Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 d’abril del 2022

Potser que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Qualsevol creació artística té l'aspiració de transcendir i alhora, en major o menor grau; remoure les consciències, plantejar preguntes, obrir debats, forçar la reflexió sobre determinades qüestions, obrir-nos a noves emocions,... Sacsejar, en definitiva, els receptors. Més enllà de la recerca estètica diria que l'art sempre està associat a un cert punt de transgressió, a un anar més enllà, que pot arribar en alguns casos a la provocació.
Pensava en tot això quan he llegit una informació de caire anecdòtic sobre el Museu Picasso de París, que ens parlava d'una dona que havia robat una jaqueta blava que formava part d'una obra exposada. L'obra corresponia a l'artista manresà Oriol Vilanova, que treballa per a donar un nou context a postals il·lustrades que troba en mercats de segonà mà. En aquest cas va decidir posar-les en una butxaca d'una jaqueta blava que hi havia al costat d'una fotografia de gran tamany en blanc i negre de Picasso.
Aquests darrers anys han sorgit propostes d'aquest caire on es busca que l'espectador interactui amb l'obra per a fer la visita al museu o l'exposició més amena. La idea era que el públic s'acostés a la jaqueta, agafés les postals i se les mirés. Però va passar que una dona es devia pensar que en una paret hi havia una jaqueta oblidada i que a ella potser li quedaria molt bé. La resta us ho podeu imaginar. Es va endur la jaqueta i fins i tot la va dur a la modista perquè li ajustés la llargada de les mànigues. D'entrada ningú la va trobar a faltar fins que es van tancar les portes del museu. La recerca posterior i l'anàlisi detectivesca de les imatges de les càmeres del museu van permetre localitzar la dona de 72 anys, que va ser amonestada, i la recuperació de l'obra.
Una notícia així es llegeix amb un somriure encuriosit, però potser ens hauria de fer pensar en els límits de l'art quan s'allunya de l'esteticisme i s'endinsa pels viaranys de l'experimentació. Hi ha un art que està fet des d'uns valors estètics per a ser admirat i analitzat des d'aquests mateixos valors.
No negaré que calgui experimentar i cercar nous llenguatges, que són els que han fet evolucionar l'art; però potser hauríem de tenir més clar que una jaqueta penjada en un museu com si fos un quadre potser no serà llegida com l'obra que vol ser.
Estaria bé que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

dilluns, 13 de setembre del 2021

L'art d'estimar, d'Erich Fromm

Erich Fromm
L'art d'estimar
Barcelona: Edicions 62, 2010
Col·lecció labutxaca
150 pp.
ISBN: 978-84-9930-069-6
PVP: 9,95€

L'art d'estimar és un títol poderós, altament suggeridor, que es va convertir en emblemàtic de l'adolescència de molts joves de les dècades dels 70 i dels 80 del segle passat; en un moment de la vida en que t'obres al món i a l'experiència d'estimar. Corria l'edició que va publicar Edicions 62 a la col·lecció El Cangur (traduïda per Jordi Monés i revisada per Delfí Abella) i ara compta amb una nova traducció (d'Imma Estany) de la que s'han fet vàries edicions.
Segueix vigent el seu contingut? L'art d'estimar no és un recull de fórmules exitoses per a reeixir en les relacions interpersonals. Ofereix una anàlisi de la condició humana des d'una òptica psicoanalítica, tot i marcar unes clares distàncies respecte al que ell defineix com a materialisme fisiològic de Freud; que manté elements de plena vigència. Fromm ve a dir que l'amor és el que dona sentit a l'existència humana; que la seva essència consisteix a treballar per alguna cosa i fer-la créixer i que hauria de ser l'actitud amb la que ens relacionem amb el món i els altres.
M'ha agradat quan afirma que treballem per allò que estimem i que estimem allò pel que treballem. 
L'art d'estimar no és un llibre que puguis llegir amb presses o de forma superficial. És ple d'afirmacions i reflexions que et conviden a fer una aturada i a fer-ne la teva pròpia valoració, ja sigui per mostrar-hi coincidència o discrepància.
M'ha sorprès la modernitat i la vigència de l'anàlisi que fa de l'home modern sotmès a la lògica del capitalisme (el llibre es va publicar el 1956 i som a l'any 2021).
I parla d'art perquè considera que té una part de coneixement i una de pràctica comuna amb la resta d'arts. A estimar se n'aprèn estimant, però tindràs més possibilitats de reeixir si ets conscient de les actituds que requereix; de les dosis de paciència, respecte i disciplina que reclama; de l'interès i la concentració que posis per dominar aquest art. 
Els temps actuals ens empenyen a la dispersió i la superficialitat; però llegir L'art d'estimar ens pot donar les claus per a posar-hi remei i obrir les portes a la felicitat.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Las mujeres, que leen, son peligrosas; de Stefan Bollmann

Stefan Bollmann
Las mujeres, que leen, són peligrosas (pròleg d'Esther Tusquets)
Madrid: Editorial Maeva, 2017

152 pp.
ISBN: 978-84-16690-91-6
PVP: 29,90€

Las mujeres que leen són peligrosas és un d'aquells llibres que s'escriuen pensant en els que estimen els llibres i la lectura. Hi trobes sensacions i emocions que has viscut com a lector. Però no és només un homenatge a la lectura i als lectors. El títol comporta també una forta càrrega reivindicativa que associa la lectura a un acte de llibertat. Quan llegim per a nosaltres mateixos ens apropiem dels significats dels llibres que llegim, els fem nostres i esdevenim "perillosos". Perillosos perquè podem tenir un punt de vista divergent, perquè podem qüestionar la realitat, posar en dubte principis,... Aquest és el poder que et proporciona la lectura i aquest és un llibre sobre el poder de la lectura. 
Llegint conquerim espais de llibertat, obrim portes que ens menen cap a ella; anem construint la nostra pròpia visió del món, i l'anem construint des de la independència que ens proporciona el nostre bagatge de lectures. Això és així per a tothom, però ho ha estat molt més per a les dones, que han trobat en la lectura un mitjà per a superar les estretors del món que els ha estat històricament imposat (portar una casa, tenir cura de la família,...) i obrir-se una porta cap al coneixement, la imaginació i cap a un món de llibertat i independència. La lectura ha tingut, doncs, un paper alliberador. I aquesta reflexió ens porta cap a l'altre gran element d'aquest llibre, que és la selecció d'una setantena d'obres dels darrers vuit segles (pictòriques sobretot, però també fotogràfiques; i del món occidental) per a capturar la intimitat de la lectura femenina,  la solitud que l'envolta i afirmar-la com a acte existencial de gran importància a les nostres vides. 
A partir de les imatges d'aquestes obres l'autor intenta explicar el que hi ha darrere d'elles, situar-les en el context històric de l'any en que van ser creades i acompanyar-ho tot plegat de referències a la lectora que protagonitza l'obra -quan això és possible- i al que està llegint.
L'autor, Stefan Bollmann (1958), és un gran especialista en l'obra de Thomas Mann. Va estudiar filologia, teatre, història i filosofia abans de dedicar-se a la literatura. I s'ha donat a conèixer entre nosaltres amb aquest llibre.
Estem davant d'un llibre ben original, singular, amè, visualment atractiu (i que jo recomanaria llegir en una tauleta en format epub per a gaudir amb detall dels detalls de les il·lustracions), que té interès per tot el que explica sobre la lectura i pel coneixement que t'aporta a partir de la selecció d'obres d'art de la que es val.
Val molt la pena.

dimarts, 15 de maig del 2018

Podries, de Joana Raspall

Ara que el drama dels refugiats ha esdevingut tristament un tema d'actualitat gairebé diari, reconforta trobar un poema que en descriu amb precisió i bellesa la crua realitat i que facilita una comprensió empàtica de la situació que viuen. Crec que és una gran eina que permet el seu treball en el món educatiu i que compta amb el magnífic suport d'una iniciativa com la de Poesia dibuixada.


Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en un altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries ....podries...

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

(Del recull Com el plomissol, publicat a la Galera el 1998)



POESIA DIBUIXADA és un projecte literari i multimèdia impulsat per celebrar els 15 anys de LletrA com una col·laboració de la UOC i Catorze.cat, que enguany ha rebut el Premi Nacional de Cultura.
L’art, la poesia i l’audiovisual es fusionen per oferir una experiència lectora innovadora a partir de la creació de breus obres d’art audiovisuals. Cadascuna de les poesies dibuixades integra un poema d’un autor o autora clàssic o contemporani, la veu de Sílvia Bel i les il·lustracions de Marta Bellvehí, que hi posa el color amb les seves pinzellades d’aquarel·la i línies a llapis; convertint la lectura de poesia en un veritable plaer per als sentits.