Pointe de Sales (vall de Samoens).

La Pointe de Sales és el cim situat més al nord de la serra de Fiz (Rochers des Fiz), la punta petita de la dreta a la foto de sobre. És un cim molt interessant, tant per la vista que té, com pel recorregut i, sobretot, per la seva solitud. No és un objectiu de masses... I un desnivell total d'uns 1.400 m fa que sigui una bona caminada!

Cal anar amb cotxe fins a Sixt-Fer-à-Cheval, i continuar cap al sud fins a l'aparcament de Lignon, on s'agafa el GR que puja en direcció sud cap al refugi de Sales.

Tot el recorregut fins al refugi segueix el curs del torrent de Sales, que és un festival de cascades, fins al seu espectacular naixement (a sota).

Arribats al refugi, deixem el GR i girem 180º per un petit corriol que puja en direcció contrària. Un camí que inicialment se segueix bé, però que cap a la part superior travessa un lapiaz i cal anar alerta de no perdre les fites.

El camí va guanyant alçada de manera força còmode, i aviat som als altiplans superiors.

Estones amb camí, estones sense, ja només caldrà fer un darrer esforç per arribar fins al punt més alt.

Des del cim, la panoràmica impressiona, tant cap a la paret est de la serra de Fiz, amb el Mont Blanc al fons, com cap al Mont Buet, on hi vaig fer una bona travessa fa un parell d'anys!

Les vistes cap a l'anomenat Desert du Platé tampoc deceben.

I després de gaudir d'una llarga estada en aquest cim especial i fins ara desconegut, retorno el camí de baixada cap al refugi de Sales....

... i cap al cotxe pel mateix recorregut de pujada.

A sota us deixo l'esquema del recorregut, i al Wikiloc, el track.

Dent d'Oche, Chablais, via Ravanel

Qualsevol excusa és bona per conèixer nous indrets i muntanyes desconegudes. En aquest cas, el fet que les filles del Pep estiguin fent de guardes al refugi de la Dent d'Oche ens va servir d'excusa per anar a conèixer aquesta singular muntanya propera al llac Leman.

Una bona via d'escalada que, a més, anava per l'ombra de la cara nord, ens va acabar d'animar. A més, es tracta d'una via oberta pels germans Ravanel, els famosos guies de Chamonix, l'any 1925. Una via carregada d'història!

Per arribar-hi cal deixar el cotxe a l'aparcament de la Fetiuere, sobre Bernex, i seguir la ruta normal del cim fins un coll situat entre el refugi i les granges d'Oche (on a la baixada podrem comprar-hi algun bon formatge fet aquí mateix). 

Al coll de Rebollion el camí continua i, arribats a la vertical de la via, pujar-hi per l'herba pel millor recorregut possible. Nosaltres no vam trobar marques ni fites ni cap rastre de camí.

La via són 8 llargs de corda (almenys els que nosaltres vam fer), amb una dificultat mitjana de IVº excepte la fissura Ravanel (V+ i A0). Cal portar una mica de material, tot i que la via sol estar una mica equipada i als llocs on no hi ha res, difícilment es pot protegir!

L'inici és confús, puja per fissures, xemeneies i plaques herboses que donen una certa inseguretat a l'escalada. A vegades dubtes de tot mentre puges. Però en general la roca és un bon calcari que recorda la paret nord del Pedraforca.

En general cal seguir sempre la fissura-xemeneia principal on, de tant en tant, cada 30 o 40 metres hi trobem un parell de parabolts per fer reunions.

El sisè és el més llarg i el més dur. V+ obligat i entremig alguns passos en A0, però també és el llarg més equipat.

D'aquí se'n surt per uns pendents d'herba, on cal exigir de valent l'adherència dels peus de gat! Després anem a buscar una fissura diagonal cap a la dreta.

Aquesta fissura en diagonal és un dels llargs bonics de la via, poc exigent, però força espectacular.

Nosaltres portàvem una ressenya on marcava el darrer llarg com de IIº. De fet, pensàvem desencordar-nos, fins i tot... I llavors ens trobem amb un flanqueig curt i aeri, que em va recordar una mica el de la via Estasen! I després la via s'acaba...

Ja només ens va quedar caminar per uns curts pendents fins al cim, on ens esperava la Maria, que ens havia vist escalar des del refugi.

I cap allà vam anar, seguint el camí de tornada que hi passa de retorn cap a l'aparcament. A veure com és això de trobar-se un refugi francès regit per noies catalanes!

Mont Buet

Mont Buet. El mal anomenat Mont Blanc de les Dames. El cim clau en els experiments físics sobre com actua la pressió atmosfèrica sobre la temperatura d'ebullició de l'aigua. Un cim d'accés gens complicat, però bastant llarg, situat a mitja alçada entre Chamonix i el Mont Blanc (1.000 m - 3.090 m - 4.810 m).

Aquí es va comprovar que realment l'alçada condiciona molt a quina temperatura bull l'aigua, va ajudar a demostrar la presència de la pressió atmosfèrica, i va augmentar la pressió per arribar dalt de tot del Mont Blanc i acabar-ho de comprovar.

A més, és una muntanya situada davant del massís del Mont Blanc que ja havia intentat de pujar amb esquís. Aquest cop, però, vaig anar-hi pel vessant oest, el de l'increïble circ de Sixt-Fer-a-Cheval. això permet fer un bonic recorregut circular, amb desnivell de més de 2.400 m. Un bon repte!

El camí comença a Salvagny, prop de Sixt, i s'enfila en direcció al refugi de Grenairon. Un bonic camí d'aquests tan típics dels Alps, en que fas el desnivell sense adonar-te'n.

Després continua per una carena herbosa que acaba en un caos de roques, l'anomenada Catedral. 

Aquí el desnivell afluixa i el bonic camí serpenteja entre les roques, per la carena sempre en direcció est, voltant les roques que va trobant.

Avui la boira fa una mica la guitza, però de tant en tant s'obre per ensenyar-nos el cim cada cop més proper.

Travesso el pla de Buet, un desert càrstic ple de dolines i calcàries esquerdades, amb un petit llac al mig en una zona argilosa, i pujo a la carena principal. Al nord, el Cheval Blanc.

I enfilo cap al sud a buscar el cim, passant un petit tram rocós senzill però equipat donada la mala qualitat de la roca. Bonica però molt trencada.

Un camí altra cop senzill em porta fins al cim, on hi ha una taula d'orientació donada la seva condició panoràmica.

Llàstima de les boires, avui...

Mentre menjo alguna cosa la boira s'obre i es tanca, i podem veure davant mateix el Mont Blanc, o l'agulla Verte i el Dru.

Tip de reposar, segueixo el camí que va per la carena cap el sud, sortejant petits obstacles rocosos prou estètics. Geologia pura.

A l'anomenat graner de Villy, surto de la carena amb una desgrimpada que també està equipada. 

Ara el camí ja baixa amb claredat travessant prats i pastures. Un camí a estones feréstec, estret i relliscós, amb les plantes que et punxen les cames i un fangueig que cal controlar per evitar relliscades.

Però mica a mica perdo el desnivell pujat i arribo al fons de la vall. Allà només caldrà seguir la pista que passa pel refugi de les Fonds i em retorna al cotxe suat i satisfet.

Una volta que podeu seguir al Wikiloc.

Dents du Midi. Haute Cime.

Les Dents du Midi són una petita serralada situat al nord-est del massís del Mont Blanc, ja dins de Suïssa, que sovint veia i em feien venir ganes de pujar-hi algun dia. La seva ascensió demana un petit esforç pel gran desnivell que cal superar: 2.200 metres pel vessant oest o 1.900 m pel vessant est.

Per proximitat vaig anar-hi pel vessant nord. Cal deixar el cotxe molt a prop de Champery, un cul de sac amb una petita estació d'esquí suïssa situat al costat mateix de la frontera francesa.

El camí és magnífic, comença enfilant-se pel bosc, i fins i tot té una passera espectacular per travessar un barranc.

Després d'unes quantes rampes, amb tot un tram equipat amb cadenes per superar la cinglera, el paisatge s'obre i s'arriba al refugi de Susanfe. Un refugi molt ben situat per dividir en dos la llarga pujada.

El camí continua enfilant-se per la vall fins al coll de Susanfe.

Al coll cal deixar el camí senyalitzat per enfilar-se cap al nord seguint els rastres de camí. 

El paisatge és molt àrid. És curiós perquè es tracta de calcàries mesozoiques molt esquistosades i trencades, però on s'hi aprecien clarament una gran quantitat de fòssils. Milers d'orbitolines i molts esquelets de cefalòpodes.

El pendent finsl és més fort, però ben aviat s'arriba a una petita cresta que cal recòrrer per arribar a la creu que assenyala el punt més alt.

No cal dir que la vista és excepcional sobre la plana suïssa i la carena alpina entre el Mont Blanc i el Cerví.

Finalment ja només queda baixar, tornant pel mateix itinerari, gaudint dels paisatges alpins ben endreçats dels Alps suïssos!

Un itinerari que podeu trobar al Wikiloc.