Aquest passat mes de setembre, vam tornar a la
Via Alpina amb la Clara. Ha estat el tercer tram que fem d'aquest gran projecte de travessa de l'arc alpí, que vam iniciar a Trieste, travessant Eslovènia i el sud de la Carintia, i que vam continuar
fa un parell d'anys per les Dolomites i el Tirol.
Llavors ens vam quedar molt a prop de la frontera entre el Tirol i Baviera, a Scharnitz, que és on hem reprès el recorregut aquest any.
Aquest cop ha estat un recorregut curt, només 7 etapes que hem fet en 6 dies, perquè a part de fer travessa, també volíem estar uns quants dies coneixent el Tirol del sud.
El primer dia, que vam pujar fins el Meilerhütte, va ser el més dur. No només per ser el primer, si no perquè tenia més de 2.000 metres de desnivell. Per altra banda, això volia dir que llavors els altres dies serien més fàcils....
Després de travessar el Hoher sattel i una colla de pobles típicament tirolesos, venia la forta pujada al refugi (a sota), al bell mig del massís del Wetterstein.
El segon dia ens endinsem ja en territori alemany per anar cap a l'altiplà del Zugspitze, on ens quedarem a passar la nit al Knorrhütte.
Aquí nosaltres comptàvem en estar tranquils, però ens trobem amb un refugi molt gran i gairebé ple. El fet d'estar sota mateix del cim més alt d'Alemanya, accessible fàcilment en telefèric, fa que molta gent faci una bonica ruta circular que també aprofita les grans facilitats que tenen en aquells països en relació als transports públics.
Sobta veure com és l'organització germànica dels refugis quan estan plens i què bé que funcionen. I això que per sopar no hi ha menú, si no carta.....
Tot l'altiplà de la Zugspitze és una raconada especial, com un desert calcari presidit de grans parets i amb molt poca vegetació. Nosaltres, al tercer dia, el travessem per un camí gairebé pla fins al coll de Gatterl, on tornem a entrar al Tirol.
El paisatge és realment bonic, com una mena de Pirineu net i endreçat, amb camins exquisits que ens porten fins a sota de la gran paret del Wetterwand.
Aquest serà el darrer dia de caminar pel Wetterstein, però encara ens queda pujar al Coburger hütte, damunt del deliciós Seebensee (a sobre), un llac de postal.
Avui ens quedarem al poble d'Erhwald, on travessem una mena de bosc màgic, com els dels contes, abans d'arribar-hi.
Tot deixant enrere el Wetterstein, entrem als Alps de Lech. En un paisatge més forestal, deixem enrere el poblet de Weisaenbach am Lech i travessem el riu per una llarga passera.
El Lech és un riu peculiar perquè té grans crescudes i no han estat capaços de fer-hi res per evitar-les. Mentre caminem per la vora veiem les restes de tot d'obres d'enginyeria que han intentat sense èxit de controlar-lo. Finalment, s'han hagut de doblegar a la seva força i ara tota la llera del riu és un espai natural protegit. Diuen que és un dels darrers trams de gran riu salvatge d'Europa.
Després pugem per la vall de Schwarzwasser, per acostar-nos al massís de l'Allgäu.
Al coll de Bockkarscharte tornem a entrar a Alemanya. I allà hi descobrim una placa que ens crida la curiositat, ja que no és fàcil veure restes del nazisme ni de la seva època.
La placa ve a dir que el 22 de juliol del 1936, al cim del Glasfelder, va morir a la muntanya l'estimat company, lloctinent Hans Winkler.
Després baixem fins al refugi Prinz-Luitpold-Haus, un dels més grans que he vist mai amb gairebé 300 places. Molt còmode, com els altres on hem estat, i on també veiem que l'activitat principal de la gent consisteix en beure cervesa!
Allà ens sorprèn veure els companys que tenen els guardes com a mascostes, o potser com a alguna altra cosa....
La darrera etapa ens va deixar molt bon gust de boca, una d'aquelles caminades que recordes temps, tan per la seva bellesa com pel traçat dels camins. I és que el camí travessa la profunda vall de sota el refugi fent una gran volta, gairebé horitzontal, que et deixa a l'altra costat sense gairebé adonar-te'n.
Després s'enfila a la carena, on fem un parell de cims curts i interessants, per continuar carenejant i gaudint de tots els alps de l'Allgäu davant nostre.
Finalment baixem a Oberstdorf, des d'on tornem amb tren fins Scharnitz, on retrobem el cotxe. Ha estat una travessa curta però intensa, i Oberstdorf ens espera per tornar-hi aviat i encetar el quart capítol!
Aquest llarg cap de setmana de núvols i ruixats, ha deixat poques activitats ressenyables. La més interessant la vam fer diumenge amb el Toni, a la paret de l'Altar.
