Del que cal construir dia rere dia

Cada dia des de fa any i mig ens despertem i convivim amb notícies del conflicte que enfronta a Ucraïna i Rússia. Potser és la guerra que sentim més propera, més a tocar de les nostres fronteres i en la que tendim a implicar-nos més emocionalment. Però ens arriben també notícies d'indrets més llunyans com ara el Iemen, Etiòpia, el Sahel, Afganistan, Iran, Congo, Haití,... Notícies d'enfrontaments, atemptats, morts, crisis humanitàries,... Sembla com si la violència i la resolució dels conflictes per la força fossin la norma i l'estat natural de les coses. Me'n faig creus que ho anem normalitzant amb una creixent insensibilitat, com si no s'hi pogués fer res. D'altra banda també és ben cert que si no ens poséssim una cuirassa per distanciar-nos una mica de tot plegat acabaríem col·lapsant davant el dolor emocional que ens provoquen totes aquestes situacions i les seves víctimes.

Per això crec que cal donar valor a la pau, perquè s'ha de guanyar en el dia a dia en base al diàleg, l'entesa i el pacte. La pau no ens ve donada, l'hem de saber construir i preservar-la.

LIJ - Sadako i les mil grues de paper, d'Eleanor Coerr

Eleanor Coerr; Eva Sánchez (il·lustradora)

Sadako i les mil grues de paper (traducció d'Albert Nolla)

Barcelona: Animallibres, 2020

Col·lecció L'Arca; 3

80 pp

ISBN: 978-84-17599-82-9

PVP: 11,95€

Sadako i les mil grues de paper (1977), publicat a la col·leció L'Arca (nº 3) d'Animallibres,  és un llibre preciós per tot el que transmet. Narra la història de la Sadako Sasaki, una nena que va veure truncades totes les seves expectatives quan li van diagnosticar una leucèmia com a conseqüència de les radiacions de la bomba que es va llençar sobre Hiroshima durant la Segona Guerra Mundial. 

El relat traspua emotivitat, perquè suma la seva lluita (que enllaça amb una llegenda japonesa segons la qual si aconsegueixes fer mil grues de papiroflèxia se't concedirà un desig. I és el que ella intenta, fer aquestes mil grues per a recuperar la salut; d'aquí el títol del llibre), la calidesa del suport afectiu que rep per part de la seva família i també de la infermera que l'atén a l'hospital i finalment la tristor que embolcalla el relat quan s'imposa l'inevitable desenllaç que l'espera. 

És una història que hauria de permetre parlar de les guerres i del rastre de destrucció, dolor i pèrdua que deixen. Perquè, en el fons, la història de la Sadako, com tantes d'altres, és un al·legat a favor de la pau.

Val molt la pena l'Epíleg que tanca el llibre on, entre d'altres, se'ns diu el següent: "...Els seus amics van començar a somiar amb la idea de dedicar un monument a la Sadako i a tots els infants que havien mort a causa de la bomba atòmica. Joves de tot el país van ajudar a recaptar diners per al projecte. I, finalment, el seu somni es va fer realitat. L'any 1958 es va inaugurar una estàtua al Parc de la Pau d'Hiroshima. La Sadako està plantada al capdamunt d'una muntanya de granit que simbolitza el paradís, aguantant una grua daurada amb els braços estirats. En honor seu es va crear un Club de Grues de Paper. Els membres del club encara deixen milers de grues de paper al peu de l'estàtua de la Sadako cada 6 d'agost (aniversari del llançament de la bomba), el Dia de la Pau. El desig que demanen està gravat a la base de l'estàtua: Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària, que es faci la pau al món".

Val molt la pena que es conegui la història de la Sadako Sasaki en l'emotiu relat que va escriure l'Eleanor Coerr. A partir de 10-11 anys.

LIJ - L'interrogant gegant, d'Eulàlia Canal

Eulàlia Canal, Sebastià Serra (il·lustrador)
L'interrogant gegant
Barcelona: Animallibres, 2017
40 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 40
ISBN: 978-84-16844-42-5

PVP: 15,95€

Si en un conflicte bèl·lic els soldats pensessin fredament en el que fan, si valoressin per un moment contra qui disparen o llencen les bombes, segurament es qüestionarien el seu paper i potser no complirien les ordres rebudes. Però el soldat no està fet per a qüestionar les ordres sinó per a complir-les sense discussió; no està fet per a exercir la democràcia, sinó en tot cas per a defensar-la en el compliment del seu deure. És dur, però és així.

Sobre tot això va aquest àlbum de l'Eulàlia Canal, contundentment antibel·licista. Ens proposa una reflexió sobre les víctimes innocents dels conflictes, sobre qui són els autèntics enemics. Ens planteja dilemes sobre els quals val la pena reflexionar, com ara: en una guerra, dispararies contra unes nens que no t'han fet res senzillament perquè viuen en el bàndol dels enemics?

Sempre he cregut que els bons llibres t'han de remoure alguna cosa per dins, que no poden deixar-te indiferent. I aquest obre les portes a dialogar i reflexionar sobre les guerres.

Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a tothom. Una eina imprescindible per a construir una cultura de la pau avui més necessària que mai.

Pau profunda

Hi ha músiques que tenen el poder d'enlairar-te, talment com si estiguessis volant per damunt dels núvols, i alhora transmetre't una profunda serenor. 




"Pau profunda 
d'una onada corrent cap a tu;
pau profunda 
de l'aire que flueix cap a tu;
pau profunda 
de la terra tranquil·la cap a tu;
pau profunda 
de les estrelles que brillen cap a tu;
pau profunda 
de la nit serena cap a tu. 
La lluna i les estrelles 
vessen la seva llum sobre tu;
pau profunda cap a tu."


I demà, a treballar.

L'emoció d'un instant memorable

Vaig veure aquestes imatges per primer cop quan era un adolescent i tot just començàvem a recuperar la memòria de la nació, mig d'amagat, en l'única televisió que hi havia. Em van impressionar moltíssim i no vaig poder contenir l'emoció. Aquella visió d'un Pau Casals nonagenari afirmant emocionat la seva catalanitat davant de les Nacions Unides i defensant la pau al món és de les coses que més m'han impactat mai. Han passat més de trenta anys des d'aquell primer cop, he tornat a veure aquestes imatges repetidament en diferents programes i segueixo experimentant la mateixa emoció del primer dia. Segueixen sent capaces de doblegar-me i humitejar-me els ulls.

Pau Casals és una persona que suma l'excel·lència en la interpretació del violoncel, una gran sensibilitat social i un compromís i un amor incommensurables per la seva terra. Un patriota com n'hi ha pocs, dels que una nació se'n sent orgullosa; compromès no només amb la pàtria sinó també amb la humanitat mitjançant un ideal de pau i concòrdia.

Val la pena llegir íntegrament el seu discurs,

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial- , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.

Deixeu-me que us digui una cosa. 

Sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat, Catalunya?

Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França, però que abans era Catalunya – per parlar de la pau. Sí, al segle XI, Pau al món, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra. Sí, al segle XI. Això era Catalunya. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)I jo estic tant content d'ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut,....

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."

                           

                           24 d'octubre de 1971

i gaudir de la bellesa d'una de les seves interpretacions més populars.