Franquismo S.A., d'Antonio Maestre

Antonio Maestre
Franquismo S.A.
Madrid: Ediciones Akal, 2020
Col·lecció Anverso
288 pp.
ISBN: 978-84-460-4796-4
PVP: 21,00€

Franquismo S.A. és un llibre d'investigació periodística sobre l'origen de les fortunes de les grans empreses de l'IBEX: constructores, energètiques, bancs,... I ho fa des de la recerca sobre la col·laboració d'aquestes en el cop d'estat del 36, la repressió d'opositors i la col·laboració amb la dictadura durant gairebé quatre dècades. Documenta com es van aprofitar del treball esclau dels represaliats, com es van incautar de béns i propietats de persones de l'altre bàndol i com tot això es va anar desenvolupant al llarg dels anys en base a favors i influències sobre els que ostentaven el poder. A diferència del que ha passat en altres països aquí s'ha amagat sistemàticament el passat fosc d'aquestes empreses, s'ha blanquejat la seva trajectòria i s'han presentat a la societat com a històries d'èxit empresarial en base a la meritocràcia i la cultura de l'esforç. En bona part, segons l'autor, això és mentida, perquè es van aprofitar del control social de la dictadura i de privilegis concedits en base al seu suport. I es recalca que en un país com Alemanya les grans empreses van reconèixer haver-se beneficiat del treball esclau als camps de concentració i se les va obligar a reparar les víctimes. I allí és una vergonya i una indignitat haver col·laborat amb el nazisme (tot i que malgrat els processos de desnazificació va caldre recórrer a persones que havien col·laborat amb el règim anterior per a fer possible la reconstrucció del país). Però a Espanya (on van arribar molts d'aquests nazis, que van poder desenvolupar exitoses carreres empresarials sense ser molestats malgrat els requeriments d'organismes estrangers) res d'això ha passat, ni reconeixement ni reparació. Els seus hereus van rebre patrimonis generats de manera irregular, al llarg dels anys han mantingut un funcionament endogàmic, casant-se entre ells i engrandint les seves fortunes, però mantenen una aparença de normalitat sense ser qüestionats.
I t'adones que aquesta casta forma part del nucli dur de l'Estat i manté una forta presència en sectors com l'economia, la política i la justícia.
A tota persona que hagi seguit l'actualitat aquests darrers anys li resultaran familiars molts dels que desfilen per les pàgines d'aquest llibre i s'adonarà que són "el poder" malgrat el pas dels anys.

Perro callejero, de Martin Amis

Martin Amis
Perro callejero
Barcelona: Editorial Anagrama, 2005
Col·lecció Panorama de Narrativas, 614
432 pp.
ISBN: 978-84-339-7075-6
PVP: 19,50€

He descobert l'obra del recentment traspassat Martin Amis (1949-2023) amb Perro callejero. D'un llibre que llegeixo m'agrada que em sorprengui i, si pot ser, que em diverteixi.
I aquest m'ha sorprès, a estones m'ha divertit i en certs moments també m'ha fet pensar. 

El protagonista, Xan Mateo, és un personatge ben peculiar, fill d'un delinqüent, que pateix una brutal pallissa només començar i amb alguns talents que el fan molt especial. Està la relació amb la seva dona, les seves filles i la seva exdona. Està també el director d'un diari sensacionalista, en Sam Smoke, un personatge que personifica la degradació d'una premsa groga abocada al pitjor sensacionalisme i la pornografia i que està obsedit per les petites dimensions dels seus genitals. Tenim un rei d'Anglaterra apàtic i pudorosament preocupat per la moralitat de la seva filla. I tenim també el vol d'un avió que pateix seriosos problemes durant el viatge. 

Arriba un moment en que et preguntes com es lligarà tot allò que t'estan explicant, quina mena d'història et volen fer arribar. 

Els elements de la història es van lligant i tu, com a lector, vas reflexionant sobre determinades qüestions, que estan tractades amb un humor corrosiu i uns personatges que tenen un punt grotesc i excessiu. Suposo que es vol fer riure però també desmitificar i no deixar res dempeus, com ara la premsa o la monarquia. 

Penses en si sempre serem els mateixos o si per circumstàncies, com les del protagonista, esdevindrem persones amb comportaments pertorbadors; com les dones van esdevenint éssers poderosos que tot ho fan girar al seu voltant; com la pornografia pot ésser moralment rebutjable però alhora desvetllar la morbositat que roman dins de cadascú i esdevenir un instrument de poder;....

És discutible el bon gust del llenguatge i de determinats elements utilitzats, però li acabes trobant un sentit per a descriure elements pertorbadors de la societat en que vivim. El que deia al principi: sorprèn, diverteix, inquieta; no deixa indiferent.

Eufemismes estiuencs

El llenguatge va evolucionant i tendeix a marginar tot allò que pugui resultar molest, feridor o ofensiu, denotar duresa o agressivitat. En definitiva, tendeix a ser amable en paral·lel amb el desenvolupament dels drets individuals i el respecte a la dignitat de les persones i els col·lectius. I això, en uns temps on domina un discurs de correcció política, crec que ha portat a la generació d'eufemismes de tota mena per a definir realitats dures i alhora suavitzar i camuflar allò al que fan referència. Com en tot, el repte està a trobar aquell punt d'equilibri entre l'exactitud en la definició de la realitat que es descriu i la percepció entre els que la llegeixen o escolten. 

Un dels eufemismes que més s'ha generalitzat aquest estiu és el de refugis climàtics. Centres comercials, piscines, biblioteques,... han deixat una mica de banda la seva funció primigènia i han passat a ser destacats com a llocs on la gent hi podia anar per a resistir millor les temperatures extremes que hem patit aquest estiu. 

De sempre he anat a piscines i platges per a refrescar-me i fer més suportables les rigorositats de l'estiu, he anat a comprar el que necessitava als centres comercials tot agraint una bona climatització que no resultés excessiva en cap sentit i he anat a biblioteques per a fer alguna descoberta que cridés la meva atenció. Però mai tenia consciència d'anar a un refugi climàtic. Un refugi sempre ha estat un espai protegit d'una adversitat. I no negaré que els tres exemples anteriors serveixen per a fer front a temperatures extremes; però també dic que m'agrada pensar que les persones s'adapten a les circumstàncies de les seves realitats i si fa molta calor es lleven més d'hora, aprofiten les hores més fresques del dia, busquen ombres, baixen persianes si toca el sol, engeguen un ventilador,... És a dir, allò que s'ha fet tota la vida i que és fruit del sentit comú.

Tot i que em carregui sentir a parlar
tothora de refugis climàtics, donaré per bo que més gent hagi anat a les biblioteques cercant frescor i hagi acabat llegint. Que no sigui flor d'un dia.

La llibretera de París, de Kerri Maher

Kerri Maher
La llibretera de París (traducció d'Eduard Sepúlveda)
Barcelona: Ed. Navona (Suma Llibres S.L.), 2022
Sèrie M
416 pp.
ISBN: 978-84-19179-00-5
PVP: 22,00€

Aquesta primera edició en català de La llibretera de París es va acabar d'imprimir el dia que es complien cent anys de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, i té molt d'homenatge a una ciutat, una època i a la persona que va fer possible aquesta edició, la Sylvia Beach. La Sylvia Beach va ser una nord-americana que va arribar a París un cop acabada la Primera Guerra Mundial, on va entrar en contacte amb l'Adrienne Monnier, que havia fundat La Maison des Amis des Livres

, que era una llibreria emblemàtica car no només venia llibres sinó que organitzava actes culturals, trobades entre escriptors i oferia residència temporal a escriptors i artistes arribats a la ciutat. En aquells anys París bullia d'activitat i atreia la bohèmia d'arreu en un ambient tolerant, creatiu, eufòric i ple de perspectives optimistes.
L'autora d'aquest llibre, la californiana Kerry Maher, quan estudiava filologia anglesa, va descobrir en una caixa de llibres de segona mà d'una llibreria les memòries de la Sylvia Beach. Assegura que les va comprar per un dòlar i interessada com estava en els anys vint del segle passat la va fascinar tot el que va descobrir (com ara que aquella persona va fer possible la publicació de l'Ulisses en un moment en que havia estat prohibit a Anglaterra i Estats Units) i es va posar a documentar-se per a desenvolupar aquest relat, que és una ficció històrica deutora dels fets que descriu però que compta amb un interessantíssim apèndix on l'autora ens diu quina part hi ha de veritat i  quina ha ficcionat en el seu llibre i el que va passar amb els personatges protagonistes i la llibreria a partir del moment en que tanca el relat.
La novel·la es desenvolupa en tres eixos: la creació de la Shakespeare & Company, una llibreria especialitzada en literatura en anglès i refugi i punt de trobada de molts escriptors que arribaven a la ciutat; la seva relació professional i amorosa amb l'Adrienne Monnier (en un París liberal que ja havia despenalitzat les relacions entre persones del mateix sexe des de la Revolució Francesa) i finalment la seva relació amb Joyce tant per a la publicació de l'Ulisses com posteriorment per a la gestió dels drets d'autor, que és el que sosté majoritàriament la trama.

Però a part de Joyce, que és present al llarg de tot el llibre, per la novel·la desfilen celebritats (que en aquells anys encara no ho eren) com ara Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertude Stein,  Ezra Pound o Benjamin Franklin.
Més enllà dels fets històrics trufats amb anècdotes conegudes dels protagonistes, que són els que són i condicionen el contingut; la novel·la destaca per la visió que dona del llibreter, algú que estima i creu en el que fa, que s'implica, que coneix el client (m'ha resultat curiós descobrir que les llibreries oferissin serveis de préstec, talment com una biblioteca), l'assessora, li fa recomanacions i crea un vincle. No sé si és una visió idealitzada de l'ofici que ja ha passat a la història a l'era d'Amazon, però vull creure que els bons llibreters són així. Persones que estimen els llibres i tot allò que els envolta amb passió.

Crec que és un llibre amable, que ens fa conscients de com de dificultós resulta assolir quotes de llibertat en tots els àmbits de la vida i que pot agradar a tothom, però que agradarà sobretot als qui estimen ells llibres, perquè el llibre comparteix emocions amb tots els qui els tenen a les mans i crea vincles indestructibles en la seva defensa que perduren més enllà d'una lectura.

Del que cal construir dia rere dia

Cada dia des de fa any i mig ens despertem i convivim amb notícies del conflicte que enfronta a Ucraïna i Rússia. Potser és la guerra que sentim més propera, més a tocar de les nostres fronteres i en la que tendim a implicar-nos més emocionalment. Però ens arriben també notícies d'indrets més llunyans com ara el Iemen, Etiòpia, el Sahel, Afganistan, Iran, Congo, Haití,... Notícies d'enfrontaments, atemptats, morts, crisis humanitàries,... Sembla com si la violència i la resolució dels conflictes per la força fossin la norma i l'estat natural de les coses. Me'n faig creus que ho anem normalitzant amb una creixent insensibilitat, com si no s'hi pogués fer res. D'altra banda també és ben cert que si no ens poséssim una cuirassa per distanciar-nos una mica de tot plegat acabaríem col·lapsant davant el dolor emocional que ens provoquen totes aquestes situacions i les seves víctimes.

Per això crec que cal donar valor a la pau, perquè s'ha de guanyar en el dia a dia en base al diàleg, l'entesa i el pacte. La pau no ens ve donada, l'hem de saber construir i preservar-la.

Los abrazos lentos, d'Elísabet Benavent

Elísabet Benavent; Laura Agustí (il·lustradora)
Los abrazos lentos. Esbozos, reflexiones y vida.
Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2022
530 pp.
ISBN: 978-84-9129-719-2
PVP: 20,90€

Los abrazos lentos té un origen molt del segle XXI. Són escrits compartits des del compte d'Instagram de l'autora. I suposo que els imputs rebuts de les moltes seguidores que sembla que té van motivar-la a aplegar-los i publicar-los en forma de llibre. 

No és un llibre adreçat exclusivament a dones, però sí impregnat d'una sensibilitat molt femenina, que denota empoderament i un univers de vivències pròpies deleroses de ser compartides.

Són proses breus, de vegades en forma de poema, fetes de frases curtes i amb molta puntuació que doten el text d'agilitat i el fan molt llegidor. Cal destacar l'habilitat de l'autora per jugar amb les paraules, crear frases impactants i dotar els textos de gran sensualitat.

Les proses tenen un caire intimista, on l'autora es despulla emocionalment i ens parla de l'amor, de sentiments i emocions. Confessions íntimes de caire amorós però que també parlen molt d'autoestima i acceptació d'un mateix, de viure amb llibertat i passió. Reflexions, en definitiva, sobre tot allò que l'autora ha anat vivint i del seu empoderament com a dona.

L'edició en paper té molta qualitat. Paper gruixut, ben enquadernat i amb unes delicades il·lustracions que complementen d'allò més bé el text. Un llibre per llegir, tenir-lo a mà i poder-hi tornar, perquè hi ha frases que et fan pensar. 

El conjunt, però, m'ha semblat reiteratiu. Arriba un punt en que tens la sensació que tot és més del mateix, que no es diu res de nou i que potser amb dues-centes o tres-centes pàgines menys i més ben triades el llibre quedaria més rodó i agradaria més.

Amb tot, és un llibre molt personal, reflex de la sensibilitat de la seva autora, on aflora la fragilitat emocional dels nostres temps i els sentiments volubles que ens impregnen. Un llibre que convida a reflexionar sobre el que vivim i sentim i que homenatja el poder de les paraules (aquest grapat de "abrazos lentos") per a elaborar-ho i compartir-ho.

De la rateta que escombrava l'escaleta i la dona objecte

 

Quan l'altre dia llegia a l'Ara en un article sobre què i com es llegeix a les escoles que una escola havia decidit eliminar del seu fons el conte de La rateta que escombrava l'escaleta per considerar que fa apologia de la dona objecte, no m'ho podia creure. Em vaig quedar glaçat, estupefacte, sense reacció.

Em van venir al cap imatges de les hores plaents que havia passat amb els meus alumnes treballant aquest conte, una font inesgotable de recursos didàctics per a poder desenvolupar l'expressió oral, fer entenedor el que són les onomatopeies i que a més oferia una lliçó de vida tan valuosa com que a la vida no te'n pots refiar de les aparences. Pensar que tot això queia perquè algú considerava que no passava el filtre dels valors sobre els quals s'ha de fonamentar la coeducació... Me'n feia creus.

Darrerament hi ha diferents exemples de fins on ens està portant el revisionisme cultural impulsat per allò que es considera políticament correcte. I crec que ens equivoquem quan optem per la censura en lloc d'afavorir una lectura crítica segons els valors actuals i degudament contextualitzada. 

Mai hauríem de posar en dubte la intel·ligència dels lectors perquè facin les seves pròpies valoracions de les obres. Els hi podem donar eines, podem afavorir que interpretin i contextualitzin una sèrie d'elements; però el revisionisme de caire purità ens empeny cap a senders d'estupidesa i cretinisme progressius. 

Perquè hem evolucionat (per sort) cap a una societat més justa i equitativa fonamentada en uns valors dels que n'hauríem d'estar orgullosos; però no podem oblidar d'on venim, d'un temps en que era normal l'esclavisme, el treball infantil i el masclisme. I ara ja no ho és, però no renunciem a la literatura que ens ho reflecteix i que hem de poder llegir amb els ulls d'avui.

El regal de la lectura (Què passa al nostre cervell quan llegim?), de Sebastià Serrano

Sebastià Serrano
El regal de la lectura - Què passa al nostre cervell quan llegim?
Barcelona: Ara Llibres, 2022
288 pp
ISBN: 978-84-18928-55-0
PVP: 18,95€

El regal de la lectura és un llibre de divulgació científica que intenta explicar de forma entenedora des de la neurologia el que passa al nostre cervell quan llegim. Sebastià Serrano (Bellvís, 1944) desenvolupa el llibre a dos nivells. D'una banda novel·la el cas d'una persona (en Claude) del París de finals del segle XIX, benestant i amb inquietuds, que pateix un ictus i de cop i volta esdevé cega a la lectura. És atesa per un prestigiós neuròleg de l'època i segueix una teràpia de rehabilitació. En paral·lel el llibre ofereix píndoles de neurociència que va alternant amb les evolucions del Claude per a transmetre'ns la fascinant evolució del cervell de l'ésser humà que fa possible el desenvolupament del llenguatge i la capacitat de llegir. Ho fa des de l'admiració per les infinites possibilitats del nostre cervell d'establir connexions neuronals i desenvolupar llenguatge i pensament. 

No m'han de convèncer dels beneficis de la lectura, però m'ha interessat molt tot el que es diu sobre com llegir afavoreix l'estimulació cognitiva; del poder que té per millorar l'atenció, la concentració i la reflexió; de com exercita la memòria en totes les seves variants. 

Sebastià Serrano va més enllà i ens parla també dels beneficis de la lectura en la salut mental de les persones, de com llegir esdevé una mena de neuroprotector que frena el desenvolupament de demències i malalties com l'Alzheimer.

M'ha interessat especialment el darrer capítol on, situat del tot en l'època actual, reflexiona sobre com hem passat de saludar amb entusiasme l'arribada de les noves tecnologies i les seves possibilitats, a partir per la seva dependència i viure amb neguit com les pantalles afecten la capacitat de nens i joves (i no tan joves) de mantenir l'atenció i la concentració.

Aquests dies s'han fet públiques unes dades molt preocupants sobre els nivells de comprensió lectora en alumnes de 4t de Primària, dades que reflecteixen una davallada també dels nivells de lectura i que tenen força a veure amb el consum de pantalles. 

Un dels remeis està clar: llegir més. Feu-nos aquest gran regal que és la lectura.

Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

Josep Maria Espinàs en el record

Saps que tard o d'hora arribarà, però no pots més que entristir-te per la mort d'algú que t'ha acompanyat durant molts anys de la teva vida i per qui senties admiració i estima. Quan penso en ell em ve al cap la paraula compromís. Compromís amb una llengua i un país que el van convertir en un referent de civisme per a molta gent. Compromís que el va portar a implicar-se en els Setze Jutges i impulsar la Nova Cançó; a col·laborar amb el diari Avui des de la seva fundació i després a El Periódico amb una columna diària durant més de quaranta anys ininterrompudament (1976-2019); a fer programes de televisió; a estar present a la Diada de Sant Jordi amb alguna novetat durant més de cinquanta anys; a fundar l'Editorial La Campana; i fins i tot a posar lletra a l'himne del Barça.

I suposo que tot això ho va fer perquè ho va trobar necessari, per aquest compromís cívic amb el país del que parlava abans.
Era capaç de fer un llibre atractiu gairebé a partir de qualsevol tema i treballador incansable com era ens deixa una obra extensa gestada des de la seva Olivetti Studio 46, de la que no es va despendre mai. Va començar fent narrativa de ficció, però la va anar abandonant per a centrar-se en els escrits que emanaven de la seva experiència vital, de l'observació atenta del seu entorn, de converses amb la gent, de les emocions que formen part de la vida.
La seva literatura sempre m'ha semblat entenedora, accessible, humanament rica, amable i respectuosa, amb punts de vista que no et deixaven indiferent i t'enriquien.

Queda en el camp de l'anècdota la seva estada a la ciutat mentre feia el servei militar, però resulta simpàtic imaginar que un senyor de Barcelona com ell durant sis mesos va ser un manresà més.
Gràcies, Josep Maria, per tant i al llarg de tant temps.

Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador, de Joan Esculies

Joan Esculies Serrat
Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador
Barcelona: RBA - La Magrana, 2018
Col·lecció Orígens, 225
461 pp
ISBN: 978-84-826-4843-9
PVP: 22,80€

Preguntar sobre Ernest Lluch (1937-2000) entre la gent d'una certa edat avui dia, probablement tindria respostes decebedores. I és que el pas del temps sempre juga contra la memòria i a favor de l'oblit.
Lluch sempre va tenir vocació de projecció pública. Era curiós de mena, tafaner, i li agradava ficar cullerada en gairebé tot. Va ser un personatge rellevant de la transició política i seria injust recordar-lo només per la seva tràgica mort i no per la seva brillant trajectòria tant en l'àmbit acadèmic com polític.
Per això, quan va sortir publicada aquesta biografia de Joan Esculies vaig tenir ganes de poder-la llegir, per saber més del personatge i de com es va acabar convertint en un objectiu d'ETA.
El títol del llibre diu molt del personatge. Lluch era un intel·lectual provinent del món universitari, on havia excel·lit en l'estudi de les estructures econòmiques i en la recerca, que va formar part de tota la seva vida i al llarg de la qual va publicar nombrosos articles i estudis. Però també era un agitador. Li encantava polemitzar, els debats intel·lectuals, les controvèrsies. Potser per refermar les seves idees, que sovint van estar al costat de corrents minoritaris i/o derrotats. Però Lluch gaudia de popularitat i simpatia entre la gent, perquè durant uns anys va formar part de tertúlies als mitjans. Comunicava molt bé i era capaç de parlar de tot, no només del que formava part del seu àmbit d'estudi. I no tenia vocació de tancar-se en l'activitat de les aules i les sales d'estudi. Volia ser útil a la societat i creia que podia aconseguir-ho mitjançant la política. En podies discrepar, però el respectaves i no podies posar en dubte el seu catalanisme.
Quan els socialistes van poder formar govern a Espanya després de les eleccions de 1982 el van nomenar Ministre de Sanitat i Consum, uns àmbits dels quals no tenia cap experiència; però se'n va sortir i va enllestir la Llei de Sanitat que va garantir l'assistència universal i gratuïta per a tothom i va definir un model que encara perviu i que va saber encaixar amb les competències cedides a les autonomies i els nombrosos interessos corporatius del sector; en uns moments de severes dificultats econòmiques.
Era d'esperit reformista i segurament només aspirava a construir una Espanya on tothom se sentís còmode després de com la va deixar el franquisme. El llibre ens dibuixa un Lluch auster, treballador incansable que exemplificava la meritocràcia i no sabia parar quiet, i d'una moral estricta i incorruptible (mai es va aprofitar ni en el més mínim de qualsevol cosa que pogués derivar dels càrrecs que ocupava).
El llibre s'estructura per geografies, des dels seus orígens menestrals barcelonins (tot i que havia nascut a Vilassar), on havia treballat de comercial viatjant per les Espanyes de jove en el negoci familiar; passant per València, Madrid i finalment el Nord com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo i la seva estima i admiració per una ciutat com Sant Sebastià, on també s'havia comprat un pis. Geografies de les que no volia ser només un passavolant sinó un més que formés part d'aquella realitat. I és un relat que es desenvolupa en paral·lel a l'evolució política del país i dels partits que la van protagonitzar, esdevenint així també una crònica de la transició política.

M'ha semblat un personatge i una vida apassionants, que val la pena conèixer. El llibre va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018 i va rebre el suport de la Fundació Ernest Lluch que té per objectius mantenir vius el seu pensament i la seva obra i fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

El talp, de John Le Carré

John Le Carré
El talp (traducció de Jordi Arbonés)
Barcelona: Edicions 62, 2012
Col·lecció El balancí, 664
376 pp.
ISBN: 978-84-297-6851-0

PVP: 21,50€

George Smiley és un dels grans personatges de la història de la literatura. És un antic agent secret, d'aspecte gris i discret, lleial, observador, rigorós i eficaç en el seu treball, més aviat taciturn, casat amb un dona que li és infidel; que ha estat obligat a abandonar el servei per interessos obscurs i que viu una tranquil·la jubilació després d'haver prestat servei al Circus (també conegut com a M16 i popularitzat en nombroses pel·lícules), el Servei Secret britànic a l'estranger.

El món de l'espionatge és inherent a l'existència dels estats. De sempre hi ha hagut aquesta necessitat de defensar-se, de disposar d'informació estratègica que et sitüi en situació d'avantatge davant d'un enemic o un potencial perill. S'utilitzen agents infiltats en grups terroristes, narcotraficants,... I no diguem en conflictes bèl·lics; sempre n'hi ha a tot arreu i en són un element cabdal en la correlació de forces que sempre ha donat molt de joc en la literatura i en la ficció de nombroses pel·lícules i sèries.

Smiley, però, no és un super-heroi a l'estil Bond sinó que té el perfil d'un eficaç funcionari de formes detectivesques que arribarà fins on faci falta per a defensar els interessos i la seguretat del seu país, si cal de manera implacable.

Les seves nove·les ens remeten als temps de la Guerra Freda, de l'Europa dividida en blocs, on es vivia sota l'amenaça permanent d'un conflicte armat.

I aquesta és una novel·la d'espies, que en descriu l'ambient on es mouen i com actuen. En aquest cas ens trobem amb un Smiley retirat que és cridat per a que ajudi a descobrir un agent doble que ha passat informació als russos.

Més enllà de la intriga, que està sòlidament construïda, ben desenvolupada i et manté en tensió fins al final; m'ha interessat el personatge i el retrat de la vida de vegades autodestructiva de l'espia, poc arrelat i mig amagat del món, mai mostrant-se obertament, sempre amagant coses o enganyant; on és difícil mantenir una estabilitat pel que fa a les amistats, la vida de parella i en definitiva l'equilibri personal; una vida de duplicitats i on no pots mostrar obertament la teva identitat.

I m'han interessat també les pinzellades sobre quins són els valors que mouen l'espia. Si és l'esperit de servei i el patriotisme, l'acció, els diners o l'afany de poder. 

Crec que John Le Carré és un autor a considerar, car més enllà de les trames que desenvolupa planteja interessants qüestions de fons i una visió crítica i de vegades poc complaent del món que descriu. 

Aquesta novel·la va conèixer una adaptació cinematogràfica l'any 2011 protagonitzada per Gary Oldman, que va ser nominat als premis Òscar per la seva interpretació. 

Ha estat doblada al català.