Pedraforca, cara sud: via de Tots

Aquest dissabte, amb els Kutrescaladors, per celebrar que feia dies que no en feiem cap, hem anat a la sud del Pedraforca, a la via de Tots. La darrera vegada que hi havia vingut va ser l'any 88, així que ja tocava tornar-hi i acabar-la.

És una molt bona via, la més llarga de la paret sud (415 m), roca ultracompacta i bastant equipada. Tot i això, nosaltres portàvem una mica de tot, i tot ho hem utilitzat, tant tascons, com aliens com camalots.

El dia es va aixecar lluminós, tot i les boires que corrien per la vall, i semblava que seria un molt bon dia per escalar (a sobre, amb la ressenya d'Onaclimb).

La via comença en el punt més baix de la paret, i una fletxa marcada a la roca indica el camí. Un primer llarg vertical, molt llarg (a sobre, 50 m) i molt poc equipat marca el caràcter de la via, una via en la que cal donar la talla i on no hi regalen res.

El segon continua per la mateixa placa fenomenal (a sota), però un cop has sortit de la reunió, ja és més senzill.

Nosaltres vam fer 3 llargs fins arribar a sota del mur de 6b, i vam muntar la reunió just a sota, còmodament en un arbre. I també va arribar la boira, que ja no ens deixaria en tota la via...

Aquest llarg és el decisiu de la via. Ben equipat amb parabolts, puja per unes canaleres d'adherència molt verticals i obliga a escalar entre xapa i xapa. La sortida del darrer parabolt també té la seva gràcia, i aquí en Llorenç va demostrar tenir el coco molt ben entrenat!

Després de travessar la Gran Diagonal i fer un curt llarg de flanqueig a la dreta, venen dos llargs més on cal treballar, també. El sisè puja vertical i surt a la dreta a una placa fineta i obligada, per acabar en A0 per una placa llisa fins a la reunió (a sobre). Una reunió, per cert, totalment penjada i on cal anar preparat per estar-hi força incòmode, o portar material per evitar-ho, com vam fer nosaltres.

I és que el següent, és entretingut i el que vam tenir més feina a equipar, així que cal estar-hi estona. Un moment que es va obrir la boira, vam poder veure una cordada a l'esperó Barrufets, a la seva part final (a sota).

Després venen un parell de llargs que et porten a la feixa. El primer, flanqueja per una cornisa herbosa i puja a la reunió. A sobre veiem a l'Arantxa perdent-se en la boira mentre buscava la ruta.

El novè llarg, en canvi, ja va de debò. Tot i que curt, té un tram de V+/6a força obligat que et fa posar les piles. Després afluixa i arriba a la feixa (es pot fer d'una tirada, però són 60 m!). Allà vam fer una parada per veure què feiem (a sota, Kutrescaladors en la boira).

Afortunadament vam decidir acabar del tot la via, perquè el següent llarg és antològic, un dels millors llargs de IVº que recordo. 55 m d'adherència ben equipats i que no passen de IV+ (a sobre), és a dir, un tip de gaudir sense patir! Tot i la boira, clar.

El darrer llarg torna a ser difícil, almenys sobre el paper, perquè està ben equipat amb claus una mica rònecs i "kutres", i el tram de 6a es pot fer en A0. Això si, te n'has de refiar,i no és fàcil!

Aquío es pot triar entre aprofitar una reunió intermitja que hi ha després de 15 m, o improvisar-ne una a la sortida del tram dur, reforçant un parabolt, que és el que vam fer nosaltres. Això ens va permetre de fer un darrer llarg arribant fins al replà on ja vam plegar les cordes, on els escaladors sortíem del no res (a sota).

La feina va ser trobar el camí de baixada, però com que era un dia on tot anava bé, no vam tenir cap problema!