Aiguillette d'Argentiére, esperó nord-est

La tornada del Valais la fem passat per Chamonix, que sempre ve de gust i així ens estalviem de comprar la vinyeta dels peatges suïssos...

Per aprofitar-ho, parem a la carretera prop del coll dels Montets abans de baixar a Chamonix, i seguiem el marcat camí que puja cap al llac Blanc. el nostre objectiu és una esvelta agulla granítica que s'alça a mig vessant, prop de l'escola d'escalada de Cheserys. El temps continua sent excepcional!

Ens la mirem bé i finalment decidim de pujar-hi per l'esperó nord-est, dos llargs al voltant del IV+, V- molt equipats amb químics. Descartem fer tota la integral per poc lògica.

L'esperó és esmolat però la roca és molt bona i les assegurances abundants, així que pugem el primer llarg sense gaires problemes.

El segon segueix una tònica similar, però és molt més aeri.

Dalt de tot, supera un fort desplom flanquejant a la dreta i arriba al cim pel mateix vessant del rappel.

No cal dir que el cim és nimuscul i extremadament aeri, però prou còmode!!

Al Pep és a qui li toca de baixar a fer les fotos... Després volem pujar-hi altra cop per una altra via, peròhi ha cua i ho deixem estar.

Així que per acabar de passar el dia ens acostem fins a la paret dels Cheserys on hi fem diverses escalades curtes.

D'aquesta manera, escalant tranquil·lament davant mateix del massís del Mont Blanc, tanquem aquesta setmana alpina esperant no trigar massa a poder-hi tornar!

Mont Blanc, des de Gôuter, 40 anys després

El 19 de juliol de 1976, ara fa 40 anys, una mica sense voler tal i com abans es feien les coses, vam acabar pujant al Mont Blanc amb el meu pare. Ens acompanyaven el Cortina (àlies Màquines) i dos capellans, Mn Serra i Mn Viladés. Cap dels 5 hi havia estat mai i l'experiència era més aviat limitada, però ens en vam sortir sense problemes.

Era l'any de la Marxa de la Llibertat. Sembla mentida que hagin passat 40 anys i encara haguem millorat tan poc... En canvi el material si que ha millorat, si exceptuem el tema de la beguda!!

Enguany, després de pujar-hi de moltes maneres diferents, he tornat a la via normal de Gôuter amb la Marta i el Moi. Tornar-hi amb la meva filla 40 anys després d'haver-hi anat amb el meu pare, em semblava una bona forma de fer-li un homenatge.

Així que vam sortir de Nid d'Aigle en direcció als refugis de Tête Rousse i de Gôuter, en un dia magnífic.

El refugi nou de Gôuter ens va estar observant durant tota l'aproximació, on vam complir tots els rituals. Primer, travessar el corredor aprofitant alguna pausa de les pedres que hi cauen, després la llarga grimpada semi equipada fins al refugi antic.

Finalment, seguir l'aresta de neu que ara porta al refugi nou i abans era el primer tràmit per atacar la muntanya.

El nou refugi és còmode però terriblement car, dormir 55€ i no hi ha descomptes, sopar 30€, esmorzar 15€, la cervesa o l'ampolla d'aigua, 6€... L'estratègia que vam utilitzar va ser posar el despertador a 2/4 de 2, estalviar-nos l'esmorzar i menjar un parell de galetes mentre ens equipàvem.

Volíem sortir aviat i vam aconseguir sortir els primers, el què ens va donar molta tranquil·litat i ens va permetre pujar sense presses. Després, al refugi Vallot ens vam encordar.

El dia era prou bo, però ens va bufar sempre un vent fred i emprenyador que no ens va permetre gaudir de l'ascensió tal i com haguéssim volgut.

Això si, el joc de llums de primera hora va ser realment bonic i suggerent, i la sortida de sol ens va atrapar a l'inci de l'aresta de les Bosses, que porta al cim.

No cal dir que estàvem molt contents a dalt, tot i el fred intens i el vent que no parava. Així que, després de les fotos de rigor, no vam trigar massa a girar cua i tirar cap avall.

Una baixada en la que vam gaudir dels jocs de llums i ombres que el sol i els núvols ens van oferir sense treva!!

1995: Mont Blanc, esperó de la Brenva

El vessant de la Brenva del Mont Blanc (a sobre), és gran i salvatge, està allunyat dels telefèrics i, quan t'hi endinses, tens la sensació d'entrar en un món oblidat, on més val que el temps sigui prou bo com per poder sortir per dalt.

De totes les grans vies d'aquest vessant, l'esperó de la Brenva és clarament la més senzilla. Tot i això, combina dificultats de roca i gel, un desnivell de 1.400 m, una retirada complicada, i el fet d'arribar al sostre dels Alps, des d'on després s'ha de baixar....

Però l'any 95, amb l'Albert, vam aprofitar unes circumstàncies favorables per anar-hi en un cap de setmana.

Ja l'arribada al refugi-bivac de la Fourche és divertida. Des del refugi Torino cal anar a buscar el circ du Maudit fins el peu de la Fourche (a sobre, 1), on s'ha de pujar un curt però dret couloir glaçat, per arribar fins al refugi (a sobre, 2, R).

Quan estàvem al peu del pendent (a sota), ens ho vam haver de pensar dues vegades per no haver de treure les cordes per pujar al refugi.

Dins del refugi (a sobre), poca comoditat i un gran ambient, i la sensació a la pell d'estar en un lloc molt especial.

Del refugi en sortim cap a les 2 del matí. Baixem a buscar la gelera de la Brenva, i la travessem fins al coll Moore (3.479 m), al peu de l'esperó. Després d'un primer tram senzill, ens encordem encara de fosc per passar una aresta amb passos de fins a IV+.

Quan tornem a la neu, ens desencordem altre cop mentre clareja, i pugem un corredor (a sota) que ens porta a l'esperó.

El sol surt darrera de la Dent du Geant (a sobre) i il·lumina tot el vessant est del Mont Blanc (a sota). Encara ens queda un bon tros.

Ara toca pujar el propi esperó, que comença esmolat i es va difuminant a mesura que pugem. Amb una inclinació que augmenta progressivament a mesura que ens acostem al peu de la barrera de sèracs.

L'indret és força impressionant, però preferim pujar desencordats tot i trobar trams amb la neu molt dura. Ens autoassegurem al piolet i així guanyem velocitat i seguretat.

A la barrera de sèracs fem un parell de tirades per travessar-la. El dia es manté molt bò.

Dalt del coll de la Brenva (a sobre), ens queden els darrers 500 m de pujada, que es fan pesats però són molt senzills. I així arribem a dalt de tot (a sota), que per l'Albert és la primera vegada, sempre deia que hi volia pujar d'una manera elegant, i avui ho ha aconseguit !

1983, la Dent du Geant

Ara fa 25 anys acabava de tornar de la mili, el cap em bullia de projectes i em moria de ganes de sortir a muntanya, així que amb el Ramon vam decidir de marxar dues setmanes als Alps. Concretament al massís del Mont Blanc.

L'altre dia hi pensava llegint el blog de l'Ozzy, perquè un dels cims interesants que vam fer va ser la Dent du Geant (4.013 m).

Aquest queixal s'aixeca damunt de Courmayeur i és omnipresent des de tot el massís, veure'l és un desafiament permanent. Aixi que hi havíem d'anar.

A més, té una vista excepcional sobre el vessant sud-est del Mont Blanc (a sobre), la Brenva, l'aresta Kuffner al Mont Maudit, el Gran Capucin, els esperons del Mont Blanc de Tacul.... A l'aresta, no podem evitar de fer-nos algunes fotos a l'estil Rebuffat (a sota).

L'aproximació es fa des del refugi Torino, fàcilment accessible des de l'estació del telefèric de la Punta Helbronner, en un parell d'hores. Com que a nosaltres ens semblava una ascensió curta (180 m), vam fer cas als consells del Gaston Rebuffat i vam combinar-la amb l'ascensió prèvia a l'Aiguille de Rochefort (4.001 m, a sobre).

Aquest recorregut d'arestes nevades és bonic i poc complicat, però llarg. Així que entre anar i tornar no vam començar l'escalada de la Dent fins ben bé les 12 del migdia (a sota, a la tornada). I és que mai he aconseguit d'entendre els horaris de l'amic Rebuffat !

La via normal d'aquest quatre mil és molt divertida, 5 llargs que no depassen mai el Vº i un itinerari sense pèrdua: tota la via està recorreguda per una corda fixa enorme. Nosaltres vam utilitzar la corda tan sols per tenir alguna assegurança extra en algun punt, però realment es fa difícil de no tocar-la.

A tot arreu la roca és un granit molt bo, o almenys ho recordo així, clar.... I malgrat la poca alçada de la via l'ambient està assegurat, el primer llarg és un flanqueig que et deixa damunt de la gelera de Leschaux, mil metres més avall.

La via arriba a un avant-cim (a sobre), i llavors ja tan sols cal desgrimpar i pujar al punt més alt (a sota) en un darrer llarg.Que n'han passat d'històries des d'aquesta foto del cim !

Però els somnis són els mateixos, tossuts i persistents. Llavors ja em mirava la integral de Peuterey (a sota).