L'Argentera sud, via normal

L'Argentera és el cim més alt dels Alps Marítims, amb els seus 3.297 metres d'alçada. És un cim bífid, i la punta sud es la més alta de les dues. 

Per pujar-hi per l'anomenada via "normal", cal pujar primer al curiós refugi Remondino (a sobre). El refugi està situat a 2.430 m, així que parteix més o menys per la meitat el desnivell de 1.700 m que hi ha entre el cotxe i el cim. També es pot pujar i baixar en el dia, que és que vaig fer jo, sortint de l'aparcament de bon matí, per un camí força còmode de fer i ple d'isards confiats.

A partir del refugi comença un món molt més mineral, primer cal travessar un caos de blocs senyalitzat amb fites (els "ometti", que diuen els italians), tot i que n'hi ha tantes que al final no saps massa quines seguir! I després fer la forta pujada fins al Passo dei Detriti (a sobre), una llarguíssima tartera que baixa des del coll i que, quan la vaig veure, intentava convèncer-me que per allà no era....

Però si que ho era, tot i que al final la forta pujada que salva 600 m de desnivell de cop, era de més bon fer del què aparenta.

Vaig veure que hi ha molta gent que no passa més enllà d'aquest pas, que dóna a la cara sud de la muntanya.  Per continuar cal agafar una estreta cornisa (cengia) que ratlla tota la paret sud fins a les xemeneies finals. Tot i que hi ha alguns passos equipats amb cadenes, de tant en tant trobem algun pas de II o IIIº.

En qualsevol cas, encara que la major part de la cornisa sigui prou senzilla, és molt estreta i cal anar amb compte i sense gens de vertígen perquè qualsevol relliscada pot ser fatal.

Aquest dia vaig fer la pujada tot sol, i només em vaig trobar dos italians a mitja cornisa, on vam haver de fer equilibris per creuar-nos sense tirar-nos daltabaix. 

A les xemeneies finals, que també tenen algun pas de grimpada, la imatge de la cornisa fins al coll és espectacular! (a sobre). Abans del cim, també es veu molt bé la solitària punta nord i l'esmolada cresta que la separa de la sud.

Al cim, aprofito per menjar alguna cosa i retratar-m'hi amb una petita corda que algú ha deixat penjada a la creu. Tot plegat sento uns crits llunyans: són els italians que intenten dir-me que els hi baixi la corda, que se l'han deixat allà!

Retorno al coll amb la corda, però ells ja han tirat avall. Els atrapo abans d'arribar al caos de blocs i acabem de fer junts el camí. Són un parell de genovesos que se sorprenen que els mig entengui quan parlen en genovès, el que permet una bona conversa sobre el trist destí de moltes llengües sense estat que encara es parlen a Europa, però que temo que no superaran el segle XXI.

Són moments en què t'adones que tampoc estem tan malament, segons amb qui ens comparem!

Una ruta que teniu dibuixada a sota, amb el track al Wikiloc.

Corno Stella, vies Pilastro di Oscar i Barone rampante

El Corno Stella, la banya que apunta cap a les estrelles, és també un dels pocs cims importants dels Alps Marítims que no té via normal. La seva cara sud és una sòlida muralla de gneiss amb un desnivell de 500 metres entre el cim i el punt més baix de la paret, plena de vies d'escalada de tota mena.

Feia temps que no agafava el meu company silenciós i el treia a escalar, però davant d'aquesta gran paret, la motivació i les ganes van ser molt superiors a les dificultats. Així que amb el silent partner, la corda de 70 m i tot el material, vaig pujar a veure la paret.

El temps ara ja era bo, i la previsió acompanyava, així que, a primera hora del matí, deixo el cotxe a l'aparcament d'on surt el camí del refugi Bozano, més amunt de Terme di Valdieri. 

La pujada fins al refugi Bozano, situat molt a prop de la base de la paret, és molt còmode i agradable, d'aquells que pugen força, però que gairebé no es nota. Un camí que supera 800 m de desnivell en poca estona i que s'agraeix, especialment quan et toca de fer-lo tan carregat.

Abans d'arribar al refugi, la paret ja se'ns mostra sencera. Encara està a l'ombra i fa una certa impressió, per uns instants dubto de si no he triat un objectiu que em pugui venir massa gran, però ben de pressa desterro els pensaments negatius i arribo al refugi.

Allà, una porta grabada amb un missatge, que també és ben positiu (a sota) i que tradueixo més o menys així: Gaudeix bé el dia d'avui, perquè la vida és això. En el seu breu curs de 24 hores hi trobaràs totes les realitats i veritats de l'existència. Perquè l'ahir no és més que un record i el demà només una idea. Però un avui ben viscut fa que cada ahir sigui un record feliç, i cada demà una visió d'esperança. Així que gaudeix bé del dia d'avui.

Arribo al punt més baix de la paret, on comença la via Pilastro di Oscar, una via poc o molt equipada, de dificultat sobre el V/V+, amb les reunions rapelables. Les xapes, això si, a distàncies italianes! Però és fàcilment protegible, ja que hi ha fissures per tot arreu. Podeu veure'n una ressenya aquí.

A la base ja m'he tret tots els fantasmes i començo amb ganes. El primer llarg és una placa travessada per un sostre que em posa les piles, i em concentro en la dura tasca de l'escalador solitari. Plaques, fissures, algun sostre, més plaques,..... Ara pujo, després munto reunió, baixo a desmuntar, torno a pujar...., i així llarg a llarg vaig guanyant metres sense ni tan sols mirar el rellotge, envoltat d'aquest entorn tan mineral i feréstec!

Una mica més tard arriba una cordada de Grenoble, però es posen a la via del costat. Mentre pujo, de tant els veig que també van guanyant metres i, al darrer llarg, arribem junts a la darrera reunió de la via, situada a la feixa intermèdia de la paret.

Després de 8 llargs pujant i baixant, feia estona que m'anava mirant la part superior de la paret, on pensava pujar-hi per la via Campia, una gran clàssica, però amb una ombra de dubte pel cansament acumulat i els núvols que havien anat guanyant terreny. Però parlo una estona amb els francesos i em diuen que van a la mateixa via que volia anar jo i, quan els hi dic que passin davant que aniran més de pressa, em sorprenen convidant-me a escalar amb ells!

Així que fem una cordada de tres, on tirarà davant sempre la noia, no em pregunteu perquè. M'hi volen, així que no em queixo!

Els problemes venen després. A la noia, com a moltes escaladores que conec, li agrada el metall més que a la garses, així que de seguida deixa la via clàssica i es desvia cap a l'esquerra, on la roca és més compacta, la paret més vertical, i hi ha més parabolts.....

Quan els hi comento que no devem estar a la via bona, que no hi hauria d'haver parabolts, ja no tenim gaires opcions, així que seguim pujant per una via que resultarà ser la Barone rampante (6b, 6a+ obligat, podeu veure la ressenya aquí), molt més difícil que la Campia, poc assegurada però que no passava de V!

La via és molt dura i sostinguda, amb alguns passos on he d'apretar fort per passar amb un mínim de dignitat, sobretot perquè la Pierrine no sempre se'n recorda de recuperar-me la corda tal i com m'agradaria..... això si, la roca és excepcional i el lloc encara més!!

Però el temps ha anat empitjorant a mesura que escalàvem, i fins i tot ens han arribat a caure quatre gotes un parell de cops. Ara les tempestes ja ens estan envoltant i en algun punt fins i tot dubtem sobre si continuar o tirar avall, però ells són valents i jo també, i arribem fins a la darrera reunió de la via.

Allà pleguem i no pugem al cim, tot i que només ens quedaria una caminada de 15 o 20 minuts, però l'espectacle de llamps i trons fa que no tinguem gaires dubtes en tirar avall, que ja hem estat prou de sort d'haver pogut arribar fins dalt de la via!

Fem quatre ràppels fins a la feixa, on recupero el meu material, i llavors amb un altre de curt, una desgrimpada i un darrer de 50 metre, arribem a les tarteres de peu de paret.

Al refugi em despedeixo d'ells, i continuo cap avall a buscar el cotxe. 

De baixada, a la vora del camí, em trobo aquest làrix esparracat pels llamps, que segurament podria explicar-me alguna bona història sobre supervivència!

Mont Bego i vall de les Merveilles

El segon dia, amb el temps millorant ràpidament però encara amb l'aire força fred, vaig travessa el túnel de Tende per passar al costat francès, on hi ha el parc nacional del Mercantour, que fa la mateixa funció que el de l'Argentera però pel costat francès.

Aquest túnel, no deixa de tenir una història curiosa perquè és com una mena de túnel del Cadí, només que gratuït i obert l'any 1882, quan ambdós costats de la frontera actual pertanyien al Piemont, ja fins de l'antic regne d'Itàlia. Imagino que en aquest cas no tenen excusa per dir que no està amortitzat!

Avui faré una ruta ben llarga, amb la travessa del mont Bego, per conèixer bé les valls de Fontanalba i Merveilles, i els seus gravats rupestres. Per això surto de bon matí del final de l'estreta carretera de Casterino en direcció al refugi privat de Fontanalba. Un recorregut còmode i planer, on aprofito per gaudir de l'explosió de natura de l'estiu.

Quan arribo al refugi estant a punt de sortir un grup per fer una visita guiada a una part dels gravats de Fontanalba, per damunt dels bonics estanys Jumeaux (bessons).

Sembla ser que, aquestes valls al voltant del mont Bego, fa cosa d'uns 5.000 anys estaven habitades de forma permanent i els seus habitants es van dedicar a anar gravant a les roques tot d'escenes quotidianes. Els materials són pel·lites lleugerament metamorfitzades i fortament polides per les geleres, amb una pàtina vermellosa d'òxid fèrric, el que els hi va proporcionar un bon quadern de dibuix.

Els gravats són de diverses menes, però predominen els esquemes de vivendes i corrals, amb molts bòvids, i escenes de la vida quotidiana sempre al voltant de les activitats ramaderes. També hi ha gravats més simbòlics al voltant de l'aigua i de ritus de fertilitat. 

En total, n'han comptabilitzat uns 36.000 a les dues valls.

Després del recorregut, encaro la pujada al mont Bego pel vessant est, gens senzill. El camí arriba fins una caserna militar abandonada i llavors cal anar pujant per on es veu millor.

Jo vaig seguir algunes traces, però no em vaig estalviar de fer alguns trams de grimpada força aèria i exposada, intercalats amb trams més senzills, fins arribar al cim. Dalt, una parella d'Stambecchi estaven tranquils com uns senyors, i em van ignorar absolutament!

Per baixar cap a la vall de les Merveilles, vaig agafar la ruta normal d'ascensió, que va per l'aresta sud i és realment còmode. El camí porta directament al refugi de les Merveilles (a sobre), però abans d'arribar-hi agafo un camí lateral que volta el llac per damunt.

Curiosament, el paisatge de tota la zona és semblant al granític del nostre Pirineu, però en canvi es tracta de roques sedimentàries, majoritàriament argiloses. Al ser més toves, van patir un modelatge glaciar més exagerat, el que es reflecteix molt bé en el paisatge.

Arribat a la vall de les Merveilles, em delecto una bona estona observant gravats a les roques, entre els quals hi ha el famós "chef de tribu".

També n'hi veig de posteriors, de gravats, alguns de l'edat  mitjana, altres de pastors de fa 100 o 200 anys, algun testimoni militar..... Realment és una zona molt interessant des d'aquest punt de vista, a part de ser una bonica vall de muntanya.

Després el camí puja fins a la Baisse de Valmasque, el coll que dóna pas a la vall del mateix nom, i va baixant de llac a llac fins arribar al refugi de Valmasque, damunt mateix del llac.

Finalment el camí em retorna al punt d'origen, després de prop de 30 kms de recorregut, satisfet d'haver pogut aclarir i entendre el secret d'una vall amb aquest nom tan suggerent com el de les Meravelles! Un recoirregut que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Cim del Mercantour, pel vessant italià

Aquesta setmana passada he pogut fer una escapada cap als Alps Marítims, la part més meridional i més mediterrània dels Alps, que sempre queda fora de les rutes més habituals. I no és estrany, ja que amb la mateixa estona que arribes a Tende, també arribes a Chamonix!

Però precisament per aquest desconeixement de la zona, de la qual costa trobar informació en català, encara m'atreia més d'anar-hi a treure el cap. I al final vaig instal·lar-me a Limone, una petita estació d'esquí situada al vessant italià del coll de Tende, on hi vaig trobar una bona base.

El primer dia vaig anar a conèixer la vall de Gesso, així que vaig buscar un cim teòricament senzill i panoràmic, com ara el Mercantour. El problema va ser que el temps era particularment dolent, i havia nevat durant la nit.

Tot i el fort vent, i el fred que feia, vaig anar pujant primer pel camí del refugi de Remondino, i després pel que va cap al coll del Mercantour, amb una visibilitat molt dolenta i fortes ratxes de vent. Uns cops d'aire que, quan vaig arribar al coll em pensava que em tirarien per terra!

Al coll un rètol conjunt dels dos països fronterers, com els que m'agradaria trobar-me alguna dia entre Catalunya i França, per exemple. Fins i tot es van posar d'acord amb l'alçada del coll! Però es tracta de dos parcs nacionals que col·laboren entre ells més que no pas competeixen, amb un resultat de millor gestió amb menor despesa.

És una de les coses que m'agraden dels Alps en general, aquest esperit pràctic i de col·laboració en molts àmbits i que intenta superar tota mena de xovinismes. Potser el fet que entre els dos costats de la frontera hagin passat unes quantes guerres força recents té molta importància!

Al coll, amb el vent que bufa i l'aspecte de la creta que porta al cim ben nevada, em fa repensar si pujar-hi o tirar enrere. Però al final les ganes poden més que la prudència i tiro cap amunt. 

Mica a mica, i agafant-me fort a cada cop de vent, perdent el camí contínuament per la capa blanca que ho recobreix tot, aconsegueixo arribar a dalt de tot, on sort n'hi ha d'una gran fita que permet d'arrecerar-se!

Una foto de cim i cap avall. Però a la baixada m'adono clarament que potser hauria estat més intel·ligent renunciar al cim, i és que ben aviat perdo la traça bona i tota la resta és un gran vessant de roca inestable i molt trencada. Per evitar-ho, i per evitar el vent, tiro directament avall buscant el millor camí i aconsegueixo de baixar, amb alguna desgrimpada arriscada, fins retrobar el camí de pujada.

Després ja només és qüestió d'anar seguint altra cop l'agradable camí de pujada, mentre em vaig refent del fred intens que he agafat a les mans!

Una ruta que en condicions normals deu ser molt agradable,i que trobareu al Wikiloc.