Pensava en tot això quan he llegit una informació de caire anecdòtic sobre el Museu Picasso de París, que ens parlava d'una dona que havia robat una jaqueta blava que formava part d'una obra exposada. L'obra corresponia a l'artista manresà Oriol Vilanova, que treballa per a donar un nou context a postals il·lustrades que troba en mercats de segonà mà. En aquest cas va decidir posar-les en una butxaca d'una jaqueta blava que hi havia al costat d'una fotografia de gran tamany en blanc i negre de Picasso.
Aquests darrers anys han sorgit propostes d'aquest caire on es busca que l'espectador interactui amb l'obra per a fer la visita al museu o l'exposició més amena. La idea era que el públic s'acostés a la jaqueta, agafés les postals i se les mirés. Però va passar que una dona es devia pensar que en una paret hi havia una jaqueta oblidada i que a ella potser li quedaria molt bé. La resta us ho podeu imaginar. Es va endur la jaqueta i fins i tot la va dur a la modista perquè li ajustés la llargada de les mànigues. D'entrada ningú la va trobar a faltar fins que es van tancar les portes del museu. La recerca posterior i l'anàlisi detectivesca de les imatges de les càmeres del museu van permetre localitzar la dona de 72 anys, que va ser amonestada, i la recuperació de l'obra.
Una notícia així es llegeix amb un somriure encuriosit, però potser ens hauria de fer pensar en els límits de l'art quan s'allunya de l'esteticisme i s'endinsa pels viaranys de l'experimentació. Hi ha un art que està fet des d'uns valors estètics per a ser admirat i analitzat des d'aquests mateixos valors.
No negaré que calgui experimentar i cercar nous llenguatges, que són els que han fet evolucionar l'art; però potser hauríem de tenir més clar que una jaqueta penjada en un museu com si fos un quadre potser no serà llegida com l'obra que vol ser.
Estaria bé que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.
