Roca del Corb, Sant Honorat, Diagonal del Corb i la Rampa.

Avui toca parlar d'escalades senzilles, senzilles però en un entorn magnífic: les roques de Sant Honorat. Avui que ens trobem amb el Pep i amb la Queralt, que només escala molt de tant en tant, era el dia ideal per conèixer aquesta paret tant tombada.

Nosaltres vam fer l'aproximació des de Mas Torrent, una caminada curta i agradable. I vam tenir alguns dubtes per trobar el peu de via, i és que no cal agafar el camí de la via normal des de la pista, si no un altre que surt uns centenars de metres abans.

Arribats al peu de la via ja vam veure que no estàvem sols i que hauríem de competir amb aquests altres escaladors....

Res, que per no haver-nos d'esperar vam triar començar per la vora i avançar-les....

El primer llarg consta d'aquest primer mur, i d'un llarg flanqueig fàcil cap a la dreta fins arribar a la reunió.

El pas més difícil de la via és a l'inici del segon llarg. Després ja se surt a les rampes tombades on la major dificultat està en trobar les assegurances.

A partir d'aquí i fins el cim, la via consisteix en buscar el millor recorregut entremig del mar de còdols.

Dos llargs, el tercer i el quart, amb 4-5 parabolts per llarg, i diuen que hi ha un premi per a la cordada que sigui capaç de trobar-los tots!

Com que l'arribada a dalt és prou ràpida tot i ser tres, ens plantegem què fer, i veiem que la via de la Rampa arriba aquí mateix i que amb un parell de ràpels ens podem posar a peu de via. així que cap avall.

La via de la Rampa puja més directa que l'anterior, però el nom ja ho diu tot, es tracta de negociar rampes prou tombades com per no haver de patir massa.

La principal dificultat també és la mateixa: trobar les assegurances. Mentre puja el Pep, m'enfilo un tros a la roca del davant per mirar bé la via i poder indicar-li on hi ha la reunió... Que no és el mateix trobar-la de baixada que de pujada.

Per sort els dos darrers llargs són més verticals. El segon fa un gest cap a la dreta per arribar sota d'una balma seguint la lògica de la roca.

El tercer, en canvi, ataca directament una balma amb bona roca i prou equipada com per no haver de patir massa. Després ja ve la rampa final que tant ens ha fet patir a l'hora de baixar rapelant...

Aquests dos darrers llargs tenen també 4-5 parabolts per llarg, posats sempre als trams més verticals.

Dalt altra vegada, ens fem la foto i tirem avall seguint la carena i les fites que ens ajuden a trobar els millors passos per arribar de nou a la pista.

Apatxe rebel a la paret Bucòlica

Aquesta via es pot dir que és una via a la moda, o que es va posar molt de moda aquesta darrera temporada. Quan amb el Pep i el Moi hi vam anar, el mateix dia vam coincidir 6 o 7 cordades a la via, i això que alguna va decidir a darrera hora anar a fer-ne alguna altra...

La via és molt bona, afortunadament equipada que no cal portar gran cosa més que cintes, i una roca molt compacte. A sota deixo la ressenya dels Visas, una ressenya que pot sorprendre si no saps que tot el què passa de V+ es pot fer en artificial.

L'aproximació és més o menys la mateixa que per a la resta de vies, o bé pujar pel camí del torrent i flanquejar a la dreta, o anar a buscar el camí que ressegueix el peu de la paret des de la carretera per la dreta. Al peu de via hi ha les inicials: AR.

Com que avui som tres, i el Pep dimiteix d'anar de primer, ens dividim la via amb el Moi, ell farà els 3 primers i jo els altres 3. Així que comença ell per unes plaques molt agradable però que es van redreçant i acaben al dur mur final, abans de la reunió.

El segon llarg és molt bo. Primer marxa a la dreta, després supera un desplom i finalment arriba a la reunió per un bonic díedre

La tercera puja de dret cap amunt, seguint algunes plaques i algun petit diedre. L'arribada a la reunió és en diagonal a l'esquerra.

Aquí canviem i a partir d'ara passo al davant. En realitat prefereixo fer-ho a l'inversa i començar primer, però en el fons, tot m'està prou bé.

El quart llarg comença molt fi, i després continua molt vertical en una meravellosa combinació de passos en lliure i bastants A0's. Meravellosa per aquells a qui això els hi agradi, clar! Abans d'arribar a la reunió la paret tomba una mica i travessem una franja de roca no tan bona.

La cinquena s'assembla una mica a la quarta, només que ja comença amb un desplom que fem en artificial. Personalment és la que vaig trobar més dura de la via, sobretot al tram en lliure que arriba després.

Al final, abans de la reunió, passem una bonica placa que ens reconcilia amb la tirada.

Finalment sortim de la paret amb un bonic flanqueig, més aeri que difícil, i que ens porta fins a la carena.

Per baixar, només cal pujar en direcció oest, primer amb una petita grimpada i després seguint les traces que ens portaran al coll i al camí del torrent que ens retorna al cotxe.

Peramola mola, a la serra de les Canals

Aquest dissabte, abans no sigui massa tard i no s'hi pugui anar per la calor, vam anar a barallar-nos amb la roca trencada de la serra de les Canals. En aquest cas la via escollida va ser la Peramola, mola, animats per la ressenya del Joan Asín. És una paret on amb el Pep hi hem anat a fer altres vies, unes vies amb característiques similars, la mateixa roca escrostonada, el mateix bon equipament i també una primera part més tombada i una segona part més vertical.

Com que la baixada és pel descens de la via ferrada, vam optar per fer una aproximació diferent de la proposada pel Joan. Així que vam deixar el cotxe a l'aparcament de la ferrada i vam tirar avall per la carretera fins una corba tancada, on marxa un camí molt marcat. Llavors només cal esperar a trobar una fita situada a la vertical de la via, per pujar per un corriol costerut fins a la base de la paret.

El primer llarg és molt llarg i molt senzill, tret d'un petit tram de IV amb dos parabolts. Per trobar la reunió cal fer un petit flanqueig a la dreta en una sabina, quan ja gairebé no queda corda.

El segon llarg recorda el primer però és més sostingut en el III, i també és de gairebé 60 metres.

Després, una caminada cap a l'esquerra seguint un rastre evident ens porta a la base de la paret, on comença la part més vertical de la via.

El què serà el quart llarg, molt curt, ens ensenya el què serà la resta del recorregut: mur vertical, un petit desplom, roca a vigilar i un flanqueig cap a la dreta a buscar la reunió, senzill però exposat.

El cinquè és un mur desplomat amb alguns passos llargs, però ben equipat, que a mesura que s'acosta a la reunió va tombant i permet escalar una mica en lliure.

El sisè seria una fotocòpia de l'anterior, només que aquí cal posar un parell de friends per poder passar a l'inici de l'artificial. Nosaltres vam fer amb un camalot del 0,75 i un alien vermell. I al tram final també cal sortir en lliure sobre aquesta roca tan particular.

Afortunadament el tram més artificiós ja l'hem passat i al setè llarg ja tornem a escalar. Aquí la via puja directament fins una gran cova i després marxa flanquejant a l'esquerra fins arribar a una reunió bastant penjada.

La tirada és molt interessant, i el flanqueig realment aeri!! Si la roca fos més bona seria una meravella.

I curiosament, perquè a la ressenya no ho semblava gens, el darrer llarg és el més difícil de la via. Els passos en lliure són molt obligats, però ara ja portem una bona estona escalant en aquestes crostes que es desmunten i ens en sortim prou bé.

Finalment arribem dalt de tot, a la cresta de la serra de les Canals, enmig d'un dia magnífic amb sol i poca calor.

Per baixar, tot i que la via és rapelable, preferim seguir tota la cresta fins al cim. Una cresta molt interessant, senzilla però molt aèria, on cal vigilar sempre que en cas de relliscada és preferible caure cap a l'esquerra....

Dalt del cim, al costat de la creu omnipresent, trobem l'arribada de la via ferrada i l'inici del seu camí de descens, que seguirem fàcilment per retornar al cotxe.

Peramola, sector Bestioles. Vies Moix i Pilar Marx

A prop de Peramola, sota el Roc de les Dues, hi ha un petit sector de conglomerat anomenat sector Bestioles. El mes de febrer hi vam anar a treure el cap amb el Pep, amb qui ens agrada explorar nous racons, sobretot quan la graduació de les vies no pica en excés.

a sota us deixo la ressenya, extreta de la web Eskalades.

Arribats a lloc, que des de l'aparcament i seguint la descripció de la ressenya és força evident, vam començar per la primera vi oberta a la paret, la via Moix, que a més serveix per baixar rapelant de la paret.

Ja us dic ara que va ser un error, la via és molt senzilla i molt trencada. I el descens en ràpel per aquí, un petit infern. Sorprèn molt que no hi hagi una baixada alternativa caminant perquè, tal i com està la roca, només perilles de fer-te mal amb la caiguda continuada de pedres.

Això si, la tranquil·litat és absoluta.

La via Moix manté sempre un patró: roca cutre i grau baix. Està prou equipada com per no haver de posar gran cosa. I el descens per ella, doncs amb molta paciència es fa, però sobretot perquè no hi ha alternativa.

tot i pensar que tornar a rapelar seria una merda, volíem provar la via que té més bon pinta: el pilar Marx. Aquesta no ens va decebre gens, només entrar a la paret per un petit pas desplomat ja t'avisa de què anirà la cosa. I al contrari de l'anterior, en aquest cas la roca és impecable!

La placa del segon llarg, per exemple, és realment molt bona.

Després, la paret es va tombant, però això no li treu mèrit. Si mai veniu no dubteu a fer aquesta via!

Fins i tot els dos llargs superiors tenen trams molt interessants, verticals i amb roca més que acceptable.

Així que havent trobat la via bona de la paret, i després d'un altre malson de ràpels, vam marxar satisfets de la troballa.