Segurament, una de les zones més boniques de les Dolomites nord-occidentals és l'Alpe di Siusi, una mena de grans rasos emmarcats per muntanyes extraordinàries, com ara el massís del Sasso Lungo i el monte Sciliar.
Tot i la neu, vam veure que la via normal del Sasso Piatto, a l'oest del Sasso Lungo, era factible per la seva orientació sud, i vam anar-hi a fer una llarga volta, sortint de Saltner i tornant al mateix Alpe di Siusi. Des de Saltner hi ha un telefèric que t'acosta al refugi del Sasso Piatto, però com sol passar quan vas fora de temporada, estava tancat.
Però el camí era còmode i malgrat la neu de les obagues, ben aviat érem camí del cim.
La ruta normal del Sasso Piatto no té massa dificultat, tan sols cal anar pujant el fort desnivell seguint un camí molt ben traçat..., que nosaltres vam perdre! Però això ens va permetre de gaudir de la cresta, que tampoc era massa complicada.
Des del cim, l'espectacle de les parets del Sasso Lungo em van fer venir moltes ganes de tornar-hi, però amb cordes i material, perquè s'hi veien unes línies engrescadores de veritat!
Després vam continuar per un camí que carenejava cap a ponent, en direcció al monte Sciliar, fins un collet que permet de tornar cap a l'Alpe di Siusi i agafar l'autobús. Darrera nostre ens acomiadàvem d'un gairebé tres mil de les Dolomites!
També vam fer una petita escapada al massís del Sella, per pujar el clàssic Piz Boé. Un cim particular pel fet que te un refugi/bar dalt de tot...., i alhora un cim molt senzill perquè el telefèric et deixa ben a prop.
El dia no va acompanyar en excés, però això no treu que valgués molt la pena. Potser només pel fet de l'espectacle dels núvols que corrien i de la neu a les terrasses....
La darrera sortida de la regió va ser al Kronplatz, o pla de Corones, damunt mateix de la ciutat de Bruneck. Un cim accessible en telefèric des de la mateixa ciutat, però que nosaltres vam preferir de pujar pel sud, des del passo di Furcia.
El cim no te cap complicació, només cap anar posant un peu davant de l'altre fins arribar dalt de tot. Però la vista circular si que val la pena. I hi ha un petit observatori amb tots els cim de l'entorn gravats en relleu. No cal dir que nosaltres no en coneixíem ni la meitat, amb el que ja podeu imaginar que tot de projectes van començar a prendre forma!
La principal curiositat del cim era un curs d'ala delta, amb una vintena de practicants intentant millorar-ne l'estil. Es notava que eren aprenents perquè des de lluny podíem sentir el seu cor i la respiració accelerats abans de sortir!
De baixada, vam travessar la vall Badia, una de les que encara conserven el que anomenen Ladí, una llengua que, si ens fixem en el cartell de sota, podem endevinar-hi alguna similitud amb el català. I és que se'ls hi entén tot!
