Mussol gris, al serrat Curt de Vilamala

Com que l'anterior escalada a Vilamala ens va deixar una mica amb ganes de més, al febrer hi vam tornar. En aquest cas a la paret est del serrat Curt. En aquest tram de paret, d'accés interessant i sortida molt fàcil, ja hi havia estat abans. De les 3 vies que hi ha, em faltava la Mussol gris, oberta fa temps per l'Indi, així que quedava clar quina via triàvem.

A la ressenya de sota, dels Kutrescaladors, es veuen molt bé les 3 vies. I al seu blog hi trobareu tots els detalls per arribar-hi, així que no cal que ho repeteixi.

Feia molt temps que ho hi anava a baix al clot, així que vam seguir bé el camí però ens vam passar de llarg i vam haver de recular.... És el primer torrent clar que es troba el que hem de seguir!

Avui som 4, a més del Pep, també s'han apuntat l'Albert i la Queralt. així que farem dues cordades, amb la Queralt passarem al davant i amb l'Albert i el Pep ens anirem trobant a les reunions.

Trobar el començament de la via no és senzill, però tampoc difícil... Hi ha un punt on el torrent troba clarament la paret de l'esquerra, i allà ja veiem els primers parabolts.

Aquest primer llarg és interessant, comença prou vertical i és un bon tast de la qualitat de la roca, de l'estil de tot el Clot de Vilamala. Però la dificultat no pica gaire i és molt agradable de pujar.

Després, en canvi, venen dos llargs molt fàcils, massa i tot. Diria que són Iº amb algun passet de IIº. Tirades senzilles on es camina força, però el mar de còdols és prou agradable i la principal dificultat està en trobar les reunions.

El penúltim llarg, en canvi, ja comença a enfilar-se més, sobretot a la seva segona part, amb una arribada a la reunió amb roca delicada.

Només cal mirar la ressenya per veure que la tirada estrella de la via és la darrera, una tirada que no té res a veure amb la resta. Només cal veure la foto o la ressenya per notar que aquí el relleu s'aixeca de cop.

Un primer pas cabró, fins i tot en A0, et deixa a una placa on cal anar navegant amb cura, pujant en diagonal cap a la dreta fins que s'acaba tombant una mica. Per sort, el llarg està equipat per no patir per una caiguda, però on cal escalar.

Allà patim un petit embús de les dues cordades, però mica a mica tots anem arribant a dalt i ens podem fer la foto del final, ben contents per la matinal, i pel gran dia que ens ha fet. 

Ara ja només queda seguir la carena i, en poc més de 10 minuts, ja arribem a l'aparcament.

Escaladors bucòlics, a la paret de la Batalla, Vilamala

Amb el Pep vam veure aquesta nova obertura de l'amic Baraldés a Vilamala, a la paret de la Batalla que ja coneixíem, i ens en hi vam anar ben convençuts. És un indret curiós, com tot el clot, però aquí surts de la vora de la carretera i vas baixant fins trobar l'inici dels ràpels que et porten fins al peu de via.

Amb la descripció original del Joan no vam tenir cap problema per trobar el primer punt de ràpel, encara ple de pols del taladro!

La sorpresa va ser que semblava que podies baixar amb ràpels de 60 m, saltant-nos una reunió cada vegada, però al primer ràpel ja vam quedar aturats perquè la corda no arribava... A la pujada vam veure que és un llarg més llarg, uns 40 m. A la ressenya, a més d'aquestes correccions, he afluixat el grau dels llargs senzills, costa entendre la facilitat amb que generalment es posa IIIº quan només és IIº o Iº...

L'escalada la comencem al fons d'una gran esquerda, tirem amunt per una rampa de roca més bona del què esperàvem, però amb només algun pas aïllat de IVº. 

Això si, l'indret és increïble!

Tot i ser el mes de gener fa més aviat caloreta quan ens toca el sol... En canvi al primer llarg i a la primera reunió més aviat ens fotem de fred. Intentem sortir-ne ràpidament a buscar el sol, que trobem just a la segona reunió, després d'una tirada francament fàcil, en que no cal ni posar les mans a la roca en bona part de la pujada.

La tirada més llargs i més complicada és la tercera, i també és la més maca. No apreta mai massa, es deixa fer bé, i té trams molt bonics. Molt recomanable!!

Després ja només ens queden els llargs superiors, de bon fer, on aprofitem per fer una mica de neteja de la via perquè sempre hi ha alguna cosa que es mou, tot i que la roca és més que acceptable, res a veure amb Sant Llorenç del Munt!

I dalt de tot, una caminada agradable i ben curta, ens retorna al cotxe després d'aquesta matinal agradable. Haurem de tornar a la paret de la Batalla!

Via Sufi a la paret del riu Lacó, Solsonès

La paret del riu Lacó és una franja de roca calcària ben curiosa. La carretera que va de Sant Llorenç de Morunys cap a Cambrils la travessa poc després de Canalda. La curiositat d'aquesta roca és que és la mateixa que trobem a la solana del Cadí, un calcari dur i consistent, molt blanc i amb fòssils abundants del període Paleocè, però que al Cadí no forma cap cinglera important i en canvi aquí si. Només cal veure la franja de la foto de sobre o mirar la paret del Llop Blanc, a Canalda.

Jo ja la coneixia la paret d'una incursió antiga, avui amb el Pep hem vingut a provar la via Sufi, que fa una travessa prou espectacular seguint una barrera de grans sostres situats damunt del riu d'Odèn, al paratge de Riulacó.

Per arribar-hi seguim una pista que surt cap a l'esquerra després del Km 27, passa pel castell d'Odèn i travessa la barrera calcària. Aparquem on podem i tornem fins a sota la paret. Allà una pista baixa en direcció al riu però ben aviat hem de seguir un corriol mig perdut, però amb fites, que ens portarà al peu de la via. Veurem les assegurances quan la paret comença a baixar massa de pressa.

A sota us deixo la ressenya dels Col·leccionistes de vies.

El primer llarg comença de manera evident, però costa una mica de seguir perquè marxa més a la dreta del què semblava. La roca és molt compacte, i navegant entre savines acabem arribant a la primera reunió.

Després venen dues tirades que són, com a mínim, peculiars.

De la primera reunió cal entrar dins de la vegetació (recomano no posar cap assegurança...) i anar seguint una mica la traça oberta que hi ha fins tornar a trobar la roca. Allà cal baixar clarament a buscar l'inici de la cornisa del tercer llarg (a sota).

Aquest consisteix llavors a seguir la cornisa fins a la reunió, situada a l'inici de les dificultats.

Tant el Pep com jo teníem curiositat per saber què hi havia darrera de la frase de la ressenya: "passos penosos agafant-nos als arbres"... I a fe que ho vam descobrir ben aviat.

Des de la reunió cal tirar recte amunt a buscar una savina, sense cap assegurança intermèdia. I passar-la tan bonament com es pugui!! Clarament el pas més dur de la via!!

A partir d'aquí, la via recupera la normalitat, i el llarg va encadenant unes plaques magnífiques de roca, amb algunes assegurances de tant en tant que ens assenyalen el recorregut.

Finalment, un darrer llarg curt i molt interessant, damunt d'un buit imponent, ens porta al final de la via.

Una via que ens ha agradat molt, tret de l'arrossegada del segon llarg, clar. I on el joc de friends ens ha sembla imprescindible.

Per baixar, nosaltres hem seguit caminant la carena fins una instal·lació de ràpel que ens ha tornat a un punt proper al peu de via.

Cogulló de Turp, via del Guillem

Fa temps que sentia a parlar d'aquesta via oberta a la cara sud-est del cogulló de Turp, al límit entre l'Alt Urgell i el Solsonès, i finalment l'hem pogut anar a veure. I reconec que la via, que té una roca calcària trencada i tirant a mediocre, m'ha agradat molt més del què em pensava.

Quan la van obrir hi va haver molta polèmica per la quantitat de parabolts grocs que hi van posar, després vaig sentir que molts els havien tret.... La veritat és que ens vam trobar una via prou equipada però que no et dóna mai la sensació de sobreequipament, potser perquè la qualitat de la roca és la que és.

El material flotant que portàvem no el vam utilitzar, tot i que de tant en tant es veu algun espàrrec sense xapa, penso que el material que ara hi ha no està malament i és més que suficient.

Amb aquestes dades i algunes bones ressenyes com la dels Kutrescaladors de sota, vam agafar les pistes que t'acosten al peu de paret. No vam tenir problemes perquè només cal seguir la lògica. I des de la pista fins la paret el mateix, però sense camí. Només un consell, aneu a buscar el peu de via el més a prop possible de la paret, com més amunt, més oberta trobareu la vegetació.

La via té un començament estrany, i també sota una mica acostumar-se a aquesta roca, millor del què aparenta, però on vam fer baixar alguns blocs inestables, encara. Després un diedre amb un pas cabró i desplomat, però amb millor roca, i una arribada a la reunió més còmode.

El segon és lleugerament més senzill, marxa en diagonal cap a la dreta de forma marcada. I per sort, ja que aquí el Pep va fer una neteja profunda i un bon alliberament de blocs!

Ara la via és més segura!!

El tercer llarg és el més difícil i intens de la via, sempre molt vertical però amb una roca molt bona i els parabolts que tranquil·litzen... Un llarg que no dóna descans fins a la reunió.

El darrer és una mica més senzill i més curt, i amb la roca que comença a empitjorar com sempre quan arribes al capdamunt de les vies. I amb una sortida terrosa que et deixa al mateix cim!

Un cim, això si, amb una vista espectacular a tot el voltant, 360º sense obstacles, tant cap al sud com cap al nord, on veiem des de Coll de Nargó i Organyà fins al Cadí i l'anticlinal d'Alinyà!

I després una baixada molt agradable per un caminet que ben aviat ens deixa al coll per on passa la pista que només hem de seguir cap a l'est per retrobar el punt de sortida.

Via Entre aigües a la cresta de la Vall-llonga

La cresta de la Vall-llonga és una de les múltiples crestes de conglomerat de la serra dels Bastets, unes crestes que s'alcen verticals per l'empenta cap al sud del conjunt del Prepirineu, mentre més al nord s'anava aixecant el Pirineu axial. Restes petrificades i aixecades d'antics deltes terciaris, que s'han convertit en un bon terreny de joc pels escaladors.

Aquesta cresta en particular, queda just davant de la cresta del Sol, des d'on vaig fer la foto de sobre.

Fa uns quants anys els Kutres i la Ingrid, bons amics, hi van obrir una via que encara tenia pendent. Una matinal distreta, on hi hem passat fins i tot calor durant el tercer dia de l'any 20. A sota he deixat la seva ressenya original.

L'aproximació és lògica i curta, tot i que cal deixar el cotxe a l'aparcament de la cresta del Sol i el tram de carretera fa una mica de mandra. 

Nosaltres vam fer això, caminar per la carretera fins després del pont sobre l'embassament, i vam agafar un corriol marcat que planeja inicialment, i després puja a buscar una cresteta. Al final de la cresta hi ha unes fites que indiquen un rastre a l'esquerra que porta fins al peu de la via, marcada amb una gran fita i una fletxa picada a la roca.

El primer llarg és molt llarg i senzill. Hi trobarem 3 parabolts i ens ajudarà a entendre quina mena de roca trobarem avui. Sòlida, però no és Montserrat.

El segon llarg és curtet, uns 25 metres, i està desequipat. Puja per una placa i va a buscar una mena de diedre ple d'alzines, on ens hi podrem assegurar. Al final, cal desgrimpar un parell de metre i fer reunió en una alzina.

El tercer és clarament el millor llarg de la via. Hi trobarem un parell de claus i 5 parabolts, concentrat en la zona central, molt vertical, i on caldrà escalar de debò i refiar-se de petites preses que fins ara segurament obviàvem... Els passos són ben obligats, però les assegurances i la verticalitat del pany de paret donen confiança!

Abans d'arribar a la reunió (aquesta si, amb un parell de parabolts), ens haurem de barallar una mica amb una alzina que, alhora, ens donarà seguretat.

La via acaba amb un darrer llarg molt curt, menys de 20 m Pujarem per una placa molt compacta amb molt bona roca, on haurem d'anar a caçar un parell de parabolts per sortir a la carena i gaudir de les vistes del vessant nord, i del conjunt de l'embassament!

La baixada també és ben lògica. Una curta desgrimpada pel vessant nord, i després només cal baixar per la carena fins al coll de l'esquerra i, seguint algunes fites, arribar al camí de l'aproximació.

Una via que ens va agradar i se'ns va fer curta, i ens va recordar els seus aperturistes, que ara fa dies que no coincidim!!