Pic de Sant Cugat, via Monts Emi

Al pic de Sant Cugat només hi havia escalat abans una vegada, ja fa molts anys vam fer la llarguíssima cresta que puja des de l'embassament. Però a la seva paret sud tant el Pep, com l'Albert com jo mateix, ens hi estrenàvem.

La via triada va ser la Monts Emi, que puja directament cap a la feixa en 7 llargs que nosaltres vam reduir a 6, ja que el segon i el tercer es poden enllaçar fàcilment. A salt he deixat el recorregut a la paret que tenen penjat els de Camptocamp, i a sota us deixo la ressenya del Luichy, ben vàlida tot i que el V+ del quart llarg és infinitament més dur que el del sisè llarg.

L'aproximació segueix un caminet que puja fort des de la carretera de la central elèctrica, i seguint les traces i alguna fita, però sobretot seguint la lògica, aviat vam estar a peu de via.

El primer llarg és molt bonic, vertical però amb bona presa, segueix una diagonal cap a l'esquerra poc evident però amb una roca de primera. Una bona manera de començar i situar-se!

El Pep va continuar, i arribant ben aviat a la segona reunió va decidir de seguir fins a la tercera, enllaçant-les sense massa problema. Aquí la roca segueix sent bona, però la dificultat baixa, es torna irregular, i les mates ho desdibuixen tot una mica. 

Segurament el millor tram és el mur d'abans de la tercera reunió.

Després arriba el llarg clau, amb un pas de V+ una mica massa fi pel meu gust. Allà, estirant-me per arribar a una presa més evident, el peu va marxar i jo també.... Res més que una bona rascada, però mai és agradable caure!

Després, al segon intent, tot va anar molt millor.

El cinquè és curtet i segueix una mica la tònica de regletes i adherència, però amb un nivell de dificultat clarament inferior.

El pas clau del sisè llarg és un sostret on cal fer-hi una bona tibada, i poca cosa més. Això si, la roca segueix sent extraordinària, és el què ens va agradar més d'aquesta paret.

Després un llarg molt senzill, de pura grimpada, d'aquests que es graduen de II o III però que no passen de Iº!! Un error habitual a moltes ressenyes.

Després, foto-cim, i cap avall seguint fites i marques prou evidents tot i les tarteres que cal travessar abans de tornar a ser a la carretera.

Una paret molt maca i una via equipada per no patir. Segurament no serà el darrer cop tot i la distància.

Mulleres, des de la boca sud del túnel de Vielha

Fa una setmana, amb el Pep, vam escapar-nos cap al Pirineu Central amb els esquís. Teníem diversos projectes, i al final vam acabar anant al Mulleres, una sortida llarga però còmode ja que permet d'anar-hi sense necessitar cap refugi de suport.

Després d'una còmode nit a Pont de Suert, enfilem cap a la boca sud del túnel. Va ser aparcar i treure els esquís per adonar-me que m'havia deixat els pals a casa.... Coses que passen quan portes els esquís i pals dins d'una funda...

Afortunadament al mateix aparcament hi havia una autocaravana amb algú que s'hi movia. Vaig provar sort i, efectivament, la Vanessa tenia un parell de bastons per deixar-me. A més, ens va acompanyar fins al refugi!!

Vam anar pujant junts, sobretot el primer tros, en que vam portejar els esquís fins damunt de la cascada...

Després, amb els esquís als peus, nosaltres teníem un petit avantatge, sobretot de cansament. 

Però el dia era extraordinari, fins i tot massa... A la part de dalt vam suar de valent tot i anar en màniga curta!!

Al refugi hi vam trobar una colla de valencians que ja n'havien tingut prou. Allà es va quedar la Vanessa que així s'assegurava companyia per baixar a peu.

Nosaltres vam continuar pujant, amb una neu glaçada però abundant, i amb un dia que continuava sent molt bo. Aviat vam deixar el refugi enrere.

Però per arribar sota el cim, encara ens faltava una llarguíssima travessa en flanqueig, on a mesura que anàvem suant, ens anàvem treien roba.

Sota el cim, deixem els esquís i pugem per una curta canal que mena a la carena. Allà la neu estava estovada i no calia ni posar-se grampons.

I l'atzar va voler que la majoria d'alpinistes del dia féssim junts el cim, la resta de valencians que anava a peu, bascos i manresans amb esquís....

Un dia ben bonic, amb unes vistes de les que costa de trobar, i amb l'Aneto i tot el massís de la Maladeta allà al davant. 

I gens de fred.

Després de menjar alguna punyeta, baixem la canal, calcem esquís. i ja només quedava gaudir d'una llarguíssima baixada per tota la vall de Mulleres, d'aquelles que valen molt la pena!!

Per si us queda algun dubte, a sota deixo el mapa de la ruta i, al Wikiloc, el track.

Esperó dels elfs, a la paret d'Escales

Baixant del pic de la Solana de Llauset, i per rematar 5 dies escalant pel Pirineu, ens parem a la presa d'Escales per fer la darrera escalada.

És una paret que em porta molt bons records de les altres vegades que hi havia vingut, especialment el dia que vam venir fugint del mal temps de Cavallers....

Aquest cop, amb el Pep, ens decidim per l'Esperó dels elfs (a sobre, ressenya lleugerament subvalorada dels Escalatroncs), que ja havia fet en solitari fa gairebé 12 anys, però que havia oblidat totalment.

Baixem per les escales que porten al peu de via, tot i els impediments que actualment hi trobem, i sota una calor molt forta comencem la via. Després d'un primer pas que enllestim amb un pas d'A0, el primer llarg és bastant agraït.

La calor apreta i l'ombra no arriba, així que escalem força de pressa. La bona roca també hi ajuda, tot i que avui la temperatura fa que la dificultat ens sembli superior!

Tota la via està equipada, però a una certa distància, així que val anar bé en el grau. Tota tret del tercer llarg (a sobre), on cal seguir un bonic diedre de bon protegir.

Quan estem arribant a dalt veiem a sota l'ombra que comença a arribar a la paret, però decidim no esperar-la..., en un quart llarg on la paret guanya verticalitat.

El darrer llarg és curt i senzill tret d'un petit desplom, i ben aviat arribem a la feixa superior.

Ja només falta entrar al túnel fresquíssim, d'on no en sortiríem de cap manera..., i muntar el ràpel de 25 m que ens deixa altra cop a la presa.

Què bona que és aquesta paret per escalar! Però no és massa recomanable d'anar-hi quan fa més calor, nosaltres vam acabar ben rostidets!

Via A.C.Valdric, al pic de la Solana de Llauset

L'endemà del Vallhiverna, deixem el refugi per encaminar-nos a la cara nord del pic de la Solana de Llauset, el cim que està just al mig entre el refugi i l'aparcament de la presa.

De les diverses vies que hi ha, triem la A.C. Valdric, que ens sembla estètica i amb més continuïtat que altres.

Travessem la collada dels Estanyets seguint el GR 11 fins que ens sembla que estem sota la paret. Després pugem directament entre blocs i herbeis fins on pensem que comença la via. A mesura que pugem reconeixem el marcat diedre de l'inici.

El llarg del diedre és molt bonic. Pràcticament desequipat, comença al diedre per marxar després cap a la placa de la dreta, seguint fissures i relleus que fan que la dificultat sigui molt assequible i les possibilitat de protegir-se, enormes!

Després de travessar el prat (uns 10 m), la via continua per un sistema de petits diedres, sempre amb molt bona roca, recte amunt fins a l'aresta.

Potser el tercer llarg és el més bonic i estètic. De la reunió ens enfilem damunt del fil de l'esperó, que seguim sense deixar-lo una cinquantena de metres, amb una dificultat que no depassa el IV+.

Un llarg aeri, per gaudir sense patir!

El quart i darrer ens deixa al final de les dificultats, i segueix al principi un estil similar, però ben aviat es torna una aresta de blocs, on cal vigilar amb alguns que no estan massa ben collats a la muntanya!

Així arribem a dalt, molt a prop del cim, en un entorn meravellós amb els llacs d'Angliós sempre al darrera.

Després del cim, mirem comm es baixa, però les recomanacions del Luichy no ens convencen i baixem directament per la canal oriental, buscant el millor camí. Trobem algun pas de desgrimpada, però finalment arribem bé i sense problemes al camí amb fites que ens porta al coll d'Angliós i al cotxe.

Paseo geológico sorprendente, al Vallhiverna

Després d'escalar a la Colomina, canviem de zona i anem fins el refugi de Llauset, en fase de preparació de la inauguració que s'havia de fer dissabte.

La cara sud del Vallhiverna (a sobre) feia temps que ens donava voltes i ara teníem la possibilitat de tastar-la. El refugi de Llauset semblava una opció, però ja vam veure que no era ben bé la millor.... Probablement sortir directament de l'aparcament és més còmode. 

Però també ens feia gràcia conèixer el refugi nou, un refugi modern i còmode que ens va deixar un regust estrany. No sembla un refugi de muntanya, no tenen gairebé informació de les escalades de la zona, el menjar és manifestament millorable, no hi ha cobertura i no et donen la contrasenya del wifi, els guardes són agradables però semblen més aviat hostalers.... Per altra banda són habitacions de 6 amb dutxa i lavabo, i és bastant gran.

Sortim de fosc per anar d'hora i en menys d'una hora ja som al peu de la paret. El nostre objectiu és la Paseo geológico, una via lògica per a dos geòlegs...., tot i alguns dubtes. Fem els primers 100 m del sòcol grimpant, i ens equipem just a sota del llarg de Vº.

Començo jo. La roca és curiosa, inicialment esquistos ferruginosos, que ràpidament passen a calcosilicatades on predomina el marbre. El pas de Vº és una fissura curta i desplomada, desagradable per la humitat, però que es pot protegir bé.

Després continua per aquest tipus particular de roca, que té l'avantatge d'estar ben posada. És a dir, amb una inclinació favorable a poder-s'hi agafar bé! Però no és fàcil protegir allà on volem, cal fer-ho a la manera antiga, assegurar quan pots i després apretar les dents.

La via cada cop és més fàcil i herbosa i no ens acaba de convèncer. El nostre tercer llarg passa molt a prop del tercer llarg de la via veïna. Ho comentem, mirem a la dreta les reunions de la via Sorprendente, i la ressenya ens acaba de convèncer de fer el pas. 

Així que creuem les plaques entre la nostra R3 i la R3 de la Sorprendente. Unes plaques poc complicades però on no podem posar res.

I aquí engeguem la nova via, molt més regular, directa i lògica que l'anterior. La dificultat és homogènia en el IV-IV+, i l'herba no molesta massa.

Les reunions són bones, i en algun llarg fins i tot trobem algun clau o parabolt, però en general estan desequipats i podem anar protegint.

La via puja directament a buscar el diedre superior, molt marcat i que es veu molt estètic.

De tots els llargs, el pitjor el penúltim, herbós i que costa de saber per on passar per tocar menys herba!

Engeguem el darrer llarg per una bonica bavaresa molt ampla. Com que només tinc un camalot del 3, el poso tan amunt com puc i tiro amunt. El començament és menys difícil del què semblava.

Després d'un replà, arriba un tram molt desplomat, amb bones preses de mà i poques de peu, on hi entra de tot. Finalment un tram vertical equipat amb 3 parabolts ens porta a una agulleta que sembla a punt de caure i ens acosta a la carena.

Superat el principal escull, ara ens dediquem a gaudir de la muntanya, en un dia molt bo: sol i aire fresc, el clima ideal!

Flanquegem les plaques fins un collet, des d'on anem seguint una travessa ascendent per damunt dels marbres, just pel contacte amb els esquistos superiors. 

Després de 2 llargs, ens desencordem i continuem a pèl, de manera molt més còmode.

La flor de neu, una planta que estima els sòls calcaris, ens acompanya en diversos punts de l'ascensió, però desapareix tan bon punt arribem als esquistos.

Tot pujant, aviat arribem a la cresta de Roques Blanques, que seguim amb facilitat fins al cim.

I arribem dalt de tot acompanyats en tot aquest tram de la pujada, d'una vista increïble damunt el massís de la Maladeta.

Al cim principal hi deixem les motxilles, i fem una corredissa fins el de Culebres, jugant una estona a l'anomenat pas a cavall...

Per tornar cap al refugi de Llauset, a gaudir de la dutxa, cervesa i el migrat sopar!