Educar en valors

Josep Lluís Cleries, conseller de Benestar i Famíla

Ha estat notícia que el Govern vol impulsar un Pla Nacional per a la Promoció dels Valors a Catalunya. No voldria arribar a pensar que és un projecte per a guanyar imatge i poca cosa més. El tema dels valors m'interessa i em preocupa. Crec que és el que orienta l'acció educativa i identifica la societat d'un país. Parlar d'esforç, civisme, solidaritat, convivència, generositat, treball, feina ben feta, respecte,... sona bé. I d'entrada mereix la meva consideració, però no voldria que caigués en un adoctrinament buit de contingut. 

La millor manera de transmetre valors és l'exemple. I qui millor els pot transmetre és la mateixa societat, la família i l'escola. Només l'acció coordinada de tothom sobre una base consensuada, sense delegació de responsabilitats, pot resultar creïble en la transmissió de valors. 

Una família que no assumeixi uns valors com a propis no resultarà convincent en la seva transmissió; una classe política que no resulti exemplar en la gestió i el servei a la societat no resultarà creïble; una escola que no treballi sobre uns valors àmpliament compartits pel teixit social es trobarà desemparada en la seva lluita. Cal consensuar, coordinar-se i sumar esforços. 

I quina és la millor manera de transmetre valors? Com deia abans, és amb l'exemple. Cal allunyar-se de la grandiloqüència i de la retòrica de les paraules buides. Pot haver-hi una millor manera de transmetre què és la solidaritat, la generositat i la feina ben feta que parlant del que va fer, per exemple, l'Elisabeth Eidenbenz? A la nostra societat abunden històries de ciutadans i ciutadanes que han destacat en els seus àmbits respectius i que poden ser exemple dels valors abans esmentats. Quan la humanitat excel·leix es crea un pòsit on va sedimentant el bo i millor de les persones. I és en el seu exemple on trobarem la millor manera de transmetre aquells valors que com a societat vulguem potenciar. 

Tot un caràcter

Imatge obtinguda de la xarxa

Hi ha personatges que sempre deixen empremta del seu caràcter per allà on passen. Un d'ells, sens dubte, és el President Pujol. Hi ha una anècdota recent d'ell que m'ha fet molta gràcia i que ara us voldria comentar. El van convidar per a clausurar ahir la trobada que cada any organitza Esade a Món Sant Benet amb grans personatges del món polític i econòmic per analitzar i debatre sobre la situació del moment. Convoquen com a ponents grans personatges d'aquests àmbits. Enguany van convidar Jordi Pujol, Felipe González, Miquel Roca, Artur Mas, Ramon Jáuregui i Joaquín Almunia. 

En un moment de la intervenció de Jordi Pujol el van avisar de que li quedava un minut per a tancar el seu discurs. I la seva resposta no es va fer esperar: "Ni un minut, ni dos, ni tres; si no que no em posin per a clausurar jornades de reflexió". Genial! I li dono la raó. Puc entendre que l'organització d'un acte d'aquest nivell vulgui ajustar-se a un horari; però també trobo que no pots convidar personatges de la talla d'alguns d'aquests i demanar-los que ajustin la seva intervenció com si fos una piulada de Twitter. Són gent amb idees i prestigi, que tenen discurs i coses a dir. I si decideixes convidar-los els has de deixar fer. Fa lleig acotar-los i posar límits a tot allò que sentin necessitat d'expressar i compartir amb el seu auditori. Per això m'ha agradat la reacció del President Pujol; feta de valentia i caràcter, com els grans personatges de la història. Amb 81 anys fets suposo que està de tornada de l'opinió que puguin generar les seves reaccions. I ben fet que fa. 

De vegades tinc la sensació que hi ha una voluntat creixent de fer que tot sigui breu, de no fatigar els auditoris; com si hi hagués una dificultat generalitzada per a mantenir l'atenció gaire estona. Vull creure que hi ha també persones que no et cansaries mai d'escoltar, que saben comunicar i mantenir l'atenció del qui tenen al davant. No és problema de durada, sino de tenir coses interessants a dir i de saber-les comunicar amb habilitat.

Conservadorisme i progrés

Imatge obtinguda de la xarxa

La capacitat d'una societat per avançar i progressar té una estreta relació amb la seva capacitat per adaptar-se als canvis que es produeixen en el seu si. Anquilosar-se en determinades essències és sinònim de fracàs, sense que això vulgui dir que no haguem de ser ferms en la defensa d'allò que conforma la nostra identitat. Hem de ser capaços d'ésser sense renúncies, però amb voluntat d'adaptar-nos a la realitat d'un món en profunda transformació. Només podrem avançar en aquest procés d'adaptació a la nova realitat si estem segurs dels nostres valors i no deixem de banda la sensibilitat social que mantingui l'esperit solidari que també ha de tibar del carro. 
Veig un conservadorisme d'esquerres més aviat reaccionari quan determinades forces polítiques "progressistes" no són capaces de llegir la realitat que tenen al davant ni de donar respostes adequades a aquesta realitat. Les bones polítiques són les que solucionen els problemes que garanteixen drets de les persones. Cal cercar l'eficàcia més enllà de les etiquetes i la demagògia. Ens hi va el futur. 
Com deia Jordi Pujol fa uns dies en un acte citant Oriana Fallaci, no hi ha res més conservador que no canviar d'opinió quan tot canvia.

Reflexió

Imatge obtinguda de la xarxa

"Fins i tot un rellotge aturat encerta l'hora dos cops al dia."


No sé qui la va dir, però amaga una actitud positiva. Malgrat la dura realitat, no podem omplir-nos de pensaments negatius. Fins i tot de la situació actual poden sorgir canvis i replantejaments que puguin millorar les nostres vides en uns determinats aspectes. La vida segueix el seu curs i ens demana que ens ho creguem.

El decàleg de Pep Molist

Imatge obtinguda de la xarxa

Amb motiu de la Setmana del Llibre en Català que s'ha celebrat fins avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el suplement aracriatures del diari ara li dedica un article titulat Vull llegir, vull créixer on en Pep Molist; bibliotecari, autor, dinamitzador i gran coneixedor de la LIJ, dóna 10 arguments que justificarien la importància de la lectura en els infants (i que també servirien per a qualsevol persona adulta). Pel seu interès em permeto de reproduir-lo:

1. Els enriqueix de vocabulari. 
2. Els dóna una expressió oral i escrita més bona. 
3. Els potencia la capacitat crítica a través d’una bona pila de punts de vista. 
4. Els millora el coneixement cultural. 
5. Els permet viure més vides. 
6. Els dóna eines per moure’s millor pel món de la informació. 
7. Els ofereix bons moments. 
8. Els porta a conèixer mons imaginaris a través de les paraules. 
9. Els dóna elements per a la pròpia formació estètica. 
10. Els desvetlla els sentits i les emocions. 


Val molt la pena reflexionar sobre tots aquests punts i treballar per a que la lectura tingui la presència que la seva importància reclama en la vida de tothom. 

L'art de la paraula

Imatge obtinguda de la xarxa

En Màrius Serra, amb motiu de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre, ens va obsequiar amb aquest extraordinari i patriòtic palíndrom:

CATALÀ A L'ATAC

Gràcies, Màrius, una vegada més. Genial, actual, patriòtic, reivindicatiu, dens,...  Gairebé impossible ésser original i, jugant amb les paraules, ser capaç de dir més amb menys. La paraula feta art. 

Haikú

     

Imatge obtinguda de la xarxa

                       Horror vacui,
                       la por al silenci;
                       el mal d'avui.

LIJ - L'evolució de la Calpúrnia Tate

Jacqueline Kelly
L'evolució de la Calpúrnia Tate
Barcelona: La Galera, SAU Editorial, 2010
267 pp.
ISBN: 978-84-246-3622-7 


L'evolució de la Calpúrnia Tate ens presenta la vida d'una nena d'onze anys entre l'estiu de 1899 i el Cap d'Any de 1900, ambientada en un poble de Texas on viu en una família acomodada amb els seus pares, l'avi patern i els seus set germans. La Calpúrnia sembla una nena destinada a rebre l'educació pròpia d'una nena de la seva condició (classes de piano, cuina i labors) i a una vida on l'única expectativa sembla ser la de trobar un bon marit i formar una família. Però gràcies al seu avi, un home independent i més aviat esquerp que viu dedicat a les seves aficions naturalistes, descobrirà tot un altre món que li farà replantejar la seva vida i les seves expectatives de futur. 
En aquesta novel·la Charles Darwin i les teories evolucionistes hi són molt presents (cada capítol és encapçalat per una frase de L'origen de les espècies i l'avi li regala el seu exemplar per a que la jove protagonista pugui llegir-lo) i la seva autora té l'habilitat de relacionar Charles Darwin amb l'avi de la Calpúrnia. L'avi la fa interessar per l'observació atenta de tot el que l'envolta, per a que experimenti, anoti, descrigui, es plantegi preguntes, relacioni observacions i dedueixi coses. El mètode científic és presentat com el motor que fa avançar la ciència i la societat, fent-la superar la superstició i el pensament retrògad; justament en una època de grans novetats, canvis i transformacions (el telèfon, el ferrocarril, l'automòbil i... la Coca-Cola!). En aquest context -plenament vigent avui dia- fer ciència equival a estudiar el món que ens envolta i provar de descobrir com funciona. En aquesta relació de la Calpúrnia amb el seu avi veiem com es recupera el ritme pausat, la capacitat d'observar sense pressa i la mirada atenta i tranquil·la sobre aquesta realitat ("És sorprenent el que un pot veure quan s'asseu a mirar").
La relació de la Calpúrnia amb el seu avi, feta d'interessos compartits, complicitat (fantàstic el moment en que la Calpúrnia és castigada a la seva habitació sense sopar i l'avi li du un llibre simulat que amaga un sandwich al seu interior), comprensió i mútua estima és un dels grans atractius del llibre; així com la relació que té amb els seus germans, que també té moments de molta tendresa.
Tanmateix l'esperit científic, que és un dels eixos argumentals de la novel·la, li fa plantejar el per què de les coses i qüestionar-se aspectes de la seva vida: per què ha de dedicar hores i hores a cosir quan no li agrada i no se'n surt gaire? per què ha de portar els cabells d'una certa manera? per què ha de saber cuinar per força quan tampoc té gaires habilitats? Per què s'ha d'interessar per l'economia domèstica? Per què no pot anar a la universitat i esdevenir científica? 
Res canviarà en una societat ni la farà avançar si en un moment donat no són capaços de trencar amb les dinàmiques establertes. Crec que aquesta és una altra de les grans aportacions que fa aquest llibre. 
M'ha agradat també la reivindicació de l'error com a factor que afavoreix la superació i el creixement personal: "...hem de celebrar el fracàs d'avui perquè és un senyal evident que el nostre viatge de descobriment encara no s'ha acabat. El dia que l'experiment reïxi serà el dia de la seva fi."
La novel·la és llegidora i compta amb grans moments, i és d'aquells llibres pensats per a joves que pot llegir i gaudir tothom. En el costat negatiu, una traducció a estones poc curosa que grinyola i fa la sensació d'haver passat el text pel traductor i no haver polit gaire el resultat. 
Per a nois i noies a partir d'11-12 anys i per a tothom. 

Les coses que no costen diners

Imatge obtinguda de la xarxa

La tornada a les rutines laborals fa prendre consciència de forma abrupta que hem entrat en les escorrialles de l'estiu. De cop i volta ens adonem que els dies s'escurcen, els vespres fresquegen, s'han acabat festes majors i tot és un tornar a començar. 

Mentre ens anem acostant a la tardor penso en el que ens ha deixat l'estiu. En un escrit anterior parlava de l'estiu com un període de l'any que facilita la vida i ara em ve al cap que també és el moment de l'any on més coses podem fer de les que no costen diners o en costen molt pocs: llegir, escriure, veure pel·lícules, fer excursions, nedar al mar, prendre el sol, respirar a fons i oxigenar-te, passejar, conversar, trobar-te amb amics, veure passar la vida que es mou al teu voltant,... 

L'estiu ens fa adonar que la vida pot omplir-se de grans fites, però que és en la suma de moltes petites coses que troba el seu sentit. 

Cal fer de la vida una recerca de petits moments que esdevinguin grans records.