Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida.
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600.
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar.
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell.
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.
Encara colpit per la notícia del decés del Josep Maria Aloy, em vénen al cap els records de la coneixença personal que en vaig tenir. Al Josep Maria li dec el meu interès pel món de la literatura infantil i juvenil, on seria injust no reconèixer-li el seu mestratge. Em va ensenyar a llegir i valorar els llibres adreçats a nens i joves; a tenir-hi una mirada i un criteri propis. I això és el que he anat reflectint en moltes de les entrades d'aquest blog.
De caràcter inquiet, tenia esperit d'activista i era al darrere de moltes iniciatives a favor del llibre i la lectura: impulsava clubs de lectura, era present a presentacions de llibres i aquests darrers anys ens va regalar el seu blog Mascaró de proa, on seguia ressenyant novetats i parlant dels autors que admirava. Ahir rellegia la seva darrera entrada, fa menys d'un any, on s'acomiadava desitjant bones lectures.
Era un savi, un dels millors coneixedors de la literatura escrita en català per a nens i joves i amic i biògraf oficial del seu admirat Josep Vallverdú, el creador de l'immortal Rovelló. Hi ha unes emotives fotografies de la visita que li va fer dies enrere a l'hospital on estava ingressat.
Entre d'altres, ens deixa un llibre que per a mi és tota una referència, Et diran que llegeixis, Bernat; on es recull el seu cànon particular. EPD.
