Via l'Espluga, al Bac de les Gorgues, L'Esquirol

Quedar amb el Mohawk sempre té riscos, sobretot quan la via l'ha triat ell... Però feia tan temps que no escalàvem junts, que valia la pena de córrer els riscos que calguessin.

La via ja tenia un aspecte sospitós, només cal veure la foto o la ressenya del recorregut. A més, coneixent la qualitat de la roca osonenca... Vaja, que imaginava on anava.

D'entrada feia calor, tot i estar a l'ombra, però l'aproximació no ha estat complicada. Des de Sentfores el camí que baixa a la riera és evident, i seguir-la cap a l'est ha estat senzill.

El primer problema ha estat quan hem vist que els parabolts del primer llarg estaven a l'altra banda d'una muralla d'ortigues. Amb un bastó i una mica d'intuició hem aconseguit arribar força sans a peu de via, que semblava el més difícil.

La via comença amb una fila de parabolts no massa propers, i les dificultat de la ressenya són ben obligades si no fas alguna trampa important. El Mohawk ha pujat molt bé, a mi m'ha costat força més, sobretot perquè quan et comences a penjar després el lliure costa. I el meu nivell és el que és.

I tot i que la roca és prou bona per ser Osona, l'arribada a la reunió és una rampa de terra on no estaria de més que hi hagués un tros de corda!!

El segon llarg comença contundent, jo no he passat, així que ha seguit ell tirant al davant. És un desplom que no hem pogut fotografiar perquè altra feina teníem!

Després ens hem posat el frontal, dins de la cova, on la via passa per una racó fosc i molt estret. Sortir-ne és el què més m'ha agradat de la via!!

Bé, almenys les reunions no són incòmodes, i allà la calor no hi arriba.

Continuo el tercer llarg, que consisteix en un replà polsegós en direcció cap a fora, Allà, veig que el quart llarg és molt curt i els empalmo.

El teòric quart llarg és una rampa llisa però molt protegida.

Ja només ens queda el llarg de sortida, força curt, però amb un inici contundent de preses romes i arrodonides.

Aquí la roca és una mica millor. A mi em costa algun pas i faig algun A0, però no té res a veure amb el primer, és molt és agraït!

Després seguim el rastre que ens deixa al camí, que seguint-lo cap a l'esquerra ens torna a Sant Salvador de les Gorgues, on havíem deixat el cotxe.

Una volta pel Puigsacalm

Després de molt temps, aquest dissabte he tornat al Puigsacalm, en un cert retorn al passat, amb un cert regust d'infantesa. Vam trobar al coll de la carretera damunt de Siuret un bon lloc on parar amb la furgoneta i passar-hi la nit, i ja vam començar allà mateix. 

Vam voler fer una volta pel vessant nord de la muntanya, així que passat el col de Siuret, vam baixar cap el salt de Sallent, sempre espectacular, tan vist de sota com de sobre.

Des del salt, vam seguir un camí que va marxant més o menys de pla pel vessant nord de la muntanya, en direcció al puig Corneli i Sant Magdalena del Mont (a sota). 

Baixa aigua per tot arreu, es nota que ha estat plovent aquests dies, i alguns trams de camí es troben ben enfangats. Però fa un dia magnífic i estiuenc, i tots els problemes semblen més petits i assumibles.

Pugem al puig dels Llops, des d'on veiem el Puigsacalm ben proper, i el Canigó ben nevat. Aquí gaudim de la tranquil·litat que al cim principal no tindrem, i ens entretenim a identificar els cims del Pirineu Oriental, tan propers i llunyans a la vegada.

Finalment ja només ens queda retornar seguint la carena, molt agradable i més lluminosa en aquest temps, amb els arbres despullats de fulles. Es nota que molta gent puja des de Bracons, després de la cruïlla, tornem a trobar-nos ben sols.

Travessem pla Traver i, abans de sortir a la carretera topem amb un ralli de cotxes força desagradable. Així que optem per fer una petita volta per tornar a la furgoneta i evitar coincidir amb ells a la carretera.

Una bona caminada, agradable i tranquil·la, on no pots deixar de pensar com deu ser tot aquest paisatge al punt de la tardor. Haurem de tornar-hi. Una ruta que trobareu pintada a sota i que us podeu descarregar del Wikiloc.

Rupit, Salt de Sallent. Esperó Betelgeuse

Tot i que encara no tinc el dit massa bé, i la tendinitis és dolorosa en alguns moments, aquest dissabte em vaig deixar enredar pel Mohawk i el Jortx per anar a fer una pedalada a les parets del salt de Sallent, sota Rupit.

Aquesta zona la conec poc, des del Berguedà hi tenim poca tirada tot i que és prou interessant. Però sempre fa mandra haver de conduir amb el sol de cara tant al matí, a l'anada, com a la tarda, a la tornada. Quan anem cap al Solsonès o l'Alt Urgell no tenim aquest problema!

Com que costa de trobar vies per compartir amb aquest parell d'animals, em va sembla una bona idea d'anar a treballar els abdominals en aquestes sorres compactades.

L'aproximació té la seva gràcia, sobretot seguint la guia. Per si de cas, tingueu en compte que cal anar baixant fins un trencall molt evident, amb una fita gran, on cal anar a la dreta i ben aviat es passa pel peu de la via.

El primer llarg ja es veu de què anirà la via, roca més dolenta que discreta (a sobre, al començament en lliure perillós), i anar enllaçant d'un burí a un altre. En aquest llarg, que és en burils, calen 8 o 9 plaquetes recuperables, i això si que és emprenyador, arribar a posar-les i a xapar-les!

Sobre el seu estat (a sota, el Mohawk agafant-s'hi amb cura), tot són opinions..., però ha quedat clar que l'òxid aguanta bastant!

El segon llarg és força més llarg i desplomat (a sobre, el Jortx treballant-lo), però està equipat amb espits de xapa petita i no amb caps de burí. Al mig, hi ha un pas que diuen que en lliure és 6a, jo no ho sé perquè el vaig passar molt de pressa agafant-me ràpidament a una baga llarga....

De tota manera no deixa de ser emprenyador de veure com les xapes ballen per l'erosió de la roca de sota, i com les preses se't van trencant a mesura que les toques.

 

A la segona reunió cal seguir un cable cap a l'esquerra fins la R2bis, en un flanqueig aeri, fins arribar a la vista del propi salt de Sallent, amb menys aigua del que pensàvem (a sota).

 

 

Si el segon llarg és penjat, el tercer ja és un desplom considerable. Aquí les assegurances estan repartides, al principi espits amb bona xapa, després burils i espits amb xapeta.

El primer tram més desplomat, estan a una distància normal, després desploma menys, i les xapes estan considerablement lluny. No cal dir que el llarg és aeri... L'arribada a la reunió és bruta, trencada i plena d'herba, però almenys és en lliure, cosa que s'agraeix.

 

 

El darrer tram és estrany, comença amb un bombo (a sobre), i segueix per un bosquet vertical i trencat fins arribar a la barana. Aquí vam posar algun clau, així que portar martell va ser prou útil... Clar que, es veu que si vas fort, llavors ja no cal.

 

Després de doblar les 3 hores previstes per fer la via i de passar molta més calor del què pensàvem, almenys vam poder fer una bona excursió de tornada a Rupit per relaxar-nos i arribar encar més suats del què anàvem!

 

El Salt de la Minyona

La comarca d'Osona no és precisament una de les més afavorides per la geologia, a l'hora de trobar-hi roca per escalar. Però de tant en tant, la combinació de la geologia i de l'habilitat humana, n'ha tret alguna cosa de positiva.

Una d'aquestes coses és la via Mare de Déu dels Cingles al Salt de la Minyona (a sobre), una via modesta (90 m, V/Ae), sobre roca dubtosa, però en un entorn molt bonic (a sota, Vilanova de Sau i els cingles de Tavertet al fons).

Al llibre Osona vertical no expliquen molt bé com aproximar-se a la via. Pensava: perquè serà ? Fins que he vist que l'aproximació des de la pista era curta (5 minuts) però sense cap mena de camí.

La via comença al costat d'una mena de bloc caigut (a sobre) i he de reconèixer que m'han sorprès dues coses, per una banda la roca no és ni de bon tros tan dolenta com descriu la guia, és senzillament curiosa (conglomerats i gresos vermells de gra gruixut, que no es trenca però si que es desfà una mica, segons com t'hi poses).

L'altra és l'equipament, a prova de bomba. Tota la via està cosida d'una mena de claus anomenats "p" (a sota), clavats 15 cms a la roca, i que donen molta confiança.

En total la via està preparada per fer-la en 5 llargs (25 m III, 20 m IV+, 20 m V, 30 m V, 5 m V), però jo he ajuntat els tres darrers aprofitant el fet que escalant en solitari no hi ha mai problemes de fregaments de corda. I també perquè se'm feia fosc....

A sobre veiem un aspecte del diedre del segon llarg i, a sota, la placa de V del tercer.

El final de la via és un esperó aeri i peculiar que dóna directament a la barana del mirador de la Mare de Déu dels Cingles, amb un darrer tram fissurat obert sobre un bon conglomerat (a sobre).

Començar a escalar tard sol ser sinònim d'acabar de fosc, i a mi m'ha anat d'un pèl. Sort que coneixia el camí de tornada al cotxe !

Diedre del Plec del Llibre

No sé si normalment teniu clar el perquè d'anar a fer una via en concret, probablement en algun cas si, i en altres no tant. Pensava tot això mentre anava cap al Plec del Llibre, sota el Puigsagordi, a Centelles. Una via que no porta enlloc, ni massa curta ni massa llarga, de roca dolentota, però que continuo pensant que té un gran atractiu.

La vaig veure venint de la Trona i em va agradar de seguida, és evident que va ser un amor a primera vista. Una mena de diedre perfecte (foto de dalt).

El primer tram és lleig, el gres patina i s'esmicola i no et pots protegir de cap manera fins al primer químic, situat molt amunt. Després ve un tram de terra i herba molt vertical on te la jugues. Imagino que per això l'hi han posat el V.

Sort del diedre final (a dalt), ferm, estètic, ben equipat i de roca compacte si no surts de l'eix central. En total 45 metres de gres estovat (tot i que a la guia diu que són margues). Unes concrecions calcàries superficials ajuden a donar una mica de consistència al conjunt.

I si surts de la via o t'agafes a on no toca, la roca fa això tan gràfic que he posat a sota, escrostonar-se.

Amb aquesta roca graduar és complexe, per això deixo a sota la ressenya del llibre. Tan sols destacar que el V no m'ho ha semblat, més aviat seria una mena de IV molt perillós, i que ja m'agradaria que tots els 6a+ que trobo fossin com aquest !

La Trona, via Badalona

Aquest diumenge, per escapar-me de les mones i de les que no ho són tant, em vaig deixar enredar per en Mohawk per anar a la Trona, i la veritat és que em va agradar molt. Tot i que per ser la primera vegada que escalava en aquesta zona, doncs què voleu que us digui !!

Em va tocar fer el primer llarg i reconec que el vaig disfrutar molt, deu ser per allò que de primer s'escala millor o perquè amb l'edat es guanyen també altres virtuts, però amb els pedals i els tascons la tirada va ser un divertimento (a sota).

Ell, en canvi, es va creure allò que diu la guia, que si 7a+, que si en lliure, que si grau mitjà i totes aquestes tonteries i ja veieu la cara que va posar (a sobre). Això si, reconec que veure'l pujar sense estreps té la seva gràcia !

Sobretot al segon llarg (a sota), on amb el pati que hi ha i el tacte sorrenc de la roca, cal ser d'una altra pasta per anar-hi així !

Un tercer llarg més còmode (a sobre) que es va deixar fer gairebé sencer en lliure i la curta i bruta via del Diedret, de 6a (a sota), van servir per acabar de passar el matí del diumenge de Pasqua.

I no feu massa cas de la ressenya del llibre, a les dues primeres tirades on diu 7a+ i 7a, poseu-hi un bon A1 amb parabolts i tascons. I on diu 6b, potser 6a/A0, o V+/A0.