Boy-Roca a la Trompa de l'Elefant

La Boy-Roca no és una difícil, però si que és una via maca. Ho reconec. Feia uns 35 anys que la vaig fer per primera vegada, amb els burils antics, acompanyat d'un escalador que prometia i que ara s'ha convertit en un dels científics més influents d'aquest país, en Lluís Torner!

Ara m'ha agradat tornar-hi acompanyat de dos escaladors joves que han escalat molt poc a Montserrat, la Queralt i el Moi. De fet, era la primera escalada montserratina de la Queralt... Una bona estrena!

A sota he deixat la bona ressenya del Trepasomni, més o menys el què ens hem trobat. Potser el tram més difícil és el segon llarg, aquest IV+ amb tant poques assegurances...

El primer llarg l'hem agafat per la directa. Sense cap assegurança, perquè no veia la reunió i he acabat per fer-la en un parabolt que hi ha poc abans d'arribar-hi! La vista ja no és el què era.

Després ve un segon llarg amb una roca excepcional, però on cal anar tranquil, només 2 xapes ens acompanyaran en el recorregut.

Després arriba el llarg estrella, amb passos molt llargs, però on l'equipament fa que fent A0 es pugui passar prou còmodament. I on no s'hi arriba, les preses generoses també ajuden. Segurament el pas més difícil de la via és poc després de la reunió, per arribar al primer pas d'artificial.

Avui ha estat una jornada curiosa, també, ja que entre els escaladors de la Prenyada, la Mòmia i l'Elefant, he pogut compartir fotografies tan bones com la de sota, on se'ns veu a nosaltres i a una cordada de sota, damunt el perfil de la Trompa!

El tram final ja és molt més agraït, i ens ha permès d'arribar fàcilment al cim.

Un cim que podem veure de prop.....

....o de lluny!

Via normal a la Momieta

Tornem a Montserrat amb el Pep, altra cop a Sant Benet amb l'objectiu de pujar la Momieta, un cim petit on encara no havia estat, i amb una via normal amb una certa aura.

Tornem a pujar per la canal del pou del Gat fins al camí de l'Arrel, que ens porta fins a sota la Mòmia amb prou comoditat. Un corriol puja directe fins el peu de la via, que resulta ser el mateix que el de la Santacana a la Mòmia. Des del peu de la via la fissura-xemeneia es desplega amb tota la seva potència!

La normal de la Momieta consta només de 3 llargs. En el primer cap arribar a una mena de feixa incòmoda i buscar un forat on posar un friend (+/- 0.75) per protegir-se d'una possible relliscada, tant del primer com del segona. 

Hi ha un pas delicat, però vaig trobar molt més delicat el flanqueig fins a la reunió, tot i els 2 parabolts que hi ha. La paret se't tira al damunt i no estàs mai còmode, són passos estranys on mica a mica vas avançant fins arribar bé al final.

El segon llarg em va agradar molt, tot i la precarietat de les assegurances que em feia pujar lentament. Un merlet, un foradet per un tri-cam,.... Però la roca és ferma i molt sòlida, i amb una mica de navegació aconsegueixo de recuperar sensacions, ja sabeu com són les plaques montserratines!

Una reunió curiosa dins d'un forat molt evident (la de fora que surt en alguna ressenya ja no hi és) permet de refer-nos.

Engeguem el tercer, que ja és molt més senzill. Un diedre plàcid, ple de sabines i possibilitat d'assegurar-se a plaer, tant a les branques com a la fissura, ens porta fins al cim.

Un cim on la presència propera de la Mòmia impressiona...

Per baixar, nosaltres vam optar per fer 3 ràpels de 20 m, un fins al coll amb la Mòmia i dos més per la canal. Però si mai hi torno, en faré un de directe de 60 m fins el peu de via per estalviar-me baixar encaixonat per la canal..., i no haver de fer la incòmode reunió intermèdia!

Una via curta però molt interessant, i amb el regust de les clàssiques. Molt recomanable.

Travessa dels Flautats

Dissabte passat, amb el Pep vam anar a fer la travessa dels Flautats (a sobre), aquesta mena d'excursió/escalada, un itinerari de baixa dificultat, difícil de classificar però amb algun pas ben aeri.

Amb la idea de fer una sortida ràpida, vam deixar el cotxe a l'aparcament de sobre la barrera del Monestir, per pujar per les canals del Pou del Gat i Plana.

Arribats a la carena, seguim el camí cap a l'esquerra, fins trobar el corriol que ressegueix la paret nord de l'Elefant, marcat amb pintura blava. L'objectiu és donar la volta al Fesolet per darrera (és l'agulla de la dreta de la foto de dalt) i arribar al collet amb l'arbre.

Alguna bretxa ens dóna una bonica visió de les paret montserratines!

La primera agulla la pugem grimpant, i dalt del cim ens equipem i muntem el primer ràpel.

Després ens encordem, i amb un únic llarg pugem al cim de la segona agulla (III), arribem a la primera bretxa i fem el pas per creuar a la tercera agulla (IV). Un pas delicat, però és més difícil continuar per la paret que el pas en concret....

El pas realment difícil és creuar entre el Flautat Occidental i la Cadireta de Diables (tercera i quarta agulla). A les fotos es veu com el Pep se'l mira una bona estona, i després baixa cap allà!

Hi ha un moment delicat, amb cama a cada costat, on sembla que la bretxa se t'hagi d'empassar..., però al final travesses sense problemes (IV+).

Des de la Cadireta de Diables es veu molt lluny, a sota, el cim de la Porra! 

I després ja només cal tornar pel mateix camí, ara en direcció a l'Elefant. Desgrimpar i tornar a espatarrar-se, i pujar a la tercera agulla.

Un ràpel ens facilita l'altre pas i ben aviat som al primer cim on ens desequipem i busquem la canal de la Mòmia per tornar a l'aparcament passant per Sant Benet i el Monestir.

Una interessant sortida que se'ns ha fet curta i que hauríem hagut de combinar amb alguna escalada propera...

Retorn a l'elefant: The wall

Diumenge passat vam poder tornar a quedar per escalar amb l'Albert, tot i les males previsions que només es van complir a mitges. Tot i que a la primavera ja hi vaig anar, a The wall, a l'Albert li venia molt de gust la via i jo també tenia ganes de repetir-la i fer el primer llarg. La veritat és que és un mur fantàstic!!

El dia és gris, però pugem animats per les canals del Pou del Gat i Plana, que ens deixa molt a prop del peu de via. No es veu res, però això de Montserrat ja m'ho començo a conèixer i ben aviat estem a peu de via. 

Curiosament, el vent humit ve del sud i a la cara nord estem arrecerats, així que tiro cap amunt en màniga curta recordant la meravella que és escalar aquesta paret. Amb tot de còdols petitons però que no es trenquen... Algun passet me l'he de mirar una mica, però ben aviat arribo content a la reunió, enmig d'una boira que no s'escampa.

Continuem pel segon llarg, que recordo millor. L'escalada continua sent una meravella de continuïtat, avuii em sento animat i aconsegueixo de pujar el bombo final en lliure!! 

Darrera puja l'Albert, també molt animat. De fet, està tan engrescat que, tot i el temps que ha estat sense escalar, puja meravellosament confiat! I gaudint d'aquesta eterna joventut que no s'apaga!

El darrer llarg ja és més senzill i tumbat. Arribant al cim, ens adonem del temps real que està fent avui a Montserrat, fred, vent i boira amb les cares sud completament mullades i una visibilitat gairebé nul·la. Així que anulem la segona escalada i baixem a escalfar-nos i celebrar-ho!

The wall, a l'Elefant, i Cerdà-Pokorski a la Prenyada

Aquest diumenge, amb el José Manuel, hem tornat a buscar l'ombra a Sant Benet. Teníem un parell de vies fàcil d'encadenar, i comencem per una clàssica de la cara nord de l'Elefant: The wall. Mirant la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre) es veu prou assequible.

Arribem a peu de via, i costa d'endevinar per on puja perquè no es veu cap expansió... Finalment i amb una mica de paciència endevinem on és la primera, i no en veiem cap més. Son inoxidables i es confonen totalment amb aquest rocam de color gris. I tampoc estan gaire a prop.

Quan el company arriba a la reunió i em toca pujar, la sensació que tinc escalant aquí és molt bona. Una placa inmensa on, anant de segon i sense estar pendent de les xapes, només cal gaudir de l'escalada i de la roca compacta i plena de preses. 

El segon llarg ja és una altra cosa, i la poca visibilitat de les assegurances em penalitza una mica, però un cop t'hi acostumes una mica, amb aquestes preses tan generoses, torno a xalar escalant com un ximple!! Únicament em paro una estona al primer desplom, que no he trobat que fos Vº precisament!

El darrer llarg és diferent, però també sorprèn anant cap a l'esquerra per com és bo. Un llarg molt llarg que ens deixa dalt de l'Elefant, el cim més alt de Sant Benet.

De l'Elefant, desgrimpem com podem la canal estreta que porta al camí, i saltem a la cara nord de la Prenyada. Aquí vam ser-hi fa poc fent l'Esperó màgic, i avui tocarà la del costat, la Cerdà-Pokorski. Ens hi acostem també amb la ressenya dels Escalatroncs als dits.

Ara em toca començar a mi, per un llarg força vegetal, però amb millor roca del què sembla al començament. És un llarg net, però els arbres i la fissura permeten assegurar-se molt bé. En canvi la reunió, sorprèn de com és de cutre..., esperem no haver-la de forçar massa!

El segon llarg apreta de valent, però la fissura permet de protegir-lo bé. Al capdamunt, després de l'espit cal sortir a la placa, però fins i tot allà el Manyo troba un bon forat per un alien.

El tercer està més equipat, però amb unes flors de pitons que fa temps que estan demanant la jubilació... Costen de xapar i intento no sol·licitar-los massa... Al final, per arribar a la reunió també cal travessar una placa compacta on no s'hi pot posar gran cosa. Almenys la roca és boníssima!!

El quart llarg té dues parts, una primera en A0 sobre claus molt tronats i algun espit rovellat, i després una sortida fàcil després d'un petit desplom, que no és V+ ni de conya!!

De fet, trobo que el desplom d'inici del darrer llarg, que es fa completament desprotegit, és força més difícil!! 

Però després tomba i a les 2 ja som dalt de la Prenyada. Ara ja només ens falta el rappel i la distreta baixada entre Aritjols fins al camí del pla dels Ocells. Ha estat un molt bon dia d'escalada, on encara teníem dubtes de si fer-ne o no alguna altra per aprofitar-lo!!