Les cròniques marcianes
(traducció de Quim Monzó)
286 pp.
Barcelona: Ed. Bruguera, 1983
Col·lecció Els llibres del mirador, 3
ISBN: 84-02-08673-X
Després de Fahrenheit 451 li ha tocat el torn a Les cròniques marcianes, que és un llibre anterior, car va ser publicat inicialment el 1945. Un llibre en certa manera de joventut, però que suggereix tot de reflexions d'allò més estimulants sobre la condició humana i que va suposar una revitalització de la ciència ficció com a gènere literari.
El llibre s'articula a partir de diferents relats sobre una hipotètica colonització del planeta Mart, datats entre 1999 i el 2026.
El llibre s'allunya explícitament de l'especulació de base científica i se centra en els aspectes més quotidians de les persones que duen a terme aquesta colonització. Mart se'ns presenta, més que com un planeta allunyat amb unes condicions físiques que no permeten la vida, gairebé com un continent que està com qui diu a la cantonada, a un cop de coet de la Terra; i amb unes condicions de vida gairebé idèntiques a les de casa nostra. Les ciutats marcianes de Ray Bradbury són gairebé idèntiques a les nord-americanes de mitjans del segle passat. Mart és presentat com un món per descobrir i colonitzar, allunyat dels mals que amenacen la Terra; un planeta on disposar de segones oportunitats i on poder començar una nova vida ("... vam venir aquí per fugir d'una pila de coses: la política, la bomba atòmica, la guerra, els grups de pressió, els prejudicis, les lleis,...), talment com una Ítaca on començar a edificar una societat nova.
En aquest context la ciència ficció ve a ser com una excusa amb un punt d'ingenuïtat per a permetre's algunes llicències que fantasiegen sobre les possibilitats de certs fenomens incipients, com ara la telepatia, la robotització o la clonació. Però tot més aviat impregnat d'un cert alè poètic o filosòfic, més que pròpiament científic.
Tot i que els relats no comparteixen un fil argumental comú més enllà de la colonització de Mart i algun que altre personatge que apareix de nou en un altre relat, ens trobem amb que es tracten, amb registres força diferenciats (tot i que amb predomini del misteri i la intriga), problemàtiques que afecten l'existència humana. Així, ens trobem amb relats que tracten de la gelosia, l'esperit depredador de les civilitzacions que en colonitzen una altra ("els terrícoles tenim un talent especial per a fer malbé coses grans i boniques"), l'empatia ("què sentírieu si fóssiu marcians i vingués gent a fer-vos malbé casa vostra?"), la fe ("vam perdre la fe i vam començar a demanar-nos què era la vida"), la raó i les conviccions ("Pot tenir raó un home en contra de l'opinió de la resta del món?"), l'ecologia, el sentit de la vida, el racisme,...
Planteja contradiccions, com quan denuncia que la colònia (Mart) s'acabi semblant en allò dolent a la metròpoli, quan la gent que va a Mart ho fa fugint de tot allò que ha degradat la vida a la Terra.
Suposo que quan Bradbury va escriure aquest llibre la memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial estava fresca i hi havia com una necessitat d'imaginar un món millor.
Hi ha també una reivindicació de la fantasia i concretament hi ha un relat que és tot un homenatge a Poe. És una idea que també apareix a Fahrenheit 451. S'esmenta que el 1975 es va organitzar la Gran Cremada, on es va voler acabar amb els llibres de fantasia, amb les mentides literàries, perquè es deia que cada home s'havia d'enfrontar amb la realitat. És una idea que es desenvolupa en tot un altre context a Fahrenheit 451.
Malgrat el plantejament inquietant d'alguns relats (a la contraportada es recull una referència de Borges sobre el llibre: "Què ha fet aquest home d'Illinois perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i de solitud?") també hi ha espai per a l'humor. Tinc un record simpàtic de la narració on Mart s'ha buidat perquè els colons han tornat a la Terra per la notícia d'una gran guerra. Un que es troba en una solitud desoladora sent un telèfon. Fa mans i mànigues per a trobar aquella altra persona i quan la troba queda tan decebut (és golafre i no gaire atractiva) que decideix fugir i tornar a la seva solitud.
En resum, una lectura altament suggeridora que pot resultar el millor homenatge a la memòria del recentment traspassat Ray Bradbury. Un llibre que malgrat la ingenuïtat de la seva fantasia mostra alguns dels aspectes més controvertits de la condició humana. I que en alguns aspectes resulta d'allò més actual:
"A la Terra, la vida mai no va saber trobar el camí bo. La ciència, va créixer massa de pressa i ens deixà enrere, i la gent es va perdre en un batibull mecànic.... Donaven importància a coses que no en tenien. Donaven importància a les màquines, per comptes de donar-la al fet de dominar-les."
Fa pensar. Podria subscriure's ara mateix.
