Cuentos de Navidad - VV.AA,

Varios Autores
Cuentos de Navidad
(Dels germans Grimm a Paul Auster. 38 contes seleccionats per Marta Salís)

Barcelona: Alba Editorial, 2015

Col·lecció Clásica Maior, LXV

624 pp.

ISBN: 978-84-90651-39-1

PVP: 34€ - Actualment es troba exhaurit, però pot trobar-se digitalitzat en format epub.

Nadal és una de les festivitats més assenyalades del calendari que, amb el pas dels anys, ha transcendit el seu origen religiós i ha esdevingut una gran festa social que es caracteritza per les trobades familiars i amb amics i companys de feina; integrant-se amb força en la cultura compartida i esdevenint un element d'identificació social.

El Nadal que coneixem actualment és relativament jove, de poc més de dos segles d'antiguitat. És una festa que ens predisposa a la generositat, a la solidaritat, a treure el millor de nosaltres mateixos i  formular bons desitjos fins a l'embafament. Guarnim llars i espais públics, il·luminem cases i carrers; posem calidesa per a trencar la fredor i ens envaeixen les ganes de comprar i fer regals als que més estimem. 

El Nadal revifa les ganes de viure, de sentir-nos prop dels altres, de rebre i donar, d'estimar i sentir-nos millor ni que sigui per uns moments.

Cuentos de Navidad és una magnífica antologia de narracions que recorren més de dos segles de tradició literària on el Nadal és present d'una forma o altra. Els registres són d'allò més variats. Trobem narracions de caire fantàstic, humorístic, d'altres costumistes que reflecteixen la tradició nadalenca en una determinada cultura; unes més centrades en els sentiments i emocions que remou l'esperit nadalenc, d'altres en els records. I no hi falten les de caire més detectivesc, com la de Chesterton o la de Conan Doyle. 

En totes elles hi descobrim trets del que ens ha arribat fins avui: guarnir, celebrar, compartir, regalar, intercanviar,... Tradicions que són presents amb les seves particularitats en països escandinaus, eslaus, anglosaxons, meridionals,... Catòlics, però també protestants. 

Més enllà de reviure o acompanyar el Nadal la present antologia ofereix bona literatura. Alguns autors i autores molt coneguts i d'altres que val la pena descobrir. No penseu que només hi trobareu històries ensucrades o plenes de sensibleria. Algunes tenen el poder de sacsejar-te i entristir-te, de reflectir i enfrontar-te a realitats dures, d'altres de sorprendre't amb l'originalitat del seu plantejament. 

És d'agrair que cada conte s'acompanyi d'uns apunts biogràfics i dades sobre l'origen i la publicació del conte (sovint en diaris i revistes i posteriorment en reculls). Aquesta és la relació de tot el que hi trobareu:
- Jacob y Wilhelm Grimm: Los táleros de las estrellas (1812)
E. T. A. Hoffmann: La aventura de la noche de San Silvestre (1815)
Nathaniel Hawthorne: Las hermanas (1839)
Charles Dickens: Canción de Navidad (1843) i El cuento del pariente pobre (1852)
Hans Christian Andersen: La niña de los fósforos (1845)
Fiódor M. Dostoyevski: Un árbol de Navidad y una boda (1848)
Theodor Storm: Bajo el abeto (1862)
Bret Harte: De cómo Santa Claus visitó Simpson’s Bar (1872)
Zacharias Topelius: Ojo de Estrella (1873)
Alphonse Daudet: Las tres misas rezadas (1875)
Anthony Trollope: Catherine Carmichael o el paso de tres años (1878)
Guy de Maupassant: Cuento de Navidad (1882)
August Strindberg: Pal y Per (1882)
Nikolái S. Leskov: La fiera (1883)
Robert Louis Stevenson: Markheim (1884)
Amalie Skram: La Navidad de Karen (1885)
Antón P. Chéjov: Vanka (1886)
Sarah Orne Jewett: La Nochebuena de la señora Parkins (1890-1891)
Thomas Hardy: El despiste de una orquesta parroquial (1891)
Gustav Wied: Noche de paz, noche de amor… (1891)
Arthur Conan Doyle: La aventura del carbunclo azul (1892)
Léon Bloy: Navidad prusiana (1893)
Luigi Pirandello: Navidad en el Rin (1896)
Wladyslaw Reymont: Felices (1897)
Clarín (Leopoldo Alas): El rey Baltasar (1901)
Grazia Deledda: Mientras sopla el Levante (1902)
O. Henry: Un regalo de Navidad en el chaparral (1903)
Ramón María del Valle-Inclán: Nochebuena (1903)
Saki: La fiesta de Navidad de Reginald (1904)
G. K. Chesterton: Las Estrellas Voladoras (1911)
Emilia Pardo Bazán: La estrella blanca (1912)
James Joyce: Los muertos (1912)
Dino Buzzati: Cuento de Navidad (1945)
Dylan Thomas: La Navidad de un niño en Gales (1952)
Ray Bradbury: El regalo (1952)
Truman Capote: Una navidad (1982)
Paul Auster: El cuento de Navidad de Auggie Wren (1990)

He pensat si un recull així és una lectura nadalenca. Ho és. Però per damunt de tot és literatura i de la bona, i fa de bon llegir en qualsevol moment; més enllà de la seva aparent estacionalitat.

De la felicitat angoixant

Des de fa més d'un mes plouen missatges de bons desitjos i felicitat. Formen part dels rituals nadalencs i de l'any que és a punt de començar. I evidentment agraeixo que les persones que formen part del meu cercle familiar i d'amistats pensin en mi i em formulin els millors desitjos; però quan a tot això se suma la pressió comercial i els enviaments massius de missatges per part d'empreses que et tenen a la seva base de dades, arribo a un punt de saturació, d'afartament.
Nadal està envoltat de tradicions entranyables que formen part de la cultura que comparteixo. I de cap manera voldria renunciar-hi. Les estimo i formen part del que sóc.
Però els desitjos de felicilitat arriba un punt en que m'embafen i se'm fan angoixants, perquè no em puc estar de pensar en situacions de solitud i malaltia de persones que conec; o en omplir-me d'enyorances davant les quals voldries un ràpid retorn a les rutines habituals. Són dates de molta càrrega emocional on la pressió per expressar alegria i mostrar felicitat poden ser difícils de gestionar.
La inèrcia d'aquestes dates porta a una acumulació de compromisos socials per part de qualsevol grup del que formis part, i no sempre ve de gust. És difícil dir no perquè tems que els altres ho visquin com un menyspreu o t'etiquetin com una persona esquerpa que defuig el contacte social; però està en joc el benestar emocional. Caldria acceptar només el que tinguis ganes de celebrar i amb les persones que voldries. Felicitat angoixant és un oxímoron que ens allunya del benestar emocional. Sentir-te bé, gaudir de moments de felicitat; mai hauria de ser angoixant.

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)

Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 

Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."

Sensacions nadalenques

Avui és 25 de desembre, festivitat de Nadal. Ja n'he viscut molts, de dies de Nadal, i he de dir que cada cop són més canviants; amb més llum, més elements festius, més saturats de celebracions, més ostentosos. Poc queda dels grisos records de la meva infantesa on l'espera del dia de Reis es feia llarga i era dels pocs moments que trencava la migradesa i les estretors d'aquells anys. 
Tinc la sensació que hem substituït la vivència del Nadal per un estovat esperit nadalenc de forçada alegria que amaga la realitat de la vida i ho omple tot de celebracions fins a la saturació, regals i carrincloneria. 

Estem deixant d'escriure postals i perdent aquella emoció d'obrir un sobre i llegir els bons desitjos de qui havia pensat en nosaltres. El correu electrònic i el whatsapp ens saturen d'enviaments massius que van perdent el caliu de les coses fetes a mà, amb temps i dedicació. Hem guanyat vistositat, sí, i immediatesa; però pel camí anem deixant l'originalitat i la bellesa de les paraules per sublimar els sentiments. Tot es fa més fred i impersonal. 
El Nadal és una festa religiosa i, en temps de creixent agnosticisme, va perdent la seva identitat. Tothom celebra el Nadal, creients i no creients, però sembla que la cultura del país, la més nostrada, s'evapora, com si ens avergonyíssim d'ella. Es fan més presents els rens, els parenoels i els elfs que el bou, la mula i els pastors. Sort del tió, que resisteix envigorit com un valent al marge de la tradició religiosa. Però l'aiguabarreig d'elements festius i tradicions ens aboca a un cert caos identitari on tenim les de perdre si no tenim clar el que som i d'on venim. 
No negaré que és bo renovar el repertori de nadales i afegir noves creacions; però també que cal donar valor a la tradició, que dóna gruix i solidesa a la identitat. Donem la benvinguda a tot allò provinent d'altres cultures que enriqueixi la tradició, però  no ens avergonyim d'àngels, pastors, del nen Jesús, Sant Josep i la mare  de Déu. 
No perdem mai de vista què som i d'on venim. Bon Nadal!

El gran dia del llibre.... de paper

La Diada de Sant Jordi és un èxit espaterrant, una festa absolutament rodona que gairebé tota la ciutadania ha fet seva i que esdevé un dels nostres més vigorosos signes d'identitat. Sembla com si tothom es predisposés a fer d'aquesta Diada una data ben especial que treu el millor de nosaltres mateixos. Perceps que la gent està més amable i riallera, que s'esforça a que t'hi sentis bé. 
I el millor de tot és que funciona, que sempre se n'acaba fent una lectura positiva. El Gremi de llibreters és el primer a felicitar-se. En un sol dia es van vendre 1,62 milions de llibres amb un increment de facturació del 2% respecte la diada anterior. Són xifres magnífiques. Els carrers i places eren plens a vessar. Molta gent remenant i comprant. Certament no és el millor dia per fullejar llibres i triar; costa fer-te un foradet en una paradeta i decidir amb tranquil·litat què et quedes, però tant se val. Superes les incomoditats de les riuades de gent que et trobes pertot arreu i participes una vegada més dels rituals d'una de les diades més nostrades. 
Enguany he decidit celebrar la Diada prescindint de la informació i el seguiment que en feien ràdios i televisions. I és que em cansa la reiteració de la informació en les llistes dels més venuts. Personalment m'és completament igual. El gran èxit és la gent i els rituals col·lectius que hem fet nostres. 
Quan tornes a casa i recuperes la normalitat vas pensant en altres coses. I t'adones fàcilment que no lliga gaire la quantitat de llibres venuts i els índex de lectura de la ciutadania. La meitat de la població mai llegeix llibres i bona part de la resta més aviat poc. Com s'explica que la gent compri i no llegeixi? Fàcil. La gent, per damunt de tot, segueix una tradició. En un article a l'Ara Lluís Anton Baulenas deia que era com si la gent, per un dia, mostrés la seva solidaritat amb el sector editorial  i fes un donatiu com el que es pogués fer a la Marató de TV3 en la lluita contra unes determinades malalties. Ve a ser el mateix. Que et llegeixis el llibre o no resulta secundari. Pots posar-lo en un prestatge, regalar-lo o fins i tot llegir-lo, però això darrer no sembla primordial.
I quin és el gran triomfador de la Diada, doncs? El llibre de paper, indiscutiblement. Ja han passat els temors derivats de la irrupció del llibre digital. El llibre és un objecte. El llibre digital no ho és; és un arxiu amb el contingut d'un llibre de paper. I te'l pots llegir, naturalment. Però no el pots tocar, acaronar o ensumar. Li manca poder ser atractiu als sentits. Té el seu espai; i complementa les prestacions del llibre de paper. Però ara ja estic tranquil sabent que no substituirà mai l'altre. Veig que la gent té associada la imatge de llibre al que ha estat tota la vida: uns fulls enquadernats a una coberta. I generalment, quan la gent vol un llibre, vol l'objecte. Per als llibres digitals ja hi ha les plataformes que els comercialitzen a Internet tots els dies de l'any. La Diada de Sant Jordi és el dia del llibre.... de paper. 
I després de Sant Jordi, què? El de sempre. La casualitat ha volgut que hagués de tornar a una llibreria uns dies després de Sant Jordi. Res recordava el brogit del dilluns. Pràcticament no hi havia ningú a l'establiment. Vaig poder remenar amb tranquil·litat i trobar allò que també volia i que dilluns va ser impossible trobar.
Des de fa un temps tinc consciència de voler llegir el que tinc pendent abans de comprar res de nou, però en dies com aquests no me'n puc estar. Què hi farem! Bona lectura!

LIJ - En Jordi i el drac

Aron Dijkstra
En Jordi i el drac
Barcelona: Animallibres, 2018
24 pp
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 48
ISBN: 978-84-16844-75-3
PVP: 15,95€

Partir d'històries tradicionals i canviar-ne aspectes del que tots coneixem pot ser un exercici que ofereixi sucosos resultats. Perquè no es tracta de canviar per canviar ni d'oferir una nova interpretació. Es tracta d'introduir-hi nous valors.
La llegenda tradicional exalta la valentia del cavaller davant l'opressió que exerceix el drac i el triomf de l'amor que sintetitza aquella bella imatge del roser que creix en la terra tacada per la sang del drac.
A En Jordi i el drac ens trobem amb un cavaller Jordi amb moltes ganes de lluitar contra un drac de veritat, però el drac el menysprea per la seva insignificança. I malgrat els esforços del cavaller per tenir una espasa més llarga o un escut més gros que li donin més possibilitats en un enfrontament, s'adona que mai en tindrà prou per enfrontar-se amb garanties al drac. El drac és pacífic i no té ganes de lluitar; li ve més de gust tenir companyia: un amic abans que una victòria. El cavaller es va adonant que a ell també li venen més de gust les coses que pot fer en companyia del drac que no pas enfrontant-se a ell. 
I crec que aquí rau el gran valor d'aquest llibre, fer-nos adonar del valor de l'amistat, que és millor un amic que l'heroïcitat en mil batalles.
Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys.

Nadal ens dóna esperança

Nadal ens dóna esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la Terra per mare
i cada home per germà."

Joana Raspall (1913-2013)

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4

Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.

ISBN: 978-84-15645-92-4

PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.

De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.

La Manresa Desconeguda, un referent plenament reeixit

Quan arriba la Festa Major de Manresa, des de fa ja un bon grapat d'anys, no hi falten les Visites a la Manresa Desconeguda, una peculiar forma de fer turisme cultural dins la teva pròpia ciutat. És un intent reeixit de difondre el patrimoni arquitectònic i artístic, però alhora de recuperar la memòria de fets, llocs i persones. 
Fet des del voluntarisme amb molt d'entusiasme; però molt ben documentat i que també obté nota alta en organització. 
L'activitat té un alt grau d'acceptació, és difícil no sentir-te atret per alguna de les propostes i cada any l'esperes amb cert delit. 

Sempre acabes fent alguna nova descoberta i després de les explicacions dels guies tens una nova mirada sobre aquells edificis i espais per on passes habitualment sense parar-hi atenció. Prens consciència de les moltes coses que s'han fet; però també de les moltes que queden per fer per a dignificar el patrimoni de la ciutat. 
Sento reconeixement i gratitud cap a tota la gent que hi ha al darrera; per tot allò que aconsegueixen transmetre. I no voldria acabar aquesta entrada sense fer referència a un portal com memoria.cat, un tresor que cal conèixer i del que cal tenir-ne cura.

De la mala salut de ferro del llibre en paper

La Diada de Sant Jordi no seria la que tots coneixem sense les parades de roses i llibres al carrer. Crec que era el recentment traspassat Umberto Eco qui en una ocasió deia que el llibre venia a ser un objecte tan definit i perfecte com la roda o la forquilla. I que per tant tenia unes qualitats que el feien insubstituïble, permanent. Crec que tenia tota la raó i que així serà, pels segles dels segles. Va venir per quedar-se i formar part del que defineix la nostra civilització. 
Perquè tenim el referent visual i estètic del llibre de paper fortament instal·lat en els nostres gens i no podem renunciar així com així al plaer de tenir-lo a les nostres mans, passar les seves pàgines, olorar la seva tinta i gaudir d'ell a tots nivells. Ni que sigui per descansar de les pantalles i pantalletes que ens acompanyen a gairebé tota hora del dia. 
I sí. Tenim el llibre digital. Que també té aspectes molt positius, però que ara, amb una certa perspectiva, el veig més com a complement que com a adversari i possible substitut. Perquè conec gent que quan llegeixen prefereixen el llibre de paper i fins i tot n'hi ha que poden llegir-lo en digital però que llavors també el volen tenir en paper. El llibre en paper té una mala salut de ferro i en diades com la d'avui mostrarà tot el seu vigor. Felicitem-nos de la seva força i gaudiu de la Diada.

Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil 2016

El dia 2 d'abril és d'aquelles dates assenyalades al calendari en el món de la LIJ. Es commemora l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen i des del 1967 se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. Es convida una literatura nacional i es fan actes arreu per promocionar la lectura entre els més joves. Enguany ha estat el torn del Brasil, d'on han col·laborat l'escriptora Luciana Sandroni i l'il·lustrador Ziraldo.

Ziraldo (1932)

La Luciana Sandroni ens ha regalat un deliciós conte sobre una nena que es diu Lluïsa i que visita per primer cop una biblioteca, on se li obre la possibilitat de viure altres vides i viatjar amb la seva imaginació. Resulta entranyable que una expressió aparentment banal com hem arribat adquireixi un dels més bells significats. Descobriu per què:

Hi havia una vegada una... princesa? No.
Hi havia una vegada una biblioteca. I hi havia també una vegada la Lluïsa, que va anar a la biblioteca per primer cop. La nena caminava a poc a poc, estirant una motxilla de rodetes enoooorme. Ho observava tot amb admiració: prestatges i més prestatges plens a vessar de llibres. Taules, cadires, coixins de colors, dibuixos i cartells a les parets.
—He portat la foto —va dir tímidament a la bibliotecària.
—Molt bé, Lluïsa! Ara t'inscriuré. Mentrestant, pots anar escollint el llibre. Saps que te'n pots emportar un a casa?
—Només un? —va preguntar decebuda.
En aquest mateix instant va sonar el telèfon i la bibliotecària va deixar la nena amb la tan difícil tasca de triar un únic llibre en la infinitat de prestatges. La Lluïsa va estirar la seva motxilla i va buscar, va buscar fins que va trobar el seu llibre preferit: la Blancaneus. Era una edició de tapa dura, amb unes il·lustracions molt boniques. Amb el llibre a la mà, va empènyer la motxilla una altra vegada i, quan ja anava a sortir, algú li va tocar l'espatlla. La nena es va girar i gairebé cau enrere de l'esglai: era ni més ni menys que el Gat amb Botes amb el seu llibre a la mà, vull dir, entre les potes!
—Bon dia, com està la seva tia? —li va dir fent una reverència.
—Lluïsa, tu no te les saps de memòria, totes aquestes històries de princeses? Per què no t'emportes meu llibre, El Gat amb Botes, que és molt més divertit?
La Lluïsa, bocabadada, no sabia què dir.
—Què et passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? —va fer broma.
—Ets el Gat amb Botes de bo de bo?
—Sí, en persona, vull dir, en pell i ossos! Emporta-te'm a casa i ho sabràs tot de la meva història i la del marquès de Carabàs.
La nena, de tan perplexa, només aconseguia assentir amb el cap. El Gat amb Botes, en un pas de màgia, va tornar al seu llibre, i quan la Lluïsa estava a punt de sortir de la biblioteca va tornar a sentir un toc a l'espatlla. Era ella: «Blanca com la neu, vermella com la sang i amb els cabells negres com l'eben.» Ho endevineu?
—Blancaneus!? —va dir la Lluïsa esbalaïda.
—Lluïsa, emporta-te'm amb tu, també. Aquesta edició —va dir ensenyant-li el seu propi llibre— és una adaptació autèntica del conte dels germans Grimm.
Quan la nena estava a punt d'agafar el llibre, el Gat amb Botes va aparèixer, molest:
—Blanca, la Lluïsa ja ha triat. Vés-te'n amb els teus sis nans.
—Són set i no sis! I encara no ha triat! —li va dir la Blancaneus vermella de còlera.
Tots dos es miraven la nena esperant una resposta:
—No sé quin endur-me... Voldria emportar-me'ls tots...
Tot d'una, de sobte, va passar una cosa increïble: van anar sortint dels llibres... la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Rapunzel. Un equip sencer de prin- ceses de veritat:
—Lluïsa, emporta-te'm cap a casa —li suplicaven totes.
—Jo només necessito un llit per dormir una estona —va dir la Bella Dorment mentre badallava.
—Només cent anys —va dir el Gat burlant-se'n.
—Et puc netejar la casa, però a la nit tinc una festa al castell del...
—Príncep! —van cridar tots.
—A la cistella porto coca i vi. Qui en vol? —va oferir la Caputxeta.
I van continuar apareixent més personatges: l'Aneguet Lleig, la Venedora de Llumins, el Soldadet de Plom i la Ballarina.
—Lluïsa, podem venir amb tu? Som els personatges d'Andersen —va demanar l'Aneguet Lleig, que tan lleig... no era.
—Casa teva està calenteta? —va preguntar la Venedora de Llumins.
De sobte, davant de tots, va aparèixer un llop enorme, pelut, molt pelut, amb les dents afilades: el llop dolent.
—Llop, per què tens aquesta boca tan grossa? —li va preguntar la Caputxeta per costum.
—Jo us protegeixo —va dir valent el Soldadet de Plom.
El Llop va obrir la boca i... se'ls va menjar a tots? No. Només va badallar de tanta son i els va dir amb calma:
—Tranquils. Només volia donar-vos una idea: la Lluïsa s'emporta el llibre de la Blancaneus i nosaltres entrem a la seva motxilla, que és molt gran.

Luciana Sandroni (1962)

A tots els va agradar la proposta.
—Lluïsa, ens deixes venir amb tu?
—És clar que sí! —va dir la Lluïsa obrint la motxilla.
Els personatges es van posar en fila i van anar entrant d'un en un:
—Primer les princeses! —va dir la Ventafocs.
Al final també van aparèixer els personatges brasilers: el Sací, el Caipora, una nina de tela que no para de parlar, un nen molt esbojarradet, una nena amb una cartera groga, una altra amb la foto de la seva besàvia enganxada al cos, un petit rei manaire. Tots van entrar.
La motxilla pesava més que mai. Com pesen els personatges! La Lluïsa es va emportar el llibre de la Blancaneus i la bibliotecària ho va apuntar tot a la seva fitxa.
Al cap de poc, la nena va arribar a casa feliç. La seva mare li va preguntar des de la cuina:
—Filla, has arribat?
—Síííí, mama, hem arribat.

Escrit per Luciana Sandroni

Traduït per Jordi Ferré Ibarz

Il·lustrat per Ziraldo (cartell de la diada)

Un altre Nadal és possible

De vegades em pregunto si és possible viure un Nadal diferent sense esdevenir estrafolari. Un Nadal viscut amb llibertat i sense l'obligació d'omplir els espais de guarniments, de regalar i participar en amics invisibles, de comprar loteries i rifes de mil i una entitats, de fer àpats pantagruèlics un rere l'altre fins a la sacietat; sense l'estrès de sentir que ho has de fer perquè toca.
Un Nadal viscut íntimament amb llibertat i senzillesa.

Moltes cultures, una història

Enguany la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, coincidint amb la commemoració del naixement de Hans Christian Andersen (1805-1875), ha convidat els Emirats Àrabs Units per a que elaboressin el cartell de la diada i el missatge per a tos els nens i nenes del món. El cartell és de la il·lustradora Nassim Abaeian i el missatge, de l'autora Marwa Al Aqroubi, de la que ben poca cosa se sap i de la que he de reconèixer que no en sabia res. El text fa referència a la pervivència d'aquelles històries amb les que hem crescut i que ens han acompanyat al llarg de la nostra infantesa. 
Històries de

princeses i herois que ens han fet imaginar i somiar, però que per damunt de tot ens han ajudat a créixer i madurar i que perviuran en el nostre imaginari si som capaços de mantenir-les vives explicant-les i llegint-les a les generacions futures. La literatura com quelcom que agermana tots els infants del món.

"Parlem idiomes diferents i venim de diferents orígens, 
però compartim les mateixes històries"
Contes del món..., contes tradicionals
És la mateixa història per a tothom
En veus diferents
En colors diferents
No obstant això, segueix sent sempre...
Inici...
Argument...
I final...
És la mateixa història que tots coneixem i estimem 
Que escoltem
En versions diferents i amb diferents veus
Però sempre és el mateix
Hi ha un heroi..., una princesa... i un dolent
Sense que importi la llengua o els seus noms,
Ni els seus rostres...
Sempre és el mateix
Inici,
Argument
I final
Sempre l'heroi..., la princesa i el dolent.
Sense canvis a través dels segles
Ens fan companyia
Ens xiuxiuegen en els somnis
Ens bressolen per dormir
Les seves veus fa temps que van marxar
Però viuen per sempre en els nostres cors
Perquè ens uneixen en una terra de misteri i imaginació
Perquè totes les diferents cultures es fonen en Una Història.

(Traducció: ClijCAT)

Felicitar

El mes de juliol concentra en el seu santoral un bon nombre de noms força habituals a les nostres contrades: Carme, Daniel, Cristina, Jaume, Anna, Marta,... Tots ells tenen en comú una data assenyalada al calendari. 
Pensar en el dia que som ens porta de seguida a pensar en aquell company/a, amic/ga o conegut/da que celebra un dia més o menys especial a la seva vida. 
No tothom és molt de celebrar ni tothom partidari de trencar gaire amb les seves rutines habituals; però qui més qui menys a tothom li agrada comprovar que és recordat per algú i fer alguna cosa una mica diferent per commemorar aquella data assenyalada de manera especial en el seu calendari. 
Aniversaris de tota mena i sants són dates que ens permeten afirmar-nos en la nostra individualitat i prendre consciència del pas del temps. 
A l'era del WhatsApp és més fàcil que mai felicitar algú. Ràpid, instantani i barat. I si formes part de grups només cal que algú ho recordi per a que tot seguit es vagin repetint les felicitacions de tots i cadascun dels membres del grup en qüestió. Mai he dubtat dels bons desitjos de ningú, però sí que tinc la sensació que l'acumulació de felicitacions és més fruit del mimetisme i del no voler ser menys que d'altres que de la convicció. És com si ens obliguéssim a quedar bé. Estar molt bé recordar algú, felicitar i expressar bons desitjos. Però la pressa i la necessitat d'enllestir ràpid ens porten cap a la repetició dels missatges (felicitats, per molts anys, passa un bon dia,...). Ningú té l'obligació de ser-ho, però costa ser original. 
Per això sempre ha valorat especialment la comunicació personalitzada, el detall original, aquell que sempre hi pensa sense necessitar el WhatsApp, aquells amics o familiars que mai et fallen perquè sempre et tenen ben present. 
Estic al calendari entre Cristines i Annes. Ahir va ser el meu sant i em va agradar molt rebre aquesta felicitació: 
No cal afegir gran cosa més. 
Felicitats a totes les Annes!

Sant Jordi, temps de llegir

Reconec que durant molts anys he estat un apassionat de la vessant més literària de la diada de Sant Jordi. M'agradava estar informat de les novetats i em llegia els suplements que publicaven els diaris. 
Mentre pugui, no renunciaré a l'ambient festiu de la diada, seguiré passejant entre parades de llibres i roses, respirant el que s'hi viu; però he anat deixant de banda la fal·lera de comprar. Més que el que compraré em preocupa el que llegiré. M'he tornat molt selectiu, perquè el meu temps és limitat. 
I fujo com de la pesta dels llibres de famosos, dels qui s'aprofiten de la popularitat mediàtica o televisiva, dels qui sospito que poden haver estat escrits per un negre ( i no es per treure mèrits al negre que ha ajudat a fer un llibre, sinó al que l'ha utilitzat), dels llibres oportunistes que no tenen vocació de durar. 
Cal triar bé el que compris, però sobretot el que llegiràs.

A tots els infants del món

Com cada 2 d'abril s'ha celebrat arreu del món el Dia Internacional del Llibre Infantil coincidint amb la commemoració del naixement de Hans Christian Andersen (1805-1875).
Forma part de la tradició del dia convidar una literatura nacional, que ha de triar un escriptor i un il·lustrador, per a que elaborin respectivament un missatge per a tots els nens i nenes i el cartell de la diada.
És un petit plaer seguir any rere any els missatges que elaboren escriptors ben diversos d'arreu amb motiu de la diada. 

M'ha agradat especialment el d'enguany. Idees senzilles però profundes, de gran calat; que no per conegudes són menys importants. 

En primer lloc, el que nodreix la imaginació. La nostra imaginació s'alimenta del que hem viscut. I és que tot allò que hem viscut, sentit, vist, llegit,... és a la rereguarda del que siguem capaços de crear. I per això cal prendre tots aquests "aliments", perquè sense ells s'afebleix la nostra capacitat d'imaginar.
En segon lloc, allò de que els lectors tanquen el cercle que inicien els escriptors. Tota obra literària necessita dels lectors, reviu en ells. Sense ells, s'oblida i mor.
"Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure."
I és que tota obra reviu en la imaginació de cada lector, no té sentit sense ell.

MISSATGE 

DE 

SIOBHÁN PARKINSON (Irlanda)

ADREÇAT 

A TOTS ELS INFANTS DEL MÓN

Carta a tots els infants del món

"Els lectors sovint pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?» «Bé», respon l’escriptor. «És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»
Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.
Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.
Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.
Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional. És, possiblement, el que els humans fan millor."

Nit de Reis... Un somni

Podria formar part de la sèrie de Punts de llibre per a lectures inoblidables, però en aquesta nit tan especial i plena de màgia m'agradaria compartir-lo amb tots aquells que comparteixen un mateix somni de llibertat. 

El futur sempre es vesteix d'esperança

Quan enceto un nou any no sóc de fer-me gaires propòsits ni de formular grans desitjos, més enllà de gaudir de salut per a mi i les persones que em són més properes. Potser els anys m'han fet escèptic, o un xic més mandrós. Rebaixar les expectatives afebleix la frustració. No és que em manqui ambició, ni esperança; però l'experiència de la vida em porta a desitjar menys i gaudir més. 
Perquè la felicitat no prové de grans possessions, sinó de gaudir de moments i petites coses. 
Tinc els meus somnis com tothom, és clar, en forma de llibertat, justícia, convivència, harmonia social i futur personal. Somnis que voldria compartir tot desitjant-vos... 

Bon Any!

Deixeu-me que us demani un regal...

Deixeu-me que us demani un regal...
minuts que semblin hores
i dies que semblin anys. 

Voldré un moment o un instant
per riure i per compartir,
voldré un sol desig de Nadal
que em faci somiar cada nit. 

Voldré blanques muntanyes
decorant aquest fred hivern;
voldré sense recança
que brilli un sol intens. 

I serà al fer-se fosc,
quan busqui aixopluc,
pensant en els records
d'un any un xic torçut. 

Deixeu-me que us demani un regal...
minuts que semblin hores
i dies que semblin anys. 

Voldré sentir el silenci
per fruir d'aquest descans,
voldré tenir un somni
que duri tot un any.

Voldré ratxes de vent fred
que parlin d'aquest hivern,
voldré petits artistes
que pintin aquest moment. 

I serà al fer-se fosc
quan pensi en el que tinc,
sabent que ets al meu cor
entre tots els meus amics.

J. Picas (1962)

Quan somrius

Una de les més belles nadales d'aquests darrers anys. Bon Nadal a tothom!