Santi Sagaste a Peña Rueba

L'endemà de Riglos, anem a Peña Rueba, el gran massís de conglomeras situat just a l'oest. No ho hem mirat gaire, i triem la via Santi Sagaste mirant les ressenyes, sense saber que és una de les grans clàssiques de la paret!

A sota he deixat la ressenya del Joan Asín!

Una aproximació prou còmode, tot i l'estat de les pistes,i aviat ens veiem afanyant-nos per arribar els primers a la base de la paret.

Arribem a peu de via i ja hi trobem una parella basca que està començant i que ens confirmen que som al peu de la via bona! Allà mirem com engeguen, i ens trobem amb un primer llarg contundent!

Però quan m'hi poso, veig que darrera hi ha un arbre que ajuda a superar el primer tram, molt desplomat. I després la via ja es deixa fer millor. 

Un bon inici!

Després venen un parell de llargs on la dificultat decreix. Però al final del tercer, la paret torna a redreçar-se!

Aquí la paret agafa una tònic de verticalitat tallada per alguns desploms. Mirant bé els passos, es deixen fer sense passar del V+, ben obligats, això si!

Sort que la via està ben protegida per parabolts.... Tampoc vam poder posar res del què portàvem...

Dels 3 llargs de V+ de la ressenya, el tercer és el més sostingut. Va combinant trams verticals, amb desploms i no afluixa fins arribar a la reunió!

Finalment, el Moi ataca el darrer llarg difícil, una placa vertical i mantinguda de Vº, que no passa d'aquí però tampoc afluixa gaire. 

Un bon final de via!

Per arribar al cim d'aquesta agulla de la Peña Rueba, que no al cim real, ja només ens queda un llarg de tràmit que no és més que una grimpada molt senzilla, però amb roca força trencada.

Ja només ens queda seguir el camí de baixada, mig equipat com a ferrada senzilla, que no té pèrdua possible i ens retorna al camí d'accés.

Una agradable escalada, tot i el gran nombre de cordades (fins a 10 a la nostra via...), que ens ha deixat moderadament satisfets, i que ens permetrà d'arribar a casa amb temps de sobres per anar a votar!

Mallos petits de Riglos: Anorèxia, al Mallo Colorao, i Edil a l'Aguja Roja

El cap de setmana passat portàvem una frustració important amb el Moi, ho teníem tot apunt per marxar als Alps però el mal temps no ens va deixar. Així que vam anar a buscar roca calenta per passar la pena.

El primer dia, cap als Mallos petits, que no coneixíem. I aplicant un principi de prudència, vam anar a un dels llocs d'escalada més senzilla: el Mallo Colorao. La seva cara sud és una immensa planxa de bona roca, plena de parabolts on ens ho vam passar realment bé, tot i que la gran abundància d'assegurances i un criteri molt suau en la graduació, fa que les sensacions siguin curioses.

A dalt he deixat la ressenya dels Relatos de montaña.

Els quatre llargs són molt agradables, i sempre vam tenir una sensació de comoditat que no sol ser gaire comuna en segons quines escalades....

Vam baixar aviat pel darrera en un únic ràpel que et deixa en un camí que et porta cap a la cara sud i cap avall. 

Nosaltres vam decidir canviar de lloc, així que vam haver de baixar fins a la gran bassa, i anar a buscar l'aproximació a l'Aguja Roja. Una via de grau assequible, però de concepció més clàssica, l'Edil, ens va cridar l'atenció.

Per arribar fins al peu de la via, cal anar fins sota la cara sud, i seguir un corriol que hi porta. Després només cal girar per l'esquerra fins arribar a un marcat diedre-xemeneia.

Tot i que moltes ressenyes parlen de IVº al primer llarg, m'ha agradat molt la ressenya dels Baldapikarras (a sobre) on hi marquen una dificultat molt més adequada per a la part final.

El llarg comença amb una mena de diedre ampli molt distret, on cal anar pujant fàcilment de còdol en còdol, però a la meitat la cosa comença a posar-se vertical de veritat. Està ben assegurat i això no fa patir, però anava amb la idea de trobar-hi IVº, i res d'això.

A més, vam fer una mica el préssec a l'aprofitar la primera reunió. Coses que passen quan porten una informació molt antiquada i no mires el mòbil... Per mi, aquesta és la tirada clau de la via.

A la segona, hi ha un pas espectacular entremig de les dues reunions, i després ja és només anar fent. Em va agradar molt.

A partir d'aquí ja girem al sud i tornem a ple sol. El tercer puja per una placa fissurada, sempre ben equipada, on hi ha un pas cabró desplomat on cal apretar una mica, i la resta ja és més normal.

Un darrer llarg molt curt, que ens podríem haver estalviat ens va deixar al cim.

Per baixar cal fer 3 ràpels per la via normal. Un primer de curt fins un collet, i després dos de més llargs, diria que són aproximadament de 35 i 45 m, fins a un replà del mateix camí de pujada. Uns ràpels que es van fer durs per un vent punyetero que ens feia fora de la vertical, embolicava les cordes i convertia una baixada rutinària en una petita tortura!

Dues escalades que ens van ajudar a oblidar la decepció alpina i amb les que vam donar per acabada la primera jornada del cap de setmana.

Volta als Mallos de Riglos i ferrata del Mirador

Aquesta setmana, amb la Clara, hem fet unes petites vacances de primavera que vam començar el dilluns anant a Riglos. Al matí encara feia molt bon dia, i vam sortir amb la intenció de fer la volta als Mallos i després anar al mirador dels Voltors, pujant per la via ferrada. Una volta més llarga del què esperàvem, però que ens va permetre de conèixer bé la zona.

L'itinerari comença pujant entremig del Mallo Fire i el Pisón, per un camí molt ben senyalitzat. La pujada és forta, però ben aviat s'arriba dalt de tot, amb una visió molt espectacular de tot aquest conjunt de parets de conglomerat.

No vam poder arribar al cim del Pisón perquè no vam saber veure el camí que hi portava fins que ja era massa tard, però si que vam gaudir de l'espectacle d'una parella d'aufranys que nidifica en la seva paret est. Aquest ocell blanquinós d'aspecte semblant al trencalòs (a sota), costa molt de veure a Catalunya.

També vam observar altres "pàjarus" escalant a les parets, però em va sorprendre que només hi haguéssin 3 o 4 cordades en tots els Mallos, tot i sent Setmana Santa.

Aquests de les fotos estàven a la Zulú demente (crec), al mallo Visera, tot i que veient el rastre del magnesi, no sembla que puguin dir que l'han feta a vista....

Per anar cap al mirador dels Voltors, cal agafar el GR cap a l'est fins uns rètols que et fan desviar cap a la dreta en direcció al mirador del Cubilillo i la via ferrada. El camí està molt ben senyalitzat i no hi ha cap problema en seguir-lo. El problema el vam tenir nosaltres que intentàvem seguir les indicacions de la guia "Vias ferratas y caminos equipados", de l'ed. Desnivel, i que confon absolutament.

El camí puja fins molt a prop d'un coll, i allà ja veiem la ferrada a la paret de l'esquerra (a sobre), amb un rètol molt clar i un camí ben marcat que hi porta.

De fet, més que una via ferrada, és un seguit de petits murs equipats amb "clavijas" i cable de seguretat, de molt bon fer. Amb una mínima experiència, l'equipament de ferratero no és imprescindible.

Des del cim, on hi ha una mena de búnker molt peculiar, la vista és molt maca sobre el conjunt dels Mallos i sobre la paret dels Voltors. Llàstima que el dia ja s'anava ennuvolant, perquè la posta de sol des d'aquí dalt ha de valer la pena!

La baixada és evident i bastant llarga (1h 30' fins a Riglos), ja que dóna una volta molt gran. Tornar a baixar per la mateixa ferrada no ha de ser una mala idea...

Arribats a Riglos, tot refrescant-nos a la font ens vam adonar d'un curiós símbol que encara la presideix (a sobre). Abans feia respecte, però ara fins i tot fa gràcia.

Per fer-vos una idea millor del recorregut, a sota he pintat la ruta en un mapa esguerrat, i al wikiloc hi trobareu el track del recorregut.