora, el gran orgue.

Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit

que fa la volta als murs de la catedral.

El món exterior hi llisca 

com un film transparent 

i amb un combat d’ombres en pianissimo.

Com si fos un soroll més del carrer 

sento el batec d’un dels meus pols en el silenci,

sento els giravolts de la sang, 

la cascada que s’amaga dins meu, 

i que m’acompanya arreu,

i tan proper com la meva sang 

i tan llunyà com un record 

de quan tenia quatre anys

sento el camió de gran tonatge que passa 

i fa tremolar els murs siscentenaris.

Res no pot ser més diferent dels braços de la mare

i tanmateix, ara sóc un nen

que de lluny sent com els grans parlen, 

les veus dels guanyadors i dels perdedors es confonen.

Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. 

I les columnes s’alcen com arbres estranys:

sense arrels (només el terra de tots) 

i sense capçada (només el sostre de tots).

Revisc un somni. 

Em trobo en un cementiri i estic tot sol. 

El bruc resplendeix arreu fins que es perd de vista. 

Qui espero? Un amic. 

Per què no arriba? Perquè ja és aquí.

Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.

La landa brilla amb un lila més i més intens –

no, d’un color mai vist... 

fins que la claror pàl·lida del matí

travessa xiulant la parpella 

i jo em desperto amb aquest POTSER immutable 

que em porta per aquest món dubitatiu.

I cada imatge abstracta del món 

és tan impossible 

com el dibuix d’una tempesta.

A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, 

tot un metre de prestatgeria, 

hi vaig aprendre a llegir.

Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,

creix dins de cada ànima,

s’escriu des del naixement, 

centenars de milers de pàgines 

premudes les unes contra les altres

i tanmateix, encara hi cap aire! 

Com fulles tremoloses al bosc. 

El llibre de les contradiccions.

El que hi diu canvia a cada moment, 

les imatges es retoquen elles mateixes, 

les paraules s’agombolen.

Una onada travessa rodolant el text, 

seguida d’una altra onada, i una altra...

Versos que m'arriben a l'ànima - V

"Un poema no hauria de significar 

sinó ser." 

Dos versos del poema Ars poetica del poeta nord-americà Archibald MacLeish (1892-1982) que defineixen a la perfecció l'essència de la poesia.

Un poema hauria de ser palpable i mut
com un fruit rodó,
mut
com els antics medallons al polze,
silenciós com la pedra gastada
de l'ampit on la molsa s'ha escampat.
Un poema hauria d'existir sense paraules,
com el vol dels ocells.
Un poema hauria de restar immòbil en el temps
mentre la lluna s'encimbella,
i abandonar, tal com la lluna abandona 

branca a branca, 

els arbres embullats de nit,
abandonar, com ho fa la lluna entre les fulles hivernals,
record a record, la ment. 

Un poema hauria de restar immòbil en el temps
mentre la lluna s'encimbella.
Un poema hauria de ser igual a:
no és veritat.
Per a tota la història del dolor
un pòrtic buit i una fulla d'auró.
Per a l'amor
les herbes vinclant-se i dues llums damunt la mar.
Un poema no hauria de significar
sinó ser.