El pentàgon castellà és una ruta molt interessant que uneix 5 capitals castellanes en 5 dies. Són etapes llargues, però en general amb un desnivell molt assequible.
Jo la vaig fer en BTT però és un recorregut òptim per a gravel, hi ha algun tram de camí però en general es va sempre per pista. Els únics trams problemàtics són els pedregosos o molt pedregosos i algunes acumulacions de sorra. I no se circula gaire per carretera.
La volta sencera són 481 km i 5.000 m de desnivell.
Després d'estudiar-la, vaig veure que venint de Catalunya el lloc on tenia més sentit començar era a Segòvia, per un problema de temps vaig haver d'escurçar la primera etapa, i en comptes de fer Segòvia-Valladolid, vaig començar a Coca.
Al costat del castell de Coca vaig començar la ruta, sortint en direcció nord seguint una ruta xacobea que surt de Madrid.
El recorregut cap a Valladolid segueix tot de pistes que travessen bàsicament conreus i pinedes. Pinedes cabrones que amaguen trams amb acumulacions de sorres de molt mal pedalar, com si anessis per la platja. Sort que són curts, però quan els trobes al capdavall d'una baixada et frenen de mala manera!
Cal dir que la ruta no té pràcticament cap indicació, així que el GPS és imprescindible. Algun senyal de que som en una ruta xacobea i poca cosa més.
A mesura que em vaig acostant al riu Duero el paisatge millora amb algun tram de camí entremig dels pins on no saps si anar pel camí i la sorra o per la pinassa...
La segona etapa serà la més llarga de les 5, gairebé 120 km, però almenys no té excessiu desnivell. De Cistérniga vaig a buscar el riu Duero i el travesso, a l'altra riba hi ha la ruta del Duero que va resseguint el riu i que seguiré força quilòmetres.
A Tordesillas faig la primera pujada important, i a dalt aprofito per esmorzar. El camí és força agradable però a la reserva de Castronuño hi trobem diverses zones de sorra, i una baixada molt pedregosa cap a la vora del riu.
Després passo per sota de Toro, (quina mandra pujar-hi...) i segueixo el riu fins a Zamora.
He de confessar que és la ciutat que m'ha agradat més de les 5, molt maca, molt agradable, i monumental sense ser excessiva.
Sortim de Zamora travessant el Duero, i llavors ja comencem a pujar per l'anomenada Tierra del Vino.
A partir de Zamora, la ruta va cap al sud seguint en sentit contrari la ruta de la Plata. Una etapa curta, 68 km, que podem dividir en dues parts.
La segona part, en canvi, anirem sempre per la vora de l'autovia seguim pistes i camins estrets que pugen i baixen contínuament, en el què acabarà sent una pedalada molt distreta.
De Salamanca poques coses puc afegir que no sapigueu, però a mi em va agradar retratar-me amb l'Unamuno per tot el què representa.
Surto de Salamanca disposat a afrontar l'etapa reina de la volta. No només per la llargada, 106 km, i el desnivell (cal travessar la serra d'Àvila), sinó també pel terreny irregular. A més, fer-la tota amb vent de cara també es va acabar fent una mica pesat.
Surto de Salamanca i vaig fins a Alba de Tormes seguint una via verda que puja i puja, i després baixa de cop.
A partir d'Alba de Tormes el paisatge es torna totalment agrícola, i el camí alterna trams molt masegats amb trams de pista agradable. Va seguint una antiga cañada que no està senyalitzada i fa fàcil cometre alguna errada.
I després d'una llarga baixada, les muralles d'Àvila!!
La darrera etapa és una etapa curta, semblant a la tercera, però de recorregut molt més complex.
D'entrada, per sortir d'Àvila cal anar a la part alta de la ciutat i agafar uns senders estrets que no acaben de ser gaire agradables de pedalar. I a més, de matinada està tot glaçat i fot un fred intens que em fa anar amb les mans balbes.
Això enllaça després amb un magnífic carril bici que fa que el fred encara mossegui més, però per altra banda permet de progressar molt ràpid.
Però el què no em va agradar de l'etapa són els trams de carretera. Les vores del recorregut estan plenes de tanques i cal anar molta estona seguint vores de carretera, alguna bastant transitada. El track a vegades va per llocs inversemblants per estalviar asfalt, però en general valen la pena.
Almenys el tram final per arribar a Segòvia és més bonic. Bones pistes que pugen i baixen, pobles agradables de travessar i un tram final per una via verda que et deixa a la mateixa ciutat.
I al final, per celebrar la volta, un bon sopar prop del magnífic aqüeducte que et reconcilia amb tots els problemes d'una ruta tan llarga però, també, tan interessant.
