Sierra de Ayllón: Pico del Lobo i fageda de la Tejera Negra

El ciego sol, la sed y la fatiga. 
Por la terrible estepa castellana, 
al destierro, con doce de los suyos 
-polvo, sudor y hierro- , el Cid cabalga. 

Aquests darrers quatre dies, de dijous a diumenge, hem estat voltant una mica per les terres de Castella, a la recerca de racons solitaris i lluminosos. La primer parada va ser a la modesta serra d'Ayllon on hi ha el cim més alt de Guadalajara, el Pico del Lobo.

Es tracta d'un cim amb molt poca complicació, sobretot si surts de l'estació d'esquí de la Pinilla, prop de Riaza, Nosaltres vam fer nit a la collada de la Quesera, des d'on només cal anar seguint la carena en direcció oest i anar pujant tot de turons abans d'arribar al cim principal.

El recorregut és agradable, tot i que no deixa de ser un puja i baixa constant. Però al ser un camí carener, la vista cap a les planes de Segovia, al nord, i a les muntanyes de Guadalajara, al sud, és sempre molt àmplia i interessant.

Aquests dies el tram final està bastant nevat i, tot i que hi feia un fred molt viu, la gent del país deien que feia un dia collonut... Com deu ser el dia que fa fred de veritat!

Dalt del cim es nota el país on encara estem: les runes d'un antic telecadira ocupen tot el vesant nord del punt més alt. 

Nosaltres ens amaguen al vessant contrari per gaudir del paisatge i intentar de conèixer alguna muntanya llunyana. Al fons, veiem a l'est la serra d'Urbión, i just a l'oest, el Guadarrama i la vall del Jarama.

Baixem tot fent un tomb per una pista per canviar una mica el recorregut, i veiem que encara tenim temps d'anar a conèixer una de les fagedes més meridionals de la península, la de la Tejera Negra.

Al nostre país, de fagedes en tenim un munt i no trobem que siguin massa exòtiques, però tant les nostres com aquesta, no deixen de tenir el seu encant. Sobretot en aquest temps d'hivern i de branques despullades.

Però el millor de tot és que ens hi hem ficat a l'hora del capvespre, quan comencen a sortir els depredadors del bosc. I en un racó allunyat del bosc ens apareix una magnífica guineu, que ens inspecciona una estona abans de marxar a buscar alguna cosa per sopar.

Acabem el recorregut hipnotitzats per la topada però sense deixar de gaudir de la darrera llum del dia. Un recorregut breu pel parc natural, però molt recomanable.

A sota he deixat els mapes dels dos recorreguts i, al wikiloc, hi podeu trobar els tracks.

Nani a l'esperó sud-est del Naranjo

Dilluns, el segon dia a la vega de Urriellu, el dia es lleva gris i fred, amb un vent gelat que no afluixarà en tot el dia. Com que l'objectiu principal és inescalable, anem cap a l'esperó sud-est del Naranjo, per on discorre una via que te molt aspecte, la Nani.

Pugem abrigats la canal de la Celada i, al coll, ja veiem el nostre objectiu, l'esperó que baixa directe des de la punta oriental de la muntanya, a la dreta a la foto de sota.

Com que ahir això de fer tants llargs seguits de primer o de segon era una mica avorrit, avui ho farem diferent. D'entrada comença el Mohawk, i anirem fent-ne un parell cadascun, a veure si així serà més distret.

La via comença amb unes fissures-xemeneia que semblen més senzilles del que realment són. A la ressenya del Luichy (a sota) està força millor que a la majoria, ja que vam tirar amunt pensant que era tercer, i no n'hi havia gaire, de tercer...

Això si, no vam fer gaire cas de les reunions del croquis, vam fer els tres primers llargs en dos, i la reunió d'abans del flanqueig al primer nínxol i no al segon....

Quan em va tocar a mi, vaig enllaçar la fissura del quart llarg, amb la placa del cinquè, sense massa complicació. La placa és una meravella, una placa llisa, només amb forats i un espit al mig, que costava al principi després d'anar escalant sempre en fissura.

Però el llarg bo de la via va ser el flanqueig. Una tirada gairebé horitzontal, amb un pati espectacular, i on a mesura que vas marxant va augmentant la dificultat. Hi trobem algun clau, però també hi ha alguna fissura que permet protegir-se. El darrer pas abans de la reunió va bé per provar com vas de nervis...

Després puja un bon diedre, amb la roca millor del què sembla, una altra placa de forats molt bona, on cal saber navegar per arribar bé a la reunió.

Aquí el vent ja feia estona que era insuportable i convertia les reunions en una tortura pel fred, i l'escalada en un joc d'equilibri perquè algun cop de vent no et desequilibrés, així que vam optar per sortir per la Cepeda, que està protegida de l'aire de ponent i passar de l'esperó.

De fet, a la ressenya que portàvem, ho recomana, diuen que l'esperó no te massa bona roca. La qüestió és que amb un llarg flanqueig aeri però senzill, ja tornàvem a estar sota el "rompetobillos".

Aquest cop em va tocar a mi, i amb alguns nervis a l'inici del pas i el link cam vermell a les dents, em va sortir la mar de bé. Igual que el pas del forat, ara que ningú em mirava....

Arribats al refugi, les previsions encara eren pitjors que el dia abans, va ploure tota la nit i, al matí, vam decidir marxar d'allà, després de veure l'estat en que estava la cara oest. Ha quedat pendent per un altre dia, ara que ja sabem on és!

Cepeda a la cara est del Naranjo de Bulnes

Dissabte passat vaig marxar molt motivat cap al picu Urriellu, o Naranjo de Bulnes, com sempre n'havíem dit. No hi havia estat mai, sempre per una cosa o per una altra, mai havia tingut l'ocasió d'anar a tastar el seu calcari. A més, marxàvem engrescats amb la possibilitat de provar alguna via de la paret oest. Amb el Mohawk i l'Ozzy, companys irrepetibles, encara que a vegades em sentia com el Contador entremig dels germans Schleck!

El viatge és llarg, però volíem sortir del cotxe entre les 4 i 5 de la tarda per ser a sopar al refugi, i ho vam aconseguir.Ni la caminada d'aproximació és tan llarga com diuen, en poc més de 2 hores ja hi érem, ni el sopar valia gaire la pena....

El què si que valia la pena era la imatge de la muntanyota a mig camí (a sobre), o des del refugi. Amb la paret oest que brilla amb llum pròpia.

La nit de dissabte a diumenge va ser força moguda, i plujosa. Al matí tot era moll i emboirat, estàvem convençuts de que seria un dia llarg i avorrit al refugi, però la cosa anava millorant i vam acabar tirant cap amunt a veure si hi havia alguna possibilitat. Estàvem tan fotuts, que amb la directa dels Martínez ens conformàvem....

Però el cel blau per damunt de les boires ens van girar l'ànim, i vam tirar cap a la Cepeda de la cara est, una de les més clàssiques del Picu. Feia fred i les boires anaven i tornaven contínuament, però això també afavoria la tranquil·litat i, encara que costi del creure, vam estar-hi sols un diumenge de juliol...

Els detalls de la via estan per tot arreu, així que me'ls estalvio. Trobareu una bona ressenya al bloc dels Kutres, entre altres.

Vam repartir-nos els llargs per meitats, i a mi em va tocar la primera part. Just començar a pujar, i és començar a gaudir: bona roca i poc equipament, però amb possibilitats d'autoprotecció força grans. La Meravella! Si hi afegim l'altre gran ingredient, és a dir, la navegació per la paret i els dubtes constants, tenim la trinitat ideal per escalar en paret.

Després d'uns llargs de fissura poc complicats, s'arriba a una bona placa de forats, sense que el grau sigui mai massa alt. Això si, cal saber-hi navegar una mica.

Al sisè llarg el Mohawk es posa al davant, i farà els tres darrers. La veritat és que creiem que eren 10 llargs, però amb 8 arribes dalt. Potser el sisè llarg és el és difícil de trobar de la via, llarg flanqueig ascendent a l'esquerra, i fes reunió on vulguis, que no està equipada. Després continues seguint el diedre cap amunt fins arribar a una petita plaça, on fem la setena reunió.

Aquí ens espera el pas més famós de la paret: el "rompetobillos" (trenca turmells, a sota). La veritat és que el pas és un de tants desploms estranys de V+, que costa de saber-lo agafar. També que si caus sortint del pas, piques a terra, però això es veu cada dia a tot arreu. El pas està assegurat amb un espit, però a la fissura hi entra una mica de tot.

El Mohawk l'agafa amb ganes, pasa l'espit, assegura fàcilment la sortida amb un link cam vermell i en un moment és a dalt. Curiosament a mi em va costar entrar al pas, i a l'Ozzy sortir-ne, però ja sabem que és qüestió de com els agafes, aquests pasos.

Després del pas toca el forat que dóna accés a l'amfiteatre sud, i a mi em va costar força més que el pas famós!

El temps seguia inestable, amb les boires que tan aviat tapaven el sol com s'obrien, però amb uns minuts de grimpada érem al cim desitjat. 

Després desgrimpada, quatre ràppels i desfer la canal de la Celada fins el refugi, a rumiar quina en fem demà.

Sòria: Pic d'Urbión i Cañon del Río Lobos

El pic d'Urbión és el cim més alt del conjunt de muntanyes que separen les terres de la vall de l'Ebre, de les de la vall del Duero, amb les serres de la Demanda, d'Urbión i Cebollera. Sabíem que hi trobaríem neu, així que vam agafar el piolet i els paraneus, i aprofitant que el dijous sant havia de fer bo, baixant de la serra Cebollera ens vam instal·lar a l'aparcament de la Laguna Negra.

Això de la Laguna Negra és una cosa que costa de creure. M'ho havien explicat, sabia que era un lloc de peregrinació de masses, però fins que no ho vaig veure no ho vaig entendre: centenars de persones pujant a peu els dos quilòmetres de carretera per arribar-hi i fer-s'hi la foto. La majoria, gent que mai de la vida t'hauries imaginat que poguessin tenir cap interès per la muntanya, vestides i calçades com per sortir a fer el vermut del migdia el dia de festa major...

Només per això ja val la pena d'anar-hi!!

Perquè el llac en qüestió és bonic, sobretot ara que encara estava a mig desglaçar, però no deixa de ser un llac més de formació glaciar. Vet aquí la força que tenen les llegendes de llac sense fons, i la visita que hi va fer en Machado fa gairebé cent anys...

A partir d'aquí el camí s'enfila de cop per un fort pendent de neu ben senyalitzat (a sobre), fins que arriba a sobre el llac i ja s'aplana i puja relaxadament fins a sota el cim.

Allà, una petita rampa de neu et deixa a la carena final, i ja només cal seguir la concorreguda traça fins dalt de tot.

Tot i que la pujada és monòtona i curta, el cim és ben bonic. Es troba flanquejat per unes estructures de conglomerats quarsítics molt erosionades, amb una vista sobre la meseta que no deixa de sorprendre als qui no hi estem habituats.

Tal i com es pot veure al mapa, a la baixada vam fer una petita volta per la carena per acabar de conèixer millor aquell país, passant per un lloc on diuen que hi ha les fonts del Duero.

A la tarda vam acabar d'aprofitar el dia fent un recorregut pel Cañon del Río Lobos, un parc natural que protegeix aquesta llarga gorja de 25 quilòmetres de llargada, i on hi fan niu una bona colla de rapinyaires que, com aquests voltors, et fan dubtar sobre qui és l'observat, ells o nosaltres?

Mentre el dijous va fer un dia magnífic, l'endemà ja es va llevar plujós. Un dia gris, humit i molt desgradable.

Just decidir que no passava res i que intentaríem de fer-hi un altre recorregut pel seu extrem més meridional, va començar a nevar amb força. O amb molta força, tot i la modesta alçada de la zona.

Així que, paraigües a la mà i a veure què passava. Almenys vam arribar fins a l'ermita de Sant Bartolomé, construïda per cavallers templaris cap el segle XII en un indret molt especial, abans de girar cua quan ja s'hi tornava a posar.

Tot aquest país és molt agradable per anar-hi a caminar, i vam veure que hi passava un GR, el 86, que circumvala la província amb un recorregut de més de 500 km. Un detall per tenir en compte en un futur.

Vacances al sud peninsular: Andalusia

La segona part de la sortida va ser Andalusia, concretament les muntanyes orientals de Granada i Jaén. Així que vam començar per les Alpujarras, una zona de pobles petits de cases encalades que està al sud de Sierra Nevada.

Però allà el mal temps es va manifestar amb força amb una gran nevada, i les cases blanques van quedar més blanques encara (a dalt), i ens vam haver de dedicar als temes gastronòmics, que tampoc estan malament !

Escapant del mal temps cap al nord, vam continuar cap a la serra de Cazorla, on almenys vanm poder fer alguna ruta interessant, com la del riu Borosa, un dels principals afluents del Guadalquivir prop del seu naixement.

Una ruta llarga i interessant, on vam poder veure senglars, guineus, esquirols (a sobre), amb passatges ben equipats (a sota) vora el riu.

L'àrea és rica de curiositats geològiques, des de plegaments fins a superfícies de capa on els arbres aprofiten les diàclassi per néixer (a sobre).

A part de la pluja que finalment ens va venir a buscar en el darrer tram de la sortida, es notava que aquest any allà baix hi ha plogut moltíssim. Totes les cascades regalimàven aigua i les darreres abans de la llacunes de Aguas Negras eren especialment maques (a sota).