Grande Ruine, punta Brevoort

La Grande Ruine és un dels grans cims dels Ecrins, una muntanya complexa, més un massís amb moltes puntes, entre les quals la Brevoort és la més alta. La base sol ser el refugi Adele Planchart, un refugi situat prou lluny del cotxe com perquè sigui imprescindible passar-hi la nit.

Són 5 hores del cotxe al refugi.

Enguany el refugi estava tancat per obres, així que ens vam atrevir a fer un puja i baixa directament des del cotxe. Una bona botifarra sabent la gran distància que hi ha, sumada al gran desnivell. Al mapa de sota es pot veure la gran distància que hi ha abans no comences a pujar seriosament cap al refugi.

Res, qüestió d'aixecar-se ben aviat i fer un parell d'hores de nit per guanyar temps i agafar el camí que finalment comença a pujar cap al refugi. 

Almenys es tracta de bons camins, ben marcats i de bon fer. Mentre ens hi acostem ja veiem que el rastre de les darreres nevades encara és ben viu.

Mica a mica ens acostem al refugi, on hi regna una gran activitat perquè han d'enllestir les obres abans de l'hivern de veritat. Ens van assegurar que a la primavera ja estarà al servei dels esquiadors! I ens ho vam apuntar.

La ruta des del refugi és més o menys evident, es tracta de flanquejar fins la gelera, tirar gelera amunt i acabar d'arribar fins al cim per un corredor que hi ha a la vora esquerra de la paret final.

A sobre he deixat la imatge de la ressenya de Camptocamp, però allà hi trobareu totes les dades. Ara no hi ha ni de bon tros tanta neu, el flanqueig el fem per roques molt polides seguint les fites, però finalment ens podem posar els grampons i tirar cap amunt.

Tot i les nevades recents, la neu es troba en condicions prou bones per anar pujant, I el dia es manté fantàstic!

Al final, un tram de corredor prou pendent i en condicions més justes que la gelera, permet l'arribada al cim!

Un cim situat estratègicament entre la Barra dels Ecrins (a sobre) i la Meije (a sota), i una vista impressionant sobre aquest racó sud-occidental dels Alps.

Sense perdre massa temps, baixem per la carena fins un petit salt on cal fer un ràpel fins a la gelera.

Allà només caldrà baixar pel mateix lloc de pujada fins tornar al refugi, i d'allà al cotxe. 

Una llarguíssima tirada de més de 30 km i de 2.100 m de desnivell!

Pic Palas, cresta nord-est des de Larribet

De totes les muntanyes del Pirineu que en diem "quasi tres mils" el Palas, amb els seus 2.974 m, destaca per damunt de les altres. I no perquè només li faltin 26 metres, si no perquè és un cim imponent, gens fàcil i format per un granit fantàstic!

Nosaltres hi vam anar des del refugi de Larribet, per la cresta nord-est (a la dreta a la foto de dalt, feta des de la Sierra Telera a la tardor).

A sota he deixat un esquema tret del blog "La cabra siempre tira al monte". Ells hi van pujar pel sud, però hi ha una bona descripció.

Nosaltres vam trobar molta més neu de la que es veu en aquestes fotos, i és que a primers de juliol encara es notaven les nevades d'aquesta primavera.

Del refugi vam sortir cap als llacs de Batcrabére, que vam voltar, i els llacs de Micoulaou, seguint el camí ben marcat i les fites. De tant en tant encara es veu algun senyal de l'HRP, però estan molt esborrats.

Després d'aquests darrers, el camí s'enfila de cop a la dreta, però nosaltres no ho vam saber veure i vam continuar pujant en direcció al cim de Batcrabére. Des del fons de la vall el Palas no es veu i és fàcil tirar pel dret. La neu abundant tampoc ens va ajudar massa.

Quan ja érem molt amunt, prop de la carena, ens vam adonar de l'error, que vam poder resoldre amb un flanqueig per la neu fins una cresta lateral, una desgrimpada delicada i un ràpel cap a les congestes de sota el port de Lavedan, a la base la cresta NE del Palas.

L'altre error va ser no portar ni uns tristos grampons... Per sort, en casos així l'experiència és un grau i ens vam sortir prou bé tot i les condicions.

Arribats a la bretxa de Lavedan se'ns va obrir la vista cap al sud, amb els llacs i el pic d'Arriel, i la Sierra Telera al fons. 

I a partir d'aquí vam poder fer l'aproximació a l'inici de l'escalada de la cresta. 

D'entrada hi ha un tram de grimpada que ens porta sota la cresta, que assolim després d'un primer llarg de IIIº.

Donades les dificulats de la cresta, màxim IV+, no vam considerar necessari portar els peus de gat. I durant els primers llargs vam tenir clar que ho havíem encertat.

A més, la roca és molt bona, i les possibilitat de protecció força elevades, perquè pràcticament no vam trobar cap assegurança fixe en tota la cresta.

El tram que considerem de via consta de 9 tirades, almenys són les que nosaltres vam fer. Els revolts de la cresta fan que no en alguns trams no es puguin fer gaire llargues pel fregament de la corda. La ressenya del llibre de les millors 100 vies del Pirineu Occidental ens va anar molt bé.

L'únic llarg delicat és el penúltim, amb una placa de IV+ que impressiona una mica, sobretot pel contrast amb el tot el què hem trobat fins aquí. Però és més la sensació que la dificultat, i tot i anar amb botes, pugem prou bé per aquesta magnífica roca.

Després fem un darrer llarg de cresta fins que arribem a una zona més ajaguda on pleguem el material.

Al darrera sempre hi tenim el Balaitús, amb una Gran Diagonal farcida de neu, i les Frondelles.

Al cim parem una estona a reposar i menjar alguna cosa, però no gaire que al matí ens hem entretingut molt i ara anem justos de temps.

Després seguim l'aresta fins a la xemeneia Ledormeur, que baixem desgrimpant fins arribar a la neu, que mica a mica ens porta fins al camí que hauríem d'haver agafat aquest matí.

Ens acomiadem del Palas i ben aviat tornem a ser als llacs de Micoulaou i al camí del refugi de Larribet.

Finsteraarhorn, 4.274 m

El Finsteraarhorn, un quatre mil imponent, no és una muntanya senzilla. Situat molt lluny de tot arreu, només arribar al refugi ja és una bona pel·lícula.

L'endemà del Gross Grünhorn sortim del refugi amb la llum del frontal per pujar per la via normal. Després d'una forta pujada arribem a la gelera i ens calcem els grampons. De moment el dia és ben bonic i tot té molt bon aspecte.

Quan surt el sol, el primer cim que il·lumina és la banya punxeguda del Gross Grünhorn, avui amb poca tonalitat verdosa.

L'itinerari de la via normal té una primera part força senzilla. Travessem la primera gelera, després traiem grampons per passar una carena rocosa, i tornem a posar grampons per la gelera que puja fins al coll, el Hugisattel.

Quan hi arribem, ens trobem a una colla que ja està baixant, no venen del cim, però. No ho entenem fins que arribem al coll, aquí dalt un vent violent escombra amb força la carena i fa l'ascensió molt incòmode.

Ens abriguem amb tota la roba que portem i tirem amunt, són només 200 metres de desnivell fins el cim, però no són senzills. És una combinació entre roca i neu que fem sempre amb els grampons posats.

El recorregut a vegades passa pel fil de la carena, i a vegades pel vessant oest, amb algun flanqueig delicat.

Però anem guanyant alçada poc a poc i ben aviat ens trobem al darrer tram sota el cim.

L'aire continua gèlid, però com sol passar, el cos s'hi va acostumant i podem gaudir de l'ascensió!

Arribem al cim però amb el vent gèlid que continua bufant no el podem gaudir massa estona... Unes quantes fotos, una abraçada i tirem avall veient com els núvols comencen a créixer al sud, cap al Valais.

Anem desgrimpant la cresta entre mig d'algunes boires i, força glaçats, arribem de nou al Hugisattel.

Tirem ràpidament avall i aprofitem que estem arrecerats del vent per menjar finalment alguna cosa!

Avui ens tornarem a quedar a dormir al refugi, tornar a Fieschertal no és ni fàcil ni curt.

L'endemà deixem enrere el refugi del Finsteraarhorn per tornar. Baixem a la gelera i la travessem.

Després ens toca pujar el Grünhornlücke i baixar cap a Konkordiaplatz.

Quan passem per sota el refugi Konkordia, les escales que han anat posant a mesura que la gelera ha perdut potència per l'escalfament global ens criden l'atenció. Recordem la baixada per aquí de fa un parell de dies en plena foscor!

Deixem la darrera morrena i entrem al caos d'esquerdes de la gelera d'Aletsch.

La travessa de la gelera és força caòtica, pel fet del seu moviment continu no hi ha cap recorregut senyalitzat, i cal improvisar. Per sort, l'experiència d'haver-hi passat fa que tinguem més o menys clar com ho hem d'anar fent. 

Un primer tram caòtic, un segon més senzill i el darrer que es torna a complicar.

I després de gairebé 10 hores ja tornem a ser al telefèric ben feliços de que tot hagi anat prou bé!!