La dona del 600, de Pere Riera

Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida. 
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600. 
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar. 
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell. 
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.

Adiós a Berlín (Cabaret), de Christopher Isherwood

Christopher Isherwood
(traducció de Jaime Gil de Biedma)
Adiós a Berlín (Cabaret)
Barcelona: Editorial Seix Barral, 1974
176 pp.
ISBN: 84-322-0164-2

Aquesta vegada he arribat a un llibre des d'una obra de teatre. L'altre dia vaig anar a veure el musical Cabaret, del qual es compleixen 50 anys de la seva estrena al Broadhurst Theatre de Broadway (concretament es va estrenar el 20 de novembre de 1966). Va ser un autèntic plaer poder escoltar en directe alguns dels temes més famosos de la història del teatre musical, en un muntatge d'impecable factura. Aquest musical va multiplicar la seva popularitat quan va ser adaptat al cinema el 1972 en una reeixida pel·lícula que va guanyar vuit Òscars (entre els quals cal destacar el de millor direcció, actriu principal, actor de repartiment, millor banda sonora i millor fotografia) d'un total de deu nominacions. Va ser tot un exitàs, justament en un moment de decadència del gènere del musical, que va revifar arran d'aquesta pel·lícula.

(1904-1986)

Cabaret no és només un seguit de cançons reeixides, sinó que compta amb una consistent història dramàtica que retrata la decadència i la degradació de les condicions de vida de la societat alemanya a la dècada dels vint del segle passat i que culminaria amb l'ascens del nazisme i tot allò que va comportar.
El musical i la pel·lícula es basen en dos novel·les de caire autobiogràfic de l'escriptor britànic Christopher Isherwood (que més tard es va nacionalitzar nord-americà) sobre la seva estada a Berlín a la dècada dels 30 aplegades sota el títol de Cròniques berlineses i que inclou Mr. Norris changes trains (Mr. Morris canvia de trens, 1935) i Goodbye to Berlin (Adéu a Berlín, 1939), que és la que acabo de llegir i comentar.
He sentit curiositat per indagar en els orígens literaris d'aquest musical i he rescatat de la meva biblioteca una curiosa edició d'un temps en que les caixes d'estalvis aprofitaven la diada de Sant Jordi per regalar un llibre als seus clients a canvi d'una simbòlica imposició. Així, amb els anys, moltes famílies acumulaven una sèrie de llibres que conformaven incipients biblioteques que lluïen en algun prestatge dels menjadors de les cases. Dubto que en general fossin llegits, però lluïen per la seva acurada enquadernació i presència i quan anaves de visita identificaves fàcilment la caixa de la que s'era client.
Doncs bé, el llibre que us comento, editat per Seix Barral l'any 1974 en una excel·lent traducció de Jaime Gil de Biedma, porta la llegenda "Edición especial para la Caja de Ahorros de Manresa" i "Obsequio de la Caja de Ahorros de Manresa". I com que es tractava d'oferir un volum d'una certa presència i Adiós a Berlín no és una novel·la massa llarga, hi van afegir una altra novel·la titulada El Jardín de los Finzi-Contini, de Giorgio Bassani.

Curiosament es tracta de dues bones obres que tenen com a rerefons l'ascens del nazisme i dels feixismes a Europa. Es tracta d'una edició de molta qualitat que resisteix de meravella el pas del temps. Un signe més d'un temps que ja no existeix.
Doncs bé, Adiós a Berlín aplega diferents narracions a mig camí entre el llibre de memòries i la novel·la. Diria que es tracta de la novel·lació de diferents vivències del Christopher Isherwood durant la seva estada a Berlín. Vivències que ens serveixen per a fer-nos una idea ben precisa de la societat alemanya entre les dues grans conteses bèl·liques del segle XX. 
Adiós a Berlín aplega diferents narracions (Diari Berlinès, Sally Bowles, A l'illa de Roügen, Els Nowak, Els Landauer) que ens van aportant punts de vista que ens ajuden a completar el mosaic que va construint la novel·la. 
Christopher Isherwood és un escriptor que va a Berlín per tal d'aprendre alemany i anar escrivint una novel·la, que sobreviu fent classes particulars d'anglès i que s'hostatja a diferents cases.
El musical i la pel·lícula Cabaret parteixen del gran personatge femení que és la Sally Bowles, que és l'eix sobre el qual es construeix i desenvolupa la seva trama. I és que es tracta d'una gran creació. És una noia inestable, ingènua, de caràcter voluble, que somia amb el triomf artístic però que acaba mig prostituint-se per intentar sortir del pou de mediocritat que és la seva vida. 
Però la novel·la guanya intensitat amb la senyora Schroeder, que ha de llogar les habitacions de casa seva per a sobreviure i combatre les privacions que li imposen els temps que li pertoca viure; amb la família Nowak, gent treballadora que ha de conviure amb privacions i problemes de salut; o amb els Landauer, una família jueva benestant que ha de fer front a l'assetjament que li marca l'ascens del nazisme. 
I és que quan les societats veuen degradar-se les condicions de vida, quan creixen les desigualtats socials, els populismes de tot signe, es diguin comunisme o nazisme, troben el terreny adobat per fer créixer les seves llavors. Que cadascú tregui les seves conclusions. Podem treure lliçons de la història o estar cridats a perpetuar-ne els errors; però qui vulgui pot trobar semblances amb els temps actuals i reflexionar sobre el que cal. 
Isherwood, de sòlida formació i com molts d'altres intel·lectuals britànics del seu temps, era contrari a tots els totalitarismes. I en aquest llibre ens ofereix un relat que traspua versemblança, que beu de la realitat del seu temps i que esdevé crònica social d'un període convuls de la nostra història. I ho ha amb un llenguatge directe i planer que atrapa el lector des de les primeres pàgines.

Sempre hi ha una darrera vegada

De vegades penso en com s'han de concretar els comiats professionals. Per a un mestre com jo suposo que el darrer curs s'ha de viure amb un regust especial, procurant gaudir de cada dia i del contacte amb companys i alumnes. No m'imagino un curs discutint, qüestionant o polemitzant sobre aspectes de funcionament del centre. Són més importants altres coses. Em resulta estèril posar-me fort sobre quelcom que aviat ja no formarà part de la meva quotidianitat. És una qüestió de prioritats i sentit comú.
De la mateixa manera, imagino que un músic o cantant programarà una gira de concerts per acomiadar-se del públic que l'ha seguit i admirat. Són actuacions per a compartir complicitats, per recollir per darrera vegada el caliu dels aplaudiments, per experimentar sentiments intensos i gravar a la retina imatges de públics apassionats i escenaris que han estat l'eix de la teva vida. 

I el mateix passa amb els actors. Aquests, però, sempre tenen l'opció de treballar fins al final i morir a l'escenari, com Molière o gairebé com l'Anna Lizaran; perquè el teatre i la interpretació són la seva vida i ho necessiten per a sentir-se vius. No poden prescindir-ne. D'altres opten per acomiadar-se del seu públic escenari a escenari. És el que ha fet la Montserrat Carulla amb IAIA!!!, de la qual vaig ressenyar recentment el seu llibre de memòries. IAIA!!! no és més que un vehicle de lluïment al seu servei per acomiadar-se del seu públic. No crec que sigui recordat com un muntatge memorable, tan sols com el darrer, però el públic no li demana altra cosa que veure-la per darrera vegada dalt de l'escenari i retre-li un merescut homenatge (perquè els homenatges sempre és millor que te'ls facin quan ets viu). I resulta entranyable i té certa gràcia que sigui fruit de la col·laboració familiar: el seu fill és l'autor i director de l'obra i el seu nét Aleix actua al seu costat. Tot queda en família. 

De la Montserrat Carulla m'ha sorprès la renovada vitalitat de les seves darreres aparicions públiques i el seu compromís cívic. Ha tancat la seva interpretació amb una petita declaració a favor de la llibertat de Catalunya. I s'ha ficat del tot el públic a la butxaca amb un divertit acudit antifranquista de la postguerra. 
Gran, la Montserrat Carulla!

Los hijos de Kennedy, de Robert Patrick

El gran home de teatre que és Josep Maria Pou ha traduït, adaptat i dirigit l'obra Kennedy's Children, de Robert Patrick; un text de l'any 1975 que retrata la generació que va viure en aquells anys 60, considerats pròspers i feliços, però on uns joves insatisfets van voler canviar el món.
En aquesta ocasió ho ha fet en llengua castellana i ha comptat amb un repartiment de luxe amb cares conegudes del cinema, la televisió i el teatre espanyol, entre els quals podem veure la catalana Ariadna Gil. 
És un muntatge del 2013 que ara es troba de gira i que acaba de passar per Manresa. 

El muntatge es desenvolupa en un únic espai, un bar novaiorquès en una nit plujosa, on coincideixen cinc personatges molt diversos però representatius (una secretària d'una publicació, un veterà de la guerra del Vietnam, una hippie, un actor homosexual i una aspirant a actriu). L'autor posa els seus personatges sols en aquest espai, on hi són presents però en cap moment interactuen, i en va alternant els seus monòlegs, on van parlant del que han fet i viscut, de com s'han sentit,.... . I malgrat petits moments de distensió, la duresa del que es narra, les insatisfaccions i frustracions que tots mostren, els elements d'autodestrucció (alcoholisme, drogues,...); dibuixen una atmosfera que resulta progressivament opressiva. 
L'assassinat de Kennedy és l'element catalitzador, però el veritable protagonista de l'obra són les vivències d'aquests personatges des del seu assassinat el 1963 fins al 1975. Vivències que serveixen per evidenciar les seves contradiccions i frustracions. 
Perquè és molt dur haver estat educat en el pacifisme i trobar-te en el front d'una guerra; proclamar la no-violència i la lluita pacífica contra les injustícies i acabar justificant revolucions que acaben sent pitjors que els règims que volien combatre; defensar l'art alternatiu i underground i acabar desitjant triomfar i guanyar tanta pasta com el que més; defensar l'alliberament de la dona i acabar com una dona objecte capaç de tot a canvi d'un paper. Podríem seguir. 
L'època retratada fa referència a l'autodestrucció (Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison; tots morts als 27 anys). Potser volien canviar el món però sense saber massa cap a on i combatien la frustració fugint de la realitat, que és justament el que no s'ha de fer. Però són representatius d'aquells anys.
I és que és més propi de la condició humana i les societats l'evolució que la transformació. No es canvia d'un dia per l'altre. Podem millorar, sí; però no ser gaire diferents del que som. 
Un gran muntatge sobre les contradiccions de la condició humana i la pèrdua dels ideals. Gairebé quaranta anys després de ser escrita permet fer-ne una lectura actual i moderna. És el que tenen els clàssics.
Un nou Pou en estat pur, exigent, suggeridor, potent.

El Principi d'Arquimedes, de Josep Maria Miró i Coromina

El Principi d'Arquimedes, de Josep Maria Miró i Coromina (1977) és una nova mostra del vigor creatiu del teatre català. Mostra un tema molt contemporani; com el temor, la por, fan trontollar les nostres conviccions. 
El còctel que poden formar un cas de pederàstia proper, bromes o comentaris banals, la condició sexual que se suposa lliure i privada, el poder de les xarxes socials, el punt de vista d'una nena,...; poden configurar una combinació explosiva que acabi destruint persones sense una culpabilitat demostrada. 
Fa pensar. I d'això es tracta: Quins són els límits de la privacitat? Fins on cal preservar l'honorabilitat d'una persona? Quin valor hem de donar a una percepció subjectiva? Què pot donar consistència a una sospita? 
El teatre hi posa els interrogants; el públic hi ha de cercar les respostes. 

Barcelona, de Pere Riera

Barcelona ha estat i és un dels grans èxits de la temporada de teatre a Catalunya. Una producció del TNC que demostra una vegada més el vigor creatiu i la qualitat del teatre català. Una obra que es desenvolupa al llarg d'un dia de març del 1938 sota els bombardejos de l'aviació feixista en una casa burgesa de Barcelona. En ella, el dia en que el fill d'una de les protagonistes fa divuit anys, es retroben dues amigues que encarnen dues postures davant el conflicte: la que es queda a casa i a la ciutat amb la voluntat de preservar la família i resistir i la que opta per lluitar per les seves il·lusions, realitzar-se com actriu i se'n va a França. La situació planteja un suggeridor paral·lelisme amb la situació actual, on davant la manca d'oportunitats laborals per a les generacions més joves hi ha qui opta per buscar sortides lluny d'aquí, però també qui opta per quedar-se i mantenir els vincles emocionals amb la seva gent. 
L'obra també mostra alguns clarobscurs del bàndol republicà, però el que vol reivindicar és la capacitat de resistència del poble català. El muntatge aconsegueix sobretot connectar emocionalment amb el públic, que queda atrapat sense badallar a la butaca durant les gairebé tres hores d'espectacle. De motius n'hi ha. El treball interpretatiu és excel·lent, amb la Míriam Iscla i l'Emma Vilarasau superbes, extraordinàries; però sense menystenir la resta del repartiment, amb actors d'ofici com la Pepa López i el Jordi Banacolocha, i la resta. 
L'escenografia, la il·luminació, la música,... són aspectes molt cuidats que funcionen a la perfecció. Un muntatge que val la pena no perdre's en alguna de les seves darreres representacions. 

El record és un pont al passat

Montserrat Carulla
El record és un pont al passat. Memòries de l'actriu, la dona i la nena.
Badalona: Ara Llibres sccl, 2013
174 pp.
ISBN: 978-84-15642-13-8

Montserrat Carulla (1930) és una de les nostres grans dames del món de la interpretació. De les darreres aparicions públiques que li he seguit (el lliurament del Gaudí d'honor a la V gala dels premis, el programa d'El convidat que li va dedicar l'Albert Om, la seva intervenció al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny) m'ha sorprès la seva vitalitat, l'elegància i sobretot el seu compromís cívic carregat de valentia. 
El record és un pont al passat és un llibre de records personals, però també és la crònica d'una època. 
M'ha interessat molt la seva visió amb ulls de nena d'aquells anys tan difícils i plens de privacions, perquè són retalls d'història viva que tenen molts elements en comú amb gent de la seva generació. Llegint aquestes pàgines pots imaginar-te com era la grisor del franquisme viscuda a peu de carrer per la gent més humil. 
M'ha sorprès el relat íntim de les seves inseguretats i bloqueigs en determinades situacions. 
He trobat deliciós el capítol titulat L'experiència d'envellir, més autèntic i convincent que qualsevol manual d'autoajuda. 
Descobrim la Carulla més ferma quan defensa amb contundència la professió que duu a dins i quan es sincera políticament. 
M'ha agradat també quan parla del que és créixer en una llar sense llibres (hi ha anècdotes molt divertides sobre les coses que havia arribat a fer per poder llegir llibres) en el capítol titulat Sota la pols dels nostres llibres i les seves paraules d'amor a la lectura: "La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser més inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides." 
Com tot llibre de memòries ens aporta un coneixement més aprofundit del personatge, tant des del punt de vista professional com personal. Crec que té força elements d'interès. 
Montserrat Carulla, que comença dient He tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
Llegiu-lo.

Luces de bohemia

Ramón María del Valle-Inclán
Luces de bohemia
Madrid: Espasa-Calpe, 1976 (setena edició)
Col·lecció Austral, 1307
144 pp

ISBN: 84-239-1307-4

L'any passat vaig tenir ocasió de veure la representació de Luces de bohemia de Valle-Inclán que, muntada per catalans, va ser representada a la Sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya i que després va passar per Manresa en la gira per comarques que van fer. 

Va ser un plaer extraordinari: per la qualitat del text; per l'encert del muntatge, que aconsegueix donar fluïdesa a una acció que transcorre per diferents indrets amb una escenografia senzilla però eficaç; per la il·luminació, del tot adient amb l'esperit de l'obra; pel nivell interpretatiu, amb un Lluís Soler esplèndid en el paper de Max Estrella. Lluís Soler és un actoràs amb una bella veu i una dicció perfecta i crec que és un dels actors catalans que millor pot dir un text. Sempre és un goig assistir a una de les seves interpretacions. 

Després d'això, en arribar a casa, vaig agafar l'escala i em vaig enfilar a rescatar l'exemplar de Luces de bohemia de la meva biblioteca que dormia en un prestatge alt des de feia una pila d'anys; i em vaig dir que me'l tornaria a llegir. I ara ho he fet. 

Luces de bohemia forma part de la llista de lectures obligatòries de la meva adolescència. Seria fàcil discrepar del concepte d'obligació o de la tria que formava part de la llista, però he de reconèixer que gràcies a això vaig poder descobrir autors del nivell de García Márquez, Machado o Valle-Inclán. 

Luces de bohemia és plena de frases esmolades que retraten amb una mirada grotesca una societat decadent de la que no s'escapa pràcticament ningú: la corrupció del món polític, la incultura i la brutalitat de la policia; el periodisme venut al poder; les rivalitats del món intel·lectual;... 
El retrat d'aquesta Espanya segueix sent proper; hi ha coses que resulten lamentablement actuals, preocupants; com si el temps no passés i costés superar determinades inèrcies.

En el recorregut bohemi de Max Estrella pel Madrid de tavernes i cafès es fa un repàs exhaustiu de tot allò que descriu la realitat d'un país: coneixem ambients, personatges que mostren les misèries i la picardia d'una societat (és de destacar la mesquinesa d'un personatge com Don Latino de Hispalis, "l'amic"), tertúlies, carrers, calabossos, policies, presos, manifestants, meuques de carrer, funcionaris, un ministre,... 
Compta amb diàlegs brillants (com el que manté amb Serafín el Bonito quan és detingut) i moments colpidors (com els que manté a la cel·la amb un anarquista català que sap quina serà la seva fi i que defineix amb lucidesa la realitat del país: "En España el trabajo y la inteligencia siempre se han visto menospreciados. Aquí todo lo manda el dinero." Us sona? Podria signar-se avui mateix).
Valle-Inclán deforma i ridiculitza la realitat per a fer-ne més evidents els seus aspectes més grotescos. Això és l'esperpent i una de les aportacions més significatives del seu teatre. Ho defineix el mateix Max Estrella moments abans de morir: "El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada. ... España es una deformación grotesca de la civilización europea." 

Hi ha una expressió que em va quedar de quan en vaig fer la primera lectura i és l'etílica expressió que regala un borratxo que apareix en algunes escenes com a contrarèplica i que també tanca la representació: ¡Cráneo previlegiado!

Genial. Un clàssic que no caldria deixar de llegir.

Vergonya!

Sento vergonya per la reacció d'un grup de treballadors del Teatre Nacional de Catalunya d'usar el castellà com a mesura de protesta laboral. Diuen que no és una mesura aprovada en assemblea pel col·lectiu i que no és secundada per tothom. Però qui ha anat al Teatre se l'ha trobat imposada per aquesta presumpta minoria. I la veritat, és lleig, perquè reflecteix un seguit de coses no precisament positives ni estimulants. 
Primer, ignora l'esforç de generacions per normalitzar el català i donar-li rellevància pública (i aquí entrarien tots els esforços que s'han fet en àmbits com l'educació, la cultura o la sanitat. I no cal dir que el TNC és un exemple d'això).

Segon, evidencia que el català no és viscut com un element de normalització sinó d'imposició. I sota el paraigua de la reivindicació progre contra les retallades acaba fent seguidisme dels plantejaments més retrògads contra la identitat catalana.
Tercer, apunta en la direcció equivocada. Perquè, què té més pes en les dificultats actuals, l'increment de l'IVA al 21% o els ajustaments als que obliga la situació actual?
Quart, incomoda precisament l'espectador, que acostuma a ser una persona sensibilitzada per temes com la llengua i la cultura i que està fent esforços -jo diria que solidaris- per seguir anant al teatre i mantenint tot el que representa.
Cinquè, demostra molt poca empatia envers les dificultats actuals (tothom està fent grans esforços i les dificultats són grans. Ningú ajusta despeses per gust, tot i que hi ha un debat legítim per a decidir com es gasten els diners disponibles) i una manca total de sensibilitat respecte la institució des de la que se serveix el país.

Podríem seguir. Des del màxim respecte per tota reivindicació, que per norma general sempre crec fonamentada, em sembla una reacció desafortunada, injusta, insensible i poc ajustada al context. Quan treballes a determinats llocs hi ha coses que s'han de tenir clares i amb les que no es pot jugar ni poden formar part de cap negociació laboral. Són i punt.   
Si aquests treballadors no formessin part del TNC potser tindrien motius més justificats per queixar-se. Ara com ara, semblen poc dignes d'estar treballant on estan treballant. 
Avui, un dia més, tenim la Norma molt emprenyada.

Martellada

Les darreres mesures econòmiques preses pel govern han estat del tot insensibles amb el món de la cultura. Denoten precipitació, altes dosis d'improvisació i manca total de càlcul i perspectiva. I no sé si són més fruit de la desesperació o de la incompetència.
Parlem una mica del teatre. És un sector cultural que manté majoritàriament la presencia de la llengua catalana, amb un públic potser minoritari però fidel; un sector que malda per subsistir en un context de baixada del taquillatge, disminució i/o retirada de les subvencions públiques i alts costos de producció. Anar al teatre és car, de 25 a 30€ per a un muntatge estàndard. I això amb un IVA del 8%. Si de cop li puges 13 punts és una animalada, és carregar-te'l sense miraments. No puc entendre com només han vist un forat per on recaptar més. Crec que es perdrà recaptació, perquè es faran menys muntatges i tindran menys públic (un públic que també té menys diners i es torna més selectiu). És un desastre sense pal·liatius.
I podríem dir el mateix del cinema o dels concerts. Què volen? Que la cultura esdevingui quelcom elitista, un luxe només a l'abast de quatre privilegiats? Que quedi reduïda al pur entreteniment, al que només surt per la pantalla del televisor?
Encara els hi haurem de donar les gràcies per haver mantingut l'IVA superreduït per al llibre (en paper) i la premsa (en paper). Perquè -no us ho perdeu- el diari digital i el llibre electrònic es consideren serveis i estan gravats també amb el tipus general del 21%. Per a fer-s'ho mirar.

Encara m'emociona

No sóc gaire de musicals, però guardo un gran record de Mar i cel. Va ser una gran fita muntar un musical com aquell, i un clar exemple que la rendibilitat no ha de justificar sempre un projecte cultural. Cal optimitzar recursos, sí; però hi ha coses que val la pena fer-les perquè milloren la imatge i l'autoestima d'un país i el prestigien. I s'ha d'ajudar per a que siguin possibles. I això vol dir posar-hi diners.
Va crear escola. Han passat gairebé vint-i-cinc anys i encara és recordat i capaç de fer reviure emocions. I actual. Tot un clàssic.





Ara em desperto al fons d'un pou,
veig que en el món la gent s'odia.
I en la foscor tot es remou, 
com si no hi fos la llum del dia.
Per a ells la guerra és l'important
i tot és lluita i envestida, 
d'homes ferotges i inhumans
que no s'estimen ni la vida.
Però en aquest món cruel i sord,
però enmig de l'odi i de l'horror,
hi ha qui no vol arrossegar-se,
hi ha qui no es creu aquesta farsa,
hi ha algú que porta un món tan nou,
veig una llum al fons del pou
que em fa tornar a començar a viure;
hi ha algú que lluita per ser lliure.

Desclassificats

M'agraden les obres que plantegen dilemes morals. Desclassificats m'ha semblat un molt bon text, superbament interpretat per un trio d'actors excel·lents (Toni Sevilla especialment i Emma Vilarasau, com sempre, demostrant l'ofici que té) i que planteja una suggeridora reflexió sobre la relació entre la vessant privada i la vessant pública d'un mateix personatge. 
La Sílvia Utgés (Emma Vilarasau) és una prestigiosa periodista d'un mitjà televisiu que està a punt d'entrevistar el president del govern Víctor Bosch (Toni Sevilla). La Sílvia té a les seves mans unes fotos escandaloses que poden enfonsar la carrera del president. Durant la preparació de l'entrevista rep una trucada familiar sobre una qüestió que pot deteriorar la seva imatge pública. A partir d'aquí comencen les grans preguntes: Quins són els límits per a mantenir ocults els secrets de les persones? La condició de públic d'un personatge fa que també sigui pública la seva vida privada? Una relliscada en l'àmbit privat invalida una trajectòria en l'àmbit públic? Un escàndol en l'àmbit familiar resta credibilitat professional? És lícit tapar el que pot ser constitutiu de delicte? Quina ha de ser l'ètica del periodisme?,.... Se'n podrien plantejar d'altres. 
L'obra té tocs de comèdia, però funciona com un thriller; i tot fent passar una bona estona planteja qüestions sobre les que val la pena pensar-hi. És ben recomanable, tot i que crec que ara a Manresa tanca el seu cicle de representacions pel territori.